10 de gener, 2007

Records als prestatges

Dins d'aquell pis enorme i buit
he recollit un raig de records
n'he fet un ram
i els he desat,
ben lligats amb llàgrimes,
a la prestatgeria
dels objectes estimats.
... mentre un ocell negre no venia d'enlloc...

En aquel piso enorme y vacío
he recogido un haz de recuerdos
he hecho un ramillete con ellos
y los he guardado,
atados con lágrimas,
en el estante
de los objetos amados.

... mientras un águila negra surgió del vacío...





23 comentaris:

barbollaire ha dit...

Dolça Mariana un petó de bona nit...
M'agradaria dir alguna cosa prou desmadrada per dibuixar-te un somriure...

Un abraçada de remors del teu mar, i petons del meu bagul. :)*

Luzbel Guerrero ha dit...

Bon día capitana Smith, hermosas paraules;déjeme decirle que as águias tambem se marchan one day.

¿De verdad que no lo ha entendido?

bellosoli ha dit...

l'aigle noir! j'aime bien cette chanson! i amb la veu de la maria del mar bonet, l'àliga negra m'encanta!!!

Joana ha dit...

Epss bonica,
estàs una mica tendreta no?.
Vinga, deixa veure aquest somriure tan maco teu i mira el mar... a les dues ens dona molta força.
Un petonet.

deric ha dit...

quan vaig fer la mudança i vaig deixar l'antic pis, veure'l tan bui em va provocar una sensació terrible de tristor per tot el que deixava allà.

Liter-3 ha dit...

Molt bo! Imagino quan el vas escriure.
Per qué será que la poesía, tantes vegades, neix del dolor o de les llàgrimes?

Que tinguis bon dia, companya!

Arare ha dit...

gràcies, Liter-3, abans de llegir aquest comentari teu ja t'havia respost al correu (d'això... per què no m'ajudes a frenar aquesta impulsivitat? ets un dels meus remeis perfectes i ho saps, mala tita)

Arare ha dit...

hola deric, els pisos plens de records fan basarda, veritat? i encara més quan són buits de vida però has de buidar els armaris...

Arare ha dit...

joana, ara en vinc. És cert, el mar ens dona vida... per sort.

Arare ha dit...

Bellosoli, en aquest cas l'aigle noir és més simbòlica que uuna altra cosa, però et podria dir que és de les millors cançons (per mi, ep!) de la Maria del Mar (i de la Barbara, en francès)

Arare ha dit...

Gracias, Luzbel, por su apreciación. Y dígame, usted que lo sabe (casi) todo:

¿Adónde van nuestras águilas, cuando nos dejan?

Arare ha dit...

Barbollaire, ara i aquí la cosa més desmadrada que podries fer és dir-me que vols un fill meu! Ens partiríem de riure tots dos i potser seria la teràpia perfecta (riure, eh?)

;)

Gràciessssssss (petó traspassat del teu bagul al me, vaaaaaaale, agafa'n un de petit per tu, però vigila, no t'enduguis el mateix)

barbollaire ha dit...

No se si Luzbel tindrà un altre opinió...

Jo estic convençut que es transformen en part de nosaltres, perque van apareixen quan menys ens ho esperem. Per portar un record, un somriure, un color...

Un petonet nina. ;)*

barbollaire ha dit...

Ah! vale!!!
Ja m'està bé, que tu ja els tens crescut i potser em mantenent i tot!!!

xDDDDDDDDDDD!!!
(o parlavem de fer-ne de nous??? uiiiixxxxxxx quina mandra!!!)

onix ha dit...

si en feu un de nou jo vull ser la padrina del nen XDDD

Arare ha dit...

nonono, ara que ho diu, li'n puc regalar algun (pot triar entre cinc) però que no confiï massa en què el retirin, ep! que avui en dia la cosa està mu malamente, oigan.

Fer-lo de nou, a certes edats... cof cof cof (sortiríem a la premsa)
;)

MIB_aprehendiendo ha dit...

arare me has hecho doler el alma... lo sentí... el vacío, el dolor, el recuerdo,

un gran beso para tí

Trenzas ha dit...

Bueno; yo no me agobio, que Arare, es Arare y no hay ninguna más.
¡Esos pájaros negros que a veces nos sobrevuelan...!
Pero la sombra que vemos es más grande que la amenaza real.
Molts petonets, amiga meva. Aqui estarem.

Liter-1 ha dit...

Es precioso el poema. Me ha recordado muchas cosas.

Un abrazo

jaka ha dit...

Els records segons com son traïdors... :(

Esther ha dit...

els records moltes vegades reobren la ferida, però és molt millor poder treure'ls i adonar-se'n del sentiment que produeixen que enterrar-los. Enganyar-se és el pitjor, perquè el cor no s'enganya. Un somriure Arare, que estàs més guapa! Un petonet de la teva reina mora!

Zifnab ha dit...

Quita, quita. Con el mal rolllo que dan esos bichos

Se feliz

violette ha dit...

Vaig sentir per primer cop aquesta cançó als 12 anys... la cantava una companya de classe que no he tornat a veure mai més. M'han dit que ara és professora de música.
Sempre l'associo aquesta cançó.
És entre maca, intrigant i inquietant... no trobes?

Petonets!