03 de març, 2008

El núcleo


¿Os habéis preguntado alguna vez cómo es la parte interna de un blogger? Es decir, aquello que no se ve de él / ella. Aquello que el/la blogger guarda celosamente para sí mismo/a...

Escribir un blog es hacer streptease con las emociones, con los sentimientos. Exceptuando, claro está, aquellos blogs monográficos (literarios, musicales, filosóficos, históricos) donde el autor o la autora jamás deja entrever su personalidad.

Me parece que yo tengo varias capas. A veces muestro la más superficial, a veces la que queda justo debajo , en alguna ocasión muestro algo más. Otras veces me cubro con un par de capas más, y en algunos momentos echo mano de una buena coraza. Y sin embargo hay quien me dice que soy totalmente transparente. Es posible, pero en todo caso es una transparencia que no muestra el verdadero interior, sino sólo lo que yo quiero que muestre.

Un exceso de información acerca de la capa interna del/la blogger me pone nerviosa. Puede que yo haya caído más de una vez ello. En tal caso, no me siento satisfecha, pero lo hecho, hecho está.

Compruebo, no sé si con alegría, con dolor o con indiferencia, que cada vez me apetece menos mostrar mis capas internas. Mi vida privada se vuelve cada vez más privada y soy consciente de ello: el recurso de un video, la crítica de una película o un poema, son cada vez más mis aliados en el blog. En fin, será la edad.


Imagen de la máscara:http://www.encarnaval.com/Italia/mascara.jpg

28 comentaris:

Corto Maltés ha dit...

Ondia! Tens capes! com Shrek!!!! Dic com les cebes... com batman!!!... fades!!! (en que estaria jo pensant...)

Nina... de vegades en la crítica d'una pel·lícula o en el vídeo que penges, o el llibre que llegeixes... també ens mostres com ets...

I si, no és una forma de ser hermèticament transparent...
Tu continues explicant allò que vols i que, d'una manera o altre et fa vibrar...
Nosaltres, els que et llegim, podem conèixer o intuir, o no!, les claus per desxifrar el missatge... o quedar-nos amb la bellesa i encert de les paraules...

Bona nit, dolcíssima Perla de Labuan... És un honor i un plaer compartir aquest espais amb tu.

Una bosseta de petonets multicolors (les maduixes b-o-n-í-s-s-i-m-e-s!!!! et queden més?) :¬)********
(per cert t'havia explicat que els nois, per Reis, em van regalar la peli d'en C.M.? Està molt ben feta!!!! Com la sèrie de dibuixos i son molt fidels als còmics!)

JESS ha dit...

Totalment d'acord. Si vaig deixar el meu estimat (ara gens) sectari fotoló va ser perqué era com ser dintre un aparador on la gent només s'hi passa per jutgar-te i en aquest cas, pitjor encara que el Blog.

Total, que aqui estic jo fent-me una blogaire, creant un lloc on fer inventari del que he anat escrivint i que em venia de gust guardar algun lloc tot juntet.

Gairebé tot és personal, coses que he sentit en moments diversos i que ara ja no tenen relació amb el present. Altres com textos o cites de series amb les quals m'hi sento identificada però recollides en un lloc força íntim; de moment. I espero que sigui així durant bastant de temps...

Un petunet! I em va animar molt la nostre trobada furtuita de l'altre dia :)

PD: l'esperança pot ser intermitent? què en penses?

Arare ha dit...

Esperança intermitent?... dona, Jessica, jo diria que l'esperança no es perd mai, però que a èpoques ens ho creiem una mica més que en altres èpoques (i parlo de tot en general, eh? esperances polítiques, econòmiques, d'estudis, d'amor...) Cal recordar, però, que perquè l'esperança esdevingui realitat un dia, hem de treballar-nos-ho (visca els pronoms febles)

M'alegra que la curta trobada de l'altre dia t'hagués animat, ja vaig veure que estaves una mica baixa de moral.

Per cert, ja tinc hora per l'oftalmòleg (si no em crides tu, no et conec, deumeu, la meva miopia i jo no sé on arribarem!)

Un petonet.

Arare ha dit...

Estimat Corto Maltés, no he vist la peli, però si em dius que és fidel als comics, potser intenti aconseguir-la.

Quant a les paraules, estic en una època diguem-ne "seca". Estancada. Ja em passarà, suposo...

ep! I l'honor és meu!!! Petons de colors!

MoNaLiTzA ha dit...

Jo no sóc blocaire, mai he tingut un bloc i crec que mai el tindré, més que res, perquè quan vaig començar amb tot això (una té un passat una mica passat, ja) els blocs encara no existien i em vaig veure "obligada" a embolicar-me amb una pàgina web i altres herbes, i hores d'ara ja és massa tard per a desfer-me'n i canviar-ho tot per un bloc, a més, la meva webona me l'estimo molt, que carai!

Com passa amb els blocs, també hi han webs que parlen de qui les ha fet, de les seves preferències, de com és el seu autor, la seva família, la seva feina, aficions etc. i n'hi han, pel seu contingut, que no.

El cas és que malgrat jo m'he atrevit a escriure una mica sobre mi i les meves circumstàncies, i no m'he tallat gens quan he donat les meves opinions sobre temes variats en el fòrum de la meva web, sempre he pensat que això era una mica perillós, ambtot ho he fet, potser amb certa recança, però com dic, ho he fet... I m'he sentit bé en fer-ho... I de moment no he tingut cap problema en haver-ho fet (i dic "de moment") I si mai el tingués, no sé pas el grau d'importància que li donaria per a que em fes decidir sobre canviar la meva manera de procedir amb la web o el fòrum.

Bé..., no sé perquè m'enrotllo tant..., el que vull dir en definitiva és que jo m'he enamorat i m'enamoro de blocs com el teu, Montse. D'una banda perquè em corprèn la manera en que alguns blocaires us despulleu i us doneu a conèixer de moltes i variades maneres, cadascuna d'elles original i exclusiva, com ho sou vosaltres. Això m'enamora i suposo que quan vaig trobar el teu mar, o el raconet del Barbollaire o els camins sinuosos de la dolça Iruna, precisament va ser això, el que em va captivar i em va apropar a vosaltres d'una manera tant brutal..., tant sobtada, que avui per avui no puc passar gaire temps sense venir a visitar-vos, sou un més a la meva vida i segurament això no seria així si quan vaig obrir els vostres blocs per primer cop no us hagués llegit el cor a la ma.

Ara quedaria molt bé donar-vos les gràcies, no? ;)

Arare ha dit...

Caram, Monalitza, no em podia imaginar que això que dius pogués passar i tanmateix... ha passat.

No sé si ens has de donar les gràcies o no, perquè si no haguéssis anat a parar als nostres blogs potser hauries anat a parar en uns altres, n'hi ha tants...

Jo no sé si continuarem amb la pàgina web, ens va donar molta feina, aquest any ens estem pensant si quan marxem farem web o si continuarem amb el blog, perquè allò altre era una feinada important.

Quant a la teva web, és fantàstica, però ja saps que jo encara em perdo pels passadissos del fòrum!

Una abraçada i que tinguis un bon dia (espero que ja estiguis bé del tot, reina mora)

Mar ha dit...

No crec que sigui l'edat, i tampoc crec que sigui algun factor concret.
És el que ve de gust, el que el cap et mana (més i tot que el cor), és la por, o la vergonya...

A mi a vegades em costa tencar-me o a vegades al revés, va com va.

Saps? El teu fill odia tot això, exactament pel que has dit i per la hipocresia que hi corre. Ell diu que tothom li escriuria (perquè sap que molts ens l'estimem :) i que ell no ho faria a ningú, perquè realment mai en tindria ganes i per escriure'ls el que no pensa, no ho fa. Fins que la gent s'enfadés amb ell i ja ni entréssin al seu "algo" jajaja és tan sincer.. I és que realment no va gens amb ell.
Tot i això, respecta les meves coses (el meu flog, el blog, el...) només faltaria! :P


Molts petons!!!

Rita ha dit...

Sembla que ahir era el dia, noia, jo també vaig escriure sobre tot això. Suposo que el que cal és ser com som en cada moment, parlant o callant. A mi m'agrada com ho fas... :)

MoNaLiTzA ha dit...

Encara grinyolo de tant en quant, però cada vegada menys :D

Suposo que sempre us resultarà, sinó més fàcil, més còmode, actualitzar un bloc a mesura que aneu avançant en el vostre viatge que no pas la web. La pàgina sempre us pot servir com un espai potser una mica més "enciclopèdic" dels vostres viatges.

Quant als passadissos del meu fòrum, son de fàcil recorregut, només cal acostumar-s'hi i llegir tant sols el que a un li ve de gust. Els fòrums a mi m'agraden força perquè ofereixen molta llibertat als usuaris a l'hora de publicar. Bé..., tota la llibertat que posa a la seva disposició l'administrador, clar.

:)

FRAC ha dit...

Doncs jo et posaré una mica nerviosa, perque em sembla que darrerament faig el camí a la inversa i cada vegada m'importa menys mostrar-me.

Amb tot, també et dic que la blogosfera m'està despistant, i que no tot em complau.

Salut, companya. Tot en ordre.

JESS ha dit...

La meva esperança l'associo o utilitzo majoritariament amb la resta de persones que m'envolten.
I en tots els altres aspectes també. Tot i que no crec que la meva esperança arregli l'ambient polític que estem vivint xD En tinc molta, però no sol funcionar. Així que... Jajajaj

Una curiositat... per quin motiu escrius la contestació dels comentaris a la teva bústia? No és que em molesti ni res xD És simple curiositat...

He escrit més! I avui és meu! ;)

Petons!!^^*

PD: He rebut el mail. Quan tingui un moment d'oci+concentració l'utilitzaré per fer-ho i si tinc dubtes no dubtis que et faré un truc! ;)

zel ha dit...

Ai, preciosa, totes tenim capes, capes i més capes, les anem treient de vegades, però em sembla que per una que en treiem la vida ens en posa quatre, i sort, que així anem aguantant...diga-li que sí, que hi ha coses que no paga la pena dir a ningú més que a tu mateixa, segur que no et baralles...

el paseante ha dit...

Jo accepto el que les/els blocàires em deixeu llegir. Si és un streptease intern bé, si és extern també. És qüestió de mostrar una mica què sentim, com vivim, què pensem. Amb el blog jo em sento acompanyat per molta gent. No et conec de res Arare, però de vegades penso en tu. Em fas companyia.

Júlia ha dit...

He trobat dos blogs avui que parlaven de cebes, el teu i un altre, i m'heu inspirat el meu, dia cebero, doncs.

Hi ha un post per a cada moment i un moment per a cada post. Fins i tot per a la post de plantxar.

Més que capes, jo crec que estem formats per una caòtica barreja de substàncies gelatinoses...

p ha dit...

Quan sigui gran potser sabré quines són les meves capes internes -o si en tinc- i vés a saber si les fotografiaré. De totes maneres, Arare, crec que qui escriu ja mostra moltes de les seves capes -per acció o per omissió- barrejades i indestriables, després depèn del lector que les vulgui ordenar o assegurar que unes són més profundes i altres més superficials. I per acabar, momentàniament, tots els qui escrivim -i parlem- mentim una mica, de vegades sense saber-ho. Ara sí que acabo amb una idea d'en Ferrater referida a dos poetes que no sé si va bé aquí, diu més o menys: tal té moltes coses a dir però no sap com dir-les; tal altre sap com dir les coses, però no té res a dir. Jo sovint no sé on em trobo o si pertanyo a un tercer o quart o... grup :-)

Arare ha dit...

Pere, tal vegada és que no tinc res a dir.... o potser tinc tantes coses a dir que em fa por!

Mentir? intentaré aprendre'n (potser els polítics em servirien de model)

Un petó sense capes!

Arare ha dit...

Ui, Júlia, les capes gelatinoses no m'acaben de fer el pes, hehehe, m'imagino com unes postres d'aquelles transparents amb fruita per dintre, bé, va, em quedo la imatge i em demano ser de maduixa.

La post de planxar! ostres... la meva m'agraeix que la deixi descansar una mica, saps? des que els nois s'han independitzat, la meva post de planxar i jo ens veiem una mica menys!

petonets de maduxia.

Arare ha dit...

Zel, et penses que no m'hi barallo, amb mi mateixa? buf buf buf... de vegades no em suporto! altres vegades, però, m'estimo una mica més i em concedeixo certes indulgències, hehehe...

Una abraçada!

Arare ha dit...

Jessica, jo sempre intento respondre al meu mateix blog, ho vaig aprendre bloguejant, vull dir que abans no ho feia, però veig que "tothom ho fa"...i per tant... "donde fueres, haz lo que vieres" (ep, si et sembla que ho has de fer, és clar!)

És allò que deixes un comentari a un blog, i si saps que et responen, al cap d'unes hores o d'uns dies, hi tornes a veure si el blogger t'ha contestat. Jo em llegeixo, però, tots els comentaris dels blogaires a qui visito. De vegades aprenc més del blogaire a través dels comentaris que a través del mateix post!

Arare ha dit...

I un petonet, Jessica, que abans he tocat la tecla "enviar" sense voler! :)

Arare ha dit...

Frac, a mi em sembla que tu no em posaràs mai nerviosa!

Sempre has estat un bàlsam de pau, per mi (ja ho saps) així que pots indinsar-te en les teves coses, que jo et llegiré amb molt de gust (i això també ja ho saps)

Petonets nerviosos :)

Arare ha dit...

Monalitza, aquesta vegada dependrà si som "al país" o si anem "a fora". Si naveguem per aigües mediterrànies properes o llunyanes. Dependrà, en definitiva, de la facilitat de connexió a internet. Jo, per poc que pugui, vull conservar la web, és diferent. I si puc, també voldria conservar el blog! (el problema és que ho vull tot, aixxx)

Espero que per setmana santa ja no grinyolis geeeeens ni mica! aniràs a algun lloc?

petonets assolellats

Arare ha dit...

Saps una cosa, Paseante? jo tam,bé penso sovint en tu (ostres!!)

Bé, tots dos sabem què volem dir. tens molta raó. Un streptease ben fet, pot ser molt interessant, hehehe!

Una abraçada lectora.

Arare ha dit...

Gràcies Rita, a mi també m'agrada com ho fas tu, cada vegada vaig a l'illa roja més sovint, això vol dir que m'has enganxat!

petonets de sol i mar.

Arare ha dit...

Ui, Mar, els meus fills sempre han trobat que això d'internet no fa per una mare, hehehe... és veritat, cap d'ells és addicte a xats, blogs o similar.

però tu al teu aire, noia, si t'agrada escriure i mantenir un blog... per què no? mentre això no comporti malestar entre vosaltres... (que d'aquest tema se'n podria parlar molt, també)

En fi, que és veritat: el que hem de fer cada vegada és el que ens surti del cor (però posant-hi una part del cap)

Una abraçada, reina mora!

Glòria ha dit...

Completamente de acuerdo contigo. En cierta ocasión ya me dijiste que vigilara con los datos íntimos que escribía en el blog, y cuando empiezo a escribir pienso en ello.
También es cierto que hay días que no puedes ocultar el estado de ánimo y eres como un libro abierto.
Yo te seguiré leyendo, escribas lo que escribas, realidad o ficción... què más da!!!!

Arare ha dit...

Gracias Gloria :)
yo a ti te leo día a día. Un petonet y sort a les urnes :)

MoNaLiTzA ha dit...

Setmana Santa? A caseta!
Espero que s'ompli tot de "barcelonesos" i "barceloneses" i que es gastin molts "ecus"! :D

S'ha d'aprofitar, capitana, que l'hiver és massa llarg! ;)