Entrades
El cierre de teatros, cines y salas de fiesta también tiene su miga... luego abren multicines para pelis lo más comerciales posibles y hala! a vivir, que son dos días... Señora Vedette, seguro que todavía quedan hombres que la recuerdan con cariño, ¡sobre todo sus muslos! (claro que eso no da para comer, claro, los recuerdos sólo son los recuerdos, ay!)
Pere, a pesar de lo que decís TS y tú, yo soy más optimista. Miro hacia atrás y veo aquello que no he parado de decir desde que empecé este blog: va a ser más difícil sobrevivir en el tipo de sociedad que hemos motado, tan sumamente competitiva, pero a pesar de todo, la etapa a la que llamamos "infancia" nunca volverá a ser tan dura como lo era cuando la generación de nuestros abuelos tenía que espabilar a partir de los 7 años... y eso quería decir ¡2º de Primaria!
Russafa, lo de las prejubilaciones tiene una doble vertiente: una vertiente económica:a las empresas les cuesta un dinero que yo, que no sé nada de nada, no entiendo de dónde sacan, aunque pueda intuirlo. Hasta aquí y si la persona lo desea, pues vale. La otra vertiente es "moral" o llámale "humana" o llámale X. Si la persona que va a ser jubilada, cobre la cantidad que cobre, negociada o no, no deseaba esa jubilación, entonces eso es una humillación para esa persona. Yo también conozco gente a quien jubilaron a los 49 años, con todas las facultades en pleno rendimiento y con una experiencia que no tienen los jóvnes, que, por otro lado, también tienen derecho, claro que lo tienen!... en definitiva, todo es demasiado complicado y escapa a mis pobres entendederas... tampoco sé si es justo o no lo es. A mi modo de ver, sería justo si ambas partes están de acuerdo y ello no va en detrimento de nadie... lo que pasa es que a mi me han enseñado - no sé si eso es bueno o es malo- que nadie da nada por nada y que cualquier cosa que haga una gran empresa o una multinacional, siempre va en su propio beneficio...
No estoy hablando para nada de las pequeñas -a veces microscópicas- empresas de tres o cuatro trabajadores... ¡por Dios, no hablo de eso!
Julia, Albert, eso que decís también es cierto: la cantidad de jubilaciones anticipadas que no conocemos porque no han salido a la calle a colgar pancartas y no han tenido respuesta mediática debe ser muy numerosa... pero ya se sabe... en este país lo que no sea escandaloso "no vende"... quét riste, verdad? pero es lo que tenemos: ¿Nos lo hemos buscado? yo no lo sé, ¡cada día sé menos!
Bellosoli hace la reflexión de que nosotros también fuimos un país de mano de obra a bajo precio. Manel también me hace notar esta parte de la historia, que no es menos cierta... pero ¿acaso los descendientes de esas generaciones somos culpables? ay, ahora ya me voy por los cerros de Úbeda.
¿Por qué es todo tan complicado? ¿Cómo es posible que se haya llegado a este grado de confusión? ¿O acaso "ellos" lo tienen claro? ¿Quienes son "ellos"? ¿Adónde vamos? ¿De dónde venimos?
trrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrt (procesando)
Senyora Vedette, no s'amoïni, encara queden homes que la deuen recordar amb "carinyu", sobre tot les seves cuixes!(és clar que això no dóna per menjar, els records només són els records, ai!)
Pere, malgrat el que dieu TS i tu, jo sóc més optimista. Miro enrere i veig allò que no he parat de dir des que vaig obrir aquest bloc: serà més difícil "sobreviure" en el tipus de societat que tenim, tan summament competitiva, però malgrat tot, l'etapa que anomenem "infància" mai no tornarà a ser tan dur com ho era quan la generació dels nostres avis s'havia d'espabilar a partir dels 7 anys... i això vol dir a 2º de Primària!
Pere, malgrat el que dieu TS i tu, jo sóc més optimista. Miro enrere i veig allò que no he parat de dir des que vaig obrir aquest bloc: serà més difícil "sobreviure" en el tipus de societat que tenim, tan summament competitiva, però malgrat tot, l'etapa que anomenem "infància" mai no tornarà a ser tan dur com ho era quan la generació dels nostres avis s'havia d'espabilar a partir dels 7 anys... i això vol dir a 2º de Primària!
Senyors... me n'he d'anar... no continuo traduint, que se'm fa tard!
Malgrat tot, molt bon dia!
Cantaré per vostès! (sisisi, és una amenaça) :)
La música que tenía en el blog hasta hoy:
Mark Knopfler + Eric Clapton:
6 comentaris:
Senyoreta Meumar, la veritat, jo em queixo, però per altra banda sembla, com deia la meva iaia, que sempre haguem menjat en cullera de plata. Ja es veia que no podíem anar sempre a més i més i més i estirar més el braç que la màniga. Això ho podríem fer, creu una servidora, si tothom i totdon i totnen i totnena anessin ben peixats, i amb jerseiets de marca i un bollicau a la motxilla del cole, com els nostrus, però ja es veu com va el món. I doncs, què ens pensàvem? Anar endarrera perquè altres vagin una mica endavant, miri, que vol, que li digui. JO em queixo, sí, però quan medito sobre tot plegat, em sembla que aquest és un món de mones i ho continuarà sent, que ja ho deia el tango, que el mundo es y será una porquería ya lo sé...en el quinientos seis y en el dos mil también... (no sé si es aixina la lletra) i també, verás que todo es mentira, verás que nada es amor, yira, yira. No, si tot està cantat, ja. I ballat. I no cregui, els homes no recorden 'les meves' cames, recorden cames difuses ene els seus somnis ròtics i tot això. Siau, bon dia, vaig a assajar al club dels artistes decadents i a fer lloga, a veure si em lloguen, vaja.
Ai, Sagarmat, no sabes lo que disses, chico, no hay res mejor que somiar en lo que farias cuando te jubiles, pero la realitat mai es como semblaba. Toca la guitarra en horas libres, nunca sera como ara, quan profites el tiempo liebre per fer música. Si yo te contara...
No sé si ets vedette o filòsofa, però està molt bé el que escrius perquè dius els que sents sense decoració, encara que segur que quan et vesteixes et decores tan com pots. Qui no oi? Tots ho fem. El que deia. Jo, que estic jubilat, faig coses que abans no podia fer, però no és el mateix. No és que em queixi, la vida té aquestes coses, que no repeteixo perquè tu jo ho ha escrit molt bé. Com enamorat de Barcelona, em sap molt i molt greu el que ha passat amb el Molino. Fem una esmena a l'Estatut al respecte?
be, jo volia fer més enfasi en el fet que la mà d'obra barata de certs païssos acostuma a anar íntimament lligada a l'explotació de les persones i a obviar els drets humans bàsics. I no crec que les fronteres s'hagin d'obrir als productes de les empreses que se n'aprofiten d'això. Potser així, a part d'obligar-les a respectar els drets humans, també disminuirien les deslocalitzacions. O potser no.
totalment d'acord amb el senyor que diu que lo primer és lo primer, les empreses són com els caixers automàtics, expenedors de bitllets de colors, està bé utilitzar-les al màxim i treure'n tot el profit, i si pot ser que et donin més vacances, més dividendos, i més de tot, per poder dedicar-te a viure de veritat, que per això estan.
Insisteixo, crec que en vivenda, salaris, estabilitat laboral, ho tenen pitjor les noves generacions que l'anterior.
No cal fer un gran estudi.
Petons.
Publica un comentari a l'entrada