25 de gener, 2007

Moulin Galette (Relats conjunts)

L'Onix torna a fer una proposta, aquesta vegada hi participo, fora de termini i havent llegit només dos o tres dels relats dels altres blogaires.

Onix vuelve a hacer una propuesta, esta vez participo, fuera de plazo, y habiendo leído sólo dos o tres de los relatos de los demás bloggers.

Este cuadro de Santiago Rusiñol me sugiere...




Fa fred i l’home no té guants. Ja no li calen, no li’n caldran mai més.

Serà capaç, ell, de romandre a casa, assegut, una manta damunt els genolls que aguantaran un llibre que llegiran uns ulls sense esma per observar res més?

Serà capaç de sentir-se vigilat per algú que li impedirà fer allò que més desitja en aquest moment, perquè no veu altra sortida?

Podrà viure entomant les mirades horroritzades dels seus amics?

Quanta, quanta vida al darrere... quantes hores pensant l’existència, quantes lectures, quants moments d’amor, quants moments de dolor,quants moments de ràbia... i tot per què? El passat ja no hi és. No hi ha present, no té futur.

Les paraules del cirurgià ressonen entre els seus polsos.
“Farem el que podrem però mai més tornarà a ser el que era. Ho ha de saber.”

Mirant enlloc, les mans fredes, sense guants, mai més no en necessitarà, es va prenent, una per una, totes les píndoles d’un flascó que ha tret de la butxaca.

“No caldrà que feu el que pugueu. No caldrà.”

Hace frío y el hombre no tiene guantes. No le hacen falta ni le harán falta nunca más.

¿Va a ser capaz, él, de permanecer sentado con una manta en las rodillas que aguantarán un libro que leerán unos ojos sin aliento para leer?

¿Va a ser capaz de sentirse vigilado por alguien que le impedirá hacer lo que más desea en este momento porque no encuentra otra salida?

¿Aguantará las miradas horrorizadas de sus amigos?

¡Cuanta, cuanta vida detreás, cuantas horas pensando en la existencia, cuantas lecturas, cuantos momentos de amor, cuantos de dolor, cuantos de rabia... ¿para qué? No hay pasado. No hay futuro ni presente.

Las palabras del cirujano retumban entre sus sienes.

"Haremos lo que podamos pero nunca más será usted lo que era. Tiene que saberlo".

Mirando a ninguna parte, las manos frías sin guantes, nunca más va a necesitarlos, va tragando, una por una, las píldoras del frasco que acaba de sacar de su bolsillo.

"No será necesario que hagáis lo que podáis. No será necesario".




39 comentaris:

barbollaire ha dit...

Carai...
No he dubtat mai del nivell que tindria, però... És demolidor, nina...
I molt bo. Això no és merit, és la teva mitjana (bé de les coses que coneixem...)

Un petonet dolç i amb sol un xic tristoi, dolça Mariana :¬)**

onix ha dit...

Genial Arare i fet en un pim pam si es què ets una artistasssssa
petonaso preciosa !!!

Deric ha dit...

T'ha quedat molt bé, una mica dur.
És molt interessant aquest exercici de captar la sensació que ens dóna un quadre, la història que imaginem al darrera...

Arare ha dit...

Si, Deric: és dur, com la vida mateixa.

Com va la venda del teu llibre? espero que molt i molt bé, eh?

petonets!

Arare ha dit...

Onix, ara procuradé fer l'altre joc, a veure si demà m'hi poso, que avui

I'm very tired

(que es noti que vaig a classes d'anglès, tu!)

un petó.

Arare ha dit...

barbollaire, que sigui demolidor no és sinònim de què sigui bo, eh?
però gràcies per les teves paraules. Per totes elles.

Uun petó fosc (vull dir de nit, ara no ens emparanoiem, hehehe)

barbollaire ha dit...

Tonteta...
Perque estem sino? Sols per riures seria massa "avorrit".

Un petó brillant, com la nit més freda plena d'estrelles. L'esperança que sempre ens il.lumina.
:¬)**

______________________
PS continuo pensant que és bo...Molt!

son ha dit...

Doncs que es doni presa a fer-ho perquè si el descobreixen el portaràn ràpidament a un hospital per fer-li un rentat d'estòmac i després... l'operació... Perquè els únics que tenen dret a treure la vida són els metges...

Aych Cuqueta... perdó però m'ha sortit del cor. Una, de més joveneta, quan sentia parlar a un suicida corria com boja per evitar la fi. Ara... Ara hi han cada vegada més casos que em provoquen dubtes... Potser em va marcar massa una obra de teatre que vaig veure i que es deia "El dret d'escollir"... O veure la doble moral de "no podem practicar l'eutanàsia perquè tu vulguis però en els casos que els metges consideren sí que es practica la "dosi de morfina perquè no pateixi més"... Aych cuqueta... I si només prenia un cafè calentó mentre pensava què faria a la tarda de tardor?

Petarrots

iruna ha dit...

(llegint-te me fas recordar que la sara em va reptir ahir deu vegades que vol una bufanda, un gorret i uns guants. natural! amb el fred que fa i jo traient-la de casa amb l'anorac i prou, joder.....)
als relats literaris potser no, però ella sí que necessita els guants!
el relat m'ha agradat molt. per a això entre altres coses pot servir la literatura, per anar sense guants i ja no tenir mai més fred. també per disfrutar llegint-te i prou.
i tu què tal? te porto una altra manta per si algun dia tens fred. si te'n sobren, guarda-la...
una abraçada, arare

onix ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
onix ha dit...

ja tens el teu relat penjat a relats conjunts
http://relatsconjunts.blogspot.com/2007/01/moulin-galette.html
;)*** (el comentari esborrat era meu que era per en barbollaire i l'he fet aquí ) no nem be XDDDD

MIB ha dit...

y se viene el único comentario en español.............. Me gustan estos juegos arare!! he leído los de Onix...... lo que puedo .. claro...

Es duro el relato... lo escribiste en catalán no? Creo que tiene mucha más musicalidad en catalán... Me ha gustado en catalán...

Un beso grande...
me dejas con un sabor medio amargo! (tendré que tomarme un helado de vainilla como el que te gusta...)

petonets bruixeta

Liter-3 ha dit...

Bo! És dur pero real, creible.

barbollaire ha dit...

Bon dia (brrrrrrrr!!! fred!)

Petonet ;¬)*

Joana ha dit...

Molt bó, Arare, m'ha encantat. Dur però amb soltura, creible, humà.
felicitats!

Candela ha dit...

Que duro, me han escalofrios.

Muy bueno, Arare.

Candela ha dit...

Me han entrado escalofrios quería decir.

MoNaLiTzA ha dit...

Ei capitana!
Malgrat no em vegis, cada dia vinc a fer una capbussadeta en el teu mar. Per cert..., la dura història, molt ben pensada :)

Arare ha dit...

Monalitza, com era allò... el fet de no conèixer la llei no ens eximeix de complir-la (hehhehehe) ja ho sé, que em visites, reina mora. I m'encanta! Un petonet (us dec - a tu i a la Iruna- la foto, ja hi penso, ja... malgrat tot, sabeu que al web n'hi ha un parell, del Delta)

Arare ha dit...

Candela, de vegades és millor sentir calfreds per altres motius, eh? ;) però és el que m'ha suggerit el quadre... ja saps, tots tenim dies més inspirats que altres, aixx... gràcies per la visita i pels comentaris!

Arare ha dit...

uix, Joana, gràcies :)
humà... o inhumà, segons com es miri...
un petonet

Arare ha dit...

gràcies per tot, barbollaire (again) mil i escaig petons càlids en un dia fred, fred, fred!

Arare ha dit...

Hi aniré, Onix, que jo encara no havia participat mai en un relat conjunt!!! Em fa ilu!

Una abraçada

Arare ha dit...

Al costat del meu pare, Son, quan ja deia que no volia viure més, que ja ho tenia tot fet i que la vida només l'empipava, vaig aprendre a respectar la voluntat dels que pateixen. Llàstima que les "autoritats competents" no hi estiguin d'acord...

Abraçada, guapa (trobo a faltar el teu blog, no saps com!)

Arare ha dit...

Liter-3, i tan creïble, reina mora! i tan creïble...
petonets molts, companya!

Arare ha dit...

ui, Iruna, se m'acut que quan acabi una bufanda "per encàrrec" que tinc entre mans(una de tantes, perquè la de la Xurri ja l'he acabat) te'n faré una per la Sara.
Petó!

Arare ha dit...

Mib,es cierto: en catalán tiene... bueno, el original es en catalán, por eso te suena mejor. En castellano se podría mejorar mucho, la traducción, pero, como dice Onix, lo hice en un plis plas y quedó lo que quedó...
De nuevo te doy las gracias por el esfuerzo que haces leyéndonos en catalán, reina mora. ¡Es admirable!

barbollaire ha dit...

Va, va Arare... per que estem si no, "germaneta"?? ;¬)*

Pd40 ha dit...

Sí que es fa dur llegir-lo, però és molt maco. Valia la pena esperar per tenir-te dins els RelatsConjunts.

jaka ha dit...

Arare, molt bonic!!!
Que passa que els teus posts pareixen i desapareixen ? Que fas jocs de mans ?

;)

Arare ha dit...

hehehe,barbollaire, no em facis riure amb això de la germaneta, hehehehe! que amb els petons que ens dediquem semblarem aquells del Mogambo quan el van adaptar,aix, quin tip de riure!!!
;)

Arare ha dit...

Pd40, moltes gràcies per les teves paraules, sóc la primera sorpresa que us agradi tant!
:)**

Arare ha dit...

jaka, jo tampoc no sé què passa amb els meus posts, ves a saber, dec tenir alguna cosa mal configurada, però com que no tinc ni idea de quina cosa pot ser... vaig a veure si faig un post sense res (només paraules) a veure si...

gràcies per venir, jaka!

Liter-1 ha dit...

Muy real, xiqueta, molt real.

monculturals ha dit...

m'agradat no puc dir altre cosa l'he rellegit i repeteixo altre cop m'agradat

Angelusa ha dit...

Qué bonita intrepretación, Arare:-)) Me ha encantado.

Arare ha dit...

Moltes gràcies, liter-1 :)

Arare ha dit...

Monoculturals, t'agraeixo el comentari. Benvingut al meu blog.

Arare ha dit...

Gracias, Gelusa, un besote.