des del meu mar: Sant Joan

Demà és festa, Sant Joan la fa...
Recordo la meva infantesa, més o menys com tothom, com els de la meva edat, al menys, recollint trastos vells per cremar aquesta nit, al mig del carrer, i celebrar després la revetlla al pati de casa amb tota la família i amics... la Fina cada any embarassada, la tieta i el tiet disfressant-se, els meus pares preparant el telefunken i fent piles de discos ballables, anant a buscar la coca i les meves cosines i jo, nervioses, sabent que aquesta nit ningú ens controlaria la quantitat de cocacoles o fantes que ens beguéssim i veient ballar els grans... però això està dit tantes vegades i per tantes plomes il·lustres, que no sé per què caic en el mateix tòpic de parlar-ne. Aix...

La nit passada ha estat xunga, per mi. A les cinc del matí - dormint- m'he regirat el genoll i he vist la padrina. Crec que se'm sentia més a mi que al vent! Pobre capità,no sabia què fer, em sembla que dec tenir els lligaments (o alguna cosa semblant) fotuts, perquè he estat més de mitja hora ul·lulant, fent-me massatge amb Voltarén, al final hem sentitun CLOC que ha resultat ser alguna cosa que es posava a lloc. Que malament ho he /hem passat! La Taca mirava, esporuguida, a veure què passava... total, que m'he pres un espidifen o com es digui, i com que feia moltes hores que no havia menjat (des de l'hora de sopar) diguem que he fet un esmorzar extra, un esmorzar d'urgència (posar-se un espidifen a l'estómac en dejú no pot ser bo)...

En fi, ara ho explico i me'n ric, però ha canviat la meva visió d'aquells futbolistes que cauen per terra amb cara de que els estiguin matant. Ara sé quin mal fa, així que mai més tornaré a dir que exageren!!!
Avui no podré ballar! (ostres,ostres,ostres, no podré anar a la revetlla del veí?) la revetlla virtual del veí promet ser moltbona! (potser que hi vagi en plan Ironside)
Us deixo: anem a comprar (si,si, puc caminar, quan he sentit el CLOC m'han passat tots els mals)

Potser encara tornaré... i si veieu que no torno en un s dies, és que el mestral ha afluixat i per fi hem pogut marxar riu amunt!

Des del meu mar: El mestral

A la foto veiem un visitant al Blauet.

El mestral és un vent del nord com la nostra tramuntana. Em sembla queja us ho havia dit, oi que si? Bé, hi ha qui paga per un apartament a Valence - també hi ha qui paga per un apartament o un hotel a Blanes, ben mirat - i nosaltres hi som perquè no podem seguir avançant pel Rhône. Què hi farem? Ens hem de conformar. En el viatge anterior vam haver de passar una setmana a Roses i quinze dies a Saint Cyprien, per culpa de la tramuntana. En aquest anàvem tenint molta sort, fins que s'ha acabat: la mestralada ens ha fet aturar aquí, a Valence. El vent bufa tant que si ens poséssim a navegar seria com si caminéssim deu passes i en retrocedíssim set; més que res, perquè ara anem cap al nord, o sigui, que tenim "morral", com gairebé sempre! (Murphy, again)

Què es fa en un veler desarbolat al mig del Rhône?

Llevar-se, treure les gosses a passejar (no ens hem d'oblidar que anem amb el Taka i que els tripulants del Taka tenen la Mel) traiem la Taca i la Mel, esmorzem, l'Àngels i jo fem de "marujes", o sigui, traiem la pols i adecentem el Taka i el Blauet respectivament i quan acabem la feina, tenim tot el sant dia per llegir, passejar per un paratge preciós, verd com la gespa del camp del Barça, amb el riu al costat, anar amb bicicleta, si volguéssim, que no volem (jo no puc pel genoll), cuinem, xerrem, brodem (bé,jo ho faig, que és una de les meves aficions gens secretes) vaig agafar unes quantes idees de les botiguetes de la Provence i estic fent alguna "labor" pròpia de les àvies (tot i que sempre m'ha agradat fer-ne: fins i tot quan encara no tenia nét)... juguem al scrabble (ara faltaria jugar-hi en francès, però encara no el dominem tant com per això)... en fi... l'única cosa que no fem aquests dies que estem aquí "parats" és banyar-nos (al riu fa iuiu) ni navegar.

Esperem passar la revetlla encara aquí, ja que fins dimecres no escampa la mestralada. I llavors, podrem continuar endavant.

De lectures: he llegit vàries coses. La darrera que vaig llegir va ser la novel·la del Chufo Llorens "Te daré la tierra". Em va agradar "psè". O sigui, més o menys em va agradar com "La catedral del mar". Psè. I prou.

Ara estic llegint "La lladre de llibres". No em desagrada, però no m'entusiasma, no sé com dir-ho. Algú de vosaltres l'ha llegit? Quèn'opineu? Tinc "La dona habitada" com a llibre següent per quan acabi aquest. No em feu dir l'autor de la lladre de llibres, que de memòria no me'n recordo. Si que puc dir que "La dona habitada" és de la Gioconda Belli, de la qual només he llegit poemes i "El infinito en la palma de la mano". M'agrada bastant, la Belli, sense exagerar!

Tinc altres llibres a punt de ser llegits, però com que no els puc llegir tots a l'hora, anirem fent pas a pas.

Se m'oblidava: avui, a l'hora d'esmorzar, ens han visitat "els gossos". Pels que ens van seguir en l'altre viatge, els "gossos" són els cignes. Avui eren una parella amb sis aneguets lletjos (els cignes jovenets són grisos i horribles, pobrets). El que m'ha agradat (i m'ha recordat la Violeta) és que de moment només hi havia pare-mare i cinc aneguets. I de cop i volta, quan els hem començat a tirar pa sec, la mare ha aixecat l'ala i s'ha tret un jovenet de sota. un pobret que potser dormia o potser no podia nedar com els altres, qui sap, potser estava malalt... però la mare el portava sota l'ala! Era tendre, com a mínim.

S'han cruspit tot el pa i la Taca protestava perquè devia pensar "a mi només em donen pinso i a aquests els donen pa, com pot ser, aquesta discriminació?"

Bé, si no ens llegim, us desitjo unabona revetllade Sant joan, mengeu molta coca, beveu un bon cava (nosaltres ho celebrarem amb alguna classe de coca francesa i amb champagne, ep, no enshiposarem per poc!)i trobarem a faltar els petards i les fogueres!

Felicitats a tots els Joans i Joanes!!!!

Des del meu mar: Valence

Aquí tenim el Blauet esperant per entrar a la darrera resclosa abans de Valence. Ens vam haver d'esperar perquè tene prioritat els vaixells de passatgers, els de càrrega i els petrolers, per damunt dels plaissanciers, com som nosaltres. Vaig sortir amb la taca perquè pogués fer un pipi (vam navegar més de vuit hores i aquesta paradeta li va anar molt bé -si us fixeu bé en la foto, veureu una mena de passarel·la- doncs bé. Tot va ser trepitjar la passarel·la i tocar la tanca per obrir-la i deixar la Taca lliure per córrer per l'herba mentre esperàvem, que em vaig fumbre una enrampada que ni us explico! (jo m'enrampava fins i tot quan raspallava el Truc, un collie que vam tenir, amb el pèl molt llarg, i també m'enrampo amb les portes del cotxe, quan menys m'ho espero) però a part d'això, el pipi va progressar i la Taca va quedar tranquil·la fins a Valence.
Continuarem informant. Si tot va bé, aviat sortirem cap a La Roche du Condrieu, però això ja us ho explicaré a la propera.

Una abraçada per tothom.
Avui no puc contestar-vos a tots, espero poder-ho fer a la propera, d'acord?

DES DEL MEU MAR: Viviers

Des del complexe papal (que bé vivien, aquella gent!)... Avignon.

"Treballant" en una resclosa del Rhône. Estic "lessionada", el meu genoll em va dir que a veure si no el sotmetia a aquestes tortures de nena de quinze anys, que ja no està per aquests "trotes"!
D'Avignon a Viviers.

Una bonica vista de Viviers, ens hi quedem fins demà al matí perquè han vingut a veure'ns uns amics que, per qüestions de salut han d'estar a prop d'Avignon, que hi ha un gran hospital. Demà ells ja marxen i nosaltres continuem cap a Valence.

Anècdota viscuda a Viviers: hem conegut els tripulants d'un veler holandès: una parella d'uns 40 anys, amb un nen de 3 anys. Fins aquí, tot normal. La "cosa" és que van decidir anar a fer la volta al món - no com altres que ees conformen amb navegar pels canals - i l'han feta en uns quatre anys. Ara ja tornen cap a Holanda, però el nen no ha trepitjat mai "terra ferma"; bé, simbòlicament: vull dir que encara no ha estat mai "a casa seva" perquè va néixer mentre eren fent la volta al món. És un nen preciós a qui diuen "Marino", perquè va néixer al mar! Estic segura que hi hauria algun dels nostres fills a qui també li faria gràcia, una aventura semblant...encara que no és gens fàcil, deixar-ho tot i embarcar-se! no és gens fàcil! Un dia en parlarem llargament, de la filosofia dels veritables navegants...

I ara us deixo una darrera foto, la Taca passejant, feliç com una "perdiç", per un paisatge magnífic, aquí a Viviers, també. I bé...fins a la propera!

des del meu mar: Avignon

Companys,
nomes una abraçada des d'Avignon, terra de papes (i segurament de mames) i no em tingueu en compte que aquest escrit sigui tan curt. Soc a un cyber d'aquells on no et deixen connectar amb el teu propi ordinador i per tant, el teclat es frances: no domino la posicio dels accents i la a i la q estan al reves que en els teclats anglesos o espanyols. Sembla mentida, pero escriure sense (gaire) faltes, es una tasca dificil.

No vam poder anar a Arles perque el riu s'havia emportat el ponton i s'han quedat sense port, aixi que vam navegar 8 horetes seguides i vam arribar a Avignon. Mes informacio i fotos, a la propera.

Un peto per tothom, moltes gracies per continuar llegint i als que comenteu, encara us estic mes agraida.

DES DEL MEU MAR:Aigues Mortes

Escrit dijous a la nit, guardat fins avui, que m'he pogut connectar -diguem- més estona, perquè ahir em vaig connectar tot just per enviar el video a youtube i penjar-lo aquí. Al bar provist de wifi de Frontignan estaven una mica farts de veure'm aprofitar-me del seu wifi prenent-me un te...
bé, doncs això: a la nit vaig redactar aquest text que deixo ara:

Demà al matí sortirem cap a Aigues Mortes. La impressió que em va causar la primera vegada que ho vaig veure va ser la d'un poble molt bonic però massa turístic. És increïble que per tenir turisme haguem de fer malbé els pobles, omplint-los de botigues de tots tipus. Una cosa són les botigues necessàries i una cosa ben diferent és allò que a cada porta hi hagi una botiga on venen coses que no serveixen per a res. Un exemple: aquells barrets mexicans que fins fa poc venien a la Rambla. Ignoro si encara se'n venen, perquè vaig llegir en algun diari que es volien prohibir (ja seria hora, doncs). A Aigues Mortes hi ha moltes botigues de souvenirs i a totes hi venen el mateix i al mateix preu. Ara, això si: hi ha un ambient molt ...agradable?...no sé si dir que les acumulacions de gent són tan agradables, la veritat. El poble és preciós i val la pena veure'l, però si pot ser, molt millor un dia entre setmana i una setmana diguem-ne “normal”.

Entre Nadal i Reis de l'any 2007 vàrem anar a la Toscana i recordo que la impressió que vaig tenir en visitar San Giminiano, un poble que tothom ens havia recomanat, fou la mateixa que quan entro al metro en hora punta. Un desastre. I mira quen'és, de bonic, aquell poble, o ho seria, segurament, si el pogués visitar un dilluns al matí d'una setmana qualsevol.

Bé, doncs, això: demà, primera “estació”, després de sis o set hores de navegació pel Canaldu Rhône a Sète.
Cal tenir en compte que en la navegació pels canals no es pot passar de 6 km./h, per això dic que deurem estar de sis a set hores. Demà no tindrem cap resclosa, la primera la trobarem quan naveguem cap a Arles.
I aquí ho deixo. Ho pujaré quan pugui!

Això és el que tenia. Ara, des d'Aigues Mortes, ja puc corroborar allò de les botigues (per mi que encara n'hi ha més aue l'any 2007)i que el port està més brut... què hi farem? els ports sempre són bruts... el poble continua sent preciós, sobre tot a les 8 del matí, que encara no han començat a arribar turistes! Ara mateix m'he quedat sola al cyber on estic escrivint-vos i llegint-vos. I és que, a la France - ja no me'n recordava - pleguen a les 19h. I fan vida de família (els que la fan, és clar)

Em sembla que demà encara no marxarem, tot dependrà del temps. Si no ha de ploure massa, anirem tirant cap a Arles. Si plou, ens quedarem un dia més aquí.

Estic en contacte diari amb la besàvia. Està contenta perquè l'hondurenya és molt agradable de tracte i baixa a banyar-se amb ella i l'ajuda.

I ara us he de deixar,que se m'acaba l'hora - 2 euros si et connectes amb el teu propi ordinador, 4 euros si et connectes amb els seus - no sé si és car o barat. "Ja" no sé si és car o barat!

Reflexioneu bé, abans d'anar a votar demà,eh? joreflexiono en francès, ja ho veieu... bon soir, mes amis, à toutalheure! (ep, que ara no sé si va junt o separat, Violette, help me please, que no tinc el diccionari a mà)

Avui no hi ha foto!

DES DEL MEU MAR: Le dematage

Aquí teniu unes quantes fotos... i si em trobeu a faltar és perquè "jo no hi era" :)

Des del meu mar: "Sense màstil"

El Taka i el Blauet ja no tenen màstil. Sembla que tota la vida hagin estat motores, pobrets, i això que ambdós són uns magnífics velers!

Mai no he parlat del Taka? (no de la Taca, ep!) És un Nauticat 33 (Gato náutico)és molt bon vaixell, un dia d'aquests us en posaré alguna foto. Si, ja ho sé, cada dia parlo de fotos i encara no n'he enviat cap! però és que no he tingut temps! (no em creieu?) No he tingut temps de buidar la camera a l'ordinador... és allò que els passa als jubilats, que no tenen temps de res... sort que no treballen, que si no no sé com s'ho farien! doncs bé: a la propera, espero poder posar fotos.

En un altre ordre de coses... he llegit el llibre de la nostra amiga blogaire Júlia Costa (la panxa del bou) "L'inici del capvespre" i m'ha encantat. Us el recomano vivament. La Júlia té un estil literari que m'agradaria tenir a mi.Quina enveja! (ja ho sé, que això no és una ressenya, però per ressenyes, les que fa el veí de dalt!) jo només dic que m'ha encantat i prou.

Bé, us deixo, ara toca tornar a poisar el Blauet a so de mar/de riu/de canal. I em queda poquíssima bateria, Ramon, nosé pas com m'ho faig!

Una abraçada per tothom!

Des del meu mar: Frontignan

Som a Cap d'Agde. Dos anys més tard. De l'altra vegada recordo boira, mal temps, un poble artificial, mig poble mig urbanització model anys seixanta, amb molt de ciment i bona cara per davant, i amb molt de ciment, escombraries, brutícia i pobresa pel darrere. Un darrere que no és gaire llunyà del davant: tot just t'has d'endinsar un carrer, tot just per la banda del darrere de qualsevol bar,restaurant o botiga. És força penós. Però és l'herència dels inicis del turisme. Em recorda, en un altre sentit i en francès, Torrevieja o Benidorm.

Bé, i ara mateix ja som a Frontignan. Són les vuit de la tarda i estem en un bar que té wifi. Espero tenir prou bateria com per poder acabar aquest escrit i enviar-lo. Dijous ens treuen el pal i avui hem guardat les veles. Un dia de feina intensa, demà “agujetes”.

Us envio una abraçada abans que se m'acabi la bateria... i intentaré tornar demà.

I ara mateix són les 9,35 de l'endemà. Ens espera un dia d'acabar de desmuntar, de posar a punt el Blauet per deixar-lo llest per navegar per rius i canals. Si els déus ens són favorables, doncs, demà al matí treurem els pals. Potser torni aquesta tarda per comentar-vos com ha anat el dia. Estem just al davant de l'escola de vela, em sembla que ja us n'havia parlat, l'altra vegada, d'aquesta escola, que funciona cada dia de 9 a 5, com qualsevol escola o institut dels nostres, però on les assignatures són totes de navegació (se suposa que és un dels crèdits possibles, com als de Blanes, que també ho fan). La veritat és que és bonic, veure tants nens i nenes interessats per la navegació. França és un país de navegants, i no es considera -com en alguns sectors de casa nostra- que sigui una activitat d'elit, sinó que és una activitat d'amor al mar.

Tornaré aviat amb fotos i/o algun video. Aquesta vegada sóc jo qui fa els reportatges, així que sembla que jo no hi sigui!!!

Una altra abraçada a tothom!

i finalment...

Ja tenim data per marxar: demà al matí.

La besàvia ja té senyora de companyia, una senyora hondurenya. Sembla que s'entenen bé, totes dues i això és molt bo. Ja feien plans per anar a caminar per la sorra... tant de bo d'aquí a poc temps hi hagués sorra, a la nostra platja, perquè amb el temporal del dia de Sant Esteve...bé, tema resolt: àvia-besàvia contenta, tothom content! A mitjans de juliol vindrem a veure-la, llogarem un cotxe d'allà on siguem, i cap a Blanes hi falta gent! passarem una setmaneta amb ella i ens en tornarem.

Aquesta nit ja dormirem al Blauet, veurem el partit al club de vela (hi ha pantalla gran i ambientillo) Serà l'acomiadament i demà al matí - no m'atreveixo a dir cap hora perquè no anem pas sols, que el Taka, el vaixell amic, s'ha tornat a apuntar i fem el viatge junts! - suposo que anirem a comprar fruita a plaça, esmorzar... i així que es pugui, posar rumb a Roses, i, si no hi podem arribar, potser a L'Estartit. Ja us aniré informant per aquí, que aquest any no fem pàgina web, que sortia molt car i volia més feina que fer el blog! Així que, si voleu veure fotos, us aniré dirigint als nostres àlbums de Picassa i si voleu seguir el nostre viatge, només heu de continuar seguint aquest blog. Sempre que em sigui possible, l'aniré actualitzant. El que no us puc prometre és que sempre pugui respondre a tothom o que pugui comentar als vostres blogs (llegir, segur que si!)

Així doncs, aquest blog, i fins a nova ordre, serà el blog d'uns viatgers que intentaran arribar en veler fins a Estrasburg. De moment, s'intentarà.Si hi arribem, bé i si no, també, que ja sabem que l'important al viatge a Itaca és el propi viatge.

per poc que pugui també aniré actualitzant (d'una altra manera) el blog de l'àvia Diari d'una àvia primerenca. Si puc.

Una abraçada per tothom i a reveure...

I que guanyi el Barça, no? (posats a demanar...)

Per què les vaig escollir?

La primera cançó d'ahir, Blue sky, la vaig escollir després d'anar a cal Gatot, que havia penjat Good bye blue sky, de Pink Floyd. Res a veure: només em va recordar que tenia ganes d'escoltar la malograda Eva Cassidy , que m'agrada moltíssim, ja ho sabeu els que fa temps que em llegiu.

One day I'm flying away, una de les meves cançons de sempre, cantada per Randy Crawford. Res de versions ligth (com la de la Kidman, amb tots els meus respectes, perquè la noia canta força bé) a mi la que m'agrada és la Crawford, amb la seva veu esquerdada i potent. I trobar-me en Pere tocant el piano em va fer molta gràcia! (ei, Pere, que tu ets més guapo i més prim!)

[Exit Music (for a film) - Radiohead cover]. Brad Meldhau trio. Farà uns deu anys, una tarda de diumenge vaig sentir-lo a un programa de ràdio i em va fascinar. Tant és així, que, com que no havia sentit el nom, vaig trucar a Catalunya Ràdio (llavors encara no es podia escoltar per la xarxa i no es podia recuperar el programa) i vaig preguntar pel trio de jazz que tant m'havia agradat. Em vaig quedar amb el nom i em vaig comprar un parell de CD's. Al cap de molts anys, en un curs d'escriptura on line, vaig conèixer la Mati (frac) i vaig saber que el jazz formava part de la seva vida, encara més intensament que de la meva. Al cap d'un any i mig, aproximadament, vam anar a veure una actuació de Meldhau a l'Auditori, que recordo que ens va semblar massa freda. L'Auditori em sembla un escenari fred i distant, per molt que la música va ser impecable.

La versió de Fly me to de Moon només la vaig escollir per una raó: està interpretada amb oboe, l'instrument que toca l'Elèna (Ad libitum). No m'entusiasma - aquesta versió - havia trobat una magnífica peça de jazz on m'havia semblat que l'oboe era l'instrument principal, i després em vaig adonar que era clarinet! per això la vaig canviar.

I per últim, em venia de gust compartir amb tothom un vals musette, aquell tipus de música amb la què hom tanca els ulls i es veu passejant per París. Perquè sempre ens quedarà París. (apa, quina originalitat, la meva, deumeu!)

Doncs això. Ja teniu l'explicació de cada música escollida ahir a la tarda. I ara me'n vaig a treure la Taca i després a... i a ... i a... i quan pugui, a ca l'àvia per escriure-descriure una tarda deliciosa que vaig passar amb en Martí i la resta de la família!

Sense paraules

Quan no hi ha paraules per dir, sempre ens queda la música.



Aquesta de sota va per al Pere Palau, que toca el piano, sota el fals nom de Joe Sample :D












Sabeu que totes són per tothom, però hi haurà qui es reconeixerà especialment en una música... o al menys així ho espero :)

Bona tarda de diumenge!

Naftalina i bèsties mortes

Jerseis, jaquetes, mitges, mitjons, vaig plegant-ho tot, acuradament, i guardant-ho a les bosses pensades especialment per guardar aquesta mena de peces: unes bosses de plàstic (diu que reciclable, esperem que sigui així) impregnades d'olor i suposadament anti-arnes, però sense olor de naftalina.

Fa uns quants anys, a la butaca del meu costat, al Liceu, hi havia una senyora molt gran. Potser és morta, ja, pobra senyora, doncs tenia ja tenia un aspecte mig fantasmagòric. Portava una faldilla llarga fins als peus - segurament era la única persona en tot el teatre, en una funció de tarda, ara que, per sort, s'ha democratitzat la manera de vestir per assistir a l'òpera, la qual cosa agraïm els que ens agrada l'òpera però no ens podem permetre un modelet per a cada ocasió - aquella senyora portava una faldilla llarga, de vellut negre, i una brusa de lamé daurat. A la falda hi tenia una estola de pell. No sé de quina bèstia era, aquella pell, però feia basarda per dues coses: perquè els seus ulls em van estar mirant durant tota la funció i perquè feia una pudor de naftalina que tirava d'esquena.

L'òpera en qüestió era Wozzeck, d'Alban Berg, amb una posta en escena de Calixto Bieito. Pobra senyora!!! La pobra dona no entenia res; em va dir en dues o tres ocasions que allò ja no era el que havia estat, que la música no era música, que el Liceu ja no era el Liceu i que ella ja no hi tornaria més, perquè això que hi anéssim vestits "de carrer" era més o menys com això de fer la comunió amb vestits "normals", que la societat s'havia tornat boja. Mentre em deia tot això, el cor del Liceu pul·lulava en pilotes per l'escenari i les bravades naftalíniques junt amb les mirades d'aquella bèstia se'm tiraven al damunt.

Crec que per sempre més associaré les arnes, la decrepitud i l'olor de naftalina. Però l'òpera em continuarà agradant, afirmo, malgrat les postes en escena estrafolàries.

Bé, a partir d'aquesta anècdota - real com la vida mateixa- he deixat de comprar boletes de naftalina per als meus armaris. Guardo la roba d'hivern en unes bosses especials, "con olor a cedro" i se suposa que les arnes hi passaran de llarg.

Avui he guardat tres bosses de peces de roba d'hivern de la besàvia, que - en un atac d'aquells d'humor negre que li agafen de tant en tant - m'ha dit "No cal que t'hi escarrassis gaire, potser ja no s'haurà d'utilitzar més, aquesta roba".

Visca l'optimisme i l'alegria de la huerta!

flors i musiqueta

Vaig descobrir aquest músic a través d'un amic a qui havia conegut pel xat (mIRC). Ell em va enviar un cd amb gravacions d'Ernesto Cortázar. Jo m'hi vaig posar en contacte (suposo que amb algun fill o nét perquè diria que ell és mort) i li vaig comprar, per 15 $, una partitura, que em va fer molta il·lusió rebre.

Però no toco mai. Per què no toco mai? perquè potser no tinc la paciència necessària com per "repassar" tot el que havia sabut quan tocava, per fer exercicis de digitació i perquè crec que he perdut la capacitat d'aprendre peces noves al piano. Com també he perdut la capacitat de tocar les que sabia tocar... no és un lament, sinó una constatació de fets. La qüestió és que em venia de gust compartir una d'aquestes peces d'Ernesto Cortázar amb vosaltres. No són grans obres musicals, les d'aquest músic, en sóc molt conscient, però són peces boniques (acaramel·lades, si voleu) d'aquelles que serveixen per relaxar-se, en moments determinats.

Aquí us la deixo.

A menys roba més vendes?

Vendrà necessàriament més aquesta...

... que aquesta?

Per què?

He començat parlant d'eufemismes, però mestava embolicant de debò i he pensat "Arare, deixa-ho córrer, ja en parlaràs un altre dia, dels eufemismes". I ho he esborrat tot. I després de fer una passejada pels blogs, m'he decidit a comentar un tema del qual vaig sentir parlar ahir i que avui he vist que la Pepi també tracta. És el tema de la utilització del cos de la dona per atraure clients a l'hora de vendre un cotxe. Ella en diu "Las azafatas de salón". Jo en dic "el sexe tot ho mou", si m'ho permeteu, que és molt més exacte. Perquè, vejam, una hostessa (de stand, de fira, de saló), en principi, és una noia/senyora que ajuda a donar informació sobre un producte determinat, en aquest cas, sobre cotxes.

La pregunta és la següent:

Esteu segurs, que hem evolucionat? Voleu dir, que no hem anat cap enrere? Avui en dia, depèn de quin producte s'hagi de vendre, cal mostrar carn a dojo, que la discreció ja no ven.

Ep! Jo no dic que estigui bé ni malament, ni faig cap judici de valor: només dic que sembla que s'ha rebaixat la categoria d'algun tipus d' hosteses. O potser s'ha apujat, ep, no ens confonguem! cadascú deu tenir una visió diferent. La llàstima és que encara tinguem l'esquema del "pit-i-cuixa" per vendre...

Ahir van fer una enquesta - no recordo quina emissora tenia posada, potser Rac1, però no ho podria precisar, perquè de vegades, quan el tema no m'interessa, canvio - Bé, doncs, la majoria d'homes, deia que com més bona estigués la noia que "acompanyava" el cotxe (i com menys roba portés) més li interessava el cotxe.

Quin mal rollo, no?

Que els déus ens agafin confessats si ens hem de refiar de la senyoreta que acompanya el cotxe en lloc de refiar-nos de les prestacions i sistemes de seguretat!!

Utopia

El meu petit homenatge al poeta. Descansa en pau, Mario Benedetti.

Urgent

És una urgència, per mi, fer un reciclatge de català. Si no recordo malament, el títol de reciclatge (amb tot inclòs) que em donava "dret" a fer classes de català a qualsevol nivell, me'l vaig treure l'any 1982, o sigui, quan el meu fill que ara ja és pare, tenia 2 anys. Des d'aleshores, mai no he donat classes específiques de català (per sort per als meus possibles alumnes) però si que n'he donat "en català". Des que escric el blog i, sobre tot, des que us llegeix a alguns de vosaltres, m'agafen ganes d'aprendre'n BÉ. Vull dir que hi ha molltes coses que tinc oblidades, cada vegada he d'anar més al diccionari, i ja sabeu tots com en sóc, de mandrosa, així que de vegades "passo" del tema i, aquí, al blog, "em deixo anar tal com raja". i això no està bé.

Per tant, és urgent que remeni pels armaris i busqui les fitxes Ruaix (algú se'n recorda?) i el "Signe" i/o qualsevol manual dels quan els meus fills feien batxillerat, perquè, com tots sabeu - i jo tinc clar- no sé accentuar els verbs (mal llamp!!!) jo, que no feia ni una sola falta, jo, que treia "deus" (que no déus) a les redaccions, jo, que em vanagloriava d'escriure correctament. Quina vergonya, Arare!

per tant, aquest any, a més a més de la llista de llibres per llegir - que ja són al Blauet - m'emportaré un parell de llibres que m'ajudin a escriure una mica millor la meva llengua. He dit.

Estirada d'orelles

Avui m'han estirat les orelles.

Qui ho ha fet té més raó que un sant.

Vaig començar el meu blog escrivint en català i traduint al castellà (sense traductor, ep!, a mà) i responia tots i cadascun dels comentaris que em deixaveu, de vegades, en català i en castellà. Una verdadera feinada, us ho juro.

Vaig passar - al cap de dos anys - a escriure només en català. Vaig penjar un traductor i vaig pensar "si em voleu llegir, sisplau, cliqueu el traductor, que la idea ja l'agafareu". Mal fet. He perdut molts lectors. Diria que he perdut tots els lectors castellans i sudamericans. Una llàstima, però no us podeu ni imaginar la feinada que representava per mi el fet de traduir-ho tot. Eren hores davant l'ordinador. Hores que em treia de dormir, evidentment. I resulta que tinc molta son, jo! i que diuen que una s'arruga una mica menys si dorm les hores que ha de dormir. llavors... què havia de fer, eh? eh? eh? (un tractament de bellesa contra les arrugues és molt més car que deixar de traduir, francament) (ignoro el preu d'un tractament contra les arrugues del cervell, però segurament em respondreu que el cervell "ha de tenir" arrugues. D'acord. Canviem de tema)

La cosa és que vaig passar de traduir a no traduir.

I en poc temps també vaig passar de respondre a tots els que em comentaveu, a respondre només de tant en tant... o a donar respostes comunes. No tinc perdó dels déus, jo, que vaig als vostres blogs a veure si m'heu contestat quan us deixo un comentari.

Doncs si: és totalment imperdonable, i això canviarà, perquè a partir d'ara faré fugir la mandra i us tornaré a respondre un per un. Us ho mereixeu. Al cap i a la fi, un blog es nodreix dels comentaris dels lectors.

Gràcies, Nadador, per obrir-me els ulls.

Gràcies a tots els que us entreteniu a deixar-me missatges, no sabeu com en són d'importants, per mi!

I ara ve allò que dic de tant en tant (i que és veritat) amb aquest senzill però emotiu acte, me'n vaig al gym, que avui toca Pilates... i que ningú se'n renti les mans.

Canvis

Si algú m'hagués dit - només fa uns mesos- que jo m'hauria "d'empassar" un partit de futbol sencer, li hauria dit que era ben boig.
Què m'ha passat, doncs? suposo que finalment, els culés de casa m'han acabat contagiant. I potser encara hi ha una altra raó: una sola raó, que ha fet que ahir a la nit jo em posés tan contenta que fins i tot busqués l'himne del Barça al youtube (quina beneiteria) i el pengés... una sola raó que fes que ahir, quan es va acabar el partit, rebés una trucada de la meva mare, ben emocionada, dient-me: És la primera vegada a la vida que veig un partit, nena. I m'ho he passat molt bé i a cada gol pensava en el teu pare.
O el meu fill Gerard, que em deia que se n'anirien a Canaletes a veure l'ambient, per afegir, tot seguit t'imagines com n'estaria de content, l'avi?

De vegades els sentiments cap a les persones estimades fan que canviem de punt de vista - que no d'idea - per unes hores.

Doncs això.

Papa, ho hem aconseguit!