15 de setembre, 2006

¿Mi mejor post? ¿Hay alguno?

La Joana m'ha passat un altre "meme" que consisteix a buscar quin dels meus propis posts em sembla el millor. Jo no us ho sabria dir, em fa l'efecte que això és quelcom que han de jutjar els altres. Si jo fos "forastera" a mi mateixa, potser diria que el més entretingut (atenció, que no el més bo) de tot el que tinc penjat a la xarxa, podria ser tot el blog dedicat a les meves relacions amb el mar. "Només del mar", que a molts potser us ha passat desapercebut. Són vivències que vaig escriure en un moment en el qual, després d'una gran patacada que em va donar la vida, havia aconseguit tornar a ser molt feliç. Actualment la vida m'està tornant a estomacar de valent, encara que aquest cop, com que tinc uns quants anys més, una bona experiència acumulada i una família que no sé si em mereixo, estic patint d'una altra manera. Veig la mort com a lògica, natural i necessària. I visc la relació amb el meu pare - que gairebé és al final, ja- d'una manera dolça i sense drames. La lliçó de dignitat que m'està donant, juntament amb tot l'amor i l'educació que m'ha donat des que vaig néixer, serà la millor herència que em quedi, us ho asseguro. Aix, perdoneu el rollo!!!

Joana me ha pasado otro "meme" que consiste en decidir cual es el mejor de mis posts según yo misma. Yo creo que eso no me lo puedo autojuzgar, que son los demás los que deberían decidirlo. Si yo fuese "forastera" y llegase a mi blog, creo que me decidiría, por lo que tiene de entretenido, que no de bueno, por mi otro blog, el que está íntegramente dedicado a mis relaciones con el mar - excepto el primer relato- "Només del mar", que a muchos quizá os ha pasado desapercibido. Hay que tener en cuenta que esa serie de relatos la escribí en un momento en el cual, después de una mala pasada que me jugó la vida, había conseguido volver a ser feliz. Actualmente la vida me la está volviendo a jugar, pero esta vez tengo unos cuantos años más, por lo tanto, mucha más experiencia acumulada y una familia que no sé si merezco. Veo la muerte como algo lógico, natural y necesario y vivo el final de mi padre de una forma dulce y sin dramas. La lección de dignidad, junto con el amor y la educación que me ha dado desde que nací, va a ser la mejor herencia con la que pueda contar, os lo aseguro. Buf... perdonad el rollo.

Paso el "meme" a:

"Que la viga en el propio" (si no le ha tocado ya, que no lo sé, que hace días que no lo visito)
"L'Herald de l'Eixample"
" la veu literària"
"Saragatona"
"Jaka"

Son cinco, ¿no? Bueno, es evidente que no puedo pasárselo a todo el mundo, puies, pero que recoja el testigo quien lo desee, faltaría más!

P.D. Conste que a Manel le pasé el anterior y todavía tiene que hacer los deberes, ahora lo tengo castigado, hale!

Conste que me queda un meme por escribir, el de algo que me hubiera ocurrido en un aeropuerto, prometo hacerlo, liter-a-tres, yo siempre cumplo lo que digo, si puedo. Pero aún no puedo.

9 comentaris:

Albert ha dit...

Em sembla que va ser Ciceró que va dir que ningú no pot ésser jutge de la seva pròpia causa, però malgrat tot en el blo de demà diré quin és la meva millor entrada, però insisteixo en el "meva".

Anònim ha dit...

Ei !!! Jo passava per aquí tant tranquil•la a fer la meva visiteta diària i Oh!! Ara l’Arare em posa amb un bon intringulis ... Que puc dir jo d’aquella mena de cosa que tinc que no crec pas que arribi a ser Bloc? M’he encongit de sobte, però be esbrinaré per allí i triaré alguna coseta... Seré atrevida com la meva ignorancia.

En quan al teu bloc “Només del Mar” et diré que m’encanta jo si que de quan en quan i entro i llegeixo, m’agrada tot el que expliques. Jo també he tingut alguna “aventureta” de navegació i el mar es el meu objecte de desig.

Aprofito per recomanar-te un llibre del Jordi Tiñena “El mercant”, si no las llegit crec que t’agradaria molt, la història es una mica angoixant (històries que de ben segur estan passant) però molt real amb el tema de la navegació ja que el Jordi es també com tu navegant real. http://www.usuaris.tinet.cat/jta/

Vert ha dit...

M'ha encantat llegir-te sobre la teva evolució vivencial. Poder soni pretencios, pero vull ratificar aquest canvi dels darrers deu anys que fa que et conec. I penso que pots estar molt i molt orgullosa. Jo ho estic de tu. La prova es llegir-te com parles del teu pare. Enhorabona.
Un petó molt gran.

miquel ha dit...

Arare, Arare, Arare-Montse... Sovint penso que el millor post del meu bloc ets tu (i ella i ell i elles i ells, no et pensis)i la música celta que sona ara, i el moment en què escric i el moment en què em llegeixes (llegiu, no et pensis)i potser una trobada real o virtual fugissera, que repetim o repetirem. Les paraules concretes sovint són només una excusa.
I encara que no toqui, Arare, m'agrada el concepte de la mort dolça, ja t'ho vaig dir.

Anònim ha dit...

Jo seria incapaç de decidir. Crec que el millor post és el que encara està per escriure... Petons amb regust de mar :)

bellosoli ha dit...

el cert és que no sabria dir-te quin és el que més m'agrada dels teus posts. En general m'agraden tots. Potser si que et podria dir quin és el tipus que prefereixo: els alegres en que transmets possitivitats i intentes encomanar-nos, amb diferent èxit, el teu bon rollo! Tot i que ara les circumstàncies que t'envolten no són massa propícies a aquest tipus de posts segur que tard o d'hora ens tornes a innundar amb ells!

Anònim ha dit...

no sé si això del millor post pot existir, com no sigui l'últim, que sempre intenta millorar els anteriors, i la incapacitat de superació fa que continuï provant. Sinó, potser ja podria tancar la paradeta, de tanta satisfacció... Sobre el bloc del mar, per mi ha estat la manera de reconèixer i descobrir la teva veu literària més genuïna. És clar que encara he de llegir altres escrits que no conec. Sobre la mort, em sembla que demostres molt de valor, parlant-ne i encarant-la com ho fas. Que no defailleixi aquesta fortalesa, que segur que és el millor exemple que pots donar. Ah, i et comunico que la veu torna a estar en curs!

Anònim ha dit...

Crec que poc queda per dir. Ratificar el que diuen Vert, literatres, Pere... Som una mica el que ens han fet. I els que poc o molt et coneixem (jo més poc que molt) creiem que el teu pare pot estar satisfet de la feina feta. Un petó pel pare. I del càstic ja en parlarem durant el sopar aquell que tenim pendent (guanyi o perdi l'aposta). Però en moments més apacibles.

Anònim ha dit...

I ara, un altre, de petó. Per a tu