Accident?

Des del 5 de febrer que no escric! 

Ja sabeu, però, que jo sóc "model" "Ojos del Guadiana". I ara mateix estic en una d'aquestes fases. Fins ara, fase amagada.

Avui decideixo tornar, encara que sigui poquet.

Aquests dies estic impressionada pel tema de l'avió. Tenia un pressentiment, quan sentia dir que "no era un tema de terrorisme", i el meu pressentiment ha resultat, no sé si cert, però com a mínim, ha posat en dubte el fet que diguessin que era un accident i prou. Ja es continuarà informant, suposo, i acabarem sabent... el que vulguin que sapiguem: però si ha estat un acte terrorista, ens n'assabentarem, segur!

És molt fort: ens pot passar a tots, a qualsevol! Avui (in)tranquil·litzava la meva mare, quan li deia això mateix: pots estar comprant tranquil·lament en un mercat qualsevol, i pots acabar volant pels airess! només perquè un sonat, abduït per un grup fanàtic de l'ideologia que sigui, decideix autoimmolar-se, arrossegant amb ell cent-quaranta nou persones... No necessàriament cal un avió. 

És fort!

Jo, directament, no coneixia ningú, en aquest vol, però indirectament, sí. 

El meu sentit pèsam a totes les famílies que han perdut algú... i el meu petit tribut a Oleg Bryjak i a Maria Radner, de qui he admirat les veus al Teatre del Liceu, diria que més d'una vegada.

Convençuda

Ja m'he convençut totalment del fet que el món ha embogit.

No se salva ni Orient ni Occident, ni el Nord ni el Sud.


Per mostra, un video que avui ha arribat a les meves pantalles (anava a dir mans, però de fet, m'ha arribat per internet)

Ara, sumeu-hi tot el que se'n deriva, de tot...

Ara, sumeu-hi la bogeria dels nostres governants. A casa nostra!!!! Barallant-se com aus carronyeres (perquè el símil de la baralla al pati de l'escola no és vàlida: els nens a les escoles són molt més ben educats, i molt més comprensius!)

Ahir llegia un tuit que deia més o menys: "Patètica una societat que s'escandalitza més pel cas Neymar que pel cas Castor."

Ho va dir un tal Xavier Valls (em sembla que és un periodista) però en tot cas, va plasmar exactament el que jo estava pensant!

Ara, sumeu-hi la bogeria del capitalisme, la del comunisme actual, la de... no cal que continuï.

Què ha passat?

Què se n'ha fet, d'aquelles flors?

Sempre ha estat tot igual i era jo que estava cega?


Què podem fer?

Alguna suggerència?

Una mica del projecte (BWR)

Us adreço a la pàgina web de la Barcelona World Race, concretament, al projecte del "One planet, One Ocean", on l'Aleix Gelabert i en Dídac Costa van fent la regata, amb un resultat immillorable, de moment, donades les característiques del seu vaixell. Ho estan fent molt i molt bé!  Endavant, valents!

Aquí podeu llegir el projecte . Aprofitant la regata...

I aquí, un email de fa uns dies, de l'Aleix i en Dídac i l'Argos. De veritat que és interessant!

I aquí, alguns videos del "One planet, One Ocean":

El temps

Vinc del blog Saragatona, i com que tinc ganes de fer un post i allà he trobat "tema", doncs aquí vaig:

Quarts

De l'article que ha fet en Miquel, al qual us adreço una mica més amunt, se'n dedueix que actualment  a la gent li costa molt dir les hores "en català". 

Podem pensar que és que el castellà ens ha dominat, podem pensar que és que som còmodes i ens és més fàcil dir "les tres i mitja" que "dos quarts de quatre", podem pensar que ara manen els rellotges digitals i que  no cal dir les tres i mitja ni dos quarts de quatres, sinó  que cal dir les "tres trenta".

Podem pensar el que vulguem i tot serà vàlid (o no, però no seré jo qui esbrini si és vàlid o no).

A mi, personalment, quan era molt jove (però mooooolt) m'anava molt bé dominar el vocabulari del temps en català-català i no em vaig deixar endur (o no gaire) per la comoditat de les mitges, els quarts o les facilitats digitals. Potser perquè en aquella època no se'n trobaven, encara, de rellotges digitals. Tots els rellotges tenien busques i en aquell moment jo encara no necessitava ulleres per veure l'hora al rellotge que portava al canell! (ara ja ni en porto, perquè consulto el mòbil, digueu-me traïdora al rellotge de tota la vida)

I que per què m'anava molt bé, això de dominar el vocabulari del temps en català-català? Doncs perquè quan sortia de nit, que no era massa vegades, tot s'ha de dir, perquè eren altres temps, i no estava ben vist que les noies sortíssim fins tard, la meva mare i la meva àvia dormien només amb un ull tancat; l'altre el tenien obert, per estar ben segures que "la nena" havia arribat a casa i que tota la família era al llit. Quan "la nena" arribava, ja podien dormir tranquil·les amb els dos ulls.

Jo intentava arribar  (més o menys) a l'hora acordada, perquè era molt bona noia. Alguna vegada, en arribar a casa, comptant que els quatre ulls (els dos de la mare i els dos de làvia) estaven ben tancats i sentint els roncs de l'àvia, que eren considerables, feia allò que tots devem haver fet alguna vegada, de treure'm les sabates per no fer soroll, etc... però  una de les dues, seeeeempre m'enxampava. Devia tenir tanta son, però, que es limitava a dir-me "Ja ets aquí"? "Si, ja sóc aquí", responia jo. I llavors, la de torn, fos la mare o fos l'àvia, s'acotxava i tancava els (dos) ulls i tornava al ronc o a la respiració dels adormits.

Un dia, però, dia que recordo com si fos ara mateix, en arribar, l'àvia va deixar de roncar i va fer la pregunta: "Ja ets aquí?" i  mi se'm va ocórrer dir "No, encara no".  

Bufffffff, si ho arribo a saber, no ho dic! perquè en lloc de tornar al seu ronc, l'àvia em va preguntar directament 

"I quina hora és?" Vaig començar a suar i vaig mirar el rellotge. No us diré quina hora era. A ella si que li vaig dir:

"Quarts!"

"Ah", va fer ella. I va tornar al seus roncs. I jo vaig respirar, tranquil·la, perquè, com que havia arribat a quarts... no hi va haver bronca!

Sempre he pensat que els quarts i quarts i mig, m'han ajudat en les meves sortides nocturnes d'adolescent. 

Per això m'agrada tant aquella expressió "Tres quarts de fusta i un tauló". Dóna per molt i no compromet!

Rodes, molins, identitats i altres herbes

La roda del temps ens va portant.

Ens anem creient les mentides, anem combregant amb les immenses rodes de molí amb què ens fan combregar i, gairebé podem dir que "sembla" que ens ho creguem tot!

No,no,no. Ara li deia a la Júlia, al seu blog, que som a la roda, i rodem. Però no som idiotes (o no tots!)

En fi, continuarem ballant i empassant-nos rodes com camions, però només és un miratge.

Dins nostre, sabem que ens estan estafant. Amb gairebé tot!

Sort que sempre ens quedarà el pensament (mentre no inventin una app que ens pugui controlar).

Apa, me'n vaig a sentir tertulians i a fer veure que m'empasso el que m'expliquen.

I després, a veure una pel·li, el títol de la qual sembla fet expressament per mi (avui): "Sense identitat".

Òndia!

2015

2015, i serè.

Fa un sol esplèndid, per casa, de dia, vaig en màniga curta... i és que a casa hi toca un sol que espetega i gairebé ni cal la calefacció (a la nit una miqueta i gràcies).

Aquests dies de festa han estat una mica bojos. Sempre ho són, i a mi, les festes, sempre m'han agradat, però a mesura que la família creix, una vol arribar a tot i a tothom, però no sempre ho aconsegueix i, al menys en el meu cas, m'agafen uns nervis que em fan estressar molt. Així doncs, començo a comprendre aquella gent a qui no agraden les festes. No per "les festes en elles mateixes", sinó pel neguit que comporten.

Per sort - i no ho dic pejorativament- ja s'han acabat. Torna una certa calma, una certa tranquil·litat, allò de la rutina, que a la gent com jo, hiperactiva (si és que se'm pot aplicar l'adjectiu, o el nom o l'etiqueta o com n'hi vulgueu dir), necessitem com el pa que ens mengem (o com el pa que ens menjaríem, si no estiguéssim a dieta). La meva petita rutina, doncs, ha tornat.

Projectes: Amb un grup d'escriptores (escriptores com jo, no mediàtiques, sinó dones que ens agrada escriure) hem engegat un projecte que ens fa molta il·lusió, així que, per aquesta banda, molt bé.

Estar en forma: Demà torno al gym, us confesso que aquests dies no he fet res de res, excepte treure la Taca, que comporta una horeta de caminar. El que passa és que caminem - totes dues- en "mode" collir flors. O sigui que, gimnàsticament parlant, a nivell fitness, serveix igual que estar-se assegut prenent el sol! però sempre deu ser millor caminar collint floretes que no fer-ho... no? Com allò de la sacarina amb el cafè, quan has endrapat tot el dinar posant-te com el Quico. El Quico deu ser enorme, no? Però dic el mateix: si, damunt d'endrapar durant tot un dinar, et prens el cafè amb sucre... unes quantes calories que hi afegeixes, no? i que consti en acta que a mi el sucre, amb el cafè, no m'agrada, per tant, el que estic fent ara mateix, és trencar una llança per aquelles persones que es prenen el cafè amb sucre, però per fer-se perdonar un dinar "estupendo", l'acaben amb una sacarina al cafè o a la infusió.

Idiomes: Francès! mare meva... aquests dies no he fet res de res. Arribo a la conclusió que, si bé em vaig matricular amb molta empenta i amb moltes ganes, ara que ja sóc a cinquè, n'estic fins més amunt del capdamunt. I arribo a una altra conclusió: a certa edat, tot allò que no es fa amb gust, no val la pena fer-ho, així que no m'estressaré (o no gaire). Aniré a classe quan pugui, i quan no pugui perquè hi ha un interès més gran en perspectiva, doncs no hi aniré. I si aprovo a final de curs, perfecte i si no... bon vent! Al cap i a la fi, quan sóc a França tothom m'entén i ningú  m'exigeix que els meus temps verbals siguin perfectes. I a la inversa. Si els demano que em parlin "doucement", ho fan i santes pasqües.

Assignatures pendents: Taaaaaantes! però tampoc no m'hi vull estressar, per aquest tema. Si l'acadèmia de música de la meva cosina Maite estigués més a prop, m'agradaria reprendre les classes de cant. Però és a Barcelona i, el que hi ha per aquí no em barrufa, per tant... assignatura pendent perenne.

Contactar amb amigues de quan era petita: mooooooltes ganes, però poc temps. Per això, algun dia de classe de francès, s'haurà de sacrificar. Sarna con gusto... I el problema és que tinc, pel cap baix, tres trobades per fer, amb grups de persones diferents, per tant, no les puc pas ajuntar totes en un dia, llàstima.

Fer de filla, d'esposa, de mare i d'àvia: això és un pack, així que... res a dir: continuar-ho fent, amb aquella alegria (que no sempre em caracteritza, perquè diuen que em prenc les coses una mica massa "a pit")... jo que em queixo de ma mare, i resulta que els testos acaben assemblant-se a les olles, però, com diuen a Blanes, "ja fa prou qui retira als seus".

Així doncs, a encarar el 2015 amb il·lusió! (ai, us juro que no va amb segones! He començat l'any passant de la política com de la pudor). Els déus diran.

Ens llegim!

Una miqueta de música zen? (per allò de no estressar-se)

MOLT BON ANY!

Sé que us dec un munt de dies i dies de comentar, però deixeu-me que posi només dues o tres fotos:

La de la sortida de la Barcelona World Race, volta al món en regata (dos tripulants i sense escales), on participa el nostre fill Aleix Gelabert, juntament amb en Dídac Costa, en el vaixell "One planet, one ocean&Pharmaton", que la vaig fer quan, el dia 31 de desembre, el vàrem anar a acomiadar. Es calcula que tornaran cap a primers d'abril, així que Déu n'hi do l'aventura (i la bogeria que comporta)... la bogeria, dit amb tot el carinyo del món i amb tot l'orgull de mare-no-biològica que l'estima i pateix igual que la mare biològica. Però l'Aleix està tan feliç, que el patiment s'esvaeix veient-li la cara!


Dues fotos més:

Fent "el tonto" al Maremàgnum, en aquell sostre que hi ha de mirall, que ens va fer molta gràcia fotografiar (el que veieu és el mirall) i esperant, al teatre Barts, a que comencés el musical "El petit príncep", una petita joia que vam gaudir amb en Martí i en Caïm. Us ho recomano, si teniu fills o néts de 4 anys en amunt. Jo en tinc moltíssims més i em va encantar!

I per últim, dues més: l'una, de preparació de la taula per al sopar de Cap d'Any, i la següent, la meva mare i jo, poc abans que arribéssin els amics que van sopar amb nosaltres, aquella nit.

Que tingueu MOLT BON ANY!!!!

Il était une fois dans l'Ouest

Aquest és el títol de la pel·lícula que mai no m'he arribat a aprendre en castellà, la banda sonora de la qual vaig sentir per primera vegada a casa la meva cosina germana Aurora, a Toulouse, França.

Jo tenia catorze o quinze anys, la meva cosina en tenia divuit més que jo, i ja tenia dos fills: la Sylvie (avui dia una pintora reconeguda a França, que viu de la seva pintura i de fer tallers amb nens i nenes, adolescents i no recordo si també gent gran), de nom Sylvie Salavera, per si a algú li ve de gust veure el seu peculiar estil de pintura... i en Serge, que va esdevenir arquitecte i que va morir mentre dormia, el mes d'agost passat, d'un atac de cor.

En Serge, aquell dia que jo m'estava passant unes curtes vacances a casa seva, a Toulouse, estava escoltant una música que em va semblar meravellosa. Li vaig preguntar què era i em va ensenyar la tapa del disc. Ennio Morricone, B.S.O. du film "Il était une fois dans l'Ouest".

Amb l'Aurora, la meva cosina i mare d'en Serge, vam comentar com n'era, de bonica, aquella música. I, després, alguna vegada de les que ens hem anat veient (no gaire sovint, ja que la distància fa que no et vegis tant com voldries) comentàvem, com a anècdota, perquè en Serge no tenia més de 10 anys, quan va passar allò,  com en pot ser de sensible, una persona, per jove que sigui i com es poden transmetre sentiments a través d'una música que no deixa de ser una banda sonora d'una pel·lícula de l'Oest. Fns aquí, l'anècdota.

L'Aurora pertany al gran gruix de persones que, durant la guerra, van haver d'emigrar, degut a les idees polítiques dels seus pares, o d'ells mateixos. Quan els seus pares van travessar els Pirineus, com tants d'altres, va passar un munt de vicissituds, aventures i desventures. El seu pare, germà del meu, havia anat a la batalla de l'Ebre, de la qual va poder escapar amb vida, no pas com un altre dels germans, que hi va quedar... Era socialista. I com a socialista va viure a França tota la seva vida, treballant com un animal, com tants d'altres, en una terra on - ell ho deia- hi havia llibertat de pensament, encara que no fos la seva terra, però que ho va acabar sent. Jo diria que no va tornar mai més a Catalunya, però no ho recordo amb precisió. Si que ho van fer, en canvi, els seus fills, l'Aurora i l'Henri.

L'Henri viu, actualment, a Rio de Janeiro, i és arquitecte. També estàvem molt units, però la vida el va dur enllà i ara fa molt de temps que no ens veiem. Ens hem recuperat gràcies al facebook, però ens limitem a saludar-nos de tant en tant.

L'Aurora, sempre ha viscut a Toulouse, i, si bé hem passat llargues temporades "amb la mandra típica dels Medalla", que dèiem i rèiem nosaltres dues, que consisteix a ni trucar-se ni dir-se res, excepte, potser, i amb sort, per Nadal... sempre hem estat molt, molt unides, sobretot en la manera de pensar. Fins i tot parlàvem d'escriure un llibre a quatre mans, explicant la història de la família, però ha pogut més "la mandra típica dels Medalla".

Li dec.

Aurora, potser un dia escriuré el llibre quehavíem de fer juntes... però no t'ho puc prometre, perquè "la mandra típica dels Medalla" m'acompanya com un estigma. Si ho faig, tu hi sortiràs, i no solament als agraiments!

Aurora, siguis on siguis, busca el teu fill, els teus pares, el meu pare, i fes-los una abraçada ben forta. Si pots!

I descansa, cosineta. Descansa en pau, t'ho mereixes, després d'haver patit tant!

Ahir

Ahir vàrem sentir la pluja que queia a poc a poc sobre la platja, sobre la terra del bosquet de sota casa... aquest matí, quan he baixat la Taca, hi havia algun tros de muntanya que s'havia desconfigurat. O sigui: que s'havia desfet. O sigui: que s'havia desintegrat. Un dia, els que vivim en aquest indret, ens trobarem surant al costat de Sa Palomera! Espero que les cases estiguin ben dissenyades ; cal tenir fe en els arquitectes i enginyers que les han fet!

Ahir vaig acabar el llibre "El bram de l'aigua", que encara no ha sortit a la venda, però sortirà en breu, de Maria Aladern, el llibre que he de presentar a la Biblioteca de Blanes, el proper 11 de desembre. La Maria està dels nervis (que hores d'ara encara no tingui el llibre a les llibreries, a poc més d'una setmana de la presentació, posa dels nervis!). Val a dir que m'encantarà presentar un llibre que m'ha agradat molt. Ja faré més propaganda de l'esdeveniment, a veure si algú s'anima a venir a la presentació. Recordatori: la Maria Aladern és una escriptora de Blanes, que m'ha demanat que li presenti el seu segon llibre, la qual cosa m'honora!

Ahir vàrem passar una hora i mitja al cine, amb el nét gran, veient una pel·ícula que mereixeria l'Òscar a l'Avorriment, però que al nen li va encantar. Només per aquesta darrera afirmació, va valer la pena haver-li  acompanyat. I per sentir els riures de tots els nens de la sala, i per sentir els roncs d'algun que altre pare o avi. "Los pingüinos de Madagascar" és una caqueta ben embolicada amb colors, que diguem-ho, es pot suportar perquè només dura una hora i mitja. I perquè els nens s'ho passen bé (però "vamos", jo m'esperava MOLT MÉS!). Per dir alguna cosa, i sense que es puguin comparar, perquè no tenen comparació possible, m'ho vaig passar millor amb l'avorrida "Aviones 2, el rescate", que em sembla que és de la factoria Disney. La dels pingúins és de Dreamworks. 

Ahir va venir l'ectoplasma a Barcelona, es va tancar amb la seva quadrilla en un hotel de 5 estrelles, no fos cas que es contaminessin de la gent del carrer, i va vomitar tot el que duia dins, amb aquella simpatia que el caracteritza, dient que venia a salvar-nos de nosaltres mateixos. 

Perdoneu l'exabrupte, ja l'escric en petit: A cagar a la via!

Ahir vàrem veure la primera semifinal de Oh happy day. Tot i que és un concurs model O.T., tot i que el que els demanen als cors és que perdin la seva personalitat i cantin tots igual, tot i que algunes de les músiques que els demanen que cantin no respecten la idiosincràsia de cada grup,tot i que es veu, es nota i es palpa que el que hi ha (aquest any) és guió-guió i més guió, tot i això, jo cada dissabte em preparo el te (en lloc de la bossa de crispetes) i em "repapo" al sofà, per veure els cors que van quedant i els seus vestuaris (també guionitzats) i tot, tot i tot. Perquè, malgrat tot, tot i tot, m'encanta OHD.  No us podeu queixar de la crítica, eh? Més constructiva no pot ser!

Un tastet del que m'agrada, no sé de quin dia és, però em va agradar molt. Són "Lutiana", que ahir van quedar eliminades, llàstima...

I ara ja hauria de parlar d'avui, però aquesta ja seria una altra història.

Que tingueu un bon diumenge!

Que gran és el camp del Barça!

Ahir vaig fer tota la volta al camp del Barça, empenyent el cotxet dels meus néts (els bessons). Després em vaig "perdre" pels jardins del parc de la Maternitat i vaig veure l'exposició de fotografies i textos que hi ha sobre la Mancomunitat.

Amb el silenci - els nens dormien i no hi havia quasi gent- em vaig embadalir davant les fotografies, immenses, precioses, que formen part del nostre passat... per exemple, l'Escola industrial, l'Escola de Bibliotecàries, la Maquinista (la Maquinista, ep, no el centre comercial!), etc...

Vaig passejar amb calma per aquell barri que havia estat el meu durant els onze anys que va durar el meu primer matrimoni, i que tants records em porta.

L'escola on vaig treballar tot aquell temps ja no existeix, ja fa molt temps, que no existeix, però això no vol dir que, quan hi passo per davant, no em vingui la llagrimeta i fins i tot, no sigui capaç de recordar els crits de la canalla quan entraven i sortien de l'escola, les xerrameques de les mares que anaven a fer el talladet a la granja - i que ens feien tanta envegeta a les mestres- i fins i tot converses senceres establertes amb les persones que van formar part del meu entorn. Entranyable, tot plegat!

Tornant a casa del meu fill i la meva jove - que havia estat la meva tots aquells anys- pensava com de de pressa ens passa la vida pel davant. Ja sé que ho he dit moltes vegades, em podeu dir filòsofa de pega, però és el que hi ha: envellim i no ens n'adonem, perquè - al menys en el meu cas- quan ens mirem al mirall no veiem l'àvia o l'avi "que toca", sinó la mateixa persona que hem estat des que vam néixer. M'explico millor: SI que ho veiem, que ens hem fet grans, però ens costa reconèixer aquest fet.

És com quan, al matí, ens mirem al mirall: vaja, no estem pas tan malament - pensem- fins que... ens posem les ulleres! Aaaaai! aaaaaiiiii! Les ulleeeeres, que desvetllen totes les marques que no voldríem veure, però que són aquí per fer-nos ben conscients del que som "ara".

Sí, doncs el que deia: mitja horeta per fer la volta al Camp Nou, mitja horeta més per passejar tranquilament pel parc de la Maternitat... i dos minutets per arribar a casa i fer el cafetó amb la jove, mentre estimem els seus fillets, els meus néts, i ens acomiadem fins la setmana vinent.

I mentrestant... qui és capaç de posar-se a fer els deures de francès, eh? eh? eh? buf,buf,buf...

Aquest vespre anem a veure "Terra baixa". Els que em llegiu al facebook ja heu vist que comentava que Lluís Homar el vaig veire per primera vegada quan, fa trenta anys (ai!) va actuar al Lliure, quan el Lliure era a Gràcia, fent de Papageno de "La flauta màgica". Un Papageno entranyable, que es va acostar unes quantes vegades al Ferran - el pare dels bessons- que tenia, llavors, 7 anys, i que va conèixer Mozart una miqueta més. Encara recordo quan, al dia següent, va arribar a classe i va explicar, tot cofoi, que havia anat a l'òpera!

Doncs això: Terra baixa, un dels nostres clàssics, per Lluís Homar, un dels nostres grans actors. Ja us comentaré què m'ha semblat.

Bufffff, si que he escrit, si! pensava que amb un parell de frases ho tindria tot dit!

Si que canviem, si!Ens fem graaaans!

Cansameeeeent

Un record de la setmana passada.

9-N

Emoció tot el dia i després...

Cansament i saturació.

Ara els toca a ells, els polítics. Jo no penso moure ni un dit més, perquè hi ha massa coses que em fan massa fàstic. Del govern d'Espanya, que no de les persones normals del carrer.

Sentir Alícia Sànchez-Camacho i vomitar directament... buf, no val  la pena ni parlar-ne.

Espero molt, dels "nostres" polítics. Però ara els toca moure fitxa (o fitxes). O, com diuen a les pelis i a les sèries ( i fins i tot als anuncis "modernets"), els toca moure el cul d'una vegada!

I parlant de culs...

Vaig de cul (així, literalment). Per això no tinc ni esma d'escriure.

Em sap greu pels qui, malgrat tot, continueu visitant la meva pàgina, per això he vingut un momentet a treure el cap.

Però de veritat, estic mooooooolt cansada!

Bona nit!

One day I'll fly away

Un dia volarem, lliures!

Literaturitzats, imputats, periodititzats i estacats

La Maria Aladern, una escriptora blanenca, m'ha demanat que li presenti, junt amb la Carme Melchor, la seva darrera novel·la, El bram de l'aigua, que encara no ha vist la llum, però la veurà ben aviat.

Estic francament emocionada. Gràcies, Maria!

La setmana passada no us vaig explicar com va ser de reconfortant passar el matí de dissabte a la llibreria Serret de Vallderroures, tal com us havia comentat que faria.

Doncs només tinc paraules d'elogi per l'Octavi, per com em van tractar i estic contentíssima pels aproximadament vint llibres que es van vendre i que vaig dedicar amb molt de gust.

A veure si seré capaç de posar aquí les fotos que tinc al facebook (ho intentaré).

Diumenge, vam esmorzar i vam tornar a temps per acudir a la Plaça de Catalunya a donar suport a Omnium i a l'ANC, que, al seu torn, ens donaven suport a tots els catalans que volem la independència.

No sabria com dir-ho, així que queda dit, i queda entès, oi que si?

I aquest darrer cap de setmana ha estat més tranquil; amb una calor estiuenca, el canvi d'hora, que genera tantes passions, a favor o en contra. A mi m'és igual, el canvi d'hora, però no entenc per què l'hem de fer.

Econòmicament val la pena? i si és així... qui se'n beneficia? perquè les factures de la llum que arriben a casa meva són pitjors cada vegada. Em diuen que em fan les factures molt més entenedores, i jo, que em sembla que tonta del tot no sóc, no entenc res. Però continuen apujant-la.

Ergo... qui es beneficia d'aquesta hora canviada?

Si el meu fort fos l'estadística, ja hauria fet una gràfica per comprovar que, potser cada minut, hi ha un escorcoll, imputació o el que sigui, cap a algun polític català, sigui veritat o no.

S'emparen en el condicional: Podria ser que Fulano de Tal tingués un compte a Suïssa.

Si, també podria ser que jo tingués un compte a les illes Caiman, però no és. També podria ser que jo anés per president de la Generalitat, poder, podria, però no és. També podria ser que em volguessin donar el Premi Nobel de literatura, poder, podria, pero no és. I així... podria ser qualsevol cosa!

El condicional no és una condició (valgui la redundància) per acusar impunement a tot quisqui! I tanmateix, hi ha una classe de periodisme que el fa servir per a ús particular.

Sí,si, em podeu dir que avui també han imputat, escorcollat i no-sé-què-més a cinquanta-no-sé-quants entre polítics, empresaris i demés fauna (amb tot el meu respecte cap a alguns polítics, alguns empresaris i alguna fauna diversa). Dic fauna amb tot el "carinyu", ep!

Però és que a mí ja em patina tot, així que no mel's crec. No em crec res, ni com Sant Tomàs (per molt que toqui físicament els diaris on vénen les notícies, per molt que senti amb aquestes orelles que Déu em va donar, el que diuen per la ràdio, NO ME'LS CREC).

Marxem ja, netegem tot el que està brut i comencem de nou, va! A què esperem?

Aps, m'oblidava de dir que Mr. Iceta mai no ha estat sant de la meva devoció, però amb les seves paraules d'ahir a Catalunya Ràdio, que van sentir aquestes orelles que Déu em va donar i blablabla... Mr. Iceta m'ha caigut als peus. O més avall.

Ja s'ho faran, els socialistes. Quina santa llàstima (jo els havia votat, "años ha").

I què me'n dieu, de la prohibició de cantar "L'estaca" a Badalona? Us ho podeu creure? Perquè a mí encara em costa de creure que en ple segle XXI jo em vegi escrivint això.

Buf,buf,buf!

En tinc més, però no caldria...

I també...

Aquest dissabte, 18 d'octubre, seré a la llibreria Serret, a Valderrobres, signant "Dones de vidre".

Ja us ho havia dit?

És que sóc molt pesadeta!

Au va, si no voleu comprar el llibre, no ho feu. Veniu a veure'm, allà estaré, al costat de l'Octavi, aquest veritable dinamitzador de la cultura.

Us explicaré un secret: si no hagués estat per l'Octavi, potser aquest llibre no hauria sortir mai a la llum. Sí, com ho llegiu: ell va ser un dels meus motors!

Tot per la pàtria (la nostra)

Votarem el que calgui, el dia que calgui.

Anirem on faci falta.

Cantarem consignes suggerides o espontànies.

Mostrarem que som i què som. I que volem ser i què volem ser!

I també, què NO volem ser.

Ens veiem a la Plaça de Catalunya aquest diumenge.

I ens trobem a les urnes, siguin d'or o de cartró.

A río revuelto...

No parlaré  només de l'episodi del gos Excalibur, que penso que ara mateix simbolitza la impotència que sentim molts sobre la manera de fer de les autoritats competents al país, però res més. Jo també demano la dimissió de Mato. De Mato i del govern en pes, però no  pel cas del gos, no.

De cap manera podem fer passar la vida d'un gos per davant de la vida de milers d'humans que estan patint amb tot això de l'Ebola. De cap manera!  I això que vagi per endavant!

Però si que crec que ens hi hem aferrat com a llagastes, davant un panorama de corrupció impune, de desgovern, de mentides, de fàstic... i hem pretès "salvar" un gos (que, per altra banda, encara no teníem ni idea de si estava contaminat o no, que potser no ho estava) 

Hem pretès salvar un gos, dic, de la mateixa manera que vam sortir espontàniament  primer, deixant-nos mig dirigir, després, per fer manis, per fer cadena humana, per formar una V amb els colors de la nostra bandera, etc...

I si ens ho demanen ben demanat, potser seríem capaços de cantar el Virolai fent la vertical i a capella (adverteixo que cantar de cap per avall costa moltíssim).

Però és que ja estem de cap per avall! 

Ja ens ho han pres tot, i encara ens volen prendre la dignitat.

I ja no parlo només del cas de Catalunya, perquè ara estem (estic) començant a barrejar tots els conceptes, arriscant-me a que no se m'entengui. No perquè qui ho llegeixi no ho pugui entendre, sinó precisament per la barreja que estic fent. 

Un totum revolutum que em produeix basques i m'anul·la part del cervell "pensant", per fer-me derivar en un barrejat de  sentiments que em col·lapsa fins al punt que no sé ni com explicar-me!

I sabeu què és el que més em fot, de tot plegat? Doncs que mentre els pretesos partits "que estan -teòricament- junts pel dret a decidir" es barallen com nens al pati de l'escola, els "listillus" com Iceta o Sànchez Camacho, ja van preparant la indumentària per presentar-se a les eleccions, com a candidats a la presidència de Catalunya. No veieu, com es freguen les mans, tot bavejant?

QUIN FÀSTIC, TOTS PLEGATS!

Redecoració

No us ha passat mai, que teniu una habitació de la casa plena a vessar, que cal arreglar-la, redissenyar-la i fer-la habitable, després d'haver separat allò que ja no necessitem, allò que està passat de moda, allò que ens fa sentir malament, d'haver llençat la merda...

Doncs així és com veig jo el país ara mateix: es necessita una bona endreça. 

Primer de tot, llençar tota la merda (serà difícil, però no pas impossible).

Després, separar el gra de la palla. I creieu-me, hi ha moltíssima palla! Moltíssima més de la que ens puguem pensar, però disfressada de gra, així que cal anar amb compte!

Arraconar allò passat de moda, no tant per démodé, sinó per obsolet. Però, atenció: quedar-se amb alguns conceptes que podrien semblar vells, però que són fruit de l'experiència i de vells no en tenen res. Llençar l'obsolet, conservar l'important!

Tot el que ens produeix nàusea, fàstic, vomiteres directes... fora!

I una vegada el país més o menys netet... amoblar-lo de nou, aprofitant tots aquells mobles que dèiem: que "semblen" vells, però que estan carregats d'experiència, d'història, de vivències, de bon rotllo i que ens poden servir força, encara.

Que fàcil, no?

(imatge treta d'aquí)

la vida és allò que ens passa pel davant mentre nosaltres anem fent plans ( John Lennon)

Se'm fa difícil entrar per escriure. Normalment entro a llegir-vos als més habituals, encara que no deixi comentaris (o no sempre, o no gaires).

Se'm fa difícil perquè la vida és com és i si un dia , ja no sé si dir llunyà, però potser sí, perquè ja fa molts anys, que tinc el blog... si un dia ja llunyà disposava de molt de temps - tot i treballar moltes més hores que ara- ara puc dir que disposo de moltes menys hores. Contradictori, veritat?

O potser és que les hores se'm fan més curtes?

O potser jo vaig més lenta, fent les coses?

O potser és que hi ha hagut tants canvis a la meva vida que les coses que tinc per dir ja suposo que no tenen el mateix interès que podien tenir en aquells dies ja llunyans...

O jo què sé!

Segueixo amb molt d'interès tota l'evolució política del nostre petit país. Amb interès, amb indignació, amb ràbia, amb amor, amb... amb què? amb esperança! la veritat és que cada dia passo per diferents estats anímics, depenent del que va succeïnt.

Els fills i les joves van fent la seva vida, molt lligada, actualment, a la nostra. És curiós: passen els anys, l'adolescència queda llunyana i l'adultesa de tots ells, la seva condició de pares i mares, la nostra condició d'avis... tot, tot ha canviat. I ara els tenim més a prop. Ja ho té, això, la vida!

Segurament, des que vaig començar a escriure al blog fins ara, ja dec haver canviat totes les cèl·lules del meu cos. Ni una sola cèl·lula queda, de l'Arare que va començar a escriure. Ni una.

I tanmateix, em resisteixo a tancar el blog, em resisteixo a deixar que la virtualitat s'emporti tantes pàgines viscudes, comentades, somrigudes, plorades. M'hi resisteixo!

Aquí estic, sobrevivint.

Així que, de tant en tant continuaré donant la tabarra.

Una forta abraçada per tothom!

Dilluns vam enterrar una dona de 58 anys, coneguda de tota la vida. No puc dir que fóssim grans amigues perquè mentiria, però sí que puc dir que era una de les persones més optimistes i amb més "bon rollo" que he conegut!

A ella i a la seva família, els dedico aquesta cançó, que forma part d'un imaginari comú amb la gent que vam fer la nostra primera carrera durant els anys 70's.

Quatre gats mal comptats

1  L'Edgar Cotes, un jove escriptor que promet, aqui vaig tenir el goig de conèixer en la meva etapa de presidenta de l'ARC, m'ha nominat  per un d'aquests jocs literaris/blogaires. 

   Com que fa molt temps que no hi participava, en aquest tipus de jocs, que fa temps s'anomenaven "memes", m'ha fet gràcia, a part que és la segona vegada que l'Edgar em nomina i l'altra vegada no hi vaig participar. Gràcies, Edgar!

      A veure, ara he de seguir unes passes, per tal de no "desfer la cadena". Aquí va.

     1) Donar les gràcies a qui m'ha nominat (fet)

     2) Nominar 11 blogs (això serà difícil, perquè darrerament la gent no està massa per la labor, però malgrat tot, ho faré) (feeeet, quina feinada, arf,arf,arf...)

    3) Contestar a 11 preguntes. (fet)

     La nomiació ve d'"aquí":  

Aquí, el qüestionari:

    1. Quin és el teu gènere literari preferit? El que m’atrapi en cada moment (novel·la, poesia, divulgació, temes relacionats amb la feina…)

2. Com et vas animar a escriure un blog?

Ui, ja ni me’n recordo! Vaig començar a escriure un blog el 2004, però no era a blogger, ni recordo on era!

3. Prefereixes sagues o llibres sense continuació?

Llibres.

4. Quin és el llibre que has rellegit més vegades?

Em sap greu, perquè sona a tòpic, però Cien años de soledad (en castellà) i Jardí vora el mar (en català). García Márquez i Rodoreda.

Però n’he rellegit moltíssims més. Aquests dos són els que ara em vénen al cap.

5. Quin és el millor llibre que has llegit aquest últim any?

El millor per mi, és clar! Jo confesso, de Jaume Cabré.

6. Quina és la teva portada preferida?

La que em va pintar per Dones de vidre (llibre meu, per cert), el meu fill Miquel. Sens dubte!

7. Quin llibre t'emportaries a una illa deserta?

Un manual de supervivència. Sino, no duraría ni dos dies! (i tot i així, ja ho veuríem)

8. Quin és el teu personatge literari masculí preferit?

Buf, jo què sé!

9. Quin és el teu personatge literari femení preferit?

Tampoc ho sé. N’hi ha molts.

10. Que li diries al teu personatge literari preferit?

Gràcies pels bons moments que m’has fet passar!

11. Quin és el teu autor o autora preferit?

N’hi ha massa per poder-ne dir un de sol. No ho faré.

I ara les nominacions: 

Tens un racó dalt del món
Amb vetusta gonella
La Cerdanya des de Can Fanga
Si dubto és que sóc, si penso és que sóc
Blog de l'Assumpta
Jugant amb Barcelona
Un salt al món
Joana Torres
La vida breu
Col·lecció de moments
Vivències