11 de febrer, 2008

De vegades, els amics


Les preocupacions, tots ho sabem, formen part de la vida, per tant, són aquí i amb elles ens les hem de veure. No és d'això, del que jo em queixo, sinó d'una altra cosa, ben diferent. Em queixo de mi mateixa, de la forma d'enfrontar-les. Vull dir que hi ha èpoques i moments en què els problemes - petits o grossos- es veuen i es viuen d'una manera i hi ha èpoques en què els mateixos problemes o semblants, es viuen d'una altra manera molt diferent. Encaixar-los des d'un punt de vista diguem-ne positiu és importantíssim per sobreviure. I el meu punt de vista, una mica capgirat darrerament, és el que em fa estar més tranquil·la o menys tranquil·la. Com tothom, suposo. Però de vegades, expressar-ho, ajuda a portar-ho a sobre amb més dignitat (o potser amb menys) (ostres, quin dilema)

Després d'un cap de setmana tranquil, una es sent amb ganes d'enfrontar-se amb els dies que venen, així, tal com raja.

Dissabte va ser un dia preciós en tots els sentits. Una trobada amb uns amics entranyables va fer que m'oblidés del món. De la resta del món, vull dir, i també de totes les fonts de les meves preocupacions.I no sabeu com ho necessitava! perquè entremig de les roses (com el naixement d'en Martí, per exemple, i la felicitat del meu fill i la seva dona) sempre hi ha punxes... tots ho sabem, oi? i de vegades, per voler agafar la rosa des d'un punt equivocat, ens punxem.

Doncs bé, aquesta colla d'amics amb els quals vaig compartir unes hores dissabte, van ser com un bàlsam d'aquells que tots necessitem de tant en tant, per això els estic tan agraïda. I ells no en teen ni idea (bé, potser si)...

Doncs bé, ara ja ho sabeu. Gràcies per aquest dissabte preciós que em vau regalar.

Sort en tenim, també, d'aquells amics incondicionals, els de tota la vida, els que sempre estan disposats a escoltar-nos... no diré el teu nom, però tu ja saps qui ets, au, va, no dissimulis, amiga, gràcies.

19 comentaris:

OLEASTRUM ha dit...

Todos los dias se nos presentan con algun tipo de necesidades, las cuales a veces hacen que nos preocupemos de diferentes maneras. Comparativamente, las rosas tienen espinas, es verdad, pero teniendo mucho cuidado podemos quedarnos siempre con el aroma y el color, que son mucho mas agradables!
Arare querida, te mando muchos cariñitos desde el sur!

Anònim ha dit...

I tu fores part del bàlsam que varen rebre els teus amics :-)))

Larrey ha dit...

me cuesta mucho entenderlo escrito...
Por cierto, os invitamos al II concurso de suspiros del trastero de la imaginación:
http://eltrasterodelaimaginacion.blogspot.com/

petunets

miquel ha dit...

Ja saps que és un plaer estar amb tu, parlar amb tu, escoltar-te. Llàstima que el temps passi tan ràpid en aquestes ocasions. Ai! :-)

Anònim ha dit...

Molts petonets i ànims !!!

=;)

Anònim ha dit...

Tens raó, tots tenim algun neguit i, de vagades te'n surts millor que no pas altres.
Veig que tu te'n vas en sortir prou bé, hi ha amistats que mai fallen!
Un petó i que tinguis un bon dia.

aiguamarina ha dit...

B� per les coses dol�es i tendres, que alleugen una mica del que no parles... M'analegro que tot f�s tant b� i agafis amb noves for�es el que ha de venir, una abra�ada!
( I felicitats!!!)

Montse ha dit...

Oleastrum, tengo que volver a agradecerte (a ti y a todos los que lo hacen) el esfuerzo por entenderme en catalán. Verás, no siempre tengo el humor para traducirlo todo y entonces se agreadece mucho lo que hacéis. Un gran abrazo.

Montse ha dit...

maertí... ara m'he quedat sense paraules, hmmmmm... no em surten :D

petonets!

Montse ha dit...

No me extraña, larrey... ten paciencia, casi siempre traduzco. Sólo dejo de hacerlo cuando no me siento con ánimos o cuando tengo prisa... gracias por la invitación a tu blog. He estado leyendo y me ha gustado, así que volveré. Un abrazo.

Montse ha dit...

Pere, el temps passa ràpid sempre que s'està a gust... per què deu ser?

abraçades, "rei moro"

Montse ha dit...

jaka, et vam posar falta!!! M'emporto tots els petonets i tots els ànims.

Abraçada.

Montse ha dit...

Efectivament, Glòria, hi ha qui no falla mai (per sort)... petons i feliç dia!

Montse ha dit...

Aiguamarina, un honor que escriguis "a ca meua"... ens tornarem a veure? Un petonet, guapa!!!

Mar ha dit...

montse, ja faig gala del premi que m'has otorgat!!

;)


moltes gràcies, altre cop!!


petons!

aiguamarina ha dit...

L'intenció es que sí :)
Però a veure si em surt tan malament com el darrer cop... jejeje

Un plaer passar per "ca teua",
Besets!

Joana ha dit...

M'agrada llegir aquest post després de l'anterior! Descansa reina mora i sobretot encarar la vida en positiu i endavant. ( Tot i els entrebancs que no ens en falten...)
Una abraçada!

Montse ha dit...

Gràcies, Joana, encarar la vida en positiu és més difícil del que sembla, però ... tot és possible (o no?) petonets.

Molt bé, Mar, ara aniré a veure si "ho has fet bé", hehehe... que tinguis un bon dia.

Aiguamarina, el darrer cop va sortir bé, nooooo? (o és que aquell no era el darrer cop?) Un petonet (espero, doncs, que surti bé)

el paseante ha dit...

Cuida'ls també una miqueta. La vida és rebre i donar. M'agrada que t'hagin fet sentir millor.