27 de gener, 2008

Benvingut a la vida

Martí (26-01-2008)

Sabeu què em passa? Doncs que de tantes paraules com tinc, no tinc paraules per descriure el que he sentit durant totes les hores posteriors al moment en què el meu fill m'ha trucat per dir-me:

-Mare, venim a portar el gos, em sembla que anem de part.

Això fou divendres a la tarda. Van venir tots dos a portar-nos el gos, tal com havíem quedat. Mare meva, jo ja fa quatre anys que no tinc gos, el gat no óna cap mena de feina, el gos s'ha de treure al menys tres vegades al dia, ja me'n recordaré?

- Ja te'n recordaràs, d'agafar un nadó?
- Això no s'oblida, fill. I es torna a aprendre ràpid!

- Doncs ja veus! el gos... - riem tots.

La V. seu al sofà, amb aquella carona que fem les dones quan estem a punt de ser mares, sabem que no hi ha confusió possible. Està ben preparada, vol part natural. La meva generació - som les darreres del pentotal i les primeres de l'epidural- encara ens preguntem i els preguntem a elles, a les que seràn mares ara mateix:

- N'estàs segura, de que vols un part natural?

I tant, que n'està, la V, de segura. Des del primer dia. I en J. també. Hi ha pocs hospitals, avui en dia, en què tot són tecnologies i on hi ha un excés de cessàries, hi ha pocs hospitals que respectin la voluntat de les mares. Que no les esclavitzin amb oxitocines i amb històries... que les deixin viure el miracle de la maternitat de la manera més natural. Però n'hi ha algun. I ells n'han escollit un, a Salt, a prop de casa, uns trenta minuts aproximadament.

Seiem tots quatre. El gat i el gos es mesuren les forces però sembla que es portaran bé. De fet, ja es coneixen. Han conviscut hores senceres, en sopars, en dinars, en visites, s'han flairat moltes vegades, pero avui el nou inquil·lí s'ha dut la cofa i tot. El Xat deu pensar "això no és normal", però tot va bé.

La V. va tenint contraccions, però tots sabem que encara no és hora. M'aixeco i poso música. Bach.

Bach m'ha acompanyat sempre en moments delicats.Moments d'estudi, moments de calma, moments de reflexió, moments d'eufòria, moments de plor. Aquest és un moment de joia. I escoltem la respiració de la V, acompassada amb el Concerto for oboe d'amore in A major, BWV 1055. En qualsevol cas, és una música combinable amb totes les emocions. Estem tots tranquils, en pau, en la dolça espera.

Al capvespre les contraccions comencen a pujar de to. En el moment oportú s'acomiaden de nosaltres i se'n van... el fill ja arriba.

Us asseguro que aquest ha estat un dels moments més dolços de la meva vida.

A tres quarts de vuit del matí naixia el nostre primer nét. Fill del meu fill, continuador de sentiments i emocions, un nadó que tot just ha d'aprendre a viure. Intentarem ensenyar-n'hi, entre tots, amb tot l'amor del que siguem capaços.

Benvingut, Martí!

31 comentaris:

Борис Савинков ha dit...

Enhorabona iaia !! Que el petit Martí us porti molta felicitat !

Joana ha dit...

Moltes, moltes i moltes més felicitats reina del mar!!!
Quina enveja més sanota que tinc ara mateix i quina sort aquest nen quan vegi quina iaia te, maca per dins i per fora.
Un petó enorme.

Barbollaire ha dit...

Mariana... guarda aquest post per que en Martí el pugui llegir d'aquí uns anys i pugui comprovar què, la dolcesa, tendresa i estimació de la seva avia no és cosa de quatre dies...

Montse... té un què especial aquest post (si, si, a part de l'amor d'avia-mare ;¬P)... que no sigui Bach!

Un cabasset de petonets dolços...
:¬)*

mar ha dit...

Benvingut, Martí!
no sé si hauràs vingut amb el pa sota el braç... però el que si sé, Martí, és que tens l'àvia més meravellosa del món i això si que és venir al món amb un tresor assegurat.
una forta abraçada, de part meva i del Ferran

-Gràcies per la foto, esteu guapíssims.

gatot ha dit...

doncs... només et puc deixar un munt de petons i llepades!

els hi faràs, oi? arare?
i unes quantes també per tu.

anna g. ha dit...

Moltes felicitats per la part que et toca. Quina sort té en Martí de tenir una àvia tan maca. Un petó :)

Anònim ha dit...

Hola Arare!!!

Moltíssimes felicitats!!! Em vaig quedar de pedra en saber això que havies tingut un nét. Doncs sí que seràs una iaia xula, sí.

M'ha encantat el post; és preciós.

Apa, doncs a gaudir tant com puguis del teu nou status. Això ha de ser molt emocionant!

Petons,

Joana ha dit...

Arare,
Quins moments... Quanta pau que es respira en aquest post!
I en Martí deu ser una joia. Disfruteu-lo i ensenyeu-li a caminar per la vida!
Moltes Felicitats!!! .Un petó

MIB ha dit...

qué lindo el post!!! Arare!!! por favor!!!! qué felicidad!!! ser abuelita!!! qué lindo!!!

Les deseo todo lo mejor a ustedes como abuelos y a ellos como padres!!
qué emoción!!

Un gran abrazo reina mora!!

p ha dit...

me li deixes deixar (deixar-te, deixar-vos) un rusc de de mel i un xic de llum, un xic de blau i un poc de blanc, un gotim d'aigua i un tros de terra, un clar de lluna i un cel ben clar, un estel groc i un pi ben vert, un molt de vida i un més d'amors...

:-)

Anònim ha dit...

Felicitats a tota la família i en especial al Martí.
Un petonet ben fort per a tots, Arare. Com a iaia segur que el sabràs guiar per aquests mars tan complexos.

Anònim ha dit...

Felicitats, Arare!
No sé per què no ha sortit un comentari que t'havia deixat abans... Igual he fet alguna cosa malament.
M'ha emocionat amb la descripció del naixement del teu Martí.

Esther ha dit...

moooooltes felicitats capitana!!!!!! un nou tripulant a la vostra nau, un nou petitó a la vostra gran família! benvingut Martí! petonets de la reina mora.

Anònim ha dit...

Llegeix-li el post al bressol, de tant en tant, en veu ben baixa, mentre s'adormi prop del teu somriure tendre, immens,que no abasta a comprendre -ni mai del tot- però frueix deixant-se endur per la dolça fragilitat d'aquell silenci que l'envolta.

Moltes felicitats, Montse i familia! Em fa molta il.lusió que es digui Martí :-)

Isabel Barriel ha dit...

Sí, les paraules t'han acompanyat. La meva enhorabona. I segur que en Martí espera que li dediquis més posts. I contes. I mots que li agradin...
Isabel

Mar ha dit...

Em moro de ganes de veure'l. En persona, és clar. De moment ja he comprovat que és una preciositat i que és clavat al pare! jajaja
(ah! i que se't queia la baba eh!)

Ai aiii
D'aquí a divendres se'm farà etern!!!

Un petó a tots!!!



per cert: ja saps que ara ja pots considerar l'àvia més guapa del planeta, oi?!

Anna ha dit...

Moltissimes felicitats Arare!!!!

Quina alegria ser avia. De tot cor us felicito a tots, i segur que li encomanes a en Martí el teu amor per el mar.

Les teves paraules precioses, estic d'acord amb el Barbollaire, guarda-les per a que les pugui llegir algun dia.
Un petonet,
Anna

Albert ha dit...

Enhorabona, una altra vegada, que és el que importa. Altra cosa és Bach. Touché. Petó.

Anònim ha dit...

Doncs enhorabona, per si no ho han dit prou. Però, deixa'm fer un comentari sobre això del part natural. Em sembla una opció absolutament legítima i que s'hauria de respectar en TOTS els centres hospitalaris. Però, compte! i no ho dic per tu, que ja m'imagino que no vas d'aquest pal, que no es caigui en la demonització de qui opta pel part anestesiat com passa en alguns ambients amb la lactància artificial, que sembla que hi opta sigui una mala mare!
Les oxitocines i altres hormones han salvat moltes vides, de mares i de fills. I el part "natural", al nostre medi és una opció que, per sort, no té res a veure amb el part "natural" de qui no té altres possibilitats en societats menys donades a triar com volen que es produeixin aquests feliços esdeveniments.
En fi, disculpa la diatriba en un moment com aquest, però cada vegada que algú esmenta el tema necessito puntualitzar-ho. Deu ser que em va quedar mala cosciència al subconscient per haver crescut amb "Pelargon".
Un petó molt fort i motíiiiiiissimes felicitats!!!

Montse ha dit...

MOltes gràcies a tots, prometo respondre-us un per un, però demà. Avui han fet una petita intervenció a la besàvia (ma mare) i he anat de bòlid.

Els feliços pares m'han donat permís, per tant, demà, respostes a tothom i foto del Martí.

No puc evitar respondre, però, a l'Antoni:

Ho sé i ho tenim claríssim, company. Jo també vaig créixer amb Pelargon i vaig tenir molts problemes per amamantar els meus nens, que van acabar creixent amb biberons i ... i... i... que si, que et dono la raó, però tu també entens aquesta altra opció, veritat? Una abraçada.

I una abraçada per tothom. Bona nit i moltes gràcies a tothom.

El veí de dalt ha dit...

Hosti! Ets àvia? Però si ets una nena, encara! (Je, je, ja ho sabia: algú m'ho va xivar a Granollers). Felicitats mil i quina sort té en Martí de tenir uns avis tan marítims com vosaltres!

Montse ha dit...

Jaume: moltes gràcies. Segur que algun dia ens trobarem pel passeig de Mar, si em veus, no dubtis a saludar-me, eh? Que la meva foto és més clara que la tev i al damunt, sóc miop i no veig set dalt d’un burro!

Joana, em sembla que a tu encara et falten alguns anyets, per ser àvia, no? Gràcies, maca!

Barbollaire... que no sigui Bach! :) No pateixis, guardaré el post per en Martí!! Un petonet.

Mar i Ferran, Ferran i Mar... una altra abraçada per vosaltres dos (i per la princesa, recorda) i espero i desitjo que es veurem... ben aviat!

Marrameu, Gatot! I tant que els les faré. Més petons i llepades per tu, gat guapo!

Ostres bitxo, feia dies que no et veia. Gràcies per venir en una ocasió tan especial. Un petó ben fort.

Hooooola Xuxi! Quant de temps sense saber de tu! Gràcies per venir, maquíssima, Una abraçada!

Efectivament, Joana, en Martí és una joia, una petita joia que un dia es farà gran i espero que es senti ben estimat. Petonets, maca!

No lo sabes bien, MIB, la emoción que se siente... pero algún día lo sabrás (eh, tarda un poco, ¿vale? No me hagas a mi más vieja de lo que soy, jejeje) Un big beso!

Si, Pere Quart, et deixo deixar-li tot això. El dia que et conegui sabrà que la seva àvia té la sort de tenir un gran amic. Un petó virtual que aviat serà real :)

Ramon: Vols dir que una àvia marinera no és freqüent? :) Jo en conec unes quantes, hehehe... però si, entre tots l’ensenyarem a dur el timó (o al menys ho intentarem, ep!) Petonets.

Glòria, ja se sap, blogger de vegades et dóna petits disgustos, t’estas una hora escrivint i després s’evapora tot. Per sort, aquest si que ha arribat. Una abraçada, maca!

Gràcies, Esther. Espero que algun dia puguis gaudir tu mateixa (ep, primer d’un fill, tu, no fotem... després ja et vagarà de ser àvia, però primer, el fill!) Besets!

Martí, pots estar segur que li ensenyaré els teus palíndroms!!! Una forta abraçada!

Poesiaula, IBM: tinc un reguitzell de paraules, sobre tot, si busco entre els teus poemes (i a fe dels déus que ho faré). Petonets!!

Mar, ara que no ens sent ningú: si jo sóc l’àvia més guapa del planeta, tu ets la tieta més maca de la capa de la terra, ja veuràs com n’estarà, de content, en Martí!!! Un petonet i fins divendres!

Ho faré, Anna, ho faré. Gràcies per venir, una forta abraçada.

Albert... Bach sempre ens deixa touchés. Petons i abraçades virtuals que aviat siguin reals.

Antoni, ets un privilegiat, ahir ja et vaig respondre :) Una abraçada i gràcies per venir!!

Apa, veí! A mi m’hauria agradat, ser a Granollers, però com que ja es preveia tot plegat, vaig decidir que no hi anava. És veritat, sóc una nena, hehehe, però una nena una mica precoç  petonets i gràcies per venir.

@Igna-Nachodenoche ha dit...

Sea bienvenido, demasiado tiempo sin pasarme por tu blog.

Un abrazo.

Trenzas ha dit...

Quina alegría...!
¡Muchísimas felicidades, querida Arare, muchísimas...!
No te imaginas como me conforta esta noticia.
Era justo lo que necesitaba :)
Y ahora a verlo crecer y sonreír.
Una forta abraçada i una montanya de petonets...!

el paseante ha dit...

Moltes felicitats Arare. I no ets una àvia. Ets la mare de la mare del Martí (que és diferent), a més de la cronista oficial del creixement del teu net. Un petonet maca.

(Us puc imaginar a tots plegats escoltant Bach, amb el gat i el gos mirant-se de reüll)

Montse ha dit...

Trenzas, un nacimiento siempre es motivo de alegría (bueno, digamos que en casos "normales") así que me alegra que compartas la nuestra. Un abrazo enorme, amiga.

Montse ha dit...

Ignacio, tú y yo siempre solemos hacer lo mismo con nuestros respectivos blogs. Vamos de uvas a peras, però cuando vamos cogemos un empacho, jejeje, porque lo leemos todo de golpe!

Me alegra que de vez en cuando vengas al mío. Un gran abrazo.

Montse ha dit...

Paseante, em sembla que t'has fet una mica d'embolic de noms, en Martí és el nét, en Jordi el fill. Jo sóc, doncs, la mare d'en Jordi i la cronista oficial del naixement d'en Martí :D

La V. és la mare de la criatura, i ara mateix puc certificar que tots tres són les persones més felices de la capa de la terra... que no? que n'hi ha que també ho són, de feliços? no saps com me n'alegro!!! tant de bo!

gràcies per passar per aquí, senyor passejador. Una abraçada.

Chiara Boston ha dit...

Mati me avisó de este gran acontecimiento...y aunque me pierdo un poquitín con el catalán, puedo sentir tu alegría y compartirla. El inicio de la vida es una celebración!!! Te felicito, abuela.... (y tan joven!!!)

Besos desde aquí

Anònim ha dit...

arare,

volia felicitar-te el mateix dia que vas explicar el naixement del martí, però encara no ho havia fet

montse... arare... felicitats!

fins ara no havia vist encara la foto del martí... i és tan guapet! fa cara d'estar dormint profundament... amb la barbeta mig arrugada damunt del seu braç... què bonic és, arare... què tendret...

m'agradaria vore la cara que fas tu quan l'estàs mirant... la cara dels iaios quan mireu als néts és molt especial... dolça... amb la mirada brillant... i amb aquell somriure que se vos escapa dels llavis...

no sé de qui és la mà que l'està acariciant... son pare? lo iaio? potser algú altre... també es nota que estima a la criatura

una abraçada, arare, i un bessito xicotet a la galta del martí

Anònim ha dit...

Capitana, em sap greu arribar un xic tard al teu bloc. Malgrat ja et vaig fer els honors en privat, no me n'he pogut estar de deixar aquí els meus bons auguris pel petit Martí i per tots els seus.
Gaudiu-vos mútuament! :)

Un petó.

-Trini-