Entrades
L'Akali, el vaixell amb el què competia el nostre fill, s'ha retirat de la regata. S'havia declarat un important temporal. Ell i el seu company són a terra, sans i estalvis. Gràcies a tots els que ahir donàveu ànims, des d'aquí o en privat. De vegades aquests petits detalls et fan sentir millor.
El Akali, el barco con el que competía nuestro hijo, se ha retirado de la regata. Se había declarado un importante temporal. Él y su compañero están en tierra, sanos y salvos. Gracias a todos los que ayer me disteis ánimos, desde aquí o en privado. A veces estos pequeños detalles te hacen sentir mejor.
16 comentaris:
Me’n alegro molt, Arare_. I, ara que ja és a terra sa i estalvi, et faré una pregunta que t’anava a fer ahir quan vas penjar uns quants títols de llibres, i no ho vaig acabar fent per no trobar-ho adient. T’has llegit, EL CAZADOR DE BARCOS, de Justin Scott?
ei! me n'alegro que estiguin sans i estalvis, que és del que es tracta! mala sort de trobar-se un temporal, però l'important és poder tornar a casa i poder-ho contar!
Arribo tard però vull donar-te una abraçada.
Supos que no ho hauràs passat massa bé, doncs ja s'ha acabat.
Petons.
Un besazo para tí y para tu capitán (yo también llegué tarde... jo)... Bonica
Pensador: El cazador de barcos l'hem llegit tots, a casa, he he he, però a mi el que més em va impressionar continua sent el que explica la regata Sydney-Hobart. No n'hi ha cap d'aquests que sigui allò que en diuen "bona literatura" però si que són entretinguts i si t'agrada el tema, en pots gaudir o et pots impressionar!
Liter-a-3, si, bufffff, però todo bien ;) gràcies.
Bellosoli, torosalvaje, confiava/confio cegament amb la formació marinera dels nostres fills, l'únic que fa regates és l'Aleix, però tots són molt prudents i saben fins on poden arribar. El que passa és que de vegades els imponderables manen... però sabia que sabrien retirar-se a temps si anaven maldades. Gràcies.
Son, que aquí ningún no arriba tard mai! petonets!!
Ostres quin fart de patir, no? No vull ni imaginar-me els que em tocaran a mi, mare meva, perquè tancar-los a casa i no deixar-los sortir sols no és possible oi?
Antoni des de Sant Pol, em sembla que encara et queda un temps, per posar-te a patir per si surten sols o no... tenia un amic (que vaig anomenar quan parlava de l'ensenyament) en Francesc, que sempre deia:
- Nens petits, problemes petits, nens grans, problemes grans! I no li faltava raó. UN dia posaré aquest post (mode Pensador) a veure què me'n dieu, he he he... Ja et trobàvem a faltar per aquest humil bloc!!! petonets!
Recordo un vers en broma de la meva joventut:
mar endins se'n va la barca, mar endins el pescador...
(s'anava repetint això amb tons diferents de veu i s'acabava:
..i aleshores una onada els fot a fora tots dos).
Es broma, l'important és que estigui sa i estalvi, la resta, pa sucat amb oli. Ai, aquests joves que encara son fills i no pares, no saben com es pateix a la vida amb els 'nens'.
Joooo! Sempre que haig de ser-hi per recolzar, arribo a misses dites! Aixi mai sere maravellos!
De tota manera Arare, tu ja saps que hagues dit jo, oi?
M'has fet entrar ganes de llegir un d'aquests llibres.
Un petonasss
Vaya, me alegro. Ayer no te leí, así acabo de enterarme ahora, a veces está bien saber el final antes que el principio...
Toda esa inmensidad azul se gana con los dias.
Ese retazo de eternidad tiene sus códigos,sus divinidades y sus profundos propósitos para con nosotros.
Los que como yo,hemos resultado viajeros terrestres,y a veces del aire,sentimos que algo nos ha sido vedado.
Si alguna vez sentí deseos de creer en algo supremo,fué sobre la cubierta del único barco que abordé.
Agrego " El viejo y el mar " del entrañable Hemingway,como sugerencia para leer:Palabras que limpian el alma.
Saludos desde australes territorios.
Nestor
Aventurarse tiene estos, y otros, inconvenientes. Lo importante es que todo acabó bien y ahí siguen las regatas próximas para reintentarlo.
Solo me he embarcado unas pocas veces, para viajes cortitos y sin emoción. Todos menos uno; me llevaron a pescar calamares, de noche en una barca más bien enana, que se movía que mejor no te cuento :DDD
Fue en Cadaqués y cada vez que veo luces a ras de agua en al mar, me acuerdo del miedo que pasé :DDD
Uns quants petonets
He arribat tard pero M en alegro de que tot hagi passat ja .Segur que heu patit molt. Be vosaltres ja coneixeu el mar i els seus perills tambe en debeu haver passat de grosses probablement, i per aixo sabeu que tornara aviat a navegar. ho porta a la sang :-)
petons
ara que ja ha passat podem dir: i el que disfrutarà explicant-ho?
Ara ja estan de peus a terra. Volem volar, volem navegar, però el nostre lloc és, diguin el que diguin, estar de peus a terra.
Hi ha una cançó que diu:
Quan jo en tenia pocs anys
el pare em duia a la barca,
i em deia: quan siguis gran,
no et fiïs mai de la calma.
Bufa, ventet, ben fort,
infla de vent la vela,
que arribarem a port
He estat un home valent
i no he girat mai la cara
quan he sentit en la pell
l'urpa de la torbonada.
Bufa, ventet de garbí,
vent en popa i bonança;
anirem cap a llevant
fins a la ratlla de França!
Mes avui que ja sóc vell
i ja no em llevo a trenc d'alba,
compto les hores despert
i em fa basarda la calma.
Júlia, si ho dius per mi, ja en tinc dos de fills, petits, però dos.
Publica un comentari a l'entrada