12 de setembre, 2006

Transferencia

Imatge que em transmet una pau indefinible. I és que de vegades hi ha paraules que no tenen definició, us ho asseguro. ( Galícia, 2005).
Imagen que me transmite una paz indefinible. Y es que a veces hay palabras sin definición, os lo aseguro. (Galicia, 2005)

24 comentaris:

Anònim ha dit...

De vegades m’agafen ganes d’anar-me a viure en un lloc així... però... hi ha molts “peros”. De moment he captat una mica d’aquesta pau del teu post.

Bona nit Arare,

Albert ha dit...

Veus arare? Un paissatge així transmet pau. Els paissatge xinesos també solen tenir el riu i els arbres, però ells solen posar també muntanyes, les muntanyes càrstiques, clar que ells a sobre hi posen un poema, Uixxx, que diries tu, aquí ja no entendríem res, mentreque en el teu paissatge s'entén tot.

Una abraçada en so de pau.

Anònim ha dit...

La pau no existeix si no estàs allà per sentir-la. Vull dir que es necessita la saviesa de la natura i algú que la sapiga entendre. Perquè si no, com dius, no es pot explicar amb paraules. Un petó de bona nit

Isabel Barriel ha dit...

Amb el teu permís...sí?


Evoca

Vegetals llepant granit
entre aigües sense nit
fetes de llum encantada,
i balada a ritme de plata
(safata argentada tot encís...)

Evoca credencials
d’espectacles medievals,
evoca melodrames
d’aquelarres esfumats,
evoca remor de riu
que s’aboca pel pendent
amb ball de torrentera,
evoca un suau lliscar
per la vida a la Terra.

Anònim ha dit...

Els paisatges van lligats a nosaltres i per a cadascú poden expressar coses diferents, aquest pot expressar pau, però també tristor, melangia, enyorament...

Anònim ha dit...

Preciosa foto, Arare :-)

Un beso.

Anònim ha dit...

Gracias Arare,
Foto preciosa de una Galicia que casi se nos quema!
Paz y muchos besos sureños.
MCD

Montse ha dit...

MCD! otro beso del norte hacia el sur, guapa!

Gracias Llanos, fue en pleno camino de Santiago.

Tens tota la raó, Júlia, van lligats als moments viscuts - potser quan la vam fer portavem aquesta pau a dins nostre i per això a mi se'm representa imatge de pau - però pels moments que visc ara, potser em transmet més desencís i enyorament que una altra cosa, ves a saber... Un petó, Júlia, bona tornada al cole!

IBM, "sé" que aquest poema l'has escrit mirant la foto. Quina enveja! un petó i bona tornada al cole!

Manel, efectivament, si no la desxifres et podria passar desapercebuda. Un petó de bon dia :)*

Uixxx, Albert! Una altra abraçada, que tinguis un bon dia plujós!

Jaka, jo crec que em podria adaptar a qualsevol lloc, per viure, però si no tingués el mar ben a prop potser em costaria més (i el sol, i el sol, que em carrega les piles com a les calculadores aquelles que van amb la llum, hehehe) Bon dia, maca!

Montse ha dit...

Creo que me he dejado el beso de Llanos, cógelo, Llanos!
:)** (y uno de propina)

mar ha dit...

bon dia, preciosa

ummm... una imatge diu més que mil paraules
però una paraula et pot suggerir més de mil imatges

aquesta imatge és preciosa i tal com dius, suggereix pau
un petó

Joana ha dit...

Molt maca, un paisatge com aquest, una pluja com avui, (potser una mica més suau), un bon foc i un llibre... la felicitat seria això, estic segura.
Petonet.

Elena Casero ha dit...

qualsevol día, Arare, aquestos paisatges seràn no més fotos. De moment, és una meravella.

Petonets des de el este reseco

Miguel Angel Peláez ha dit...

Galicia es preciosa.
Lástima como la quieren quemar cuatro desalmados.
El verde nos da esa imagen de naturaleza que a veces tanto falta en las ciudades ¿Verdad?.

Bss.

Vert ha dit...

Fariem com la Mary Poppins i en Bert. Saltariem dins del quadre o foto... i simplement ho viuriem.
Petons humits.

Anònim ha dit...

¡¡Ostras Arare!! ¡¡Casi se me escapa!! Pero finalmente lo he cogido al vuelo ;-) Grasies maja.

bellosoli ha dit...

molt maca la foto, em recorda que encara hi ha molts llocs per visitar! encara hi ha moltes coses a fer com seure en una d'aquestes roques i observar com flueix l'aigua, al seu ritme, donant petits saltirons en topar amb un entrebanc, però superant-lo sempre! mmmm.... i el soroll de les branques en moure's pel vent!!!

Modgi ha dit...

Sembla mentida que no us n'adoneu. Aquest riu està operat, home!

Montse ha dit...

Modgi, juro pels Déus de l'Olimp que no "manejo" suficientment bé el Photoshop com per poder "operar" aquest paisatge! Si ho sabés fer m'auto-operaria les potes de gall i en lloc d'anar presencialment als llocs, enviaria la meva presència virtual, hehehe!
Però "ni eso", que gairebé tothom sap que els meus inicis informàtics van ser amb el Tetris i el Super Mario 2,tirant de game boy!

Montse ha dit...

bellosoli, si t'agrada la foto fes un esforç i ves a veure-ho personalment! Mai no havia vist uns paisatges tan bonics al nostre país com quan vaig travessar Espanya d'Oest a Est per fer el camí de Santiago a peu.

Montse ha dit...

Ep! per res voldria iniciar ara un debat amb els enamorats de Catalunya, "ojo"! Sempre he cregut que tots els paisatges tenen el seu encant, fins i tot els més àrids... si algú ha estat mai al desert - per exemple- ja sap de què parlo.

Montse ha dit...

Liter, el món sencer em pertany, però us el deixo ;)

Em quedo només amb el mar (que també us el deixo, va, que em sento generosa)

Si, la foto la vaig fer jo "con estas manitas" i la camera digital (gran invent, xq jo no he sabut fer fotos fins que han arribat les digitals, que els aficionats a la fotografia em perdonin)

Montse ha dit...

Vert-Bert, quan vulguis!

(M)Ar(y)are- Poppins

Montse ha dit...

Sabes, Namaste? Mi capitán me dice que yo cuando veo cuatro hierbas ya soy feliz, así que imagínate con estos paisajes...

Cada vez que recuerdo el camino desde Santiago a Finisterre me estremezco pensando que de algunos de ellos sólo quedan matojos quemados y me entran ganas de llorar!

Montse ha dit...

mar, escriptorum54, jaka, avui en penjaré un altre, de paisatge, que em sembla que tal com jo el recordo ja no existeix :(

quina llàstima!