Entrades
Vaig descobrir aquest músic a través d'un amic a qui havia conegut pel xat (mIRC). Ell em va enviar un cd amb gravacions d'Ernesto Cortázar. Jo m'hi vaig posar en contacte (suposo que amb algun fill o nét perquè diria que ell és mort) i li vaig comprar, per 15 $, una partitura, que em va fer molta il·lusió rebre.Però no toco mai. Per què no toco mai? perquè potser no tinc la paciència necessària com per "repassar" tot el que havia sabut quan tocava, per fer exercicis de digitació i perquè crec que he perdut la capacitat d'aprendre peces noves al piano. Com també he perdut la capacitat de tocar les que sabia tocar... no és un lament, sinó una constatació de fets. La qüestió és que em venia de gust compartir una d'aquestes peces d'Ernesto Cortázar amb vosaltres. No són grans obres musicals, les d'aquest músic, en sóc molt conscient, però són peces boniques (acaramel·lades, si voleu) d'aquelles que serveixen per relaxar-se, en moments determinats.
Aquí us la deixo.
14 comentaris:
Tenia l'actualització d'un post que deia "M'ho agafaré bé" i arribo i trobo les flors i la música. I penso que has aconsseguit agafar-t'ho bé! Una música bonica, tens raó. Acaramelada, potser sí, dolceta, la trobo jo. de relaxar-se i de somiar.
Carme, les coses es veuen diferents quan canviem els punts de vista. Gairebé em feia vergonya haver escrit el post d'ahir. És evident que un problema pot ser enorme si te'l mires amb mals ulls i molt més banal si te'l mires amb bons ulls.
Hi ha tanta gent amb problemes greus greus, que els meus em semblen d'allò més senzill de resoldre. Solució: marxar si es pot i no marxar si no es pot, així de simple. I només es podrà si tothom està bé.
Musiqueta simple, oi? ho sé, ho sé. I és que buscava simplicitat. I relaxació.
Una abraçada.
Sóc a la feina i no puc escoltar la cançó, però la fotografia m'encanta!!!
Petons, guapa! :-)
Un conjunt esplendit... Gracies
sona prou be, múaica relaxant d'aquesta de sala d'espera o ascensor. La foto de les flors es preciosa.
a10
Ja em convenia una mica de relax, que surto d'un soto i ensopgo amb una pedra...darrerament vaig de llàgrima a ...en fi, què t'he de dir...
petons bonica!
Montse, he descobert que tens unes capses màgiques... Jo també tinc un armariet blanc amb capsetes capritxoses on hi deso tot de menudeses. És l'arariet de les fades, i a les nétes els agrada veure'l.
Pel que fa al piano, caldrien molt exercicis per mantenir el que vam aprendre, però es madura per dins. Jo he optat per tocar d'oïda les peces que m'agraden, passades totes a do major. Prova-ho. Pots omplir tot el teclat, sense por.
Olga
Montse,
si ja tens una base...torna-t'hi a posar, encara que sigui com diu l'Olga, d'oïda...
I segur que a en Martí li agrada!!! :)
Rita, intenta escoltar-la quan puguis. És una musiqueta facilona, que entra bé, com qui es pren una copeta de mistela i agafa "una merda com un piano"...
Gràcies a tu, Striper, sempre disposat a visitar-nos :)**
hehehe, Francesc, justament, justament! de sala d'esper, diria, més que d'ascensor, de sala d'espera de dentista (argggg)
Zel, de llàgrima a llàgrima i tiro perquè em toca?
intenta relaxar-te "de veritat", va!
un petó!
Olga Xirinacs! és un honor que m'hagis comentat!
Gràcies.
però... també toques el piano? `
Jo, quan era petita, tocava d'oïda i també cantava. De més gran, em feia vergonya. I ara - a la vejez, viruelas, que diuen - tinc ganes de tornar a tocar i tornar a cantar, d'oïda, o amb partitura, com sigui! no sé si ho aconseguiré (em falta paciència)
Una abraçada.
Fanal blau, al Martí li encanta! però a ell li toco "cançonetes" i es queda bocabadat!
El tema és que el seu avi matern és músic! (qualsevol s'hi atreveix, buf,buf,buf!)
:)
Publica un comentari a l'entrada