Arles.

El mestral bufa i l'aigua del Rhône, tot i que aparenta una calma absoluta, porta un corrent que no fa gens fàcil que el Blauet amarri amb calma i tranquil·litat. Ho aconseguim, però, i un cop en terra ferma ens dirigirem cap a l'"Espai Van Gogh", que no és res més que l'antic hospital on el pintor va passar, internat a causa de la seva patologia, una bona part dels seus dies i des d'on van sortir pintures com aquesta ,que tots recordem, i moltes altres, amén d'algunes de les cartes dirigides a Theo, el seu germà... Arles és el primer poble del Rhône que vam visitar en el nostre viatge i un dels que més emprempta ens va deixar.

El mistral sopla y el agua del Rhône, aunque aparenta calma absoluta, lleva una corriente que no hace nada fácil atracar de una forma sosegada con el Blauet. Lo conseguimos, sin embargo, y una vez en tierra firme nos dirigimos al "Espacio Van Gogh" , que no es otro que el antiguo hospital donde el pintor pasó un tiempo internado, a causa de su patología. De ahí salieron pinturas como ésta, que todos tenemos en la cabeza y algunas de sus famosas cartas a Theo, su hermano.

Arles es el primer pueblo del Rhône que visitamos en nuestro viaje y es uno de los que más huella nos dejó.

Lourdes de La Nou

Santuari de Lourdes de La Nou (La Nou del Berguedà). Avui hi hem anat. El mateix paisatge per a un nou temps.


Lligat, sempre, a la meva vida. La casa de colònies que ja no funciona - diu una veïna que des de fa anys- l'església sense mossèn, perquè només hi va els dies de festa a fer missa, "la gruta" amb la mare de Déu, a baix, el darrer indret on el meu pare es va emocionar i del que va pujar-ne les escales esbufegant...

En aquest raconet cantavem en rotllana, jo amb la vella guitarra, els "meus" nanos intentant retenir les lletres (Cumba?) si, potser si... "Cumba". I què?En aquest raconet també vaig viure una petita història d'amor. Erem monitors i monitores d'esplai, no havíem fet cap curs per a ser-ho. Els pares de les criatures confiaven plenament en nosaltres i si un nano es feia mal ens donaven les gràcies quan tornàvem i el seu nen o nena duia la mà o el peu embenats o un parell de punts a la barbeta, ens donaven les gràcies per haver-los cuidat. Erem joves. Erem innocents. Creiem en tantes coses, teniem ideals, no ens haviem tret - encara- la bena dels ulls.

La "gruta" (quatre pedres i una mare de Déu). Filosofades de nit, mentre els nanos ja dormien i algú es quedava "de guàrdia", un dia un, un dia l'altre, algun dia el mossèn... Filosofades de dia, amb els mateixos nanos. Arreglar el món, llavors, era molt més fàcil que ara. o no. Potser és tan fàcil com ara. Només es tractava de creure en la pau.

NO EM CRIDEU!!!!!!!!!!!!- ¡¡¡NO ME GRITEN!!!!

Quan prohibiran que les ràdios i televisions emetin els anuncis EN UN TO ABSOLUTAMENT AGRESSIU I DESAGRADABLE per la salut auditiva del personal?

Ningú no se n'ha adonat? Només jo? us puc ben assegurar que això, a França no passa, que tu estàs escoltant un programa de ràdio o mirant la tele tranquil·lament i quan tallen (que tallen poc) per fer anuncis, el so continua tal com tu l'has programat, adequat al que vols sentir, i no adequat al que ells volen que sentis. Què es pensen, que així consumirem més? Hi ha algun estudi que en parli? Està demostrat, que la gent a qui li perforen les orelles amb la publicitat compra més?

Dels talls publicitaris entre programes en parlarem un altre dia.

¿Cuándo prohibirán que las radios y televisiones emitan los anuncios EN UN TONO ABSOLUTAMENTE AGRESIVO Y DESAGRADABLE para la salud auditiva del personal?

¿Nadie más que yo se ha dado cuenta? Os puedo asegurar que eso, en Francia, no es así, que tú estás escuchando un programa de radio o viendo la tele tranquilamente y cuando cortan (y cortan poco) para hacer anuncios, el sonido continúa teniendo la misma intensidad que tú le has programado, adecuado a la intensidad que tú quieres oír y no a la que ellos quieren que oigas. ¿Quié piensan, que así consumiremos más? ¿Hay algún estudio que hable de ello? ¿Está demostrado que a la gente, si le taladran los oídos con la publicidad compra más?

De los cortes publicitarios en los programas ya hablaremos otro día.

Imagen sacada de: www.fortunecity.com/.../290/images/gritos_1.jpg

La méteo

Aquest matí sentint en Bassas a "El matí de Catalunya Ràdio" - programa que escolto sempre que puc - m'he adonat per enèssima vegada que els de Barcelona es pensen que són el centre del món. Que consti que jo sóc nascuda a Barcelona i hi vaig viure 35 anys, però mai no m'hi havia fixat fins que no vaig ser-ne fora.

Deia que me n'he adonat perquè a les notícies i parlant del temps, ha dit que a la nit no havia plogut enlloc.

Si tenim en compte que la tempesta de llamps, trons, aigua i calamarsa que hi va haver al damunt de Blanes , que va començar cap a les 12,30 i va durar gairebé fins a les quatre de la matinada, va deixar Blanes blanc (de pedres com punys) com si hagués nevat, podem deduir fàcilment que a un raconet (petitet, però no tant) de la comarca de La Selva (que també és de Déu) va ploure. I no solament va ploure sinó que -al menys al meu barri- hem estat tota la nit sense llum.

Jo diria que si hagués passat el mateix a qualsevol barri de Barcelona, avui ho hauríem sabut del dret, del revés, per activa i per passiva.

A qui pugui interessar i perquè consti als efectes oportuns.

_____________________________________

psssssssssssssssst!!! Aaaaaaaaaaaaaara! Ara ho diuen: 72 litres, van caure a Blanes!!! (sort que no havia plogut, eh?) (21,45, TV3) El que no sé és si ho han dit al migdia, perquè no era a casa.

Posar en marxa allò que ja ho està- Fin de la historia

Avui al matí he sortit escopetejada, com sempre surto, jo, perquè no hi puc fer més, que una neix com neix i a certes edats ja no es pot canviar per molt que es facin esforços - i si no se'n fan, encara es pot canviar menys- he sortit disparada i he pujat al cotxe. Engego i em poso el cinturó de seguretat. Deixo la bossa al darrere i veig que passa un altre cotxe, per tant, he d'esperar uns segons abans de sortir fent marxa enrere. Tot això ho he fet ben mecànicament, sense pensar. És després, que ho he analitzat. En el temps de posar-me el cinturó, girar-me per deixar la bossa al darrere i esperar a que passés l'altre cotxe, sense adonar-me'n, he tornat a engegar el cotxe. Ha fet rrrrrrrrrrrnnnnnnn i s'ha parat. Llavors m'he adonat que l'havia engegat "sobre l'engegat", no sé si m'explico. Bé, com que el meu cotxe és automàtic (dels cotxets de la gamma barateta - un C3- però automàtic, que ho té tot, tot,tot) resulta que això que l'engeguin dues vegades en tan pocs segons no li ha agradat gens i després de la rondinada, s'ha parat del tot i no hi ha hagut forma de tornar-lo a posar en marxa. Conseqüència (lògica): demà al matí vindrà la grua (Sant Racc) i se l'emportaran al taller (Sant Citroen). I la "nena" haurà d'anar a peu a fer tots els encàrrecs!!! La part positiva per demà és que no em caldrà anar a caminar!

Mañana os lo cuento en castellano, que ahora no puedo.

Bueno, resulta que ayer le di dos veces seguidas a la llave para arrancar el coche y éste no se puso en marcha. Me dijeron que me había cargado el demarré (o comosellame) y yo ya estaba pensando en mi inutilidad absoluta en temas de automóviles (que a mi, mientras tengan cuatro ruedas y me sirvan de ascensor para subir la cuesta de mi casa ya me valen, que NO me gusta conducir, así que abstenerse anuncios con la preguntita de marras). Decía que ya andaba pensando que esto de los coches nunca ha sido lo mío y que vaya gafe que tengo y bla bla bla, que a ver lo que me iba a costar la bromita... cuando ahora mismo, que acaba de llegar el chico de la grúa (guapo, oigan!!!) y resulta que lo único que tenía mi pobre C3 era que se ha visto abandonado durante tantos meses que ha decidido hacerme la pirula descargando la batería. ¡Toma ya! Ni demarré ni nada. La batería y tira que te vas! A Aquellos/as que me habían acusado impunemente de haberme cargado el demarré les he mirado por encima del hombro (y a fe de los dioses que mi hombro es poderoso)... y me he quedado algo más tranquila: no es lo mismo pagar una batería que la avería por cargarse el sistema de arranque.

Home, sweet home

Arribo a casa i em rep el Xat amb bombos i platerets (després diran que els gats no es recorden dels seus amos)... Arribo a casa i em trobo la casa neta (per primera vegada a la vida, ja que sembla ser que els fills "han crescut" i ja no es deixen les olles d'espaghetti a la pica esperant que les renti un altre, que acaben per sortir-hi xampinyons) Arribo a casa i em trobo els meus llibres estimats, la meva post de planxar estimada (al Blauet es planxa damunt d'una tovallola amb una petita planxa de viatge i jo sóc de les que planxen fins i tot els calçotets, digueu-me exagerada). Arribo a casa i em trobo el meu estimadíssim ordinador, un ordinador de sobre taula, comme il faut, amb el meu teclat!!! (teclat al què se li han esborrat la E, la S, la C, la M, la N i la L, però que jo situo meravellosament bé perquè sóc així de xula). Arribo a casa i em trobo tooooooooooooooooooooota la feina "aparcada". Si, perquè abandonada no seria la paraula, que consti.

Arribo a casa i torno a veure - amb cert neguit- com l'especulació urbanística ha malmès el nostre poble, jo que ara m'havia acostumat als pobles francesos, que des de molts anys ençà han tingut lleis acurades que han procurat no fer especulació perquè se'ls mantingués la mateixa fesomia que devien tenir en segles anteriors, tot i adequant-se als nous temps. Ep! hi hauria una excepció: els pobles costaners, que aquests són igual de lletjos a tot arreu, diria que del món.

Arribo a casa i em trobo... em trobo tantes coses i de tantes coses voldria parlar, que m'és absolutament impossible de fer en una sola sessió. Jo crec que necessitaré tot l'hivern per explicar el que em bull per dins. I en definitiva, per això serveixen els blogs, no? doncs això. Ja podeu començar a tremolar!

Llego a casa y me encuentro tantas y tantas cosas, nuevas y viejas, algunas tal como las dejé (como mi gato, que ha estado bien cuidado pero se ha echado literalmente en mis brazos) la casa limpia (porque cuando han estado los hijos ya han sido conscientes de que si cocinan una olla de spaghetti, ésta se debe limpiar en lugar de dejar que lo haga el que venga después, logrando consiguientemente, que crezcan champiñones en ella) me encuentro mi querida plancha (en el Blauet se plancha encima de una toalla y con una birria de plancha de viaje, teniendo en cuenta que yo lo plancho todo, incluidos los calzoncillos, llamadme exagerada) me encuentro mi querido ordenador de sobremesa (comme il faut) con sus letras borradas, a saber: E,S,C,L, N y M (que tengo perfectamente controladas, ojo, porque pa chula yo) y con su teclado en español, con eñe incluída, con la W en su sitio y no abajo, con la Q arriba y la A abajo, y no al revés... en fin...

Llego a casa y me encuentro toooooooooooooooooodo el trabajo "aparcado", que no abandonado, ojo!

También me doy de narices con la especulación urbanística que ha hecho de mi pueblo un pueblo feo, feo, feo, comparándolo con los preciosos pueblos franceses que he cruzado, porque ellos ya llevan muchísimos años cuidándolos para que sigan manteniendo su belleza, aunque adecuándolos a los tiempos en que nos toca vivir... bueno, debemos exceptuar los pueblos de la costa. Ésos están igual en todas partes.

En fin, llego a casa y tengo mucho que contar. Tanto, que ´casi vale la pena irlo contando a lo largo del invierno, porque un post no da para mucho. Así que ya podéis empezar a temblar. Voy a ser un rollazo de muchísimo cuidado.

La web està actualitzada (consti a les actes)... el que falta és enviar més fotos a Picassa, però "todo se andará".

les històries del nostre veí

Una molt bona idea del nostre veí:
Una muy buena idea de nuestro vecino:

Benvinguts, passeu, passeu

Vaja, quan he tingut una mica més de cobertura informàtica he pogut passejar pels blogs amics i m'he trobat algunes sorpreses desagradable. Algunes persones que per mi havien resultat entranyables han tancat els seus blogs o prefereixen que només s'hi pugui entrar per invitació o bé han suprimit la possibilitat de posar-hi comentaris. He de dir, francament, que són decisions molt respectables però que em saben greu, perquè em priven - egoïstament parlant- del plaer de poder-los llegir. Per una altra banda, jo mateixa, ara que he vist que encara que quan no tinc connexió a internet "no passa res", sé que aquesta tardor-hivern "faré més feina" sense aquella dependència que m'havia creat. No sé què faré, però tinc tanta feina per fer que no crec que pugui, encara que vulgui, portar el ritme que portava abans de marxar de viatge. Ja veurem. M'he promès a mi mateixa... m'he promès tantes coses que gairebé és preferible no explicar-les en públic, perquè així, si no les compleixo no em podreu dir "però no havies dit que..." Avui ja no sóc a L'Estartit sinó a Palamós. Ben aviat escriuré des de casa. Benvinguts de nou al meu blog. A tots i a totes.

Vaya, cuando he tenido un poco más de cobertura informática he podido pasear por algunos blogs amigos y me he llevado alguna que otra sorpresa desagradable, desde los que han cerrado su blog, a los que han decidido que sólo se pueda entrar en ellos por invitación o a quienes han creído oportuno que en sus blogs no se puedan dejar cometnarios. Todas las opciones me parecen respetables, pero ello no es obstáculo para que sienta que los voy a echar de menos. Por mi parte, en todo este tiempo me he dado cuenta (aunque era algo que ya sabía, pero que no había tenido tiempo de experimentar porque no tenía la voluntad suficiente como para experimentarlo) de que si no me puedo conectar "no pasa nada" y puedo hacer muchísimas otras cosas. Este otoño-invierno tengo tantas cosas que hacer que voy a intentar que esto no me tome tanto tiempo como hasta antes de irme. Quisiera no verme desbordada. Y es por ello que no voy a comentaros todo lo que tengo que hacer, porque así no me diréis "¿pero no decías que..."? Ya no estamos en L'Estartit sino en Palamós. Bienvenidos y bienvenidas de nuevo a mi blog.

Foto: camino desde Saint Mammes hacia Nemours.

L'Estartit

Ja som a L'Estartit. Mentre navegàvem de Frontignan a Roses vam tenir vent del sud est, que ens venia de cara, força 5-6 (rondant entre 20 i 25 nusos). Quan els vents venen de "morro" nosaltres els anomenem "morral". A conseqüència de la força que van fer, però, per sort, quan ja érem a port, se'ns va trencar un obenc, cosa que enlenteix la nostra tornada, ja que per anar anant cap a Blanes ho hem de fer sense veles i un veler sense veles (però amb màstil i navegant per mar) branda molt i hem d'esperar que no faci un vent gaire fort o anar fent de port en port. Per això, vam sortir de Roses ahir al matí, vam navegar dues hores com si ho fessim en una coctelera (a mi quan naveguem així us asseguro que se me'n fot tot, tot i tot, perquè no sé en quin món estic) i vam venir a L'Estartit. Avui vindrà en Jaume (capità del Zeta) a passar el cap de setmana amb nosaltres, així que avui serem quatre: el Capità, en Ferran, en Jaume i jo. Diumenge, que procurarem haver navegat fins a Sant Feliu, vindran a dinar en Jordi i la Violeta. Això ja va semblant "casa" però ara de veritat. Amb una mica de sort, dilluns o dimarts el Blauet serà a Blanes i tot tornarà a la normalitqt. Haureu d'aguantar, però, les meves "plàtiques blogaires" de cada dia, altre cop. Bé, això, qui ho vulgui aguantar! Intento pujar - amb la poca cobertura que tenim en aquest port- una foto dels canals (en veureu moltes, perquè m'agradarà compartir amb vosaltres algunes de les meravelles que he vist aquests mesos). I sense més preàmbuls... Bon dia!

Frontignan i anar-hi anant

Ja som a Frontignan, again. Dema al mati ens posen el mastil, diumenge sortirem en direccio Canet Plage o St. Cipryen. On vera i dependra de la tramuntana (s'ha acabat el mestral)

No funciona wi-fi, per no variar. C'est domage, es una llastima... Encara no m'he apres on son els accents, ni falta que em fa. Fins ben aviat.


Ya estamos otra vez en Frontignan. Manana por la manana nos ponen el mastil, el domingo saldremos en direccion Canet Plage o St. Cipryen si no hay tramontana (el mistral se ha terminado).
No funciona wi-fi para no variar. C'est domage, es una pena. Todavia no se donde estan los acentos franceses ni falta que hace. Hasta pronto...

Tramuntana o Mistral?

Des de Viviers, un record per tots els amics. Be, si, tambe per les amigues, per que no?
El Mistral ( vent del Nord) ens te crucificats igual que quan vam marxar, que ens vam haver d'estar a Roses 10 dies i despres a St. Cyprien una setmana ( o al reves)... Es el nostre sino, aixi que... anem tornant, a poc a poc, no perque no hi hagi ganes de tornar, que n'hi ha, sino perque no podem fer-ho tot lo rapid que ens agradaria, en aquestes altures. Records, doncs, i fins ben aviat.

Desde Viviers, un recuerdo para todos los amigos. Vale, si, tambien para las amigas, por que no?
El Mistral, viento del Norte, nos tiene crucificados igual que cuando salimos para efectuar este viaje. Mas o menos. Pero vamos volviendo. Recuerdos, pues, para todos y hasta pronto.

La web la pondremos al dia en cuanto encontremos un sitio donde podamos hacerlo, seguramente ya sera en Espana y quiza en casa. Es lo que hay.

Sembla mentida, però és veritat- Parece mentira, pero es verdad

Doncs si, sóc jo, again! que sóc a Saint Mammés (res a veure amb l'estadi de futbol)... un poble preciós a la vora del Sena. I mira.. que hi ha wi-fi (ho he descobert mig de casualitat) i m'he dedicat a posar la web al dia, encara que ho havia fet dissabte passat. Així que ja sabeu, podeu veure notícies fresquetes del dia (no gran cosa, perquè en dos dies tampoc és que hi hagi gaire coses a dir). Els paisatges que ens anirem trobant de tornada sembla que encara seran més preciosos que a l'anada, així que ja us podeu imaginar que estem encantats! I a més a més, de moment (toquem fusta) NO PLOU!!!!

Pues si, soy yo, again. Estoy en Saint Mammés (nada que ver con el estadio de fútbol)... un pueblo precioso a la orilla del Sena, y mira, que hay wi-fi (lo he descubierto por casualidad) y me he dedicado a poner la web al día, aunque no hay gran cosa porque en dos días tampoco pasan tantas cosas, claro. Los paisajes que nos encontramos y que nos vamos a seguir encontrando a la vuelta, prometen ser más bonitos que los que nos encontramos a la ida, así pues, estamos encantados. Y encima (toquemos madera por si acaso) NO LLUEVE!!!

foto: Cisnes en el Sena

Ya que estamos... y sin que sirva de precedente... más que nada porque no sé cuando podré ver vuestras respuestas: ¿Alguno de vosotros ha leído algo de Jaime Bailey? Yo es que hace un par de semanas terminé un libro suyo y... bueno... en fin.... quisiera opiniones. ¿Me estaré volviendo (más) rara?... ejem...

Por cierto (al César lo que es del César, seamos justos). En la web (o aquí, que ya no lo recuerdo) dije que en París era muy difícil encontrar literatura española. Me equivocaba. Yo había ido a FNAC y allí SÓLO había una estantería con libros españoles y sudamericanos (unos 40 libros diferentes, conté)... pero el otro día estuvimos en la librería Gibert Jeune, en la plaza Saint Michel y había muchísimos más (por suerte).

Si n'hi havia algun de català... jo no el vaig veure!!!!!! però ja sabem, oi? allò que de Barcelona només ens diuen "Olimpic games" i para de comptar. I de Catalunya només solen conèixer la Costa Brava (Lloret, Blanes, "Calela"...) bé, ja és alguna cosa!
...

De tornada

Amics, amigues, estem preparant la tornada. Demà, diumenge, sortirem de París (si no diluvia, que tot és possible) per anar "baixant", primer pel Sena, després per diversos canals (diferents del que vam fer a l'anada) després per la Saône (i aquí si que farem el camí a la inversa) fins a arribar a Lyon, on tornarem a agafar el Rhône, arribant al Canal du Rhône a Sète, Frontignan, posar el màstil altra vegada, que ens el guarden allà, i ja per mar, altra vegada cap a casa. Déu n'hi do: comptem fer-ho en un mes i mig, que és el mateix que hauriem estat per "pujar" si no haguéssim perdut gairebé un mes pel mal temps a Roses i després a Saint Cipryen. Pels que seguiu la pàgina web, dir-vos que a partir d'ara tornarem a fer com "abans", és a dir, als llocs on puguem connectar-nos, anirem posant la web al dia i allà on no pouguem... doncs mira, res! Vaig a acomiadar-me de París... les meves impressions ( bé, algunes) són a la web, a "Punt de vista de la Capitana".

Amigos, amigas, estamos preparando la vuelta. Mañana domingo, si no diluvia, que todo es posible, saldremos de París para ir "bajando", primero por el Sena, después por diversos canales (diferentes a los que hicimos a la ida) luego la Saône (y aquí si que haremos el mismo camino pero a la inversa) hasta Lyo9n, donde volveremos a coger el Rhône, llegaremos al Vanal du Rhône a Sète, Frontignan, poner el mástil otra vez, que nos lo guardan allí, y ya por mar, otra vez a casa. Un viaje largo, para el que contamos estar un mes y medio aproximadamente, el tiempo que habríamos empleado en la ida si no nos hubiera parado la tramontana en Roses primero y en Saint Cyprien más tarde. Para los que nos seguís desde la web, deciros que a partir de ahora volveremos a hacer "como antes", o sea, en los sitios donde podamos, "subiremos" la web y en los que no, pues no! Voy a despedirme de París... mis impresiones (bueno, sólo algunasd) las encontraréis en la web, en "Punto de vista de la Capitana".

Foto: La biblioteca de la Ópera Garnier (hay dos teatros de la Ópera, este es el antiguo)

Pare

Em portaves "a la muntanya", que era molt a prop de casa i no calia agafar el cotxe - tampoc no en teníem ni falta que ens feia - caminàvem fins als "Leprosos" (mai no em va agradar, el nom que li donaven a aquella zona, però era el nom que tenia) i allà, amb un pal, remenàvem l'aigua de la gran bassa per fer-ne sortir les granotes i els capgrossos. La mare o l'àvia portaven el berenar en una bossa i bevíem aigua fresca de la font,ficant-nos a la boca anissos blancs i petits com perles.

Em fa l'efecte, però, que pel vestuari que portem a la foto tant tu com jo, devíem anar preparats per anar a fer un tomb pel barri un diumenge al matí, un tomb d'aquells que acabaven amb tu i la mare ballant sardanes a la plaça de l'església i jo jugant amb els fills d'altres parelles com vosaltres que, ara que ho penso, un dia també van/vau ser joves.

M'agradaria dir-te tantes coses, pare, però ja no ho puc fer!

Allà on ets hi arriba, la virtualitat? Si no em respons, entendré que no.

Per si de cas, deixa'm donar-te una notícia que sé que et farà molt feliç: pel gener seràs besavi.

Nostàlgies

Passejo per alguns blogs amics i m'hi reconec. Sembla mentida com, les persones, som tan diferents i tan iguals a l'hora. Amb les persones que tenen una edat semblant a la meva, evidentment, m'hi reconec més. Amb les persones que comenten em passa el mateix: reconec o crec reconèixer - més o menys- la seva edat, només per les coses que diuen i per la manera de dir-les. Sempre ho hem dit, però, que la Blogosfera és el mirall de la vida real, perquè n'és el pur reflexe. Sentia parlar ahir, mentre baixava amb el cotxe cap a casa de ma mare, d'aquell invent anomenat "Second Life" que tant de furor va fer en un moment donat, que es veu que ja està "de capa caiguda". Sembla ser que hi ha mils i mils d'"avatars" abandonats i jo me'ls imagino com tètriques i moribundes màscares teatrals llençades al mig d'un gran escenari. Es veu, també, que les grans marques que van apostar per aquest mitjà com a mode de fer-se (més) riques, s'estan adonant que no n'hi havia per tant. Tot plegat em recorda el meu propi pas per aquell mític "IRC", que sé que encara funciona, però que ja fa més de dos anys que ni tan sols tinc instal·lat, tot i que havia estat un mitjà de coneixença de bellíssimes persones, per a mi, amb les quals encara em relaciono de tant en tant, però per telèfon o davant d'un cafetó, que és molt millor que la pantalla, diguin el que diguin. Els meus "nicks" (Arare i Swing) deuen pul·lular per la virtualitat donant tombs com una pilota sense esma si algú no la fa botar. O algú altre se'n deu haver apropiat. Segons com ho penso, fa certa tristesa.

Tornant a això que deia de intuir amb certa precisió l'edat dels comentaristes i dels amics blogaires, m'adono que la nostàlgia, en molts de nosaltres, deixa de ser un concepte per transformar-se en un sentiment arrelat. Tants anys viscuts han fet un solc en les nostres ànimes. Un solc diferent en tots nosaltres, però tan semblant...

Paseo por algunos blogs amigos y me reconozco en ellos. Parece mentira ver cómo las personas somos tan diferentes pero, a la vez, tan iguales. Evidentemente, me reconozco más en las personas que intuyo tienen una edad similar a la mía, lo mismo me pasa con las personas que comentan, a veces por lo que dicen, a veces por cómo lo dicen. Y es que siempre lo hemos dicho: la Blogosfera no es más que el reflejo de la vida real. Ayer, mientras bajaba con el coche hacia la casa de mi madre, en la radio hablaban de "Second Life", ese invento virtual que parece ser que ya está de capa caída. Y que hay miles y miles de "avatares" abandonados por la virtualidad. Yo me los imagino como tétricas y moribundas máscaras tiradas en medio de un gran escenario. Las grandes marcas que habían apostado por este medio para hacer (más) dinero, se van dando cuenta de que aquello no produce tanto como pudiera parecer. En todo caso, me recuerda un poco mi propio paso por el mítico "IRC", que todavía funciona, pero que yo dejé olvidado hace ya un par de años, tanto es así que ni siquiera lo tengo instalado. Mis "nicks" (Swing y Arre) deben andar dando tumbos por la virtualidad como una pelota sin rumbo, a no ser que alguien se haya apropiado de ellos. Según cómo lo pienso, me da cierta tristeza ya que yo conocí a través del IRC, personas encantadoras, con las que todavía me relaciono, sólo que ahora ya es a través del teléfono o sentados frente a una taza de café, que es mucho mejor que la pantalla, digan lo que digan.

Y volviendo a eso que comentaba, lo de sentirse más próximo a unas personas que a otras a causa de la edad, me doy cuenta de que la nostalgia, en muchos de nosotros, deja de ser un concepto para transformarse en un sentimiento arraigado. Tantos años vividos han hecho un surco en nuestras almas. Un surco diferente en todas ellas, pero tan igual...

Foto: Alejandra Kalnisky

Insomni/Insomnio

Per primera vegada en molt de temps, tinc tota una nit d'insomni per endavant i per primera vegada no sé massa ben bé què dir-vos. He tornat, ja ho vaig comentar, que tornaria, per passar una setmana curta a casa i veure els meus, els nostres, la meva. Vull dir, fills, vull dir les seves dones, vull dir els nostres amics i vull dir la meva mare.

Jo, ara, confesso que no hauria vingut, em feia tota la mandra del món i el nostre petit univers de 10 metres mal comptats ancorat en aquests moments a París, és la meva llar. Però en trepitjar la casa l'he reconeguda de seguida. Fins i tot el Xat està content de la nostra tornada, que encara que diguin que els gossos són més llestos, jo dono fe que el meu gat m'enyora, quan no hi sóc!

Dilluns marxem altra vegada, passat el lapsus de visita ... i sé que tan punt entri de nou al Blauet, haurà tornat a canviar la ubicació de la meva llar. I és que jo, en això de les cases, no dec ser gens fidel, m'agrada anar allà on el vent em porti .

Arribar a Catalunya i veure el panorama político-social no ha estat agradable. Evitaré parlar de l'apagada general, evitaré parlar de l'estat en què es troben els nostres trens de rodalies, dels col·lapses de les nostres carreteres, evitaré parlar de la'angúnia d'haver observat, per enèssima vegada, que probablement, per comoditat de tots nosaltres amén, continuem sense poder confiar en els que ens governen, siguin del partit que siguin. Una llàstima. Uix, però si he dit que evitaria parlar-ne! (perdoneu)

El meu mar està bé, però força brut. Una llàstima... Al Sena hom no es pot banyar: és un perill i està prohibit. Els parisins es treuen la calor a base de dutxes fresques que els instal·len a les vores del Sena, però només hi va el jovent i la canalla. A part, la temperatura -fins ara i amb l'excepció d'un parell de dies- és fantàstica per passar l'estiu. Ja hi firmo, jo, si no fos per la pluja... ai... sempre hi ha un però! de tota manera, darrerament ja no ens plou (tant)...

Al meu pecé són en aquest moment les tres i dotze de la matinada. Potser que provi de dormir una mica... no?

Por primera vez en mucho tiempo, tengo insomnio y también por primera vez en mucho tiempo no sé muy bien qué deciros. He vuelto, ya lo comenté, para pasar una semana corta con los míos, hijos, nueras y madre.

Ahora confieso que me daba una pereza tremenda volver - para volver a irme el lunes a primera hora- desde nuestro pequeño universo de 10 metros mal contados, que es el Blauet, anclado en París. Sin embargo, una vez aquí, estoy contenta de haber venido. Incluso Xat está contento con nuestra vuelta, que aunque digan que los perros son más inteligentes que los gatos, ¡estoy convencida de que mi gato me echa de menos!

Yo no soy nada fiel a los domicilios. Ahora estoy muy bien en mi casa, pero en cuanto ponga los pies en el Blauet, de nuevo aquélla será mi casa. Una, que es así de desnaturalizada.

Llegar a Catalunya y leer el periódico tres días seguidos - allí lo leo una vez a la semana, que llega tarde y es más caro- me ha sumido en una tremenda angustia de la cual no voy a hablar ahora. Una angustia en el terreno político-social, de la cual no pienso hablar demasiado. no creo que valga la pena.

Mi mar está bien pero sucio. Una pena. En París la gente no se puede bañar (salvo en las piscinas) ya que en el Sena está prohibido, las aguas son sucias y hay mucho tráfico fluvial. Los parisinos se sacuden el calor de encima, metiéndose en las duchas que para ello habilita el Ayuntamiento, a las orillas del Sena. Hay una piscina,m también, pero sólo la usan críos y adolescentes. Aparte de todo, la temperatura - salvo un par de días en los que llegamos a los 35 grados, que se dice pronto- suele ser más birn "fresquita", lluvias aparte. Ya firmaría yo para pasar los veranos a 23 o 24 grados. Pero el clima es el clima y es lo que tiene.

Aquí dejé de escribir, eran las 3 y 12 de la madrugada y mis ojos, como naranjas, no se querían cerrar. Los obligué un poco y por fin me dormí...

Desde París para variar

Hola de nou. Només saludar-vos. Acabo de "pujar" alguns altres comentaris a la web i més fotos a l'àlbum de Picassa. Una abraçada per tothom i bones vacances a qui estigui de vacances i feliç treball als que encara no les han començat. Aquí a París fa una fresqueta ben bona (cal sortir "de casa" amb una jaqueta per si de cas i sobre tot, sempre amb el paraigua)

He de confessar que la primera vegada que vaig estar a París no em va agradar, preferia Londres (tal com comenta Waipu Carolina en el post anterior). Si, a mi també em va passar, però a París hi he tornat i a Londres encara no... espero poder-ho fer algunh dia, malgrat que en anglès no en rasco ni mitja!!! i en canvi, el francès se'm dona molt bé i m'entenc amb tothom. Això sembla que no, però hi fa molt. M'hauré d'afanyar a aprendre anglès, com ja he dit en més d'una ocasió.

Bé, us deixo, que això és com un taxímetre!!!! buf buf buf...

Que digo que he subido la web (poca cosa, pero algo es algo) y fotos a Picassa. Y que yo también pensaba que era más de Londres que de París, pero es porque nunca había estado tanto tiempo en París, mientras que en Londres sólo he estado una vez una semana.

Y que os dejo, que esto cuenta como un taxímetro...

Ah, se me olvidaba: felices vacaciones a los que las empiezan y feliz trabajo a los que todavía no las han empezado o a los que ya las han terminado.

Veo de subiros una foto, a ver... si, Arare mirando un escaparate de una boulangerie que no es tal. Han conservado los carteles que había antes, pero las tiendas son nuevas por dentro. Barrio del Marais, yendo hacia Les Halles, cerca del Centro Pompidou.

Des de Paris (again)

A veure, avui soc al cyber que no em permet penjar web pero si entrar al meu blog, per aixo he decidit respondre-us als que em vau deixar comentaris el darrer post i explicar-vos alguna coseta mes. (recordeu que els accents brillaran per la seva absencia, que no hi ha ce trencada ni la enye castellana; aixi que no demaneu massa correccio ortografica)

Viure a Paris es una experiencia diferent que, com ja sabeu els aue ens seguiu a traves de la pag. web, ens feia il.lusio que fos el nostre primer viatge. Els deus diran si n'hi podra haver algun altre, de moment estem vivint aquest i intentant expremer tot el suc que conte. Quan s'ha passat per algunes etapes molt dures a la vida, una cosa com aquesta es una benediccio dels deus, encara que costi molt de sacrifici, ja se sap, qui vol alguna cosa, alguna cosa li costa. Trobo a faltar els nostres fills i (una mica) ma mare, pero aixo es normal i com que se que tothom esta be... ui, pero no us explicare que tambe us trobo a faltar a vosaltres, perque semblaria que us faig la pilota i no vaig per aqui, com ja li he contestat a la Joana en el post anterior.

Crec que a hores d'ara ens hem recorregut tot Paris i quan dic tot, es tot. A peu i en metro. No parlo solament dels llocs obligats que ja vaig comentar l'altre dia... avui, sense anar mes lluny, hem visitat el barri on hi van viure durant molts anys una gran part dels refugiats de la guerra, alguns encara hi viuen, molt vellets, ja, i d'altres ja van tornar... en qualsevol cas, no solament hi havia refugiats espanyols, sino de moltes nacionalitats. Allo, encara que no sigui tan bonic, tambe forma part de Paris.

L'altre dia vam anar a parar en un barri on els veïns es van plantar i no van deixar que hi arribes l'especulacio urbanistica, amb la qual cosa s'ha conservat i millorat molt. No tot, esta clar, pero si molt. Tots els carrers tenen noms de flors i els balcons i les finestres exhibeixen, efectivament, un be de Deu de flors de tots colors. No es un barri ric. Es un barri estimat i cuidat. Quan puguem penjar la web, un dia d'aquests, podreu veure les fotos que tenim a l'album de picassa. (un gran invent, perque si haguessim de penjar totes les fotos a la web no la podrieu ni obrir)

Lamentablement he consumit tres quarts de l'hora que tinc i encara he de veure el correu, aixi que torno a demanar perdo per no poder visitar tots els blogs que m'agradaria.

Quant a literatura, me'n faig creus del que he arribat a llegir, que he esgotat gairebe tot el que m'havia emportat (algunes coses val a dir que no em ve de gust llegir-les i me les endure tal com estan, es a dir, a la prestatgeria del Blauet) vaig recorrer llibreries importants ( o relativament importants) i he comprovat amb cert neguit que si vols comprar literatura en espanyol ho tens forca cru. Si el que vols es alguna obra en catala ho tens impossible del tot. Quina llastima... malgrat tot, em vaig comprar algunes obres en format butxaca que us comentare quan torni a casa, que aqui no tinc temps!

Siento no poder traducir, si quereis saber cosas, por favor, dirigios a la web, esa si que la traducimos siempre.

Salut, les copains! (era una revista que coneixeran els iaiets com jo. Els joves, no n'heu ni sentit a parlar)

Salut, companys i companyes!

Ole,ole!

Dema podre penjar la web, que hem trobat un cyber on ens deixaran portar el portatil, valgui la redundancia. Aixi que dema, dia de la festa Nacional francesa, tinreu mes web!



Que manyana podremos colgar la web, porque hemos encontrado un cyber como mandan los canones. Hasta manyana, dia de la fiesta nacional francesa, pues.

Per fi, Paris / Por fin, Paris

I doncs, aqui estic, escrivint des de Paris, amb un ordinador d'un cyber, és a dir que no podre "penjar" la web, altra vegada igual! Es un misteri, aixo de les tecles franceses, no se on amaguen els accents, la ce trencada i altres signes, pero per al que he de dir, ja en tinc prou.

Vam arribar a Paris el dijous passat, despres d'haver fet tot el canal sota la pluja. I plou,plou, tot és nuvol i gris, plou,plou, pero soc a Paris!

Si, es una mala copia de la canco de la Motta, fa tant de temps. Ja hem vist tot allo que ningu no s'ha de perdre com a turista. Ara ens toca veure tot allo aue ningu s'hauria de perdre com a viatger. Esperarem a visitar el Louvre i el dels impressionistes a que vinguin a veure'ns en Ferran i en Miquel, el dia 28 de juliol. De moment ens hem extasiat amb la musica dels cantants del carrer - a la placa des Vosges, sobre tot- i anant a La Sainte Chapelle a sentir Bach i Vivaldi... no ho puc explicar tot aqui, ho he explicat a la web que no puc penjar i que penjare quan pugui... van venir a veure'ns en Jordi i la Violeta, en fi, tot acaba de comencar, aqui. El viatge, malgrat la pluja, ha estat tan interessant com sera l'estada al mateix Paris, us ho asseguro. Interessant i precios! Continuara...

Us faig saber que per primera vegada a la vida acabo de guanyar un diminut premi literari, el de "relatsencatala.com", amb l'unic relat que hi vaig enviar fa un any i mig (coses de la vida) pero aixo m'ha animat i quan torni n'enviare mes!

No me lo hagais traducir todo o no podre ni mirar otros blogs aunque sea por cortesia, ay!

Paris bien vale un mes y medio de subir y bajar esclusas, os lo prometo. Y el viaje en si mismo, otro tanto.

He ganado un concursillo literario por primera vez en la vida, felicitadme :)

Ah! y que se os quiere. De echaros de menos no tengo demasiado tiempo, os lo aseguro.