02 d’octubre, 2007

Lourdes de La Nou

Santuari de Lourdes de La Nou (La Nou del Berguedà). Avui hi hem anat. El mateix paisatge per a un nou temps.


Lligat, sempre, a la meva vida. La casa de colònies que ja no funciona - diu una veïna que des de fa anys- l'església sense mossèn, perquè només hi va els dies de festa a fer missa, "la gruta" amb la mare de Déu, a baix, el darrer indret on el meu pare es va emocionar i del que va pujar-ne les escales esbufegant...

En aquest raconet cantavem en rotllana, jo amb la vella guitarra, els "meus" nanos intentant retenir les lletres (Cumba?) si, potser si... "Cumba". I què?En aquest raconet també vaig viure una petita història d'amor. Erem monitors i monitores d'esplai, no havíem fet cap curs per a ser-ho. Els pares de les criatures confiaven plenament en nosaltres i si un nano es feia mal ens donaven les gràcies quan tornàvem i el seu nen o nena duia la mà o el peu embenats o un parell de punts a la barbeta, ens donaven les gràcies per haver-los cuidat. Erem joves. Erem innocents. Creiem en tantes coses, teniem ideals, no ens haviem tret - encara- la bena dels ulls.

La "gruta" (quatre pedres i una mare de Déu). Filosofades de nit, mentre els nanos ja dormien i algú es quedava "de guàrdia", un dia un, un dia l'altre, algun dia el mossèn... Filosofades de dia, amb els mateixos nanos. Arreglar el món, llavors, era molt més fàcil que ara. o no. Potser és tan fàcil com ara. Només es tractava de creure en la pau.

13 comentaris:

gemma ha dit...

A mi em sembla que els nosaltres de jovenets ens pensàvem que les coses eren més fàcils que nos pas ara els jovenets pensen... o dit d'altra manera... els jovenets d'ara ja no pensen que puguin canviar res. Aisss quina pena...

barbollaire ha dit...

Era més fàcil, Arare, més fàcil...
Els somnis eren... diferents...

No voldria ara començar a divagar sobre el tema...

Ara també hi ha qui fa coses i te il.lusions... Però... hi ha com una ombra darrera seu o m'ho sembla a mi..

No em feu cas. Mireu quina hora és!
Vaig a descansar una estona...

Bona matinada.
Petonets dolços ;¬)*******

Júlia ha dit...

Oh, quants records, qui no havia anat a aquest indret de jove???

Gon ha dit...

És extrany, pares i nens són molt diferents que abans; i em refereixo a un abans molt proper, abans quan jo era un cigró!

Ara si un nen es fa mal a classe o es baralla amb un altre, bla bla bla, coses de nens... la mare et ve tota emprenyada que per qué el seu adorable nen o nena s'ha fet mal o per qué deixes que es piquin o que facin això.

Com si la culpa de que el seu marrec sigui un maleducat o no faci cas sigui dels monitors. O com si no fos normal arribar a casa amb els genolls pelats o les cames morades.

Aiix... com canvien les coses... I cap a pitjor!!!

GOn.

MoNaLiTzA ha dit...

Massa depressa...
Vaig passar pel Berguedà massa depressa.
Però aquesta és una molt bona raó per tornar-hi.
Encantador el lloc, encantadors els records compartits.

Gon, quànta raó...!

antoni ha dit...

Tot canvia molt ràpidament. Els pares que ara recriminen al professorat o als monitors que el seu fill s'hagi fet mal perquè ha caigut de l'arbre on no hi havia de pujar, o que es posen agressius perquè el seu fill suspèn una determinada assignatura, no són éssers d'altres planetes. Són gent sovint d'una edat similar a la nostra (a mi me'n falten 2 pels 50 i tinc una filla de 14; he vist pares de tots tipus), o de la dels nostres germans petits. No són d'una altra generació. No tenen vint anys menys que nosaltres. En tot cas, alguna vegada he pensat que la diferència està en el fet d'haver tingut allò que en dèiem "ús de raó" entre el 74 i el 80, o haver despertat a la vida pels volts del "Naranjito".
I possiblement aquí hi ha la diferència entre els que "volíem" canviar el món (jo, personalment, encara ho vull, encara que no sempre pugui ser prou conseqüent amb el tema), i els que han crescut creient que els han de fer un món diferent i, si pot ser, a mida.

Arare ha dit...

Gemma, doncs a mi em sembla que si que n'hi ha ( i moltes) de coses per canviar, veritat? el que ens passa a alguns és que estem francament cansats "de la lluita" (malgrat tot, això no vol dir que haguem abandonat). Un petó.

Arare ha dit...

Descansa, barbollaire, que t'ho mereixes! Era més fàcil somniar potser perquè erem més innocents. Els punts de referència són a la vista, però n'hi ha molts i gairebé tots dispars.És molt dur admetre que "aquells en els qui confiaves" han acabat caient en la tentació del poder i s'han anat corrompent de mica en mica... en queden tan pocs d'honestos...

Arare ha dit...

Julia, no em diguis que tu també hi havies estat i que també en tens records... fixa't, jo hi vaig anar primer en qualitat "de nena" i anys més tard en qualitat "de monitora", apart de ser la terra del meu pare!

Arare ha dit...

Ostres, Gon, coneixent-te com et conec (i sabent, per tant, la teva edat) gairebé se'm fa estrany que una persona tan jove tingui unes idees tan clares! Gràcies pel teu comentari,maca!!! Un petó!

Arare ha dit...

Doncs si, Monalitza, quan tornis a anar al Berguedà, fes una petita escapada fins a Lourdes de La Nou. És a uun quartet curt de Berga i t'asseguro que el paisatge s'ho val. I a més no hi ha aglomeracions!! Una abraçada.

Arare ha dit...

Saps, Antoni? quan jo era petita les generacions comptaven cada 30 anys. En aquests moments, la comentarista anterior, que té més o menys l'edat del meu fill petit,o sigui 21, ja forma part d'una altra generació que la gent de 17/18. Tempus fugit (massa de pressa)i és com tu dius, hi ha qui es pensa que se li ha de fer un món a la seva mida. Jo, com tu, no he abandonat la lluita. Només que són molts els cops que m'hi sento sola. A més, no m'identifico amb cap grup polític per tirar-la endavant. Dec ser rara, rara, rara!
Estic encantada de tornar-te a llegir al meu blog! Una abraçada.

Déric ha dit...

com han canviat els temps!