Rapinyaires

L'any 1977 va néixer el meu primer fill. Al cap d'uns mesos, el president Tarradellas arribava a Catalunya, encara recordo aquell emocionat i emocionant "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí". El meu nen només tenia mesos, però li vaig dir fill meu, un país nou ha nascut amb tu i me n'alegro no saps com!

Des de les primeres eleccions que es van fer i durant l'època de la transició em va tocar anar a una mesa electoral set vegades i no menteixo. Em sembla que alguna vegada ja ho havia dit. En aquells moments, després d'anys de portar pancartes i cridar Amnistia, llibertat i Estatut d'SAutonomia i altres eslògans semblants fins a quedar-me afònica, em sentia orgullosa que per fi aquella Espanya meva, aquella Espanya nostra, comencés a mirar endavant. Per fi em feia il·lusió pertànyer a un país que, a poc a poc, s'anava obrint al progrés i que anava deixant enrere una època grisa i oxidada que feia parlar la gent de la vida com aquesta vall de llàgrimes. Caminàvem cap a una modernitat, cap a una manera de fer, de pensar, de governar, on tothom hi tenia cabuda, on s'escoltaven les opinions de qualsevol partit, algun d'ells, acabat de legalitzar - després de tants i tants anys de partit únic i de dictadura- les opinions no eren totes iguals, ni de bobn tros, però totes es tenien en compte, es matisaven, i s'albirava una voluntat comuna de caminar endavant i junts. I de respectar totes les opinions i sobre tot, de treballar plegats des de la diversitat de punts de vista.

Després, al cap dels anys, he anat a les urnes moltes vegades, a voltes amb esperança, a voltes amb ràbia, a voltes amb una fe cega i en altres ocasions pensant no servirà per a res.

Qui creieu que ha acabat fent que pensi que el nostre vot no servirà per a res? en el meu cas, aquells que es maquillen amb tons que els donen aparença de credibilitat, es disfressen de tolerants i s'inventen sentiments que no senten.

O aquells altres que busquen la manera de confondre la gent, de crear odis entre grups de persones que pensen diferent o que parlen una altra llengua. Divide y vencerás. Tot plegat em fa molta pena i molta vergonya.

Em sento decebuda quan escolto senyors com el d'ahir a la nit a TV1- 59 segundos (no em feu dir-ne el nom perquè no me'l sé) que, amb un somriure maquiavèlic afirmava i reafirmava que si guanya el seu partit (PP) els valencians podran estar contents perquè el català no tindrà cabuda al seu territori (?)

Quan sento aquestes afirmacions em venen ganes de plorar, perquè tinc amics valencians i jo penso que si bé cadascú tenim les nostres maneres pròpies de dir, la nostra llengua és una de sola, que compartim. Sempre he considerat el país valencià com a país germà. I ara me'n volen separar, amb un somriure malèfic, que mostra una mena de triomf covard i esgarrifós, en nom d'una suposada trencadissa artificial que s'han tret de la màniga per posar-nos tots en contra.

Amb la seva actitud han aconseguit que hi hagi comunitats autònomes senceres que ens odiïn i que es pensin que som uns pidolaires. Així ho manifestava ahir, en el mateix programa, una senyora que venia de Canàries i de la que tampoc sé el nom , però que deia que nosotros, los canarios, queremos lo que nos pertenece, no como los catalanes que piden lo que es de todos (no dic les paraules exactes perquè no me'n recordo, però venia a ser una cosa així)...

Per què, ara, de cop i volta, ens volen prendre el que havíem aconseguit treballant tants anys per la democràcia?

Falten cinc dies per les eleccions. Sabeu que? És molt trist haver de votar en contra de, en lloc de poder fer-ho tranquil·lament per qui saps que treballarà pel país i respectarà la feina ben feta dels altres, encara que no pensin igual. Ara, l'única cosa que veus, són mans aferrades a la poltrona, t'ho miris des del punt de vista que t'ho miris, i una colla d'aus rapinyaires voltant pel damunt, a veure si els cau un tros de carronya.