La mainada així de petita sempre em provoca un sentiment d'admiració... Em fascinen!. No se com explicar-ho... Segurament és allò que diuen del "miracle de la vida".
Té un pitet, dolça avia... Jo tampoc guanyaria per canviar-los i rentar-los...
Un petonet salat per tu, nina... I, amb el teu permís i si ho creus convenient, un de ben petit i dolcet per en Martí... ;¬)***
Montse..., és veritat el que diuen de que ser àvia és com ser dues vegades mare? El sentiment és més intens que quan vas tenir els teus fills? similar? diferent?
T'ho pregunto perquè jo no m'imagino estimant un nét meu, més del que he estimat i estimo els meus fills. Em resulta impossible d'imaginar aquest amor.
Rita, a mi els petits tan petits - si no són de casa- no em fan dir res, perquè em comencen a agradar quan ja tenen dos o tres anyets. Mira que he fet de mestra durant gairebé vint anys i he estat amb nens petits, els més petits que vaig tenir a la classe tenien 4 anys.No hauria pogut estar en una guarderia perquè em treuen de polleguera.
Ara, és que "aquest" és el meu nét! (ep, i això són "palabras mayores")
Gràcies per passar per casa, reina de l'illa Roja!
Monalitza, a mi se'm va començar a despertar l'instint d'àvia quan vaig veure els meus fills fets uns homes, què vols que et digui, una que ha estat mare-lloca i que es presenta àvia-més-lloca-encara!
Jo fa deu anys tampoc m'imaginava estimant un nét, perquè ni tan sols hi pensava, en un possible nét. Però la biologia és sàvia (és- àvia) ;)
Aquest amor és diferent dels altres amors, però és que no hi ha dos amors iguals... oi que no? (ni amb els propis fills!)
Gatot, ja m'agradaria tenir aquests ullarros! jo vaig heretar els del meu pare, que són petitons i de color de gos quan fuig. Ma mare els té grisos, el meu avi els tenia ben blaus... ves si no podia... però saps què? l'àvia dels meus fills (no pas la meva mare) sempre diu "ja fa prou qui retira als seus" i crec que té tota la raó... (les àvies sempre acaben tenint la raó en moltes coses)
Gatot, sé que ets un gran pare!!!!
(ep, no confondre amb un pare gran, que no seria ben bé el mateix!)
Mar, espero que no et cansis més del compte, aquesta setmana, agafa-t'ho amb tota la calma que puguis, d'acord?
encara no t'he enviat les fotos del Martí amb "la tieta Mar" perquè sóc una gandulota, que encara les tinc a dintre de la camera (no tinc perdó, ja ho sé, però, què vols?)
Gràcies Ester, em sento com la meva pròpia iaia, quan deia "mireu, mireu quines cuixes que té la mossa" i m'aixecava les faldilles perquè poguessin admirar les meves cuixes (ep, que jo devia tenir 3 anys o 4, eh?)
Entrades
25 comentaris:
En Martí?
Quina preciositat, Mariana...!!!
La mainada així de petita sempre em provoca un sentiment d'admiració... Em fascinen!.
No se com explicar-ho... Segurament és allò que diuen del "miracle de la vida".
Té un pitet, dolça avia... Jo tampoc guanyaria per canviar-los i rentar-los...
Un petonet salat per tu, nina...
I, amb el teu permís i si ho creus convenient, un de ben petit i dolcet per en Martí...
;¬)***
M'eixugo les bavetes i em quedo amb els dos petons, el saladet per mi, el dolcet per ell. Fa?
Bon dia, Corto Maltés!
Quina monada de nen!!!
Felicitats, Arare.
Té unes bones mans! I uns ulls preciosos!
Montse..., és veritat el que diuen de que ser àvia és com ser dues vegades mare? El sentiment és més intens que quan vas tenir els teus fills? similar? diferent?
T'ho pregunto perquè jo no m'imagino estimant un nét meu, més del que he estimat i estimo els meus fills. Em resulta impossible d'imaginar aquest amor.
Quina "coseta" més bonica... Felicitats àvia!!!
Petons per a tots dos (els petits em perden :) )
Rita, a mi els petits tan petits - si no són de casa- no em fan dir res, perquè em comencen a agradar quan ja tenen dos o tres anyets. Mira que he fet de mestra durant gairebé vint anys i he estat amb nens petits, els més petits que vaig tenir a la classe tenien 4 anys.No hauria pogut estar en una guarderia perquè em treuen de polleguera.
Ara, és que "aquest" és el meu nét! (ep, i això són "palabras mayores")
Gràcies per passar per casa, reina de l'illa Roja!
Monalitza, a mi se'm va començar a despertar l'instint d'àvia quan vaig veure els meus fills fets uns homes, què vols que et digui, una que ha estat mare-lloca i que es presenta àvia-més-lloca-encara!
Jo fa deu anys tampoc m'imaginava estimant un nét, perquè ni tan sols hi pensava, en un possible nét. Però la biologia és sàvia (és- àvia) ;)
Aquest amor és diferent dels altres amors, però és que no hi ha dos amors iguals... oi que no? (ni amb els propis fills!)
Glòria, gràcies, realment és una monada (o a mi m'ho sembla, hehehe)
petonets!
són els teus ulls? arare?
jo em mirava els gatets quan eren així de cadells... els explicava com s'alimenten els arbres, com volen els núvols...
ara es van fent grans i espero que encara trigaran a fer-me avi. i no em canso de mirar-me'ls i fer-los petons i manyagues. Ara, que encara es deixen!
petons i llepades d'un pare-lloco!
Aquestes fotos són una preciositat, i és que amb un nen tant macooo!!
Vinc de treballar..imagina't com estic!
Apa, dutxa i al sofà!!
petoons!
Preciós nen de nom preciós!
Felicitats, àvia Arare, moltes felicitats!!
Gatot, ja m'agradaria tenir aquests ullarros! jo vaig heretar els del meu pare, que són petitons i de color de gos quan fuig. Ma mare els té grisos, el meu avi els tenia ben blaus... ves si no podia... però saps què? l'àvia dels meus fills (no pas la meva mare) sempre diu "ja fa prou qui retira als seus" i crec que té tota la raó... (les àvies sempre acaben tenint la raó en moltes coses)
Gatot, sé que ets un gran pare!!!!
(ep, no confondre amb un pare gran, que no seria ben bé el mateix!)
Estimeu, marrrrrameu!
Mar, espero que no et cansis més del compte, aquesta setmana, agafa-t'ho amb tota la calma que puguis, d'acord?
encara no t'he enviat les fotos del Martí amb "la tieta Mar" perquè sóc una gandulota, que encara les tinc a dintre de la camera (no tinc perdó, ja ho sé, però, què vols?)
Que tinguis un bon dia, reina mora!
Gràcies, Violette, i tu que ho vagis veient!
muaksss (passa-t'ho bé aquests dies, eh?)
Quin xiquet mes maco i quina avia mes guapa !!!
Petonets,
=;)
Ooooohhhhh!!!!! L'enhorabona (una altra vegada)!
Gràcies Jaka :)****
Gràcies Albert! :)****
quina preciositat de criatura!
uoooooooooooooo en Martí és moooolt guapo! felicitats a la que segur és la millor avia del món! fes-li un petó de part meva! ais què bonic que és!
Deric, feia dies que no et veia, tot bé? petonets!!
Gràcies Ester, em sento com la meva pròpia iaia, quan deia "mireu, mireu quines cuixes que té la mossa" i m'aixecava les faldilles perquè poguessin admirar les meves cuixes (ep, que jo devia tenir 3 anys o 4, eh?)
:D
Petonàs, maca!
felicitats pel teu net!!! vigila que no se't caigui massa la bava... que pots fer malbé el teclat de l'ordinador!!!
¡¡Quina "coseta" més doça!!
En Martí, quina passada... Son tant petits i tant dolços. Gaudeix-ne tot el que puguis avia!
Petonets dolços per als dos..
Quines fotos més maques. Quin nen més maco. Enhorabona guapa.
Publica un comentari a l'entrada