Esperin.Corredisses.Metges.Infermeres.Ambulància.
T.A.C. Neuròleg.Plors.Calla.Tensió.Plors.Neguit.Impotència.Hospital.
Sistema.Impotència.Infermeres.
Impotència.Metges.Impotència.
Sistema.Impotència.Sistema.Hospital.
Sistema.Impotència.Impotència.Impotència.
Metàstasi.
Vertigen.
Impotència. Sistema. Impotència. Sistema. Impotència...
26 comentaris:
Arare, no se el que et passa exactament però intueixo que res bo... ho sento i ànims.
Una abraçada,
ostres! em sap molt greu! déu n'hi dó, metàstasi... és dur. En aquests moments difícils és quan més recolzament us heu de donar. Les esperes a l'hospital són horribles. Descrius molt bé els nervis i la impotència que s'hi sent a l'espera de les notícies que, a més, ja es sap amb antelació que no seran bones. No m'agraden els hospitals i els metges cada cop menys. Malauradament amb els que he tractat tard o d'hora m'han mostrat una gran falta d'humanitat, poc a poc la van perdent durant la carrera fins que pel MIR només existeixen ells. No se que els hi donen.
Però tu sigues forta. El sistema és lent i angoixant. S'oblida massa sovint que amb el que tracta són persones que pateixen. Ai l'arare, pobreta, no saps quin greu em sap per tu. Només et puc enviar els meus ànims i totes les forcetes del Món! i un petó ben gros!
Mort
Silenci, buit...
buit...
...buit
i res
Ho sento.
Sòc aquí.
Ho sento, guapa... Abraçades i petonets de metgessa empàtica, ja saps on sóc.
.
tots els petons dels món. ja ho saps.
impotència pels metges o pel sistema o per que no pots fer res per ajudar? hi ha molts tipus d'impotència, unes creen angoixes, les altres desesperació i les altres ràbia.
que sigui una hora curta i surtis aviat d'aquesta espiral.
Manel: si, ja ho sé. Per tu tqambé. Gràcies.
Mati, no cal dir res. Ets amb mi, sempre!
Cari... en parlarem. No són els metges... és el sistema. En parlarem. Necessitaré explicacions i consol (no per l'adversitat, no per una metàstasi que acabarà els déus saben quan - el com el tinc molt clar- sinó pels comportaments, no els entenc tots, no els puc entendre tots, i mira que ho intento. Però els metges no en teniu la culpa, no, això també ho tinc clar) Un petó molt fort.
Many: lo recuerdo y no sabes cómo lo valoro. Me siento querida y respetada, consolada, apoyada... me siento todo, con quien tengo a mi lado. Pero no es sólo eso y ya sabes a qué me refiero, many. Tú también eres médico (estoy rodeada, socorro) :)
Mar... gracias, bonita. Ya ves, estoy rodeada. Un día estableceremos un debate, si os apetece. Ahora no puedo, razono poquito. Ando muy cansada, demasiado.
Mil besos para los dos (bueno, vale, quinientos para cada uno)
Gràcies, frederic, però en aquestes coses no podem escollir. Tant de bo pogués ser curt, ràpid i indolor. La pregunta seria "per què s'ha de patir per néixer i per morir"? i no tinc respostes.
Un petonet.
jaka, és el meu pare. Gràcies, un petonet, reina.
Bellosoli, nen... ja sé on ets i que em respons. Un petó de Girona cap a Tarragona :)
Arare, mi padre murió todavía no hace dos años. Y me sentí impotente, muy impotente...le amaba con toda mi alma. Pero su enfermedad que nos sorprendió y nos lo arrebató en tres meses, permitió romper silencios que la vida diaria hace hábitos y le dije tantas veces te quiero como él a mí.
Nada más lejos entristecerte, sino darte fuerzas y piensa, que por suerte y por desgracia, los médicos nos equivocamos en el pronóstico, en muchas ocasiones, y a veces la vida regala más vida de la que nosotros mismos podemos imaginar. Arare, ahora, más que nunca, quiérele.
Con todo mi cariño.
Despres de llegir la Mar(curiosa la paradoxa) res mes que afegir. Un peto ben gran. Anim.
Un abrazo, amiga.
Arare, un abrazo fuerte y mi mente envía oraciones de fuerza para vos.
Estoy contigo de alguna manera, a la distancia, y como sea, pero estas en mis oraciones.
Un abrazo fuerte muy fuerte...
En aquest cas no hi ha paraules per guarir una mica el dolor ,peró no m'en puc estar d'enviar
una forta abraçada
Onix, Charruita, Llanos, llegaron los abrazos enteros. Los retengo y los agradezco. Un beso para vosotr@s.
Vert, no hace falta decir nada más... te entiendo. Petonet.
Mar, un beso grande.
Bitxo, continua escrivint aquests bonics poemes, és una delícia llegir-te! Gràcies. Un petonet.
Havia pensat deixar-te un comentari sobre allò que anomenem "el sistema" i com el seu "funcionament" pot arribar a ser molest, irritant, incomprensible, deshumanitzat... Però penso que no és el moment. la part positiva dels moments de dolor sempre és sentir la insospitada quantitat de gent que es posa al nostre costat de manera franca i sincera. Compta-m'hi! Una abraçada.
Antoni, parlarem del sistema i del seu funcionament, ho tinc clavat a dintre.Però potser si que en aquest moment no seria prou objectiva.
T'hi compto! una altra abraçada per tu.
Una abraçada silenciosa,
El mateix, Julieta.
Arare, una abraçada!. Bien podría haber escrito el mismo texto hará unos 3 años. Solo que hubiera añadido "que no llega", tras ambulancia; "fulminante" tras metástasis, y "gracias infinitas por su realismo y cariño" al médico que no le dejó sufrir. La impotencia no nos la quita nadie: hoy me queda su recuerdo; muchas, muchas veces le pregunto "tú qué harías?".
hey amiga...pase para ver eso del juego que dijiste dejaste...pero no lo encuentro! explicame donde lo busco...besos...
grr...yo no encuentro el post!! el ultimo que veo es el del 9 de agosto...donde esta?????
No había visto hasta hoy tu blog con tus últimas noticias y siento mucho que lo estés pasando mal.
Si puedo hacer algo por tí o por los tuyos no dudes en decírmelo.
Dime a que correo puedo dirigirme.
Un fuerte abrazo
Lo he pasado y es durísimo. Sé pr lo que estás pasando. Un abrazo enorme, mi bella Arare.
Georgina.
Publica un comentari a l'entrada