he recollit un raig de records
n'he fet un ram
i els he desat,
ben lligats amb llàgrimes,
a la prestatgeria
dels objectes estimats.
... mentre un ocell negre no venia d'enlloc...
En aquel piso enorme y vacío
he recogido un haz de recuerdos
he hecho un ramillete con ellos
y los he guardado,
atados con lágrimas,
en el estante
de los objetos amados.
... mientras un águila negra surgió del vacío...
23 comentaris:
Dolça Mariana un petó de bona nit...
M'agradaria dir alguna cosa prou desmadrada per dibuixar-te un somriure...
Un abraçada de remors del teu mar, i petons del meu bagul. :)*
Bon día capitana Smith, hermosas paraules;déjeme decirle que as águias tambem se marchan one day.
¿De verdad que no lo ha entendido?
l'aigle noir! j'aime bien cette chanson! i amb la veu de la maria del mar bonet, l'àliga negra m'encanta!!!
Epss bonica,
estàs una mica tendreta no?.
Vinga, deixa veure aquest somriure tan maco teu i mira el mar... a les dues ens dona molta força.
Un petonet.
quan vaig fer la mudança i vaig deixar l'antic pis, veure'l tan bui em va provocar una sensació terrible de tristor per tot el que deixava allà.
Molt bo! Imagino quan el vas escriure.
Per qué será que la poesía, tantes vegades, neix del dolor o de les llàgrimes?
Que tinguis bon dia, companya!
gràcies, Liter-3, abans de llegir aquest comentari teu ja t'havia respost al correu (d'això... per què no m'ajudes a frenar aquesta impulsivitat? ets un dels meus remeis perfectes i ho saps, mala tita)
hola deric, els pisos plens de records fan basarda, veritat? i encara més quan són buits de vida però has de buidar els armaris...
joana, ara en vinc. És cert, el mar ens dona vida... per sort.
Bellosoli, en aquest cas l'aigle noir és més simbòlica que uuna altra cosa, però et podria dir que és de les millors cançons (per mi, ep!) de la Maria del Mar (i de la Barbara, en francès)
Gracias, Luzbel, por su apreciación. Y dígame, usted que lo sabe (casi) todo:
¿Adónde van nuestras águilas, cuando nos dejan?
Barbollaire, ara i aquí la cosa més desmadrada que podries fer és dir-me que vols un fill meu! Ens partiríem de riure tots dos i potser seria la teràpia perfecta (riure, eh?)
;)
Gràciessssssss (petó traspassat del teu bagul al me, vaaaaaaale, agafa'n un de petit per tu, però vigila, no t'enduguis el mateix)
No se si Luzbel tindrà un altre opinió...
Jo estic convençut que es transformen en part de nosaltres, perque van apareixen quan menys ens ho esperem. Per portar un record, un somriure, un color...
Un petonet nina. ;)*
Ah! vale!!!
Ja m'està bé, que tu ja els tens crescut i potser em mantenent i tot!!!
xDDDDDDDDDDD!!!
(o parlavem de fer-ne de nous??? uiiiixxxxxxx quina mandra!!!)
si en feu un de nou jo vull ser la padrina del nen XDDD
nonono, ara que ho diu, li'n puc regalar algun (pot triar entre cinc) però que no confiï massa en què el retirin, ep! que avui en dia la cosa està mu malamente, oigan.
Fer-lo de nou, a certes edats... cof cof cof (sortiríem a la premsa)
;)
arare me has hecho doler el alma... lo sentí... el vacío, el dolor, el recuerdo,
un gran beso para tí
Bueno; yo no me agobio, que Arare, es Arare y no hay ninguna más.
¡Esos pájaros negros que a veces nos sobrevuelan...!
Pero la sombra que vemos es más grande que la amenaza real.
Molts petonets, amiga meva. Aqui estarem.
Es precioso el poema. Me ha recordado muchas cosas.
Un abrazo
Els records segons com son traïdors... :(
els records moltes vegades reobren la ferida, però és molt millor poder treure'ls i adonar-se'n del sentiment que produeixen que enterrar-los. Enganyar-se és el pitjor, perquè el cor no s'enganya. Un somriure Arare, que estàs més guapa! Un petonet de la teva reina mora!
Quita, quita. Con el mal rolllo que dan esos bichos
Se feliz
Vaig sentir per primer cop aquesta cançó als 12 anys... la cantava una companya de classe que no he tornat a veure mai més. M'han dit que ara és professora de música.
Sempre l'associo aquesta cançó.
És entre maca, intrigant i inquietant... no trobes?
Petonets!
Publica un comentari a l'entrada