QUE PACTIN!

No estic satisfeta, de com han anat les coses. Que què esperava? Ni ho sé. Pèro res del que ha succeït, en matèria d'eleccions, m'ha donat cap satisfacció. El fet és que no m'agradava ningú. No m'agradava cap de les opcions que tenia. El fet és que cinc minuts abans de baixar a votar, jo divagava frívolament per la virtualitat - com ja sabeu- explicant mitges intimitats - que no intimitats senceres- i intentava concentrar-me - sense èxit- en una decisió que potser ja hauria d'haver fet temps que hauria d'haver tingut clara.

Però vejam. I ara us en faré cinc cèntims, del que passava - i passa- pel meu cap. Quan mires al voltant i veus tot el que està passant, quan veus que no et pots refiar de cap polític, perquè no n'hi ha cap que mereixi la teva confiança, quan veus que l'únic que els interessa a tots plegats és l'ostentació del poder, quan veus de quina manera fan "el pena" davant qualsevol situació, quan t'adones que tots et volen vendre gat per llebre, que et volen fer combregar amb rodes de molí, quan t'adones que el país no pot tirar endavant de cap manera, perquè no hi ha ningú que no miri només pels seus interessos, i ara sé que molts dels semi polítics honrats - que n'hi ha- em miraran malament, et trobes que no saps a qui li has de donar les regnes i tenir la confiança que cal tenir per deixar-te conduir amb tranquil·litat. No, No em sento representada per ningú. Cap partit polític no mereix la meva total confiança i per això, per aquest motiu, ahir, cinc minuts abans d'anar a votar, encara no sabia què fer.

Ho vaig decidir mentre aparcava, mentre caminava cap al col·legi electoral, un segon abans de ficar-me al "confessionari", tirar la cortina, tornar-me a mirar les paperetes. Només en aquell moment, vaig ser conscient que "potser" havia d'atorgar el meu vot a algú que hagués de pactar forçosament amb alguna de les altres forces, perquè ningú no mereixia treure una majoria absoluta, que li podia fer molt mal al meu país. No m'agraden les majories absolutes. Per això, segurament, el meu vot no ha servit de res. O si.

Que intentin entendre's en aquest caos que, entre tots, hem assolit, per burros.

I que els déus ens agafin confessats! però per damunt de tot... QUE PACTIN!

No estoy satisfecha de cómo han ido las cosas. ¿Que qué esperaba? no lo sé. Pero nada de lo que ha sucedido en materia de elecciones me ha dado satisfacción ninguna. El hecho es que no me gustaba nadie. No tenía confianza en nadie. El hecho es que cinco minutos antes de bajar a votar me encontraba escribiendo un post más o menos frívolo, con la cabeza llena de candidatos y la mente indecisa. Muy fuerte, ¿no?

En fin, como no tengo ganas de reproducir todo lo que he dicho en catalán (siempre podéis intentar traducirlo) simplemente diré que no lo tuve claro hasta el momento mismo de meterme en el "confesionario", echar un último vistazo a las papeletas, como quien mira los apuntes antes de un examen, como si ahí estuviera la clave de todo, escoger una, meterla en el sobre, votar y salir pensando: que sea lo que los dioses cran conveniente, que nos coja confesados y, sobr todas las cosas,

¡QUE PACTEN!