14 de febrer, 2011

jugant, jugant...

Reportatges a la revista del Club de Vela Blanes










El Camí de Sant Jaume
"Una expèriència diferent"
(publicació pròpia)


L'arbreda ebrenca
"Un vell til·ler"
March editors



La nostra novel·la col·lectiva...
March, editors


 Garbuix de contes
Associació de Relataires en Català
"Per què no llegeixes, Alba?"
Ed. Meteora


Poesía en la red
Col. Versos sobre el teclado. Nº 2- Hojas de otoño
"La noche última"


Peregrinas por el Camino de Santiago
mujeresviajeras.com
2º Premi por "Mi propio camino"

Transformacions
(Editat pel Pere Palau i la Xurri)





Visió de conjunt




Jugant, jugant, aquest és el conjunt de publicacions on he participat d'alguna manera, ja sigui amb un conte, un relat, algun reportatge de viatge, un poema (en castellà), un experiment amb la novel·la col·lectiva... es podria dir que n'estic contenta, molt contenta. I aquí encara hi falta...



estic contenta, si!
 
diuen que de mica en mica s'omple la pica i jo hi vaig posant gotetes... de moment.
 
La setmana que ve parlarem del govern, que deien aquells dos!

08 de febrer, 2011

Ni cap ni peus sinó tot el contrari

Hola blog,

fa molts dies que et tinc abandonat, fins i tot la tieta m'ha escrit dient-me "a veure què passa que no escrius".

No és fàcil, després de tant temps, tenir coses per dir. Bé, tenir coses per dir si que és fàcil. El difícil és que algú pugui pensar que aquestes coses són mínimament interessants. El que jo faig i escric és molt simple, tan senzill com la vida que duc.

Em passo el dia sentint a parlar de twitter i altres xarxes socials desconegudes per mi, que he arribat tot just al facebook i encara! Es va quedar obsolet el mIRC i s'estan quedant obsolets els blogs. El facebook ja comença a anar de baixa, també, per molt que sembli que no; aquell invent del fotolog i aquell del myspace, tenen els seus "clients" però d'aquí no passen.

Ha arribat un moment en què em sento tan i tan desbordada de la informació que m'arriba de totes bandes, que necessito fer un stop. I això és el que estic fent. Un stop a tanta informació gratuïta, bona i dolenta, depurada i "a sac".

Sempre m'havia pensat que era d'esquerres, per les idees que tenia. Ara sembla que no, que sóc de centre, tot i que continuo tenint les mateixes idees. No m'ho ha dit ningú, és que me n'adono quan veig que quan les coses es fan a partir del sentit comú, continua havent-hi gent que ho critica. Un exemple? Això dels 80 km/h a les entrades i sortides de les ciutats.

Senyors, no es tracta que la mesura sigui "bona o dolenta". Es tracta que si la mesura s'aplica amb sentit comú, és bona. Però si s'aplica a lo bèstia, hi ha molts moments en què deixa de ser bona per passar a ser absurda.

I això, independentment que ho diguin els els verds, els liles, els vermells o els negres.

Me'n faig creus: no tenim criteri propi: només fem allò que manen els partits, sigui "allò" beneficiós o no. (també caldria veure, beneficiós per qui, però aquesta seria una altra pel·lícula).

Baixo aquí, no tinc cap interès en continuar...

No, no baixo del blog. Baixo del post.

Ens llegim (o no).

27 de gener, 2011

Blog à grand vitesse

Ahir va ser un dia rodó. En Martí complia tres anyets, però nosaltres ja ho havíem celebrat amb ell el dilluns, perquè sabíem que ahir no podria ser, havíem de fer mil i una coses a Barcelona - la meva Barcelona, com va quedar constància al relat semi-fictici al que us vaig remetre ahir- i, després de tot el que havíem de fer, diguem-ne per obligació, vam acabar la vesprada sopant en una taverna basca del Passeig de Gràcia (tapes basques servides a la catalana, diria jo) i assaborint el magnífic "Corella ballet" al Tívoli.

No tot és or.

Per mi, la primera part, la "Suite de Raymonda", música d'Alexandre Glazunov i coreografia de Marius Petipá i A. Gorsky, va ser un desastre. Ep, per mi!. Trobo que, si es volia fer una primera part d'homenatge al ballet "blanc", clàsic-reclàssic",  hi ha moltes altres suites, molt més reeixides que aquesta. No em va agradar el vestuari i el decorat era francament deplorable, amb errors garrafals, que fins i tot els profans de l'arquitectura o de l'urbanisme ens hi vam fixar: finestres que projecten clarors impossibles i pilars que esdevenen transparents, degut a aquestes clarors. Així, explicat, sembla fins i tot surrealista. Si hagués estat surrealista, hauria sigut preciós. Era, senzillament, lamentable.
Res a dir de l'execució del ballet, però en fi... aquella primera part, en conjunt, no va ser allò que jo m'esperava.

La segona part ja va ser molt millor: "FOR 4". Música de Schubert "La muerte y la doncella". Coreografia de Christopher Wheeldon.
Quatre ballarins esplèndids, on cadascú brillava per ell mateix, i al mateix temps feia lluir el conjunt. Una molt bona estona i começar a pensar que el que havíem pagat (tot i el descompte per ser subscriptors de La Vanguàrdia) valia la pena.

La tercera, "Soleá", un caramel. L'única on balla el mateix Ángel Corella, amb la seva germana. Coreografia de Maria Pagés  i música de Rubén Lebaniegos. Canta Ana Ramón. Guitarra, Rubén Lebaniegos.

Una meravella de ball i de cant. Llàstima, molta llàstima, la il·luminació. Segons nosaltres, moments massa foscos que no serveixen per crear un clarobscur o unes ombres, sinó per "tapar" la magnífica actuació dels germans Corella. Molta llàstima, també, que, com a mínim aquest "número", no comptés amb música en directe. La veritat és que la música enllaunada no em satisfà gaire, en aquest tipus d'espectacles. Sempre s'agraeix l'orquestra i/o el cantaor amb el guitarrista, en el cas que ens ocupa. Us en poso un tastet que he trobat en video, sense passar-me perquè no us cansi. Si us agrada, existeixen youtubes amb el ball sencer. Val la pena.

I finalment, "Dance Grand Vitesse". Aquí jo personalment, em vaig quedar bocabadada i emocionada. Vaig vibrar per primera vegada en tot l'espectacle. Segurament, també hauria vibrat en l'actuació dels germans Corella si a l'escenari hi hagués hagut la cantant i el guitarrista i la il·luminació hagués estat a l'altura.

Val a dir que la música d'aquesta darrera part, de Michael Nyman, t'ha d'agradar. I a mi m'entusiasma. Hi ha gent a qui la posa nerviosa i això es notava en alguns espectadors, com el mateix capità, que em deia que se li feia llarg. La coreografia és de Christopher Wheeldon. El vestuari em va encantar i la posta en escena també. Res a veure - però res de res- amb l'escenografia de la primera part. Aquí, la il·luminació, correctíssima. (No era pas el mateix il·luminador de les altres parts, que curiós!)

Vaig a veure si trobo un tastet d'aquesta part. Si és massa llarg, només us posaré l'enllaç, i que ho miri qui en tingui ganes. És una passada! (per als que ens agrada el ball contemporani - amb base clàsica. )

I bé, doncs, això: un dia rodó de feina, amb una nit rodona d'oci.

I a més, el Barça va fer una altra maneta, què més es podia demanar?

Un tastet: Soleà


No trobo cap video de "Danse à grand vitesse" (per la Cia. de Corella). Sí que n'hi ha una, que sembla més "circense", de la qual us deixo l'enllaç, però res a veure. Només seria per sentir un bocí de la música. Ep! No dic pas que no m'agradi, el que he trobat: m'agrada, i molt, és com tret d'una pel·li antiga, amb alguna cosa de circ. Però no té res a veure amb la versió corelliana.

25 de gener, 2011

Where Have All The Flowers Gone

Avui he sabut que un altre dels meus relats ha estat seleccionat per l'Associació de relataires en català, per ser publicat en un llibre col·lectiu.
Es tracta d'un escrit que es titula "Què s'ha fet d'aquelles flors?", i que participava en un concurs anomenat "Barcelona, t'estimo".
Digueu-me ingènua, però em fa molta il·lusió.

Jo us he enllaçat directament a l'escrit, però no sé si us hi deixarà entrar. Sempre ho podeu provar, si us ve de gust.

23 de gener, 2011

La Història es va repetint

Lamentablement...





des de la reserva...



si no canvien les coses, aviat ens hi tornarem a veure, fent mans i mànigues per dir les coses tal com són. No ens deixaran!



sisplau,sisplau, que no tornin... sisplau!



N'estem envoltats...

17 de gener, 2011

 A veure, com us ho explico?

 Sóc coautora a "Un riu de crims", és per això que em veig envoltada de negror...

Em sembla que ja "m'han adoptat", al Matarranya, així que, directament, aquí us copio el post que el Fede Cortés ha fet al seu blog. Res, poquetes ganes de pensar i de redactar, total, per acabar dient el mateix. 

Aquí va:

2ª TROBADA DE GÈNERE NEGRE AL MATARRANYA



Després que en la primera trobada organitzada l'any passat, que reuní a Jordi Pijoan-López i Fede Cortés a la Llibreria Serret, s'establí el nexe entre el vi negre i el gènere negre, es decidí que això no podia quedar amagat per sempre i s'acordà que la trobada havia de ser anual.

Així doncs, el dissabte 12 de febrer tindrà lloc la Segona Trobada de Gènere Negre al Matarranya a Vall-de-roures.

Los còmplices que han elaborat el pla són:


Jordi Pijoan-López & Fede Cortés
Serret
March Editor
Centre Quim Soler, la literatura i el viAgrícola Falset-Marçà
Lo Trull de les Raboses

El pla és el següent:
  • 12 h. - Trobada d'autors a la Llibreria Serret i signatures d'exemplars d' “Un riu de crims”.
  • 14:30 h. - Dinar Negre i Ebrenc a Lo Trull de les Raboses
  • 16 h. - Sobretaula amb:
    Lectura de haikús negres
    Solució del joc literari negre de Jesús Mª Tibau que s'ha presentat al dinar
    Música de gènere negre mediterrani amb guitarra, per Josep Igual
  • 17 h. - Presentació d' “Un riu de crims” i taula rodona “Gènere Negre i Territori”, amb Mª Antònia Oliver, Àlex Martín Escribà, Fede Cortés i Jordi Pijoan-López; presenta Cisco Sánchez.
  • 18 h. - Torn obert de paraules dels autors i presents.
  • _______________________________________
  •  i ja està... em sembla.
  • Qualsevol novetat, ja la diré/direm. D'això... com es fa per treure aquests punts  que surten? eh? eh? eh?

11 de gener, 2011

Hora de berenar

Ahir de què que li foto una genollada (es diu així, a un cop de genoll?) al pobre fisio que s'afanyava a allisar-me l'esquena plena de bonys de les pedrotes que duc a la motxilla vital! es veu que va tocar un punt feble (també es veu que dec tenir tants punts febles com pronoms hi ha) i la meva reacció va ser cop de coça! Sort que el tenia al clatell, que sinó, el deixo sense dents!

No me la va deixar gaire llisa, l'esquena...  m'acabaré sentint camell (dels dels reis, no dels que compren Marlboro Ligth d'estranquis) però em sembla que tothom porta la seva pròpia motxilla i hi ha "pedruscos" amb els quals no pot batallar ni un bon fisio ni tan sols un bon psicodallonses.

Au, que és hora de berenar. Voleu pa amb xocolata? (no, contràriament al que aneu a dir, NO ENGREIXA!) ep! no engreixa si us mengeu una unça de xocolata i una llesca de pa. Si us foteu mitja barra i una rajola sencera de xocolata, llavors al cap de poc temps la bàscula demanarà auxili i us demanarà que us peseu d'un en un!


apa, doncs, això!

imatge de google

08 de gener, 2011

Qui dia passa...

No m'agrada, aquesta màxima: qui dia passa, any empeny. Com si volguéssim fer passar els dies a empentes i rodolons, un darrere l'altre, un darrere l'altre, com si volguéssim donar-los (més) pressa.

Jo penso que no cal. Que cada dia té les seves hores, totes diferents, totes potencialment boniques. Pot ser bonica, una hora? depèn.

Quan estem esperant a cal metge perquè ens diagnostiqui alguna dolència pot ser terrible.

Quan estem esperant els Reis que han d'aparèixer per la cantonada a les seves carrosses, pot ser preciós i il·lusionant.

Quan estem esperant algú que arriba tard,pot ser molest.

Quan esperem algú que ve de molt lluny, pot ser inquietant.

Si esperem l'amant, pot ser apassionant.

Però cada espera té la seva característica i a mi no m'agrada gens que me la facin percebre com una cursa que cal acabar de pressa i corrents.

Tot just acaba de començar un nou any, ple de tristeses, però segurament, també ple d'alegries en potència.
Intentaré tenir una mica de fe i no parlo de fe religiosa, però no em feu empènyer els dies perquè passin els anys.

Benvinguts siguin totes les hores dels dies, tots els dies de la setmana, totes les setmanes del mes, tots els mesos de l'any, amb tot allò que portin de bo i de dolent, perquè això és la vida.



imatge pròpia: el dia es va fent nit a poc a poc.

05 de gener, 2011

Viure, en general

El 5 de gener

Esperar els Reis, fer les compres de darrera hora, adonar-se'n altra vegada de la pressa que tenen els anys per anar passant, sense gota de pietat.

Comprovar de nou que les promeses ens les fan en moments de necessitat (necessitats diverses) i que després es fan tan difícils de complir, si no és que s'acaba donant la total impossibilitat de complir-les, que les promeses no valien per a res.

Saber que saps el que has de fer per acabar d'una vegada amb aquell tipus d' esclavatge, i tenir l'absoluta seguretat que no ho faràs perquè et manca valor (aquest és un dels paràmetres que més nervis destrossa, en general). I no poder-ho explicar - a no ser que tinguis un bon terapeuta o un bon confessor- perquè no et prenguin per un psicòpata desnaturalitzat.

I tantes i tantes altres paranoies al cap.

I, any rere any, veure que tot ha canviat però que res no ha canviat i que res no canviarà mai.

I somriure, perquè cal fer-ho i és de justícia. Però els cors rodolen per terra.


imatge de joe Sorren, trobada a la xarxa.

03 de gener, 2011

Allò dels propòsits de cada any

Molt bé, comencem un nou any sense massa ganes de "perdre" el temps per aquí, però amb l'eterna contradicció: si no us llegeixo una miqueta cada dia, sembla que em falta alguna cosa, per tant, sé que "no ho podré deixar".

El dia 14 començo tai-txi. Una vegada, fa anys, ja ho vaig intentar, però em sembla que no vaig tenir sort amb la profe, que li semblava que s'havia de lluir davant dels pobres desgraciats que no la podíem seguir, i en lloc d'ensenyar-nos-en, ens ensenyava lo bé que ho feia. Jo, com aquell,  al tercer dia vaig ressucitar i la vaig deixar penjada a mitja classe. Sóc de les que els agrada participar i aprendre, jo, no pas de les que volen només mirar, què s'ha cregut? M'han dit que la senyora que fa les classes al casal on m'he apuntat és una bona professora. Ja us ho explicaré. Segurament, la meva esquena m'agrairà el canvi. Espero reconciliar-me amb ella, després de tants anys d'haver-la sotmès als retrunys (es diu així o m'acabo d'inventar una paraula?) del picar de les sabatilles contra l'asfalt...  entre la natació i el tai-xi suavitzarem una mica la cosa. Es nota, que anem complint anyets, l'un darrere l'altre? ai, marededeusenyor!!!

I el dia 17 començo les classes d'italià! També fa anys, vaig recórrer les acadèmies d'idiomes properes, a veure si trobava un lloc que fessin italià. Efectivament, en una d'elles si que en feien, però els meus horaris no es podien compaginar amb els horaris acadèmics. Per fi, ara, al mateix casal, he trobat la possibilitat d'apuntar-me a un grup de bojos com jo: suposo que l'italià només serveix per anar a Itàlia, però és un idioma que sempre m'ha agradat!

Més novetats... hmmmm... no. De moment, no. Demà passat vénen els Reis, veritat? espero que em portin el diccionari, er anar fent boca.

Avui m'he comprat l'últim llibre de la Júlia Costa, "La cendra dels anys". Estic segura que m'agradarà. Tot el que escriu la Júlia m'agrada, per tant, la garantia ja la tinc. Ja us diré el què.

I ara vaig a fer quatre estiraments i a escriure una estoneta. Hauria de trobar estiraments de cervell... potser tot m'aniria més bé! els mots encreuats serveixen? i la lectura?

31 de desembre, 2010

Barcelona World Race

Aquesta és una regata que aniré seguint amb interès, ja que l'Anna Corbella, amiga del nostre fill Aleix des de fa molts anys, surt amb la Dee Cafari, per participar-hi.  L'Aleix forma part de l'equip encarregat de la preparació de tot plegat.
Tres mesos aproximadament, és el que tenen calculat per fer la volta al món.

Sort, Anna i Dee! Estarem pendents del Gaes, el vostre vaixell, que vaig tenir l'honor de poder visitar dimarts passat. Déu n'hi dó el valor que necessiteu. Déu n'hi do!

En aquests moments per TV3 estan retransmetent la sortida i estic emocionada.

Serà una entrada d'any, per vosaltres, completament diferent. Bon any, bona regata, bona sort, bona navegació!

Si voleu veure com van... ara mateix es pot dir que ja han sobrepassat Mallorca... i encara que a la pàgina oficial només donen el rànquing dels tres primers... el quart en aquests moments (9,45 del dia 1 de gener) el GAES va quart!


MOLT BON ANY  a tothom!

29 de desembre, 2010

No em penso apuntar...

... a aquells que ho critiquen tot quan encara no saben com funcionarà.

Que el nou govern de Catalunya no satisfà tothom, és evident.

Perquè és evident que ningú no trobarà mai ni el govern perfecte, ni l'escola perfecta, ni la societat perfecta, ni la parella perfecta, ni la família perfecta, ni, ni, ni...

Senzillament, perquè la perfecció no existeix.

I com que jo sóc absolutament imperfecta,per més que busqui, ja sé que mai no trobaré la perfecció enlloc.

El meu desig és tan infantil que no el penso exposar aquí.

De moment, que tinguem tots una bona entrada d'any. I quan dic tots, és tots. I aquest desig també és una criaturada. És impossible que tots tinguem una bona entrada d'any. Impossible.

26 de desembre, 2010

Caga tió, tió de Nadal...

A casa, quan el tió caga mandarines, està anunciant que ja no cagarà més.

i a casa vostra?

20 de desembre, 2010

potser ja ho havia penjat alguna altra vegada...



M’emporto sentiments a la butxaca,
barrejats amb emocions antigues
bressolats pel blau i la calma.
Enfilats al xiular de les gavines,
els esmicolo
per trobar el camí de tornada.

12 de desembre, 2010

un tastet (ja he tornat)

Un moment de la presentació de "Garbuix de contes" a la Biblioteca Tecla Sala de L'Hospitalet...

Ja us explicaré...

L'acte va ser molt agradable. Primer hi va haver un concert de flauta i guitarra, que vam gaudir la mar de contents. Després hi va haver el veredicte del jurat sobre la gimcana virtual literària ARC 2010, un joc molt interessant (però molt difícil, ep!) que va guanyar "Unaquimera" (em sembla que el seu nom real és Maite, però ja sabem que molts cops ens coneixem més pels nicks que pels noms, en aquest món virtual tan real). I finalment, dos adults, una joveneta i un nen, vam presentar el conte. Si us ve de gust sentir "el meu discurs", aquí el podeu veure.

I a veure si, a més a més de publicar, venem alguna coseta, perquè em sembla que això de la literatura ho tenim una miqueta magre...

Això si: la il·lusió sempre hi és.

Endavant, salut i literatura! (bé, si voleu, salut i relats o salut i poemes o salut i...) perquè la paraula literatura potser és massa "forta", ejem...

08 de desembre, 2010

No sé què em passa

O si que ho sé.
Però no ho explicaré, perquè no interessa.

Espero que no us veiessiu emmerdats (amb perdó) en el conflicte dels aeroports. Jo m'he quedat a casa, aquests dies, i em sembla que vaig fer santament.

Ha fet calor. Tanta, que he guardat jaquetes, anoraks i jerseis. No gaire lluny, perquè sembla que tornarà el fred, però la veritat és que fa tres dies que quan sortim amb la Taca no ens cal l'anorak (ni res).

Quan un parla del temps és perquè no vol parlar d'altres coses. No pas perquè no tingui res a dir. O potser si que és perquè no té res a dir...

Bé, si us fa gràcia, el dissabte dia 11, a les 11, a... millor us ho poso aquí:



d'això... hi ha un conte meu i jo sóc de les que seré a la taula presentant (és que sempre em fico en els embolics que se'm presenten al davant, jo!)

Em faria gràcia veure-us-hi!

apa, ja ho he dit.

02 de desembre, 2010

Una altra redarça en castellà

Ai... bé, doncs un altre escrit tret de l'armari dels records, com vulgueu. Encara no he trobat la paraula redarça enlloc. Espero que alguna ànima caritativa i que tingui el do de llengües (al menys el do de la llengua catalana) sigui capaç de dir-me si la parauleta existeix. També se m'havia acudit preguntar al Ramon Solsona, que cada dia explica l'origen d'alguna paraula a Rac 1, però no sempre el puc escoltar.
Sigui com sigui, un altre escrit de la carpeta dels meus escrits en castellà:
imatge de google

La Autoridad

- A ver, ¡papeles!
- Buenos días, señor -puntualiza ella.
- Er... buenos días, señorita. ¿Puede enseñarme la documentación?
-¿Le parecería a usted bien añadir un por favor a su última frase?
- Mire usted, señorita. No tengo tanto tiempo para perder con remilgos. ¿Quiere hacer el favor de enseñarme su documentación de una vez?
- Bueno, ahora ya está mejor. Pero dígame: ¿Para qué necesita usted mi documentación, si no le molesta explicármelo?
-¡Ya me está tocando los cojones, oiga! Yo soy la Autoridad y con la autoridad no se debe uno meter. Dejémonos ya de chácharas y saque los putos papeles - masculla, con cara de perro.
-¡Oh, vaya, la Autoridad! ¿Y con qué derecho la autoridad puede inmiscuirse en mi vida privada? ¿Qué se supone que debe hacer la autoridad con mis documentos?
- Señorita...
- Deje de llamarme señorita, por favor. Usted no sabe si soy casada o soltera, si mantengo relaciones con un hombre o con otra mujer, si soy una señora de alta cuna o una desgraciada que no tiene donde caerse muerta. ¿Por qué se empeña en llamarme señorita?
- ¡Anda, mírala ella! Nos ha salido respondona. Pues déjese ya de caralladas y que me enseñe los papeles de una puta vez si no quiere que la lleve al cuartelillo - la cara del hombre,ya totalmente desencajada.
- No se ponga usted nervioso, por favor. Yo le enseñaré mi documentación en cuanto usted se identifique y me diga, no sólo quien es, sino también para qué quiere mis papeles. Ni siquiera abriré el bolso para buscarlos mientras la Autoridad no cambie las formas y no se comporte como un verdadero caballero.
- Nos ha fastidiado - se rasca la cabeza el hombre, intentando volver a encajar las facciones - Mire, señora...
-¡Y dale! Le digo que ni soy señorita ni señora, que usted no sabe lo que soy. Que puedo ser un pendón, lo mismo que una marquesa. E incluso es posible que sea una marquesa, al mismo tiempo que un pendón desorejado.

La Autoridad se estira la chaqueta con ambas manos, carraspea, se encaja bien las gafas y vuelve a la carga:
- Mire, por favor, no me lo ponga usted más difícil de lo que ya es.
-¿Qué es lo que le resulta tan difícil? ¿Pedirme la documentación?
- Me está usted confundiendo, ¿sabe? Es tan terca que ya no sé ni para qué le pedía los papeles. Le ruego que no me haga perder más el tiempo y, por misericordia, me enseñe sus documentos para que pueda yo llevar a cabo mi trabajo.
-¿Su trabajo consiste en pedir la documentación de la gente?
- Bueno, er... verá... no la de toda la gente. Sólo la de alguna gente.
- Entiendo. Y yo pertenezco a la categoría de alguna gente, del mismo modo que usted pertenece a la categoría de Autoridad.
- Pues más o menos, oiga. Pero ya, por favor, tenga compasión de mi y enséñeme la documentación o me van a meter un puro que me voy a cagar. Me llamo Paco Pérez, soy gallego, tengo 55 años, casado, cuatro hijos, me hice guardia civil porque de algo había que vivir...
- Vaya, hombre, por Dios, no quisiera que le abrieran a usted un expediente por mi culpa: aquí tiene.
Saca el pasaporte del bolso y se lo muestra.
Izel Rodrigues Guayasamín, nacida en Perú, en 1965.
- ¡Vaya, otra inmigrante!
...
© M. Montserrat Medalla

01 de desembre, 2010

Compartim?I'll Never Fall In Love Again i un dia volarem lluny

Buscava una música dolça
he trobat moltes coses
he anat d'una música a una altra
passant per la música clàssica,
per l'òpera...
he tornat a la infantesa,
a la'adolescència,
a la joventut,
a la maduresa de nou...
a la joventut,
a l'adolescència...

m'he quedat amb aquesta cançó, de la qual en deixo un parell de versions.

No, no ens tornarem a enamorar (ja ho estem)






i ara una altra, que em sembla que no és la primera vegada que deixo aquí.

One day I'll fly away... si, un dia volaré lluny, lluny, lluny...