Salvador (2)

A veure, enteneu les meves paraules sense tergiversar-les, sisplau, tots plegats!

La pel·lícula em va encantar, només que no em va produir l'emoció que esperava, potser perquè jo estic en un moment en el qual he vessat moltes llàgrimes, potser me'n queden poques de reserva... no, no crec que aquesta sigui la raó.

El que intentava dir és que vaig anar al cine influenciada per tots els mitjans de comunicació i per totes les opinions favorables dels amics. És a dir: no hi vig anar "verge" com a mi m'agrada anar al cine, contràriament a com a mi m'agrada llegir un llibre, que abans demano opinions i llegeixo crítiques.

El cas d'aquesta pel·li és que quan els fets es van donar de veritat jo estava absolutament mesclada amb els esdeveniments perquè els estava vivint en directe. Vaig participar en acctes per aturar la mort de Salvador, vaig sentir la meva impotència davant la forma de dur-a a terme, el repugnant garrot vil.

Amb els anys em vaig adonar que tot el que comportava la formació d'un grup com el MIL , per alguns estava més que justificat (malgrat la presència de les armes) i per a d'altres era un acte més de violència.

Llavors van venir els dubtes "de fe". Sigui com sigui, vaig arribar a la meva pròpia conclusió: si jo sóc pacifista, Salvador no era precisament un sant, encara que en el moment en què va passar tot estigués plenament justificat perquè era una lluita contra l'opressió. Tot, excepte violències, d'una i altra banda, que eren una altra forma d'opressió perquè d'una i altra banda hi havia gent que patia, de vegades gent que patia conseqüències de no pensar com un grup, de vegdes conseqüències de no pensar com l'altre grup. Però la violència era present per ambdues bandes. I vaig aparcar el tema.

Sempre més he anat en contra de la violència, des de qualsevol dels costats. I resulta que com més gran em faig més violència veig, al meu voltant. La impotència ha tornat a fer acte de presència a la meva vida, però com que jo sóc més vella, me la miro de forma més esbiaixada, intento portar una vida senzilla i ser el més justa possible a l'hora de fer judicis de valor. Cada vegada em costa més, fer judicis de valor. Però tampoc no vull caure en el relativisme. Un caos, tot plegat, no us penseu. I un munt de contradiccions.

Per acabar: em fa por que "també" em vulguin manipular des d'aquesta pel·li. He arribat a la conclusió que no hi ha res gratuït, que totes les coses que ens venen donades des de tot arreu, tenen alguna finalitat, ni que sigui la comercial.

I jo dic NO.

Digueu-me desconfiada.

I perdoneu-me, no sé descriure millor els meus arguments.

LA PEL·LI EM VA AGRADAR MOLT. Només que jo al joc dels Oscars no hi jugo, digueu-me escèptica o digueu-me el que vulgueu, hi teniu tot el dret.

A ver, entended mis palabras sin tergiversarlas, por favor, entre todos. La película me encantó, sólo que no me produjo la emoción que esperaba, quizá porque yo estoy en un momento en el que he llorado mucho y quizá me quedan pocas lágrimas de reserva… no, no creo que esa sea la razón.

Lo que intentaba decir es que fui al cine influenciada por todos los medios de comunicación y por todas las opiniones favorables de los amigos. Es decir: no fui al cine “virgen” tal como a mi me gusta ir al cine, contrariamente a cómo me gusta leer un libro, que antes siempre pido opiniones y leo críticas.

El caso de esta peli es que cuando los hechos se dieron de verdad yo estaba absolutamente mezclada en los acontecimientos porque los estaba viviendo en directo. Participé en actos para parar la muerte de Salvador, sentí impotencia ante la forma de llevar a cabo esa ejecución, el repugnante garrote vil.

Con los años me di cuenta de todo lo que comportaba una formación como el MIL. Para algunos, estaba más que justificada (a pesar de la presencia de las armas) y para otros era un acto más de violencia. Entonces llegaron mis dudas “de fe”. Sea como sea, llegué a mi propia conclusión: si yo soy pacifista, Salvador no era un santo precisamente, aunque en el momento en que ocurrió todo yo estuviera justificando ese tipo de lucha porque iba contra la opresión. Sin embargo, todo estaba justificado, según yo, excepto la violencia, de uno y otro lado, que no era más que otra forma de opresión, porque en ambos lados había gente que sufría. A veces sufrían los que pensaban de una forma, otras veces sufrían los que pensaban de otra. La violencia estaba presente en todos lados. Y aparqué el tema.

Yo estaba/estoy, pues, contra la violencia, desde cualquier lado. Y resulta que cuanto más mayor me hago más violencia hay a mi alrededor. La impotencia ha vuelto a hacer acto de presencia en mi vida, pero como que yo soy más vieja, la miro de una forma más sesgada. Intento llevar una vida sencilla y ser lo más justa posible cuando hago juicios de valor. Y cada vez me cuesta más, hacerlos. Pero tampoco quiero caer en el relativismo. Un caos, si me lo permitís. Y gran cantidad de contradicciones.

Para terminar: me da miedo que “también” me quieran manipular desde esa peli. He llegado a la conclusión de que no hay nada gratuito, de que todas las cosas que nos vienen dadas desde todos lados, tienen alguna finalidad, aunque sea la comercial.

Y yo digo NO.
Llamadme desconfiada.
Y perdonadme, no sé expresar mejor mis argumentos.

LA PELI ME ENCANTÓ. Sólo que yo a los Oscars no juego, llamadme escéptica, o llamadme lo que queráis, estáis en vuestro derecho.

Continuo teniendo que poner una palabra para enviar mis propios escritos, ¿qué le vamos a hacer? aunque sea un error me toca las narices.

Durante dos días he puesto a Chavela Vargas: "Luz de luna"

http://www.filelodge.com/files/room32/898884/Chavela%20Vargas%20-%20Luz%20de%20luna.mp3