Dissabte

La Taca m'ha vingut a despertar a les vuit en punt. I això que normalment són les set, quan sortim al bosquet a fer el primer pipí (el d'ella). Els dissabtes aguanta una horeta més, excepte si nosaltres ens llevem abans per alguna causa.

Encara em grinyolen les dents, després de l'enorme aranja que m'he menjat. Cada dia em menjo una aranja rosa i grossa. És curiós: les taronges m'agrada menjar-me-les a grills i amb els dits. Les aranges o les llimones (quan menjo llimones encara em grinyolen més les dents) m'agrada menjar-me-les amb forquilla i ganivet. No és perquè sigui una finolis, no. És perquè jo no havia menjat mai aranja, em feia el suc i santes pasqües però quan vam estar a l'hotel de Bilbao, al buffet del matí hi havia aranges ben peladetes i ben presentadetes i allà vaig descobrir el plaer de menjar-les "a lo fino". I té la seva gràcia, no us penseu...

Nyic-nyic, fan les dents, quan mossego la torrada amb melmelada d'albercoc, i em prenc un cafè amb llet ben calentó.

La Taca i el Xat juguen i es disputen la cofa. Ella no hi cap, s'hi posi com s'hi posi, perquè en fa quatre com ell, però ho intenta. Finalment, el Xat es cargola dins la seva cofa i passa de les llepades que li fa la Taca, que s'acaba acomodant a terra, damunt la catifa, però amb el cap a tocar de la butaca on hi ha gat i cofa. Tota la fauna de casa ben esmorzada - aranja, torrades amb melmelada, cafè amb llet i el pinso corresponent - retallo l'editorial de La Vanguàrdia d'abans d'ahir i me'l  guardo a la carpeta de relíquies, on hi conviuen retalls de diari que m'han interessat per alguna cosa, tots els meus articles al diari de Girona dels tres anys i mig que hi vaig col·laborar setmanalment, un parell de fotos de pentinats que m'agradaven en el seu dia i que donades les carcterístiques dels meus cabells d'eriçó no hi va haver manera d'aconseguir, programes de mà d'alguna òpera i d'algun ballet, d'alguna obra de teatre que em va impacatr més que alguna altra, i tot de coses inútils que m'agada guardar. Un dia d'aquests hauré d'obrir una tercera carpeta de coses inútils, perquè ja vaig per la segona i és tan voluminosa que les gomes s'estan deixenegant!

No en vaig voler parlar, d'aquest editorial, perquè ja se n'ha parlat prou. El que m'ha agradat és que tants diaris s'hagin posat d'acord, per una vegada a la vida. Dit això, no en penso parlar més. Punt. Arxivat. perquè si en parlo em posaré de mal humor per tot el cap de setmana i no és el cas, no en tinc cap ganes, de perdre el temps discutint una cosa tan òbvia.

El meu mar està tranquil com una bassa d'oli tranquil·la. La senyera ondeja damunt Sa Palomera, però degut a la meva miopia, no distingeixo si el vent ve del nord, del sud, de l'est o de l'oest. Per sort, només hi ha quatre punts cardinals amb les seves variants. O sigui que d'algun lloc deu venir, però jo no ho sé veure. Si em posés les ulleres, veuria bé la senyera, però no veuria un borrall de la pantalla de l'ordinador, que és el meu objectiu immediat ara mateix. Deixem els detalls.

Dimarts passat vam anara PCBOx (no tinc comisió) a buscar el meu ordinador, que ja estava "arreglat". De fet, no van arreglar res. Es van limitar a canviar-me el disc dur, que encara estava en garantia. O sigui que tinc disc dur nou de trinca i que, de moment, funciona. Em queda un disc dur "vell" que no puc endollar, de moment, fins que no compri l'estri adequat, on hi tinc tota la informació salvada. Però que ningú s'esquinci les vestidures: tinc un altre disc dur, al qual sí que hi tinc accés, on hi ha una altra còpia. I tots els arxius amb les "meves cosetes", o sigui, tot el que he escrit des de fa una pila d'anys, ho tinc en diversos CD's (també tenia disquets, que van anar a la paperera no fa massa, ja que els ordinadors d'avui en dia ja no tenen ni disquetera)... però aquest tema del suport informàtic tan canviant és un altre tema, a tocar un altre dia. O a no tocar mai, perquè no hi entenc prou. Aclariment: em van tornar a posar XP, així que de moment, el tema Mac, s'ha tornat a ajornar. Calia aprofitar-se de la garantia!

Aquesta setmana hi ha hagut algun canvi d'aquells que fan patir. No em refereixo a allò de les intervencions traumatològiques, que això és peccata minuta.

M'agradaria tenir la fórmula màgica per fer que les coses normals de la vida normal no fessin patir els meus... però lamentablement, no la tinc. I a més a més, patir forma part del viure, no? i a cops, se n'aprèn, de viure. I no podem viure la vida dels nostres fills... i tot això. Ànims, fill. La vida continua... vens a esmorzar? et vaig comprar kellog's de xocolata, no em diguis que no!

I després, a plaça. Agafaré el cabàs (fa temps que passo de bosses de plàstic, molt temps) i me n'aniré a plaça. Les fruites i verdures ben fresques m'hi esperen.

I amb aquest senzill però emotiu acte, queda inaugurat aquest pant...aquest dissabte.