Naftalina i bèsties mortes

Jerseis, jaquetes, mitges, mitjons, vaig plegant-ho tot, acuradament, i guardant-ho a les bosses pensades especialment per guardar aquesta mena de peces: unes bosses de plàstic (diu que reciclable, esperem que sigui així) impregnades d'olor i suposadament anti-arnes, però sense olor de naftalina.

Fa uns quants anys, a la butaca del meu costat, al Liceu, hi havia una senyora molt gran. Potser és morta, ja, pobra senyora, doncs tenia ja tenia un aspecte mig fantasmagòric. Portava una faldilla llarga fins als peus - segurament era la única persona en tot el teatre, en una funció de tarda, ara que, per sort, s'ha democratitzat la manera de vestir per assistir a l'òpera, la qual cosa agraïm els que ens agrada l'òpera però no ens podem permetre un modelet per a cada ocasió - aquella senyora portava una faldilla llarga, de vellut negre, i una brusa de lamé daurat. A la falda hi tenia una estola de pell. No sé de quina bèstia era, aquella pell, però feia basarda per dues coses: perquè els seus ulls em van estar mirant durant tota la funció i perquè feia una pudor de naftalina que tirava d'esquena.

L'òpera en qüestió era Wozzeck, d'Alban Berg, amb una posta en escena de Calixto Bieito. Pobra senyora!!! La pobra dona no entenia res; em va dir en dues o tres ocasions que allò ja no era el que havia estat, que la música no era música, que el Liceu ja no era el Liceu i que ella ja no hi tornaria més, perquè això que hi anéssim vestits "de carrer" era més o menys com això de fer la comunió amb vestits "normals", que la societat s'havia tornat boja. Mentre em deia tot això, el cor del Liceu pul·lulava en pilotes per l'escenari i les bravades naftalíniques junt amb les mirades d'aquella bèstia se'm tiraven al damunt.

Crec que per sempre més associaré les arnes, la decrepitud i l'olor de naftalina. Però l'òpera em continuarà agradant, afirmo, malgrat les postes en escena estrafolàries.

Bé, a partir d'aquesta anècdota - real com la vida mateixa- he deixat de comprar boletes de naftalina per als meus armaris. Guardo la roba d'hivern en unes bosses especials, "con olor a cedro" i se suposa que les arnes hi passaran de llarg.

Avui he guardat tres bosses de peces de roba d'hivern de la besàvia, que - en un atac d'aquells d'humor negre que li agafen de tant en tant - m'ha dit "No cal que t'hi escarrassis gaire, potser ja no s'haurà d'utilitzar més, aquesta roba".

Visca l'optimisme i l'alegria de la huerta!