Entrades
Senyors polítics: Que no era això! Que no en sabieu més (però no tenieu quinze anys)... que potser us havieu pensat que som idiotes, o jo què sé... en fi...
En un altre bloc li deia a un amic que se li ha mort el gos i sentia una dissonància cognitiva entre la pena pel gos i les desgràcies que passen al món que la relació actitud-comportament és una qüestió difícil. I és que ho és. L'actitud és un concepte que fa una mediació entre l'interior de les persones i els estímuls externs.
Si els senyors polítics del meu petit país sabéssin la quantitat de contradiccions que han aconseguit que niïn en el meu interior, tampoc sabrien com treure-les cap a l'exterior. Per això sento tant la pèrdua del gos del meu amic.
I per això em quedo amb la música, amb totes les cares de l'amor , amb la poesia i amb el mar.
Señores Políticos: que no era eso. Que no sabíais más (pero no teníais quince años)... que quizá habéis pensado que somos idiotas... yo qué sé. En fin...
En otro blog le decía a un amigo a quien se le ha muerto el perro y siente pena y tiene una disonancia cognitiva entre la pena que siente por la muerte del perro y las desgracias que suceden en el mundo, que la relación actitud-comportamiento es una cuestión difícil. Porque lo es. La actitud es un concepto mediador entre el interior de las personas y los estímulos externos.
Si los señores políticos de mi pequeño país supieran la cantidad de contradicciones que han conseguido que aniden en mi interior, tampoco sabrían cómo sacarlas al exterior. Por eso siento tanto la pérdida del perro de mi amigo.
Y por eso me quedo con la música, con todas las caras del amor, con la poesía y con el mar.
20 comentaris:
No està tan malament com pinta. De vegades va bé remoure una mica.
Tot plegat la decisió d'ahir em sembla una questió d'higiene relacional.
Un error no ha de comportar necessariament un altre error. Si no la cadena es perpetuaria. I el què s'està intentant té un valor historic important i un cost personal elevat.
Que vols que et digui...
Si analitzem fi, les coses s'han fet malament des del principi. El Pacte del Tinell estava bé en conjunt, però un pacte de no pactar amb el PP va contra l'esperit pactista de Catalunya i encara que el cos ho demani, els polítics no han de fer el que el cos i el cor demana, sinó que han de fer sempre el que convé. Després Perpinyà. Seguim? Vaja, que ahir es va fer dissabte a casa. Al marge de tot, arara ara ja sé posar link al meu blog i et pots veure. Petons des del ciment de l'Eixample.
Ai, Arare, l'únic consol és que a l'Itàlia hi ha Berlusconis i que tot arreu couen fesols -o espaguetti-. Creiem massa en l'espècie humana, ve-t'ho aquí, tot plegat era una qüestió de poca informació, ara n'hi ha un excés. Per cert, no sé perquè però em surt molta publicitat tonta quan entro al teu blog, de vegades.
Que no era això "que no en sabíeu més però no teníeu quize anys" (Serrat). Doncs ara tornarem al Raimon: "Diguem NO". Que ja som prou gran perquè ens vulguin prendre el pèl.
Petons de muntanya!
Comparto tu sentimiento. Pero al menos... Siempre nos quedará nuestro mar y nuestra música.
Petonsssss.
(Y ya puestos... "Del barco de Chanquete no nos moverán"). Compartido letras, espacios, puntos y comas.
Petonets Cuca en Sucre
us acompanyo en el sentiment, la defunció d'un gos és sempre un moment delicat; quan se'm va morir el meu, se m'apareixia el seu fantasma als llocs més insospitats. Però, per això dels polítics no patiu. Fer el ridícul és un imperatiu estructural, per això prosperen les rialles de Blair o d'Aznar, la figura del ZP, els bigotis de'n Carod, la banana de'n Mas, els lapsus de'n Maragall, els comentaris morals del Berlusconi, la impostura de Zaplana i Aceves, i un llarg etcètera, tots buscant la manera de cridar l'atenció graciosament; aviat les campanyes electorals seran un repertori de gags clàssics, ensopegades i patacades, pastissos a la cara, tarimes que s'enfonsen, diàlegs amb el doble, i acudits de Gila. Per això, jo ja soc tortellpoltronista.
Ara no puc, perquè me'n vaig corrents a prendre't un tros del teu mar. Dilluns si vols, ja parlarem de política. Per a mi, també va ser un plaer conèixer-te.
Sé el que és perdre un esser estimat, i un gos omple molt. I ens estima gratuitament. Abraça el teu amic i ja parlarem un altre dia de polítics. Està tut perdut
No es el mateix... un conseller en cap que un conseller amb cap,
un conseller que un bonceller
un president que un pre-seient
una consell-era que una consell-és o una consell-serà
paranoies, com pots veure, després de mirar la tele o escoltar el ràdio...
la consellera ens acaba d'enviar una carta de comiat, snifffffff
Pues yo me quedo con los políticos, desnudos y haciendo manitas y cantando we are the world we are the children, que uno es muy muy muy degenerado
Y yo si se muere mi perro, disiento, y es que ni disonancia cognitiva ni leches. Le den por culo al mundo y a sus problemas que el hecho de que yo llore por mi perro no le hace daño a nadie. Exijo el derecho de los privilegiados a estar tristes por muchas ventajas que tengan respecto a los demás, pero es que el derecho a la tristeza debería estar reconocido en la Declaración esa que nadie respeta
No lloro por todos los perros igual que no lloro por todas las personas. Lloro por aquellos a los que quiero con independencia de que mi parte cerebral que maldetecte la injusticia pueda o no reaccionar ente ella.
Releo y suena mucho más abrupto de lo que es. Pero no lo borro porque precisamente no tiene intención de ser abrupto. En resumen lo que trato de decir es que hay muchas cosas en esta vida que han de remorderte la conciencia, pero nunca la pena por muy absurda que le parezca a los demás
Se feliz
Y si ya me tomo una tila ya :-D
Per cert... molt maca la música Cuca.
Doncs això, Son, que la gaudeixis (la música) que la disfrutes!
Zifnab, un honor invitarte a una tila, cuando quieras :) - pero también tengo infusiones de frutas del bosque y esas cosas "modelnas")
Julia: eso era lo políticamente correcto, porque no os podía enviar atpc, que era lo que estaba pensando. M'agraden les teves paranoies.
Manel: abraço el meu amic (virtualment) i a tu també. Efectivament, està-tut-perdut- tururut(o no)... digo que abrazo a mi amigo virtual, y aprovecho para abrazarte a ti también. Y que el estatut... tururut!
Pensador que pensa, ja saps que encara que el mar és meu, jo us el deixo sempre que volgueu (però tracteu-me'l bé, estimeu-lo) Petonets!
Digo que ya sabes que aunque el mar sea mío yo lo comparto con vosotros, pero tratádmelo con cariño!!!
Estimat tortellpoltronero: jo també penso com tu. I quant a gossets, a casa se'ns en va morir un i se'n va anar un altre, no sé si el devien atropellar o robar, però un bon dia va desaparèixer i no va haver-hi manera de trobar-lo (i això que portava el xip)
Bueno, pues que teníamos dos perros, uno murió y el otro se fue y nunca volvió, no sabemos qué ocurrió con él y eso que llevaba chip...
Qubit, Albert, Perejoan... tenéis tanta razón! Diguem NO pero no hablo del estatut (eso es lo de menos, ahora, sino de todo) Que nos dejen en paz, que no nos manipulen (Son, que no nos muevan del barco de Chanquete)... en fi...
Besades per vosaltres, també.
M'he deixat algú?
¿Me he dejado a alguien? (arf,arf,arf, espero que no, eh?)
Siiiiiiiiii, m'he deixat el Vertttttttt
Vertito... ya sabía que compartías todo esto (ja ho sabia, amic meu)
Un petó d'esperança (ep! vale, un per ella, també)
;)
Que no, que no és l'estatut, que aquests senyors de vegades -sempre?- es pensen que ells toquen la tenora i els altres hem de ballar al seu so, i és a la inversa, però possiblement ja no recorden que estan al servei d'un poble i que han de tocar les cançons que els demanem. No és això, arare?
Quina emoció la carta de comiat de la nostra consellera: "vull acomiadar-me de vosaltres després del cessament efectuat per Pasqual Maragall...
Marta Cid i l'Equip".
Potser ara tornarà al riu que l'ha vist néixer i s'engreixarà una mica, que estava molt prima... i trobarà un nou amor, que el càrrec li va costar una separació. I ho dic amb ironia i no.
Tota la raó, Pere. I com ja li vaig dir a la Júlia, segurament el que hauria volgut la consellera hauria estat enviar-vos a tots a ... bé, una Dama no ha de dir segons quines coses, per això no les diré.
Però ha fet el que era políticament correcte.
A mi ja m'han cansat tots. Ells s'ho han buscat.
Com la mafalda, baixo del món, ara que encara hi sóc a temps. Em quedo amb el que ja us he dit tantes vegades...
Un petó blau.
doncs no era això, companys, no era això, pel que varen morir tantes flors... però és així com m'agrada a mi i no en sabria dir res més... ai en llach, com m'agrada i el poc que ho puc dir perquè em traquen de freak els meus amics...
A frança vaig aprendre que pace quelque chose passe il faut bouger. Be, això mateix però sense faltes d'ortografia voldria dir que cal sacsejar de tant en tant per poder avançar. Però crec que aquesta no era la manera de sacsejar, amb un nou joc polític i caient a les pressions de fora... potser el millor serà unes altres eleccions que legitimi el que està succeïnt o que donin un canvi de rumb.
Però estic d'acord amb tu, no és això, polítics, no és això. I per això, precissament, val la pena desconnectar i pensar en coses a priori més trivials però que no ens fan sentir malament tan constantment. Bona nit!!!
Greets to the webmaster of this wonderful site. Keep working. Thank you.
»
Great site loved it alot, will come back and visit again.
»
Publica un comentari a l'entrada