Gruberova (buf,buf,buf, argggg)

Dissabte, 1 de març de 2008.

Lloc: Gran Teatre del Liceu, Barcelona.

Versió concert de "Lucrezia Borgia".

És un drama amb final tràgic, com quasi totes les òperes. Consta d'un pròleg i dos actes. El llibret és de Felice Romani, basat en la tragèdia Lucrèce Borgia de Victor Hugo. Música de Gaetano Donizetti.

Edita Gruberova fou una Lucrezia amb llum pròpia (ostres, semblo un crític de veritat) però no us podeu ni imaginar com resplendia (té una edat, ja, eh? té una edat) al final ens vam quedar vint minuts aplaudint, el Liceu semblava embogir. No només per ella.

Josep Bros fou Gennaro, el fill de la Borgia, un magnífic tenor, que acaba mort (mort ell enverinat per sa mare sense saber que era ell - coses de l'òpera- i morta ella quan s'adona que no el pot salvar, perquè està clar que ella no sabia que el seu fill també era allà i que es prendria el verí- repeteixo, coses de l'òpera)... malgrat que mor fins a l'apuntador, com deien abans - perquè ara, com a mínim no se'l veu, si és que n'hi ha, que jo crec que amb el director de l'orquestra ja en tenen ben bé prou.

El duc Alfonso, 4art marit de la Borgia (aquella noia fou molt prolífica, en marits) va ser interpretat per Ildebrando d'Arcangelo, un baríton excel·lent, però excel·lent!!! i Maffio Orsini, l'amic de Gennaro, l'interpretava una dona. Jo, que sóc l'ultim mono en saber d'òpera, vaig suposar que potser el paper hauria hagut d'interpretar-lo un castrati, però després, buscant un fragment per posar-vos, he vist que a totes les representacions, aquest amic és interpretat per una contralt. O sigui que el paper d'Orsini el feia Ewa Poles, una contralt amb una calidesa de veu que feia posar la pell de gallina.

A mi m'agraden més així, les òperes, en versió concert, què voleu que us digui? veure aquells homes i dones alts i grossos en la major part dels cassos (no tots, eh?) que es mouen per l'escenari disfressats d'aquella manera, doncs no m'acaba de convèncer. Hi ha qui diu que tota aquesta faramalla és la sal de l'òpera. Per mi no. Per mi, l'òpera són les veus, independentment dels actors. Vull dir que prefereixo la versió concert. Ells canten molt dignament, vestits d'una manera més o menys normal (hi ha de tot) sense haver de fer teatre, que no és lo seu. Ep, és la meva opinió! (que va contra la d'una gran majoria).

Després d'aquest incís em toca parlar del director de l'orquestra (Orquestra Simfònica i Cor del G.T. del Liceu). Stefan Anton Reck, aquest fou qui dirigí l'orquestra. Jo el tenia a dos pams, com aquell que diu, i us puc assegurar que cada vegada que enganxo un director semblant em venen ganes de tornar a néixer per fer-me directora d'orquestra. Si haguéssiu vist com ho vivia, mare meva... de vegades només amb un moviment d'ulls fa que l'un o l'altre toqui l'instrument, però altres vegades es contorsiona com si estigués atrapat per la música (jo crec que ho està). Magnífic, magnífic de veritat.

No us ho puc explicar tot, és evident que he de resumir. La Gruberova no l'havia vist mai, jo. El que més em va impressionar fou la aparent facilitat amb que passava d'una nota potentíssima a un mig gemec, sempre entonant la seva nota (jo no sé quina nota devia ser, però he sentit parlar d'un mi bemoll que va aguantar molta estona, el que a mi em va semblar una eternitat, que jo gairebé m'estava ofegant i la diva dale que dale amb la nota, sense fer cap escarafall, maremevasenyor!!!)

Bé, la qüestió és que he estat buscant com una boja la música final, que és preciosa (com gairebé totes les músiques de Donizetti, tot i que de vegades poden semblar massa ensucrades, que jo sóc més vagneriana) bé, doncs que per la Gruberova no l'he trobat. D'ella només trobo videos d'aquells dels aplaudiments finals, que no són els que m'interessa que sentiu, perquè ja us els podeu imaginar. El que si que m'agradaria que compartíssiu amb mi és la música, així que us poso una versió de Mariella Devia, que també Déu n'hi do (ep, tot i ser magnífica, per mi continua sent millor la Gruberova).

Els que no us agradi - com a mi- la faramalla teatrera operística, tanqueu els ulls i escolteu-la perquè val la pena, us ho ben juro.

Apa, som-hi!