18 de març, 2008

Jo conec el Dr. Vilches

Doncs si, el conec des de fa molts anys i vaig treballar un any al seu costat, quan ambdós treballàvem en un banc (tots tenim un passat, estic farta de dir-ho). En Jordi és una persona encantadora que no ha canviat la seva personalitat pel fet de ser famós. Amb mi té molt poca relació, ja que la vida ens ha dut per diferents camins, però amb els meus cosins continuen veient-se de tant en tant, malgrat que ell no viu aquí. No dic això "per fer-me la xula" sinó perquè de vegades pensem que les persones que surten a la gran o a la petita pantalla són una mena de deïtats i els mitifiquem.
I parlant de mites...
L'altre dia vaig veure el documental de l'Albert Solé. Donat el tema que tracta el vaig trobar tan ben fet i tan digne que vaig pensar que Jordi Solé Tura ha d'estar content de la memòria que la seva família guardarà d'ell el dia que ell mateix ja no pugui recordar. Estem acostumats als programes de llàgrima fàcil, a que juguin amb els nostres sentiments (fins i tot l'episodi de la pretesa nena de Rajoy m'hi fa pensar, en això) estem tan acostumats a ser tractats com si fóssim estúpids, que quan ens presenten una feina tan ben feta com aquesta gairebé no ens en sabem avenir. En fi, "xapó", Sr. Solé.
Ja, ja sé que un tema no tindria relació amb l'altre (aparentment, és clar) però... no us agrada, de vegades, fer volar la vostra ment i que vagi associant els temes així, tal com es presentin?
No volia escriure, però ho he fet. Com diu el meu amic Pere ... tenia ganes de respirar...
Després respiraré un xiquet en castellà i us ho traduiré ...
Bueno, al final no he podido cuando volví de caminar, pues tenía un montón de cosillas que hacer. Estoy satisfecha de haberlas hecho, he adelantado mucho en el tema. Decía que yo conozco al Dr. Vilches, que trabajé con Jordi , en un banco, durante un año y que luego nos perdimos la pista, pero de vez en cuando nos vemos, ya que su amistad con mis primos continúa y que es alguien que, aun habiéndose convertido en famoso, conserva su personalidad y sigue siendo tan campechano como siempre. Da gusto. Y luego hablaba de los mitos. De lo poquito que nos cuesta deificar a los famosos y convertirlos en mitos.
Y hablando de mitos, me vino a la mente el documental que dieron el otro día en TV3, sobre la vida de Jordi Solé Tura, un hombre comprometido que, al igual que Adolfo Suárez o que el ex president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, en estos momentos sufre el tan temido Alzheimer. Y decía que estamos tan acostumbrados a los programas lacrimógenos que nos van metiendo por los ojos desde diversas televisiones, que cuando vemos un programa digno y bien hecho como éste nos quedamos pasmados. Me encantó. "Chapeau" a su hijo Albert Solé, que fue quien dirigió el documental.
Estos días no pensaba escribir mucho, pero hoy tenía ganas de respirar, ya véis. Y es que Arare es así, ¿qué le vamos a hacer?

15 comentaris:

Joana ha dit...

Bon dia reina del Mar.
Jo adoro aquest actor, i mira que el segueixo fa poquet temps.
Ara, amb la teva explicació encara m'agrada més!
Ara, després d'esmorzar amb La Glorieta jo també vaig a caminar.... recorda, mirem el mateix mar....
Un petonarro.

Deric ha dit...

De vegades els escrits reflecteixen el que pensem. La nostra ment és com un ordinador de windows, es van obrint finestres i links continuament.

Rita ha dit...

M'ha alegrat veure't i comprovar com "respiraves" :).

Vaig tenir de veïna -vivia a l'escala del davant de la meva- la Laia Marull. La veia entrar i sortir de casa seva, al super, al balcó estenent roba i fregrant l'escala i el seu trosset d'acera de tant en tant. En aquella escala s'ho repartien entre els veïns. Fins i tot després d'haver guanyat un Goya per la seva magnífica interpretació a la pel·lícula "Te doy mis ojos". Ni ella ni jo ja no hi vivim en aquell barri i ja li he perdut la pista, però no crec que hagi canviat gaire. Semblava una persona ben normal i senzilla.

Pel que fa al documental del Solé Tura, també el vaig veure i, tot i que em va tocar, em va semblar molt ben fet i molt mesurat.
Petons, maca

Câmera Digital ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Josep Lluís Pouy ha dit...

Soc dels d'en Vilches i sobre el documental d'en Solé Tura, molt ben muntat.
Salutacions

bellosoli ha dit...

Jo no conec cap famós, així que no puc opinar. De fet, la fama i els famosos no m'interessen massa... Tot i que recordo que una vegada, per la blogosfera, es va comentar que coneixien l'ingrid rubio (debilitat meva on les hi hagi) i, aquesta, ja em sembla més interessant... :p

Total, i sense anar-me tant del tema, m'alegra que el teu conegut hagi sabut mantenir els peus a terra. Que n'hi ha (famosos i no famosos) que quan les coses els hi van mínimament be se'ls hi puja al cap que fa por!

El documental en qüestió no l'he vist. No puc opinar. Però si dius que està tan bé, serà qüestió de veure'l!

estrip ha dit...

no el vaig poder veure, però ho faré.
la sensibilitat és una de les coses que hem de cultivar en aquest món tant estrany.

Arare ha dit...

Hola estrip. benvingut al meu blog! Doncs si, la sensibilitat és un dels ingredients de la nostra personalitat que costa més de cultivar. Sembla que és més fàcil cultivar la sensibleria, que no és ben bé el mateix.

Una abraçada.

Arare ha dit...

Ai Bellosoli, que et semblarà mentida (ho sé) però és que l'Ingrid Rubio "també" la conec. Bé, però aquesta només de vista, mai no vaig parlar amb ella i em sembla que ja no viu aquí. Era nòvia del fill d'una veïna. Què vols? la vida té aquestes coses... i si parlem de la Mascó, doncs... millor que no en parlem perquè també fliparies! hehehe...

Arare ha dit...

Hola Josep Lluis, benvingut al meu blog. També coneixes en Jordi? ja veig que tu i jo som del mateix poble, qualsevol dia ens trobarem :D

Salutacions cordials.

Arare ha dit...

Rita, de vegades a les persones famoses de veritat, vull dir aquelles que es guanyen la vida treballant, eh? no pas els que es "fiquen al llit amb", de vegades aquestes persones, les treballadores i famoses, són molt més senzilles del que ens venen per la tele, que alguna cosa ens han de vendre per sobreviure... em fa l'efecte que si no miréssim segons quins programes, quedarien altra vegada dues cadenes de televisió, com en els vells temps. No se'ls aguantaria la cosa per enlloc!

Bona setmana, reina mora!

Arare ha dit...

Deric, ho dius per mi? Em diuen que sóc força transparent, però hi ha coses que m'agradaria més guardar-me per mi, aix...

Quant al documental, feia temps que no en veia un de tan ben fet. Vull dir un documental que tractés un tema tan candent i que no fos "nyonyo".

Petonets, maco!

Arare ha dit...

Bon dia, Joana, avui el meu genoll em fa la pirula i no puc anar a caminar (cagundena) però és el que hi ha. I és que els anys no perdonen, grrrrrrrrrr...

Però avui, si vols, et convido a venir a plaça, cal omplir la nevera (altra vegada, My God)

Una abraçada!

MoNaLiTzA ha dit...

Jo sí que vaig veure el documental de l'Alber Solé.
Va ser molt emotiu, però sobretot va ser un gran homenatge al seu pare i també a la guardiana dels seus secrets. Una feina digna d'elogi.

A part d'això, dir que jo, personalment, no conec cap famós de la TV ni del cinema (només algun poeta cantaire i para de comptar) Però sí que voldria dir una cosa a favor de molts actors i d'altra gent que surt per la petita pantalla, ja que per aquest sols fet, molt gent es creu amb llicència per a cridar-los-hi l'atenció de maneres sovint barroerres, d'immiscir-se a la seva vida pel sols fet de que aquesta persona la veu cada dia o cada tres en el culebrot de torn.
Després de suportar dia a dia la mateixa serenata, és lògic que molts d'ells vagin pel carrer amb el front encarat al cel o que en un moment donat li fotin un estirabot a algú que ha gosat acostar-s'hi.
Això sur fora del plantejament que tu n'has fet de la persona que s'oculta darrera del Dr. Vilches, però només volia remarcar el fet.

Un kiss, capitana! ;)

Carme Rosanas ha dit...

HOla! una mica e3ndarrerida però començo a llegir el teu blog on em vaig quedar l'últim cop.

Jo ja havia anat a veure el reportatge de Solé Tura al cinema, em va agrada r molt i estic molt d'acord en tot el que dius. Pels que hem patit de prop els estralls d'aquest a mena de malalties és com una mena de consol i a la vegada una certa enveja saber preservar així els records i la imatge d'una persona que va perdent les seves facultats, però això no impedeix que tota la sev a vida anterior sigui la mateixa.
Potser és que sempre em semblarà poc, poc i molt poc la recuperació de la memòria familiar dels meus pares que he sabut fer.