De vegades, els amics

Les preocupacions, tots ho sabem, formen part de la vida, per tant, són aquí i amb elles ens les hem de veure. No és d'això, del que jo em queixo, sinó d'una altra cosa, ben diferent. Em queixo de mi mateixa, de la forma d'enfrontar-les. Vull dir que hi ha èpoques i moments en què els problemes - petits o grossos- es veuen i es viuen d'una manera i hi ha èpoques en què els mateixos problemes o semblants, es viuen d'una altra manera molt diferent. Encaixar-los des d'un punt de vista diguem-ne positiu és importantíssim per sobreviure. I el meu punt de vista, una mica capgirat darrerament, és el que em fa estar més tranquil·la o menys tranquil·la. Com tothom, suposo. Però de vegades, expressar-ho, ajuda a portar-ho a sobre amb més dignitat (o potser amb menys) (ostres, quin dilema)

Després d'un cap de setmana tranquil, una es sent amb ganes d'enfrontar-se amb els dies que venen, així, tal com raja.

Dissabte va ser un dia preciós en tots els sentits. Una trobada amb uns amics entranyables va fer que m'oblidés del món. De la resta del món, vull dir, i també de totes les fonts de les meves preocupacions.I no sabeu com ho necessitava! perquè entremig de les roses (com el naixement d'en Martí, per exemple, i la felicitat del meu fill i la seva dona) sempre hi ha punxes... tots ho sabem, oi? i de vegades, per voler agafar la rosa des d'un punt equivocat, ens punxem.

Doncs bé, aquesta colla d'amics amb els quals vaig compartir unes hores dissabte, van ser com un bàlsam d'aquells que tots necessitem de tant en tant, per això els estic tan agraïda. I ells no en teen ni idea (bé, potser si)...

Doncs bé, ara ja ho sabeu. Gràcies per aquest dissabte preciós que em vau regalar.

Sort en tenim, també, d'aquells amics incondicionals, els de tota la vida, els que sempre estan disposats a escoltar-nos... no diré el teu nom, però tu ja saps qui ets, au, va, no dissimulis, amiga, gràcies.