12 de novembre, 2006

Mi impromptu (2)

Quan tenia deu anys estudiava piano. I quan en tenia nou, també. I quan en tenia sis. I quan en tenia onze. I dotze. Si, no em mireu així. Vaig arribar a fer tres cursos de piano i quatre de solfeig, examinant-me al Conservatori del Liceu i d'aquí no vaig passar. Mai no vaig poder-me estar més de mitja hora seguida al piano. Finalment a casa meva se'n van adonar que jo no estava destinada a ser concertista. De fet qui em coneix sap que no em puc estar quieta gaire estona, però com que sóc molt ben educada, tinc les meves estratègies perquè no es noti (tant)...però jo us volia explicar el per què d'aquest impromptu.
La meva professora de piano es deia Anna Maria i era guapíssima. Alta, prima, rossa, amb els cabells fins a la cintura, era una dona que jo admirava profundament. I tocava com els àngels. I em renyava carinyosament quan, a mitja classe, jo necessitava aixecar-me per fer una volta per la sala, anar al lavabo o "fer" alguna cosa que em permetés sortir de la presó en què es convertia aquella banqueta. Malgrat tot, va aconseguir que m'aprengués de memòria un vals de Chopin, i que el toqués el dia del festival de final de curs, al Casal del Metge. Va aconseguir,també, que en lloc de vestir-me amb uns pantalons i una samarreta, aquell dia em posés un vestit de nena repolluda amb un gran cinturó i que quan estava tocant en públic, les mans no em tremoléssin més del normal. Jo l'adorava.
Aquell mateix dia, aquella princesa amb els cabells ben pentinats, un vestit blanc llarg fins als turmells i unes mans que eren la meva enveja, va interpretar l' Impromptu Op.90 No 4,in A flat minor, de Franz Schubert i jo em vaig enamorar de Schubert i vaig saber que jo mai no tocaria el piano com l'Anna Maria. I així ha estat. Mai no podré tocar com ella, ni com ningú, perquè no sóc capaç de passar mitja hora seguida al piano sense que se m'emportin els dimonis. Malgrat tot, la música és ben meva com el mar és ben meu. I aquest és el meu impromptu, però em ve molt de gust compartir-lo amb vosaltres, igual que el mar.
Cuando tenía diez años yo estudiaba piano. Y también cuando tenía seis. Y cuando tenía once. Y doce. Si, no me miréis así. llegué a tener cuatro cursos de solfeo y tres de piano, habiéndome examinado en el Conservatorio del Liceo y de aquí no pasé. Nunca he podido estar más de media hora sentada al piano, (sí estudiando o escribiendo, es curioso) Finalmente mi familia se dio cuenta de que yo no estaba llamada a ser concertista. De hecho los que me conocen ya saben que no puedo estar media hora sentada en la misma posición, pero como soy bien educada, tengo mis estrategias para que no se note demasiado. Pero yo os quería explicar por qué ese es mi impromptu.
Mi profesora de piano se llamaba Ana María y era guapísima. Alta, delgada, rubia, con el pelo hasta la cintura, era una mujer a quien yo admiraba profundamente. Tocaba como los ángeles. Me reñía cariñosamente cuando, a media clase, yo tenía necesidad de levantarme a beber agua, al lavabo o a hacer "algo", cualquier cosa, para salir de la cárcel de aquel taburete. Ella consiguió, a pesar de todo, que me aprendiera de memoria un vals de Chopin y que lo tocase en el festival de final de curso, en el "Casal del Metge". Consiguió que me metiera en un vestido de niña repolluda, con un gran cinturón, en lugar de vestirme con los pantalones y la camiseta con los que yo me sentía tan a gusto y también consiguió que las manos me temblaran menos de lo que yo pensaba que me temblarían. Yo la adoraba.
Aquel mismo día, aquella princesa con el pelo bien peinado, un vestido blanco largo hasta los tobillos y unas manos que eran mi envidia, interpretó el Impromptu Op.90 No 4,in A flat minor, de Franz Schubert y yo me enamoré de Schubert y supe que jamás tocaría el piano como ella. Y así fue. Nunca tocaré el piano como ella ni como nadie porque no soy capaz de pasar más de media hora sin que me duela todo y sin que se me lleven los diablos.
A pesar de ello, la música me pertenece, igual que el mar. Y éste es mi impromptu y me apetece enormemente compartirlo con vosotros... igual que el mar.

14 comentaris:

el pensador ha dit...

Bona nit, Arare_. Jo més o menys vaig fer com tu, si bé mai no em vaig examinar al conservatori (anava totalment per lliure). De solfeig recordo haver fet els 5 llibres de "LAZ"; de piano, com que fins que no n'havies fet un de solfeig no et deixaven començar, en devia fer, doncs, quatre. Tot i que -com ja he dit al començament en identificar-me amb tu- a mi també em costa estar més de mitja hora assegut a la banqueta, em va molt bé asseure-m'hi per millorar segons quins estats d'ànim. Ànims, doncs, desitjats per uns dits que també llisquen per damunt d'espais limitats pel blanc i el negre.

Albert de la Hoz ha dit...

Escolto de tot i sóc dels qui toca el piano només a la cuina.

Deric ha dit...

Jo tinc 5 anys de solfeig i 4 de piano però no vaig anar mai a examinar-me, ho feia per gust, per hobby, però finalment ho vaig aparcar i ara el piano em serveix com a taula de malsendreços. De totes maneres, de tant en tant, obro la tapa, li trec la pols i el faig sonar una mica, la llàstima és que es desafina tan ràpid de no tocar-lo!

liter-a-tres ha dit...

Bruixa. Tocar Schubert és molt dificil i el piano també. I pitjor sería si t'encabotares en tocar a Listz.
Schubert és romàtic com tú. ¿T'imagines on podría haver arribat de no morir als 31 anys?

Besos desde la siniestra.

¡ah! baixa-nos un video de Rachmaninov....

Arare_ ha dit...

Listz m'agrada, però no és el meu músico preferido. Abans Rachmaninov i tants d'altres. D'això... el proper serà ell (Rachma) suposant que trobi el video que busco, clar!

Arare_ ha dit...

deric, potser si jo ho hagués fet per gust hauria aguantat més, però a mi m'horroritzava examinar-me en públic - tant de solfeig com de piano- que així és com es feia, i em sembla que encara es fa, al Conservatori del Liceu. ¡Horror y pavor!

Arare_ ha dit...

Albert de la Hoz, quina sort té la teva dona que toquis el piano a la cuina, hehehe... encara que jo no em puc pas queixar, que consti! I què t'agrada més, cuinar o fregar plats? jo el que no suporto a la cuina és endreçar les coses quan vinc de comprar (arggg)

Arare_ ha dit...

Pensador, em sembla recordar que n'havíem parlat, del tema piano :) Sobre blanc i negre tots dos sabem jugar també amb els matisos, veritat?

I una cosa que aprofito per dir: no sé que passa amb alguns blogaires del blocat, que no puc entrar a casa vostra :(

És normal? perquè amb la Júlia no em passa! només amb tu i amb jcp, de veu literària.

Angelusa ha dit...

Pues qué pena, hija. seguro que nos hemos perdido una pianista excelente. En fin... Por cierto, ¿no tendrás ninguna foto de aquel día, vestida de niña repolluda y con un cinturón?
¡Ponla!
¡Ah! Y gracias por lo del mar, pero ya era mío también, eh, aunque sea de tierra dentro.

Arare_ ha dit...

Gelusa, si la encuentro te la mando, pero aquí no la pongo ni jarta vino (perdería el poco "encanto" que me queda, jajaja)

Trenzas ha dit...

¿Y quien no ha destrozado algún piano por ahí y no tiene una pieza memorable?
Aparte de Albert de la Hoz, que hace lo mismo que yo ahora (en la cocina) también hice algún pinito, pero pocos. Eso sí, la afición me dura y tengo, encima del armmario, (porque afición sí, facultad ninguna) un teclado que compré con la esperanza de tener tiempo algún día para volver a machacar las teclas. Pero la verdad es que siento mucho respeto por los vecinos y mejor, no :DDD
Schubert no está entre los músicas que más me gustan, pero esta pieza es estupenda.
Esa fotito, please..!
Petonets

pere ha dit...

Recordes que aquest dissabte és l'aniversari de la seva mort?
(no sé què passa que no puc veure vídeos)

onix ha dit...

Mira un altre historia paral•lela que tenim , encara que jo ho porto com un fracàs es una espina que no m’he tret ,magnifiques eleccions
:)****

Zifnab ha dit...

Siempre me han dicho que tengo dedos de pianista

Y yo respondo que serán los dedos, por que lo demás

Pero es un gusto escucharlo. Bonitos videos

Se feliz