Sensacions

Fa temps que tinc una sensació que jo diria que no és només una sensació sinó que ja em queda confirmat:

Molts dels programes que fan a la tele i a la ràdio es basen en temes tan quotidians que els podria estar fent jo mateixa, o tu!

Per això calen tants anys de carrera? (periodistes, els que han estudiat audiovisuals i etcètera...) per mi se salven els tècnics. Els altres, doncs què voleu que us digui? guionista: la vida mateixa.

Que això és precisament el que ens agrada sentir? potser si, no ho nego. Jo mateixa ho escolto. Però potser surt una mica car, no?

Ara ja hi deu haver qui se'm tiraria a la jugular... keep calm! només és una reflexió!

Mentre treia la Taca, i ara direu que les coses només em passen quan trec la Taca, però és que disposo d'aproximadament una horeta, que camino, a ritme de gos (de gossa, en aquest cas), i vaig escoltant diverses emissores, com ja he explicat altres vegades. Normalment no n'escolto només una, he d'anar canviant el dial, perquè no hi ha una emissora que es mantingui més de tre o quatre minuts "quieta"... es trepitgen unes freqüències amb les altres, cosa que tampoc no acabo d'entendre, però aquesta seria una altra història.

Mentre treia la Taca, dic, he sentit una notícia, la menys quotidiana, ja que les corrupcions i els problemes polítics han esdevingut quotidianament avorrits (per desgràcia) . És una notícia que ja vaig sentir abans d'ahir i ahir i que també vaig llegir al diari: allò de la bola de greix de 15 tones a les clavegueres de Londres.  I se n'estranyen?...

Que algú es fixi en com està el Mediterrani... que veurà la bola de greix i de merda que - si no tenim cura- es va formant a poc a poc, fins que esclati. Ara ens queixem de les meduses, però un dia descobrirem que el Mediterrani és una gran medusa tot ell... potser jo ja no hi seré per veure-ho...

El pare dels meus fills - en pau descansi- anunciava que el segle XXI seria el segle de la informàtica (ell va morir el 1988, no hi havia ni internet) i també  deia que arribaria un dia en què una concessionària posaria un cotxe al carrer, que seria l'últim. O sigui, que aquell seria el cotxe-tap, perquè ja no seria possible que n'hi capigués cap més. No anava tan desencaminat, només que no comptava amb la crisi, que està fent que molta gent no agafi el cotxe, per això s'aguanta, que si no...

I ara per què m'he desviat de tema? ah, perquè estic fent-me el meu propi programa de suplement radiofònic!

Ara vaig a escoltar música i em ve de gust escoltar els Manel (les cançons dels quals són cròniques de la vida quotidiana. No creieu que s'assemblen una mica a Sisa?

Ah, he dit un sacrilegi? perdó, perdó! però a mi m'ho sembla!

M'agraden els Manel, com m'agraden Antònia Font i similars, però per mi, el pare de tots ells és en Sisa, i que em perdonin els puristes)

 

Fantàsticaaaaaaa, ta-tara-tara-taraaaaa (amb perdó)

El punt d'ironia que conté el llibre que legeixo, fa olor de frescor. M'agrada. Tracta la guerra com el que és, però retrata la gent, també, tal com sol ser. Bon llibre!

Avui la bàscula de casa m'ha fet saber que m'estic passant amb les cervesetes, els aperitius... i he agafat un llibret que tenia oblidat a la prestatgeria, que vaig comprar al Caprabo (mal lloc, en principi, per comprar lllibres, però no us penseu, de vegades tens petites sorpreses argadables) i que es diu "Recetas ligeras". Si em llegeix algú que em coneix molt, molt, ara s'està fent un tip de riure perquè "no em diràs que et trobes gorda, eh?" és el que em diuen sempre que trec el tema. No. No n'estic gens, de gorda, però podria estar-ho, si volgués. El cas és que no ho vull, però m'agrada moooooolt la cerveseta, la xocolata - les preses de xocolata- no faria cap pas per un gelat o per una mousse, però si em cau a les mans una rajola de xocolata negra-negra (de 85% de cacau en amunt) buf,buf,buf!

I el que dic: a l'estiu, una cervesa ben fresqueta, hmmmmmmmm!!!

I quatre patates fregides, no és pas un tòpic, allò de "no en pots menjar només una". És cert! (encara que això també passa amb els bombons dels bons)

I... quatre pistatxos? (qui ha dit que els fruits secs vénen més de gust a l'hivern?) a mi m'agraden sempre!

en fi...

Strudel de verdures

Massa: comprar-la al LIDL (boníssima)

Farcit: 2 cullerades d'oli d'oliva
           2 cebes a daus
         300 g de pastanagues, també a daus
          1 kg. d'espinacs en juliana
          sal i pebre
          50 g de pinyons torrats
          200 g de mató
         2 rovells d'ou
         3 cullerades de flocs de civada "copos de avena"
         mantega
         una miqueta de farina


1) Escalfar l'oli en una paella i +coure-hi la ceba a foc lent. Afegir la pastanaga i deixar-la coure uns 3 mn. Afegir els espinacs i coure-ho a foc lent un minutet més tot junt.Condimentar les verdures i deixar-les refredar.

2) Batre el mató amb els rovells i els flocs de civada i barrejar-ho amb les verdures.

3) Estirar la massa (amb la del LIDL no cal, ja està estirada) i posar-la damunt d'un drap de cuina net, prèviament enfarinat.  Untar la massa amb una mica de mantega desfeta i estendre la barreja de verdures per damun. Amb ajuda del drap de cuina, enrollar la massa començant per un dels extrems més estrets.

4) Passar l'strudel a una safata de forn engrassada. Untar-lo amb una mica de mantega i deixar-lo al forn (pre-escalfat a 190ºC - o a 170ºC si és d'aire), durant 45 mn.

Ja teniu 145 calories per ració (si us mengeu tot l'strudel, compteu unes quantes calories més!) que, acompanyades amb una cerveseta ben freeeesca, són un sopar d'estiu deliciós!

Bon profit!

la imatge no és meva, eh? està baixada de la xarxa.

"yo no sé nada, oiga, hable con mi jefe"

Abans d'ahir ens van posar unes tanques i uns cartells - que nosaltres pensàvem que eren de l'Ajuntament, però que ara tenim seriosos dubtes- al costat de casa, per emportar-se (i ja era hora!) uns arbres que havien caigut ara deu fer dos anys, amb l'última nevada (si, suposo que fa uns dos anys)... per evitar el perill que caiguessin a unes cases que hi ha més avall. Sort que només han tardat dos anys...

Ahir van arribar amb el camió-grua i unes serres mode Freddy Krugger (una poooooor!) i es van posar mans a l'obra. Tot el dia van estar tallant i transportant troncs del bosc al costat de casa. Taaaaantes branques i troncs hi havia, que, a les 6 de la tarda - que van plegar- en van deixar una bona pila en un costadet.

Tot bé, llevat que el costadet té una escala que va a parar a un dels apartaments de l'edifici on vivim. Això vol dir, que és l'entrada de la casa, perquè - que jo sàpiga- les persones encara no poden volar. I que tooooota l'escala va quedar plena de troncs. Dels dos apartaments, un és nostre, el fan servir els nostres fills quan vénen, però l'altre està llogat a una noia que, per sort, és triatleta. Dic per sort, perquè ahir devia haver de fer -a més del que ja fa a les triatlons- salts d'obstacles, per poder entrar a casa seva. Sort que no hi ha una àvia de 80 anys.

Aquest matí, quan he tret la Taca, indignada per la situació, he anat a parlar amb els místers, que havien tornat a començar la tasca de neteja -d'arbres- caiguts-fa-dos-anys. Com que havia sentit les notícies feia cinc minuts, anava calenta (però calenta de ja m'enteneu... fim's i companyia, no pas calenta d'altres coses, ep!) i, ho reconec, amb una mica de mala bava, li he dit al Freddy Krugger que com era que ahir a la tarda ens van deixar l'entrada tapada per una pila de troncs que no els podia aixecar ni un basc dels grossos i cepats!...

Resposta: - Señora, hable usted con quien tiene que hablar, que yo no sé nada.

Li he dit que allò era d'incompetents i que per molt que digués el "kefe", ja es veia que no es podia deixar la merda (no he fet servir la paraula merda) tapant una escala de veïns. M'he posat "gallita".

Més "gallito" encara, el paio m'ha ensenyat la serra mecànica (engegada!) i m'ha reiterat que el que havia de fer jo era parlar amb el seu jefe.

He callat per la serra!!!!!

Continuen tallant troncs i l'escala continua tapada... el capità els ho ha dit molt més educadament que jo, però em temo que avui tornarem a tenir l'escala tapada... nens, no vingueu, avui, a dormir! i, si veniu, porteu-vos material d'escalada!

Colla d'incompetents, marededeusenyor!

Els Ajuntaments poden llogar (o subrogar o com es digui) empreses d'incompetents? Quant deuen pagar, per hora? (potser va per aquí, la cosa)

Òpera a l'aire lliure

Ahir vaig tenir la grandíssima sort de poder anar a veure l'òpera Norma - amb Sondra Ravdanovsky- al festival del Castell de Peralada.

La cosa estava en què, com que hem fet les vacances a casa, estem aprofitant per anar a diversos concerts. De moment ja hem vist "La locomotora Negra" a Santa Cristina (Lloret), "Andrea Motis" al Jardí Botànic Mar i murtra (Blanes), 28 i mig - ja us en vaig parlar- a la Biblioteca de Catalunya i, ahir a la nit, Norma.

Jo hauria volgut anar a sentir Elton John, però no vaig trobar entrades, quan les vaig buscar, al cap de vint minuts de ser posades a la venda, ja no n'hi havia. Després, però, es va anul·lar el concert, així que... una altra vegada serà. Mark Knopfler també em feia el pes, crec que a Cap Roig, però tampoc... així que, com que l'òpera ens agrada molt, doncs Norma-Peralada.

I dic que va ser una grandíssima sort, perquè l'espectacle va ser realment màgic. Feia molts anys que no hi havia estat,a Peralada. L'any 2005 hi vaig anar a veure "Madama Butterfly", molt bé, però era una versió en la qual, em sembla recordar que només hi havia una dona, la Suzuki (sempre m'he de pensar quin nom té, mai no sé si es deia Yamaha, Suzuki, Honda... i no és broma!). Els altres personatges, eren tot homes, fins i tot Madama Butterfly (una mica esperpèntic, ho vaig trobar, la qual cosa no vol dir que no m'agradés, ep!) i, encara, uns anys abans, havia vist un espectacle que no recordo el nom que tenia, amb "La fura dels Baus + Miguel Bosé" (si, un totum revolutum una mica estrany, però que em va agradar molt). D'això fa molts més anys.

Ahir hi havia tota la "plana major convergent" (Artur Mas i senyora, Miquel Roca i no-se-quanta-gent-més) així que, sense saber-ho, vaig seure entre la jet-set catalana ( em vaig estar calladeta i escoltant, no vaig dir cap inconveniència. Una, que és educadeta)...

Bromes a part, va ser una de les millors "Normes" que he vist o sentit. Tampoc n'he vist tantes, però potser dues en tota la vida, si. Tenim un CD on hi ha el duet de Norma i Adalgisa (el més conegut) cantat per Joan Sutherland i Montserrat Caballé, que talla la respiració. I ahir, Sondra Ravdanovsky me la va tallar absolutament en tot moment. Mira que eren bons tots, tots i tots! però ella sobresortia per damunt de tots, tots i tots.

Us deixo el "Casta diva" perquè no he trobat el duet que us deia (bé, tampoc no l'he buscat gaire, perquè el meu youtube està entestat a que canviï el meu nom de compte de youtube i només em deixa veure un video al dia i no m'he volgut arriscar. No tinc ni idea de per què coi he de canviar el nom de compte de youtube, ja m'està bé el que tinc, no em poden deixar tranquil·la? doncs es veu que no. A algú li passa el mateix o sóc el bitxo raro de sempre?)

shhhhhhhhhhhht! (no es pot dir mai res... sempre és una sorpresa. L'he trobat! i me l'ha deixat "compartir". Per això dic lo del bitxo raro)... no és una meravella?

Tothom barrufa igual?

Dilluns, dia de l'espectador! Com no hi havia pensat? Cua de prop de 100 metres, entrades esgotades (jo, que pensava que a la versió en català només seríem quatre independentistes...) doncs també s'han esgotat les entrades a la versió en català!

Res, un altre dia barrufarem. Ens hem acabat donant un banyet (nooo, al cine noooo!) i veient un documental preciós (que recomano): "Planeta Océano" (si, en cstellà!, què hi farem?) ens el va regalar un dels nostres fills... i ha fet el fet.

O sigui: no hem barrufat, però al final hem triomfat. I un altre dia, amb més calma, i en un dia que no sigui "el dia de l'espectador", barrufarem els barrufets.

Estic llegint un llibre que em té atrapada (ja era hora, perquè fora dels llibres en francès per practicar l'idioma, aquest estiu no trobava res que em satisfés) (en els que no em satisfan no hi compto els llibres dels amics, que tinc, en una pila ENORME damunt la tauleta de nit).

Llibres -diguem-ne- comercials, dels que es venen, n'hi ha mooooooolts, però els començo i em quedo indiferent. Llavors els abandono sense contemplacions. S'han acabat les èpoques en què m'ho empassava tot, tan si m'agradava com si no - la qüestió era no deixar un llibre a mitges- ara ja he madurat, en aquest sentit!

Us dic el que he començat i m'ha atrapat? el que em va deixar la Mati: "Suite francesa", d'Irène Némirovsky.

Seguirem informant.

Barrufem?

Aquesta tarda barrufaré una cosa que barrufa molt de temps que no barrufava. Barrufaré al cinema, a veure "Els Barrufets 2".

Segurament, aquesta entrada seria apropiada per barrufar a "Diari d'una àvia primerenca", però ja fa tant de temps que no en barrufa res, de primerenca, que gairebé em barrufa vergonya...

Ja tinc cinc néts, en total! Tres barrufets i dues barrufetes (no són blaus, ep!)

Bé, doncs, espero que em barrufi molt la pel·li, perquè m'emporto un dels barrufets... el més gran.

Quin estiu més barrufant! (no paro!)

Bones barrufes a tot bitxo barrufant!

E la nave va

L'estiu continua, la platja s'omple a les hores que toca. Jo només hi he anat un dia. A deshores,però, continua tan trista com sempre: pols de les obres del port, poca sorra - al llarg dels anys ens hem anat quedant sense aquell llamp de platja que caracteritzava la badia de Blanes- l'aigua plena de meduses, gent bruta que sempre hi ha,al costat de gent neta que, per sort, també sempre hi ha, mares, avis, àvies, tietes, amb nens i nenes que porten les galledes i les pales de sempre i que juguen als jocs gairebé ancestral de fer túnels o castells...
A les places, iaios a l'ombra - a l'hivern es posen al sol- o sigui: el que és lògic.

Sabeu què penso? penso que abans aquestes coses no eren notícia i no sortien als diaris ni als telenotícies: la vida quotidiana no formava part de la premsa, ni dels mitjans de comunicació, ni dels blogs (perquè no hi havia blogs, és clar!)

Amb aquesta darrera afirmació em refereixo a què ha arribat un moment en què qualsevol cosa "sembla" que hagi d'interessar als altres.

Que un determinat equip de futbol fitxa un jugador o un entrenador, és notícia!

que determinat actor o actriu es separa, té un fill, agafa el xarrampió, o es compra un vestit nou, és notícia!

que fulano de tal ha assassinat els seus fills - pressumptament- i que l'estan jutjant, és notícia!

que hi ha uns quants (molts, massa!) polítics corruptes que s'han enriquit a costa del poble (com es diu, en català, "pueblo llano"?) és notícia!

que hi ha espietes que espien com dues dones dinen i treuen la pell a tires a una coneguda família? és notícia!

que algú insulta tot un poble i no és destituït, és noticia!

que algú insulta tot un poble i és destituït, és notícia!

que a tal o qual país hi ha una nova guerra , és notícia!

Ep! No us adoneu, que he barrejat uns conceptes que són imbarrejables? (una altra paraula que m'acabo d'inventar)... a mi sempre m'havien dit que no es podien ajuntar peres i pomes per fer una suma (és clar, eren matemàtiques...)

A mi què m'importa, al capdavall, tot plegat? hi ha coses que m'importen molt i coses que em són totalment indiferents.

M'importa saber que no hem vingut en aquest món a patir sinó a ser el màxim de feliços que puguem, m'importa veure com surt el sol i com es pon cada dia, m'importa veure créixer els meus néts i fer-me (més) vella al costat de qui estimo. Això si que m'importa!

A veure si aprenem a distingir el que és notícia del que no ho és (per cadascú de nosaltres, ep!)

I què tal unes cançonetes d'estiu? (que s'abstinguin de sentir-les els joves, perquè me les tiraran pel cap, hehehe)

Tour-tour-tour

Els meus estius, des de ben joveneta, es veuen marcats pel Tour. Aquelles migdiades amb la musiqueta de fons (recordo que fa molts anys, hi havia música, a part dels comentaris... o potser la música era per anunciar le tour i després callava?) aquell avorriment que servia per llegir i deixar que el Tour marqués el compàs de les tardes d'estiu fins a l'hora de berenar...

Ai, admirat, recordat Indurain! (es dopava, aquest?)

I el país, de fons, anava tirant, tirant... fins que va arribar a tirar tant que ara ja no en queda ni la pell, del meu país (el gran i el petit)

Ara, que els esportistes es dopen, ara que tot serveix per fer política, fins i tot la podridura més bruta, ara, que m'he fet gran, trobo que a l'estiu no és el mateix!

Ara, que ja no es passa calor, abans no hi havia climatització! Recordeu aquelles "caravanes" per anar i tornar de la platja, amb les finestretes avall per no morir-se fregits?

Ara, que ja no esperem amb candeletes l'hora de regar el jardí - l'hora en què el sol deixava d'atacar- perquè estem ben fresquets a dins de casa...

Ara ja no queda res de la innocència amb què ens miràvem el món.

Trist?

No. Diferent.

Nairo Quintana, felicitats. Has guanyat l'etapa. M'agrada el teu nom!

Ara passem a la piscina municipal de Montjuïc, amb la veu monòtona de la Tarrés.

o potser... o potser un cafetó de mitja tarda i un bon llibre?

Bonjour, tristesse, estic llegint, ara (ja quasi l'estic acabant!) Françoise Sagan... m'agrades més en V.O.!!!

teatre

Obra: 28 i mig

Direcció i espai: Oriol Broggi
Adaptacions i treball de text: Jeroni Rubió.

Podria fer una bona ressenya de l'obra, dels actors i actrius, del vestuari, la presentació, les llums, en fi, de tot el que entra en una obra de teatre, en una bona obra de teatre, però no ho faré. (Pots explicar que els teus personatges són d'una determinada manera, o pots demostrar-ho amb fets)

Amb fets: ahir a la nit, a la Biblioteca de Catalunya (Carrer Hospital, 56), vaig gaudir d'una obra de teatre que dura més de dues hores, com feia temps i temps que no gaudia.

Una veritable lliçó de boníssim teatre, amb un cóctel literari, visual i emocional que em va deixar un agradabilíssim gust de boca.

Si us agrada el bon teatre, gaudiu-ne! (no tinc accions ni m'han subornat perquè ho digui).




L'espai - no sent un teatre- és excel·lent! A més, a mi em porta molt bons records, de quan hi anava a estudiar per preparar la "Prueba de madurez" de magisteri, amb les meves amigues IBM, Rosó, Conxita, Maria... potser venia algú més, però ara mateix les recordo a elles.

Somnis

Avui he somiat una casa enorme, una espècie de palauet, recarregada per dintre com una mala cosa. Pel meu gust hauria necessitat una bona remodelació i hauria quedat una cosa minimalista, blanca i habitable. Però "algú" m'ha convidat a sopar i en aquella casa-palauet, hi havia una parella, sopant! no es respecta res, als somnis! ni tan sols ens han esperat fent un aperitiu. No, no, s'han posat a sopar sense els convidats! la parella en qüestió era ben peculiar: ella devia tenir més o menys la meva edat actual, jo era més jove (algun significat especial, per aquesta apreciació?) i ell tenia més o menys l'edat del meu pare quan va morir, però no s'hi assmeblava gens. Diria que quan hem arribat l'havia vist llegint el diari en un sofà penjat del sostre, model hamaca, però en forma de sofà de tota la vida, però quan hem acabat d'entrar, ja era assegut a la taula (és el que tenen els somnis).

El meu acompanyant era el fill d'aquella parella i m'ha presentat com la seva futura dona. No li he vist la cara, així doncs, no tinc ni idea de qui m'ha convidat al palauet i m'ha presentat els seus pares. Hauré d'esperar a una segona entrega del somni, si és que els omnis tenen segones entregues. No es pot dir que jo estigués especialment emocionada. El que m'agradava més era la casa.

Em parlaven en castellà...

El que tinc molt clar és que és més fàcil que s'acompleixi aquest somni que el de veure algun dia una Catalunya lliure.

Que no? ja ho veurem...

El meu mar, el meu món...

Escoltant i llegint mitjans de comunicació, no teniu la sensació que vosaltres no sou d'eixe món?

us deixo amb Raimon (però amb una altra cançó)

en família

feia anys que un dissabte de juliol no dinàvem en família.

aquest any fem "any sabàtic" de Blauet.

a casa s'hi està molt bé, també. He dit també.

un dia d'aquests treurem el Blauet a navegar una estona, pobret, que està trist. O potser el que està trist és el capità, que necessita navegar... hmmmm

d'acord: un dia d'aquests trauré a navegar el capità i el Blauet.

i aprofitaré per banyar-me (si no hi ha gaires meduses), per prendre el sol (i omplir-me de pigues), per llegir "a bordo", que ara llegeixo tossudament escarxofada al sofà, de la mateixa manera que vaig veure el concert l'altre dia...

parlant de concerts, ahir, un concert de jazz a les Caves Montferrant. Molt bé! I el 13, "La locomotora negra" a Lloret. I el  14, Nadal a l'estiu (coses de família) i el 16, Biblioteca de Catalunya, teatre: "28,5" (es diu així, l'obra!)

i intentar trobar un dia per veure'm amb una amiga que tinc moltes ganes de veure (difícil, però no impossible!)

aquest estiu pinta de conya!

òndia... he fet vaga de majúscules? (juro pels déus de l'Olimp que no ho he fet expressament, però totes les frases m'han sortit en minúscula) (i és que els dits van més de pressa que el cervell... o és al revés?) (maremeva... serà que... serà... nananannaa. de vella, res! sénior i prou!)

Aquí la meva patilla, el meu gat, la meva estelada (que no es veu bé perquè el fotògraf només ha agafat la part de baix) i el meu mar, diluït, al fons)

Per la patilla

Ja tinc mig estudi arreglat. Només mig, però encara gràcies, podria continuar estant fet una cort, com fins ara...

Avui m'he tallat una part dels cabells. La meva perruquera, ara que no m'ha de tenyir i que em veu poquet, em troba a faltar (o potser troba a faltar la factureta mensual...) i s'inventa pentinats impossibles per fer amb els meus cabells que s'encrespen com eriçons.

Però avui m'he tallat els cabells: una part.

-Què en fem, d'aquest "bunyol" de patilla que tinc, tot encrespat... i gris?, el tallem?- he dit jo
- I si el rapem?- ha fet ella- He obert uns ulls com a taronges, però m'he deixat fer.
- Jo no miro. I he tancat els ulls.

Ara semblo una iaia, igual que abans, però una iaia amb una patilla rapada i l'altra no, guai.

I si em posés un pircing al melic? Seria una iaia, però amb pircing al melic!

I si em fes un tatuatge, per estar una mica més al lloro? Amor de madre, Nasía pa sufrí, Visca Catalunya lliure, Un cor que digui Joan Salvador, com la Mélanie! Ostres, aquest me l'hauria de tatuar en vertical! I si em tatués el meu nom complet? Maria Montserrat (ostres, ostres, ostres) Necessitaria el braç sencer, des de l'espatlla fins al canell! 

Deixo de dir bestieses i us penjo un tatuatge- tatuatge!

Llibertat!

El que he pogut trobar per internet... (gràcies, moixarno, per pujar el video)



 jo ho vaig veure tot, tossudament escarxofada al sofà, però profundament emocionada. Tornaré a parlar-ne, però ara no puc!

Sant Pere... canta?

Ja ho veurem.
Diuen que pagant, Sant Pere canta.
No sabem què fa quan el foten a la presó. Tampoc sabem què farà Mr. B. Potser tampoc cantarà perquè no li donaran temps (abans, el treuran de la garjola perquè el fiscal, el jutge, els notaris i la mare que ho va parir tot s'han equivocat)...

Jo (no) he sentit allò que (no) ha sentit ningú del món perquè ho ha prohibit un... jutge? fiscal? a mi, que sóc d'allò més virtuosa, m'ha faltat temps per anar a youtube i escoltar-ho.

Que tiri la primera pedra qui no ho hagi fet!

Ai, Senyora del País de les meravelles! quina vergonya em fa que sigui del meu poble! em fa venir vomiteres!

Que tingueu un bon Sant Pere!!!!

Felicitats als Peres, Perets i derivats...

Revetlla amb tots els honors

Aquest any la revetlla de sant Joan ha fet els honors als moments grisots que estem passant. Què hi farem?

La coca, però, era tan bona com sempre i el cava... hmmmm!

Míster Wert continua pixant fora de test i el país se n'està anant a la merda sense remei.

Continuamos para bingo!

Senyores i senyors, bona continuació d'entrada d'estiu!

i una mica d'humor nostàlgic dels 80

La morenor

Fa molt temps que no dic allò de:

Avui el meu mar és pla com un mirall; i és que gairebé ni em fixava en com estava, el meu mar, enganxada tot el dia a "l'actualitat", seguint-la, escoltant els uns i els altres, opinions de tots colors i de tota mena, contrastant colors polítics i opinions subjectives que volen semblar objectives... etc. Fa tres o quatre dies que passo olímpicament. Ho escolti o no ho escolti, el meu país petit continuarà igual, així que tanco les orelles.

Avui el meu mar és pla, però no com un mirall perquè hi ha una lleugera brisa i un sol preciós que cremarà els guiris que no es posin protecció i els nadius que es pensin que la seva pell no es crema com la dels guiris (es crema igual, el que passa és que no ho nota tant, potser per aquell coloret més "mediterrani")... jo - m'ho deia la meva àvia- tinc la pell de color de (ja sé que és poc romàntic) merda d'oca. O grogós. O groguenc. O "fosforito", que quan em trec els pantalons a ple sol, sembla que encara hagin encès un llum suplementari.

Si, tchts,tchts... aquell coloret de pollastre a l'ast que agafa tothom (o gairebé tothom) quan passa uns dies a la platja (protegint-se del sol), aquell coloret tan bonic (per sort, l'olor és una altra que la del pollastre a l'ast) aquell coloret no l'agafo mai o gairebé mai! Quan era jove, si! quan era jove agafava un to morenet claret que em quedava molt bé (o això em deien). Ara ja fa anys que en lloc del to morenet claret, em surten pigues que s'ajunten les unes amb les altres i que no em queden gens bé. Ai!

No us heu trobat mai, amb aquella afirmació que se us fa (a la cara) quan us diuen allò de:

- Estàs molt blanca, eh?

A mi em fa una ràbiaaaaaaaaaaaa... t'ho diuen tots: amics i suposats enemics. Els que t'estimen i els que no t'estimen tant. Tothom et diu "Estàs molt blanca" com si tu tinguessis la culpa de tenir la pell de color de merda d'oca.

Així doncs, demano als que m'estimen i als que m'estimen menys, que aquest estiu s'abstinguin de dir-me que estic molt blanca. Que es fixin en els cabells, per exemple i em diguin:  trobo que els cabells blancs t'afavoreixen molt! I no caldria que afegissin: "malgrat lo blanca que estàs!". No cal!

Que tingueu un bon diumenge assolellat, que gaudiu de la platgeta els que hi aneu, i que agafeu aquell to de pollastret a l'ast tan suggerent! nyammm...

I si no existís internet?

Si no existís internet, no hauria pogut fer psicopedagogia per la UOC.

Si no existís internet, no hauria conegut una colla de gent molt vàlida amb qui m'he relacionat i encara em relaciono.

Si no existís internet, no hauria conegut una colla de gent molt estúpida amb qui mai no m'he relacionat.

Si no existís internet, no hauria viatjat deu o dotze vegades a Galícia a veure amics coneguts per internet.

Si no existís internet, no hauria participat en l'escriptura d'una novel·la col·lectiva i d'una colla de llibres col·lectius.

Si no existís internet, no hauria participat a les Històries veïnals.

Si no existís internet ara no seria presidenta de l'ARC.

Si no existís internet, no estaria ara aquí "perdent" el temps amb el meu blog, mig oblidat fins fa unes setmanes (i que ja està a punt de complir nou anys - nou a blogger, que abans ja en tenia un altre, jo, de blog, a messenger)

Si no existís internet ara estaria llegint un dels llibres de la pila de la tauleta de nit, que esperen per ser llegits.

 Si no existís internet, no m'hauria complicat la vida des de l'any 1997 fins ara...

Així doncs, no tinc ni idea si és bo o és dolent per mi que existeixi internet. Algú ho té clar?

Relax?

Entre relaxar-se amb una pel·li mediocre i fer-ho "aquí", m'he decidit per això segon.

Pensava que ja mai més a la vida faria un altre examen (mai no es pot dir d'aquesta aigua no en beuré, aquest capellà no és el meu pare ni... allò altre que queda tan lleig de dir i encara més d'escriure, per això no ho dic ni ho escric) així que ara sé segur que, si aprovo (que espero que si), el curs que ve em matricularé de 4art de francès i el curs següent de 5è i on vera... perquè a l'EOI de Blanes només arriben a 5è i em sembla molt que no és pas el darrer curs de francès per les escoles oficials d'idiomes.

Avui m'he assabentat que des del govern ens poden fotre troians a dintre dels ordinadors i així tenir-nos molt més controlats del que ja ens tenen a través dels dni's, targetes de crèdit, comptes bancaris, nòmines i altres mitjans que ni sabem (i que potser és millor que no sapiguem). Que guai! d'aquesta manera els podrem dir el nom del porc i s'ho trobaran als nassos.

Si tothom els diu el nom del porc, voleu dir que ens ficaran a la presó? O potser ens posaran una multa? O potser ens desmuntaran les peces dels ordinadors a distància o faran que s'obrin i es tanquin les aplicacions, que se'ns esborrin les novel·les o poemes que puguem tenir a les carpetes, reenviaran les cartes d'amor que tinguem guardades per als nostres amants... ooooooooooostres, que apassionant!

Algú amb imaginació (i sense imaginació també) ja pot començar a escriure la seva novel·la,  la seva carta d'amor o d'odi  al ministre de torn, o fer com jo, que des d'ara mateix els saludo amb un somriure d'orella a orella,  porcs desvergonyits que goseu entrar sense permís al meu ordinador, així se us assequin les poques neurones que encara us queden (si és que us en queda alguna) Apa, ja ho he dit!

I als que em llegiu per la via normal i a cara descoberta, que passeu una bona nit, que jo me'n vaig a descansar, perquè un examen de quatre hores en una altra llengua és una mica (només una mica) estressant!

I ara ja podré llegir tot el que he anat acumulant durant l'hivern, que no és poc!

Ens llegim!

Examen i tornada

El 4 de juny (dimarts) faré el meu examen escrit de francès.

Fins aleshores, no em permeto llegir res que no sigui en francès, ni veure cap pel·li ni escoltar cap música que no sigui francesa.

Digueu-me chauvinista.

L'examen s'ho val!

Estudiar a certes edats es fa més feixuc, però al mateix temps hi ha una espurna d'optimisme, de saber que "t'has fet gran però no tant com per no seguir ampliant coneixements"... i jo sóc de les de mitjana edat, a la classe... hi ha gent força més gran que jo! Chapeau per ells.

Ara que he tornat (més o menys) faig la ferma promesa de tornar encara més a partir del dia 4. Promis!

Aprofito per recomanar dos llibres, que jo estic llegint en francès, però que també els podeu trobar en castellà (i, buscant bé, potser fins i tot en català).

Daniel Pennac: "Chagrin d'école"

Anna Gavalda: "Je voudrais que quelqu'un m'attend quelque part".

I de pel·lis, a youtube n'hi ha un fotimer (en francès, vull dir); bé, n'hi ha en tots els idiomes, però el que m'interessa a mi ara és el francès. Diria que tinc el cul quadrat de "rester assisse" veient pel·lis, buf,buf... vaig a regar una mica les plantes, així aixecaré el cul de la cadira.

À bientôt!