Visca els nuvis!

Dones a punt d'un atac de nervis.
Futbol.
Scrabble.
Lectura.
Escriure.
Llegir.
Dormir
?

encara hi hauria una pila d'activitats més per triar. Una d'elles, la més íntima i agradable, esperaria a que acabés el futbol o la partida de scrabble. O no!

la festa d'ahir va ser molt entranyable. Unes cent quaranta persones (ai, he de posar guionet entre el cent i el quaranta?) cent-quaranta? (aquest reciclatge que fa anys que he de fer!)
només dos nens petits: l'Hug (4) i en Martí (2,5). Actuacions: l'Ave Maria de Schubert (o era la de Gounod? per què no he sabut distingir-les mai?) Nancy Fabiola. En Martí no podia deixar de mirar-la, escoltava embadalit. L'ària de Sarastro, de "La flauta màgica". Un baríton amic (que els déus em perdonin, però no li recordo el nom), com tampoc recordo el del cantant (d'òpera) que els/ens va regalar Fly me to the moon, amb una veu que (també) em va fer posar la pell de gallina. I la Georgina, que em/ens va fer plorar, regalant als seus "tiets" Si tú no estás aquí, de la Rosana.

Càtering. Barra lliure. Combinats, cava, sucs de fruita, aigua...

Travessar la discoteca de punta a punta amb en Martí als braços, explicant què era cada cosa. Per què és fosc, àvia Montse? perquè això és una discoteca, i les discoteques són fosques, però hi ha llums de colors i quan es mouen fan estrelletes damunt les persones. He vingut amb el pare perquè la mare és a casa amb en Caïm, que és massa petit per venir.

I així, explicacions, rialles, quin nét més preciós que tens. I jo, orgullosíssima, amb en Martí amunt i avall, fins que en Martí té ganes de pare i comença a passar d'àvia. Una horeta i mitja i cap a casa. I llavors, música disco fins a les mil! I ballar i ballar amb les sabates de tacó (podria haver-hi pensat i agafar les sabatilles d'esport, aixxx, demà no m'aguantaré)

Família, amics, gent desconeguda, els cantants barrejant-se amb els familiars i amics (són amics dels nuvis). Els nuvis estan contents, tu diràs!

Un ball dels nuvis amb les seves mares. No hi ha ram per llançar a les solteres, però hi ha dues magnífiques corbates per llançar a qui les atrapi.

Un acte simpàtic, entranyable, diferent, familiar, amical.

I un mal de peus d'aquí t'espero! (què ha passat amb aquell cutis lluminós, després d'anar-nos-en a dormir a les mil?) (ja ho deia jo, que això només és propaganda).

M'he oblidat dels bràquets tota la nit. Espero no haver sortit en gaires fotos... i que "ningú" no m'etiqueti al feisbuc... oído, Carla?

Visca els nuvis!