21 de setembre, 2006


Tardor, tristesa
les paraules són un nus a la gola
escolant-se
perdudes
sense rumb
a la deriva

Otoño, tristeza
las palabras son un nudo en la garganta
deslizándose
perdidas
sin rumbo
a la deriva...

5 comentaris:

jaka ha dit...

Sí Arare ja arriba la tardor, per mi es l’estació mes bonica del any i es que soc molt romàntica... es com allò dels boleros...
El poema i la foto ho diuen tot.
:)

Xurri ha dit...

Treu-les, treu-les pausadament passejant prop de la mar, que no es marceix amb el fred com fan els arbres.

No deixis que t'ennueguin.
.
.
.
.
(i canta)

Joana ha dit...

A mi, la tardor, de sempre, em renova. Ni que sempre hi arribo amb un any de més, sempre em deixa nova.
Aquesta mena de tristor, de foscor als capvespres,per mi, son un plaer.
Petonets.

escriptorum54 ha dit...

ya tengo ganas y necesidad de que llegue el otoño. Siento renovarme, revivir.
Como si me fuera quitando lastre de encima.

Besillos bruixa

Vert! ha dit...

No me gusta el otoño, salvo por los colores de la montaña. Bonjour tristesse. Prefiero compensarlo con sonrisas.