Quina novel·la?

Et lleves, et prens un cafè ben carregat mentre mires el mar – avui està tranquil- i et dius que aquesta vegada és de veres, que escriuràs un parell d’hores seguides sense interrupcions. T’autoconvences de l’assumpte i seus davant l’ordinador.

Obres el document on guardes el que estàs escrivint des de fa ... anys!, rellegeixes el darrer paràgraf i penses “això no hauria de ser així”. Rellegeixes el penúltim i descobreixes que les hores que et vas passar la darrera vegada que vas escriure abans de festes no van servir de gaire perquè – ara que hi caus- resulta que et contradius en un parell de frases. Tornes a llegir, ara l’antepenúltim: això no va ni amb rodes!

“Vejam, i si en lloc d’escriure aquest verb aquí el canvio per aquest altre? És l’adequat, el temps verbal? Un adjectiu de més no resultarà gratuït? A veure, refem la frase. Ara. Aaaaaara si.”

Ho tornes a llegir. Tampoc. Mires el rellotge: han passat tres quarts d’hora i encara no has escrit res, només has canviat verbs, espremut idees, arrancat adjectius, contrastat noms, llegit cinc vegades... no anem bé.

Necessites un altre cafè. El mar comença a estar una mica més agitat que abans, potser ha entrat una mica de vent. Ell s’ha despertat i ja ha connectat la ràdio mentre es dutxa. El silenci ja no t’acompanya. No del tot. Tornes a seure davant l’ordinador.

- Reina, on és “la camisa”?
- Quina camisa? En tens una pila!
- Aquella que...
- Ara vinc.

Un cop localitzada “la camisa” tornes a l’ordinador, Un altre cafè potser seria massa. Ell s’acaba de vestir i es dirigeix a la cuina. Prepara el seu esmorzar.

- Et ve de gust un cafè?
- Gràcies, ja en porto dos, si de cas em fas una torradeta amb mantega i melmelada, d’acord?

Ja ha acabat d’esmorzar, tu t’has cruspit dos esmorzars complets i un cafè extra. El mar s’agita per moments, les vegades que aixeques la vista de la pantalla per fixar-la a les onades comencen a ser massa vegades. Els noms se’t resisteixen, els adjectius et semblen massa carrinclons o massa durs, els temps verbals ballen una jota al teu cap, no et recordes de les preposicions i els adverbis et canten una cançó de bressol.

Sona el telèfon. La teva mare et necessita (altra vegada). T’aixeques, et poses l’abric, agafes les claus del cotxe, deixes anar un parell de renecs, surts i te’n vas a veure què és el que vol aquesta vegada. Mentre camines, havent aparcat el cotxe, cap al pis de ta mare, et trobes aquella amiga que fa tant temps que no veus.

- Què tal, com van les coses ara que ja no treballes?

“Que no treballo? Però què s’ha cregut, aquesta? La gent es pensa que si tot el que fas no és remunerat ja no és feina, tot això no té cap mena de gràcia”

- Vaig tirant- respons, la veu com enganxada al coll de l’abric, per si de cas.
- Està bé, i què? Quan et publiquen la novel·la?

“La mare que la va parir”

- Eing? Novel·la? Quina novel·la?

La teva amiga et mira amb condescendència.

- Noia, no t' entenc, de veritat. Fa força temps que estàs amb la novel·la i de moment, res de res!

Encara sort que duus guants, perquè sinó, les ungles se t’haurien clavat a les mans, tant fort has premut els punys, més que res, per no esgarrapar-la a ella.

- Doncs això, estimada: res de res! – saludes i continues cap al pis de ta mare, no sigui que quan arribis te la trobis enfilada a la làmpara.

“Potser és que tot això d’escriure no està fet per mi”... et dius, intentant perdonar-te la vida una vegada més.

La versión en castellano está en Liter-a-tres.