07 de gener, 2008

Quina novel·la?



Et lleves, et prens un cafè ben carregat mentre mires el mar – avui està tranquil- i et dius que aquesta vegada és de veres, que escriuràs un parell d’hores seguides sense interrupcions. T’autoconvences de l’assumpte i seus davant l’ordinador.

Obres el document on guardes el que estàs escrivint des de fa ... anys!, rellegeixes el darrer paràgraf i penses “això no hauria de ser així”. Rellegeixes el penúltim i descobreixes que les hores que et vas passar la darrera vegada que vas escriure abans de festes no van servir de gaire perquè – ara que hi caus- resulta que et contradius en un parell de frases. Tornes a llegir, ara l’antepenúltim: això no va ni amb rodes!

“Vejam, i si en lloc d’escriure aquest verb aquí el canvio per aquest altre? És l’adequat, el temps verbal? Un adjectiu de més no resultarà gratuït? A veure, refem la frase. Ara. Aaaaaara si.”

Ho tornes a llegir. Tampoc. Mires el rellotge: han passat tres quarts d’hora i encara no has escrit res, només has canviat verbs, espremut idees, arrancat adjectius, contrastat noms, llegit cinc vegades... no anem bé.

Necessites un altre cafè. El mar comença a estar una mica més agitat que abans, potser ha entrat una mica de vent. Ell s’ha despertat i ja ha connectat la ràdio mentre es dutxa. El silenci ja no t’acompanya. No del tot. Tornes a seure davant l’ordinador.

- Reina, on és “la camisa”?
- Quina camisa? En tens una pila!
- Aquella que...
- Ara vinc.
Un cop localitzada “la camisa” tornes a l’ordinador, Un altre cafè potser seria massa. Ell s’acaba de vestir i es dirigeix a la cuina. Prepara el seu esmorzar.

- Et ve de gust un cafè?
- Gràcies, ja en porto dos, si de cas em fas una torradeta amb mantega i melmelada, d’acord?

Ja ha acabat d’esmorzar, tu t’has cruspit dos esmorzars complets i un cafè extra. El mar s’agita per moments, les vegades que aixeques la vista de la pantalla per fixar-la a les onades comencen a ser massa vegades. Els noms se’t resisteixen, els adjectius et semblen massa carrinclons o massa durs, els temps verbals ballen una jota al teu cap, no et recordes de les preposicions i els adverbis et canten una cançó de bressol.

Sona el telèfon. La teva mare et necessita (altra vegada). T’aixeques, et poses l’abric, agafes les claus del cotxe, deixes anar un parell de renecs, surts i te’n vas a veure què és el que vol aquesta vegada. Mentre camines, havent aparcat el cotxe, cap al pis de ta mare, et trobes aquella amiga que fa tant temps que no veus.

- Què tal, com van les coses ara que ja no treballes?

“Que no treballo? Però què s’ha cregut, aquesta? La gent es pensa que si tot el que fas no és remunerat ja no és feina, tot això no té cap mena de gràcia”

- Vaig tirant- respons, la veu com enganxada al coll de l’abric, per si de cas.
- Està bé, i què? Quan et publiquen la novel·la?

“La mare que la va parir”

- Eing? Novel·la? Quina novel·la?
La teva amiga et mira amb condescendència.

- Noia, no t' entenc, de veritat. Fa força temps que estàs amb la novel·la i de moment, res de res!

Encara sort que duus guants, perquè sinó, les ungles se t’haurien clavat a les mans, tant fort has premut els punys, més que res, per no esgarrapar-la a ella.

- Doncs això, estimada: res de res! – saludes i continues cap al pis de ta mare, no sigui que quan arribis te la trobis enfilada a la làmpara.

“Potser és que tot això d’escriure no està fet per mi”... et dius, intentant perdonar-te la vida una vegada més.


La versión en castellano está en Liter-a-tres.

24 comentaris:

Ángela ha dit...

Te mando un besito y mis mejores y más bonitos deseos para los 12 meses siguientes.
Muássssssss

gatot ha dit...

mmmmmm.... vols dir que no es tracta d'un problema de líquids?

no recordo cap escriptor que es guanyés "bé"la vida escrivint que en els moments de feina, begués cafè!
el cafè, si de cas... a la sobretaula o sobre llit....

has provat amb una Moritz a la 6 del matí? va de conya, eh?

petons i llepades novel·lístiques!

Barbollaire ha dit...

Nina... i si en lloc de novel·la fas un recull de contes... perquè amb aquest post ja en tens un!!

Mariana una bosseta de petons inspiradors ;¬)***

el paseante ha dit...

Ais, com m'he reconegut en aquest post a mi mateix. A veure si ens en sortim Arare. Crec que sí.

Júlia ha dit...

Compte amb el cafè, Balzac va morir a causa de tant de cafè, però escrivia per necessitat econòmica, i ja se sap allò de 'és més llest que la gana'.

Joana ha dit...

Sabem que si estàs preparada i molt!
Afortunada veure el mar des de casa.
Petonets

Montse ha dit...

Gracias, Angelusa, otro beso para ti. Hace muchos días que no voy a verte al café de la república, a ver si me paso, que ya toca.
Un abrazo.

Montse ha dit...

Gatot! Cervesa a les 6 del matí? arggggg... però si, jo prenc massa cafès i després semblo una saltimbanqui... m'hauré de passar a les herbetes model "Maria Lluïsa" (aquest nom, per unes herbes, sempre m'ha encantat)no sé per què els castellans li diuen "verbena"... en fi...

Petons i llepades literàrio-festives.

Montse ha dit...

Barbollaire, això ja ho vaig fer, i vaig quedar finalista (aiiiiiiiiiiiii!,aquest aiiiiiiiiii l'has de pronunciar com en aquells gols del Barça que no s'acaben de dur a terme, saps? doncs igual)

Parlant amb l'agent literària d'una amiga que si que escriu i a més ho fa bé, em va dir que els contes curts no venen. Així, tal qual. Que venen els coneguts, model Quim Monzó o Empar Moliner, per posar un exemple molt conegut actualment. Però els "novatos" han de fer una novel·la i com més llarga, millor. També hi ha tendències i moda en els temes. I aquí jo no hi puc fer res: no escriuré una novel·la amb un tema de moda, perquè no en sabria. Jo escric el que em surt de dins, però el que em surt de dins no és publicable, noi, i menys, en forma de petites històries. Mira si sóc gafe, que no he arribat a temps a allò de la Catosfera, o sigui que ni tan sols em publicaran un post, tchts,tchts...

Petons al natural (vull dir sense sucre ni sacarina)

Montse ha dit...

Paseante, m'agafo a les teves paraules. Si publiquem el 2008 - encara que sigui una cosa curteta- ens fem un regalet mutu. D'acord? Vale, també val un sopar (si,si, com que publicarem tots dos, tu em convidaràs a mi i jo a tu, apa!) petonets!!

Montse ha dit...

Júlia, no sabia que Balzac hagués mort per culpa del cafè... ai uix, quin iuiu! i qra què passa amb els escriptors de veritat? que no prenen cafè? com allò dels actors de no vestir-se de color groc a dalt de l'escenari perquè Molière va morir sobre un escenari, vestit de groc?

per si de cas, com li deia al Gatot, potser que em "passi" a la Maria Lluïsa!

Abraçada.

Montse ha dit...

A Blanes, Joana, som molts, els afortunats. L'altre dia ho parlava amb una noia que ha vingut a viure aquí. Ella és de Moldàvia i em deia que els seus pares, que per Nadal estaven a -17º, li havien comentat com n'estaven, de contents, que ella hagués pogut anar a parar a un poble al costat del mar. Em deia com en som, d'afortunats, de poder contemplar-lo cada dia, alguns, des de la finestra, altres, fent dues passes.

Però, ja veus, de vegades, en lloc d'inspirar, el que fa és distreure, hehehe...

Petonets, reina del Maresme

Anònim ha dit...

I si et deixo En Leo? :)

Deric ha dit...

t'entenc perfectament! a mi ara em pregunten: "i la segona per quan?" Com si fos tan senzill!!!
A mi em passava el mateix, repassar, repassar i tornar a repassar i em trobava que em passava el dia repassant i no avançava mai, fins que un dia em vaig dir: "no repassaré res fins que acabi la novel·la" i tu, vaig acabar la novel·la i la vaig repassar i tornar a repassar i repassar centenars de vegades (però ja estava acabada) i la van publicar.

Anònim ha dit...

Res Arare, sempre, sempre tornar a començar, mai donar-nos per vençuts.
Petonets,
=;)

Anònim ha dit...

Ai, les novel.les que no s'acaben mai...! Si et serveix de consol, et diré que porto anyssss així, com al teu post d'avui, vaja. La propera vegada que coincidim per alguna banda ens expliquem les batalletes novel.lesques, que sempre anima, o almenys no et sents tan sol i desamparat ;)

A veure si ens veiem per la Catosfera, m'hi vaig apuntar però no els he enviat cap text ni res. Si més no, ens anirà bé per conèixer per on va el percal.

I mentrestant et seguirem llegint, que això sí que és un honor i un autèntic plaer.

Petons!

Barbollaire ha dit...

Mariana t'he tornat a llegir... i, avui, m'han vingut tots el dubtes...

Jo he intentat fer la meva pròpia tria i m'he quedat amb 10... bufff!

Sóc massa exigent amb mi mateix?

Espero quan, tingui una estona, tornar a donar un cop d'ull a veure si arribo a 25!!! XDDDDDD

cabasset de petons dolços (procurant que siguin inspiradors) ;¬)***

Montse ha dit...

Barbollaire, dubtes? t'has quedat amb 10? au, va rellegeix, segur que en trobes més que s'ho valen!
:D
gràcies pels petons inspiradors (si a la inspiració li diem musa, els petons inspiradors què són... mussols?)

;)***********

Montse ha dit...

Oich Martí, que si, que si! quan coincidim allà on sigui ens ho expliquem tot, tot i tot, a veure si així fem treràpia novel·lera! Jo no m'hi he apuntat, a la Catosfera. Em feia mandra i a més, tinc tantes coses empantanagades que... ja sabeu els que em llegiu, els meus problemes amb la conducció, aquest és un handicap gros, també, però no li vull donar la culpa: de veritat, em fa moltíssima mandra!

ai... no sé si està bé, que ho digui així, tan clar i català... veritat que no està bé?
argggg (l'Arare és així)

Una abraçada!

Montse ha dit...

La meva amiga Elena diu que va per la cinquena versió de la seva novel·la actual... així que, jo que només en porto tres, puc seguir endavant! Petonets, jaka!

Montse ha dit...

Deric, però la teva "era bona"!!!
O algú va considerar que era bona, per això te la van publicar.
:)

petonetsssssss

Montse ha dit...

Ohh, Monalitza, qué maco! Sempre tens un regalet a punt per aquells que et llegeixen! Gràcies, maca!

Un petó.

p ha dit...

Jo vaig començar una novel·la eròtica ara deu fer vint anys, í és calr, amb el temps aquella efrvescència s'ha reduït força, de manera que no sé com acabarà la cosa, potser que la reconverteixi.
Va, Arare, ja dies bons i dies millors, i de tant en tant algun dia d'hivern en què sembla que les coses no avancen com voldries, però estic segur que aquest any o el que ve, tampoc importaria que fos l'altre, llegirem la teva novel·la i direm: "jo la conec". És veritat que la qüestió de les modes de vegades és un impediment, però les novel·les perduren més enllà de les modes. Per cert, en castellà o en català?
Si ens veiem en parlem una estona.

Montse ha dit...

Ostres, P, una novel·la eròtica, tu? no m'ho imagino! (però sona bé)
espero que algun dia la pugueu llegir, hehehe - la meva, vull dir- però també m'agradaria llegir la teva!!!

en parlem ben aviat?