Entrades
Bé, potser tampoc no caldria dir-li problema, no caldria exagerar, però és l'etern malentès dels xats, dels xats en què no es fa servir webcam, de les llistes de correu i dels blogs. Que no veiem quina cara fa qui escriu, en el moment en què ho escriu.
I es generen situacions que de vegades no eren les que el que escriu havia previst.
Jo, d'alguna manera, me'n fotia de mi mateixa per aquesta fal·lera de mirar quanta gent comenta, quanta gent llegeix, quanta gent passa per aquí,fer comparacions amb altres blogs, etc...
I quan vaig escriure el primer post sobre això, m'acabava de desaparèixer un "seguidor". La meva primera reacció va ser la que vaig dir "deu ser que no li interessa el que es diu en aquest blog". I acte seguit, vaig pensar "però que n'ets de beneita, mira que preocupar-te per una tonteria com aquesta" i vaig decidir fer un mini debat entre l'Arare i la Montse, que no pretenia res en concret.
El que passa és que com que no em veieu la cara mentre ho escrivia, no sabeu que m'estava renyant a mi mateixa, però més aviat en un to burleta. Vaig pensar Amb els problemes que hi ha al món, com et pot afectar una cosa tan absurda com que algú hagi deixat de seguir el meu blog? i vaig posar -me mans a l'obra. L'Arare contra la Montse, la Montse contra l'Arare.
I per acabar, vaig plantificar no sé quants videos amb versions de "Hijo de la luna"... que no tenia res a veure amb la resta del post.
Tot plegat, una mica surrealista, com jo mateixa.
Mai no he envejat el blog de ningú, en qualsevol cas, només els admiro!
Sóc molt feliç amb el meu blog, de veritat! Potser el millor seria fer com fa el Pere (Saragatona), que és passar del "gadget" dels seguidors, que, a més a més, és una mica absurd, perquè jo tinc alguns seguidors que no són "ningú", sinó pàgines web d'algun producte estrany. Ja em direu què segueixen, aquests! I per una altra banda, jo sóc seguidora de molts blogs i en alguns no hi entro des de fa mil anys! per tant, tot plegat no té massa sentit. Amb això, el Paseante té tota la raó del món.
I dit això, tancarem el tema dels seguidors, d'acord?
Jo escric principalment per vici!!!
perquè no puc deixar de fer-ho.
I tots els i les que veniu, digueu o no digueu res, sou molt benvinguts.
Diuen que un blog existeix gràcies als lectors. Jo no penso el mateix: el blog existeix encara que no tingui lectors. Una altra cosa és el sentit que llavors li doni qui l'escriu... però ara ja ens posaríem a fer metablog. i no cal.
Us deixo un dibuixet de la meva admirada Maitena, no em digueu que no és bo!
18 comentaris:
Alguna cosa dorm amb l'home d'avui, que l'impulsa a una carrera inútil per ser més que els altres. Més seguidors, més "amics" al facebook, més què em se jo.
Quan allò veritablement important és ser més un mateix.
raó té...
nanit, arare o montse...
ei, ei, que sí que tinc gadget de seguidors, em sembla, molt estàtic, és veritat. I un altre artilugi que em diu qui m'enllaça sigui o no seguidor. Ara, escriure al bloc o simplement escriure, és un plaer personal i intransferible, que troba o no ecos.
Jo crec Montse i Arare, que ja us havíem entès el primer cop, però que vam decidir dir-hi la nostra, cadascú al seu rotllo i seguir-vos una mica el joc. En fi tema tancat. (però que consti que el meu comptador continua comptant malament) je, je, je :)
Au, nanit, que ja va essent hora.
Continuo pensant que escrivim perquè ens llegeixin. Però el blog més antic que conec -2003- (i un dels meus preferits) només té dos comentaristes: una noia mexicana i jo. La seva autora andorrana continua penjant posts. No li preocupen els lectors, ni els seguidors. Hi ha de tot a Blogville.
molt ben vist i molt bo l'acudit, crec que escrivint per a ser llegits no ens enganyem tot i que en el fons ho fem per a nosaltres mateixos. Quan als seguidors també se me'n va esborrar un, però no posar-ho em sembla també d'una certa mala educació atès demostren un interés en llegir el que escrius. Fins i tot i sóc jo de seguidor, haig de veure com es fa pèr esborrar-me, em volia apuntar a no se on i vaig apareixer com a seguidor meu. Tu ho tens fàcil La Montse pot ser seguidora de l'Arare.
Bon diumenge
Tant es no cal amoinar-se per tonteries, pero tampoc ignorar kla seva existencia. I si un pensa per si mateix, si escriu en una llibreyta ho fa per ell mateix, pero si escriu aqui es absurd dir que no ho fem per que algu ho llegeixi.
Fa temps, me'n van desaparèixer 3 de cop. Em va sorprendre i vaig mirar a veure si trobava a faltar algu conegut -perquè també en tinc que no conec- i no me'n vaig sortir. Al cap de molts pocs dies va haver algun blocaire que va dir que s'havia adonat que havia desaparegut d'algun llistat de seguidors, en un comentari algun altre va dir que també havia desaparegut -o sigui, cosa de blogger- i em vaig adonar que eren blocaires que jo havia tingut i després d'això ja no hi he pensat més si em baixa el nombre.
Reconec, això sí, que m'agrada que augmenti.
Vaig a mirar si segueixo sent seguidora teva, però si ja no en fos, tingues per segur que no m'he esborrat jo i que m'hi posaré de nou.
Petons, maca!
Encara hi sóc! :p
L'acudit: espectacular! :)
I la resta, què vols que et digui que no t'hagis dit tu mateixa hores d'ara? Al cap i a la fi, tothom acabem passant per aquesta mena de preguntes "existencials" ;) Hi ha un llibre que es diu (em sembla): "Estima i no pateixis", jo et dic: "escriu i no pateixis" :)
Nick: benvingut al blog!
Tens més raó que un sant!
El millor que podem fer és ser més nosaltres mateixos.
una abraçada.
i tanta raó, fanal blau!
bona setmana, reina!
tu ho has dit, Pere: personal i intransferible!!!
l'altre gadget no sé quin és, l'hauré de mirar, hehehe...
nanit, però de diumenge, Carme.
És igual, ens havíem entès, però les paraules mai no sobren (bé, de vegades, si, de vegades val més callar, oi?)
petonet!
Caram, Paseante! haurem de visitar aquest blog, si a tu t'agrada, segur que és interessant!!!!
Ui, Francesc, jo no sé com fer un blog meu que no sigui de l'Arare. ho he provat, però resulta que no ho puc fer, això és que blogger és un tafaner o que jo no en sé més (estic segura que es deu poder fer)
Striper, jo sóc tan gandulota que escriure en una llibreta em fa molta mandra! és clar que sempre en duc una al damunt i hi escric molt més del que jo mateixa podia pensar-me, però a mi m'agrada més teclejar!
Gràcies, Rita! Sabia que hi series, hehehe!
Publica un comentari a l'entrada