23 d’agost, 2006

Es pot ser feliç esperant la mort? ¿Se puede ser feliz esperando la muerte?

Es pot ser feliç mentre s'espera que la mort et separi d'un ésser estimat?
La resposta és, segons com i en quines circumstàncies, que si. Estic entenent molt bé allò tan teòric que la mort forma part de la vida. Quines coses em passen, no m'ho esperava. Ell està ben cuidat, no té dolor i està envoltat de la seva família- nosaltres- i amics que el van a veure. Ens fa riure amb les seves sortides - no sempre del tot conscients- i nosaltres el fem enfadar quan el volem treure al sol perquè no li marxi el morè que ha agafat durant el mes de juliol, si fos per ell, no es mouria del llit, i això no pot ser. M'agrada pentinar-lo, rentar-li la cara i acaronar-lo amb les meves mans dient-li que és el millor pare del món. Ell em somriu i calla.
La foto només és un símbol del que es pot fer amb els bocins de les coses. Si això es pot fer amb bocins de vidre imagineu què en podem treure dels bocinets del cor!
¿Se puede ser feliz mientras esperas que la muerte te separe de un ser querido?
La respuesta es que en según qué circunstancias, puede ser que si. Estoy entendiendo muy bien aquello tan teórico de que la muerte forma parte de la vida. Qué cosas me pasan, no me lo esperaba. Él está bien cuidado, no tiene dolor y está rodeado por su familia - nosotros- y amigos que van a verle. Nos hace reir con sus salidas - no siempre del todo conscientes- y nosotros lo hacemos efadar cuando lo queremos llevar al sol para que no se le vaya el moreno que ha pillado durante el mes de julio, si fuera por él no se movería de la cama y eso no puede ser. Me gusta peinarlo, lavarle la cara y acaricialo con mis manos mientras le digo que es el mejor padre del mundo. Él me soríe y calla.
La foto sólo es un símbolo de lo que se puede hacer con los pedacitos. Si eso se puede hacer con pedazos de cristal, ¡imaginad qué se podrá hacer con los pedazos del corazón!

33 comentaris:

Joana ha dit...

Tot depén del dolor que aquesta persona estigui patint.
El meu pare va morir de càncer de pàncreas, no li varen trobar fins 5 dies abans, tant aviat va sortir de l'operació, eren tals els dolors que varem decidir que el sedesin, no va tornar a obrir els ulls, jo volía que descansés i l'únic descans, era la mort.
Petonets.

Many@tico ha dit...

Se puede con todo chuin...Nos hemos ido preparando sin saberlo para ello.Quizás lo más duro viene luego cuando ya no tenemos muro que nos permita apoyarnos para descansar o nos proteja del sol.Y tú tienes la suerte de tener mil muros para eso !!!No lo olvides

manel ha dit...

El que és indiscutible és que és el teu millor pare. I l'ha de fer feliç que li ho diguis. Imagina't en el seu lloc i pensa si es pot demanar més. Jo en tinc prou en tenir la família al voltant.
Amb el permís del Capi (i teu, es clar) un petó molt fort

Anònim ha dit...

Se puede ser feliz aunque se sepa el final que predices, lo se por experiencia.

Tu suerte querida Arare, es tener ese corazon capaz de marle ahora con caricias y palabras, pero se que en su ausencia, tu corazon tambien le amaras con tus recuerdos.

Preciosa poesia visual la que nos ofreces en tu comparativa de hoy.

Se te quiere desde el sur con emocion y ternura, Meli

marcaliope ha dit...

A eso me refiero siempre, a eso... Tu sensibilidad te está ayudando, no lo dudes.

Un beso, Arare.

Albert de la Hoz ha dit...

Com dius molt bé el "com" juga un paper essencial. La mort d'un pare no és mai desitjada, però sabem que forma part de la vida perquè "only what is living que only die". El problema és que en la cultura cristiana, la del cel i l'infern, es viu d'esquena a la mort. Jo he conegut una xinesa que té fet el taüt i el vestit que la mare posarà quan sigui morta. La mare ho sap i això la fa feliç, mentre que aquí fins i tot hi ha persones que no fan el testament perquè porta mala estrugança i jo crec que aquest fanatisme és pitjor que l'altre.
Una abraçada de tot cor.

bellosoli ha dit...

m'imagino que si saps que la mort et ronda i que tens tota la gent estimada al teu cantó fen-te costat aleshores l'esperes amb un somriure. En aquest cas si, es pot ser feliç esperant la mort.

onix ha dit...

Aquest vitrall fet de tristors el guardaré com si fos un calidoscopi màgic
;)**

jaka ha dit...

Arare, no se que dir-te, jo he viscut el moment de la mort del meu Pare i la meva Mare... em va sorprendre que fins al final vam parlar com si no passes res, desprès els vaig veure tranquils i “ara que no hi son, es quan mi reconec” (segons un poema de la Montserrat Abelló).
Una abraçada,

Villaykorte ha dit...

Mi padre sabía, comprendía y me hizo comprender que se iba a morir, desde ese momento lo recuerdo como mucho más sabio de lo que yo creía que era.
Un beso.

Albert ha dit...

No sabia per on passaves. Un petó i una abraçada d'un que ja saps que t'entén.

Arare_ ha dit...

Gràcies, Albert, ja sé que m'entens. Una abraçada també per tu.

Isaac, tú y yo somos como los ojos del Guadiana, en nuestros respectivos blogs. Yo te leo y tú sabes que te leo, tú me lees y yo sé que me lees, y de vez en cuando nos dejamos algún comentario. Pero aquí estamos. Un beso, amigo.

jaka, em sembles tan jove que no em podia imaginar que et faltessin tots dos. Ho sento. Un petó ben fort.

Arare_ ha dit...

Onix, quan entro a les catedrals, admiro els rosetons i els vitralls i penso en calidoscopis i en bocins de vida passada, present o futura que, en conjunt, formen aquestes preciositats. Una abraçada.

Aquest és el rosetó de la catedral de León.

Bellosoli, jo no ho sé, només ho intueixo, perquè el veig molt serè. Però també pot ser que la processó vagi per dins, saps? com que no ens ho diu, nosaltres volem pensar que està bé. El que ens fa impotents del tot és "no saber" i haver-nos de fiar del que aparenta. Però preferim pensar que si, que tot va bé i que tot forma part de tot... ai...
Un petonet.

Albert de la Hoz: el "com" és determinant. Ja vaig viure un "com" carregat d'angoixes i patiments... és diferent. Una abraçada.

Arare_ ha dit...

Mar, muchas gracias por tus palabras. Eso espero, aunque a veces la angustia surge por donde menos se la espera... Un abrazo.

Meli, te echaba de menos. Un gran abrazo, amiga!

Si, Manel, el Capità et dona permís perquè em facis un petó. Però em sembla que no calia preguntar-li :), efectivament, la família és el millor que tenim (bé, no tothom pot dir-ho, però en el meu cas és com en el teu). Un altre petó per tu.

Arare_ ha dit...

Many, te tengo demasiado lejos! pero ya sabes que te quiero igual. Gracias por estar ahí, en la virtualidad.

Joana, tens tota la raó. Encara no sé com evolucionarà el tema... no sempre és així, no sempre, ho tinc molt clar. Una abraçada ben forta.

Run Lola Run ha dit...

La teva serenitat és admirable

Un petó d'una desconeguda

bitxo ha dit...

Gaudeix d'aquests moments... ets admirable, adorable i fantàstica, Arare. I segur que ell ho sap i n'està orgullós. Un petó molt gran :)

Empiezo a entender ha dit...

Morí recien cuando te ví: HOY em demanaba per tu i em deia a mi mateixa:

-L'Arare no m'escriu...m'ha oblidat...¡no m'estima mès!


Ho sento per aquest atac d'infantil.lisme, peró es que això es EXACTAMENT el que se m'ha vingut al cap al mati, mentres compraba patates a la boqueria.

Petons argentins i catalans i bolivians

g.

p.d: Ah! Atenciò! i no et pensis que pensaba en algù mès...ès a dir: no estava fent cap llistat de gent, no mès t'em vas apareixer TU, per això et dic que faig flipar tant al veure't al comment. Mès petons, aquest sense papers ni nacionalitat.

Arare_ ha dit...

Ge, no m'he oblidat de tu, sólo me han cambiado algunas circunstancias, escribo menos y paseo menos por los blogs, ya ves por qué. No acabo d'entendre que te'm vaig aparèixer... vols dir a la ment, que vas pensar en mi i aquell dia precisament vaig escriure al teu blog? aquestes coïncidències fan pensar, eh? glups! Petons i abraçades per tu. Hauria estat més romàntic que haguesis estat comprant flors a les Rambles en lloc de patates a la Boqueria, hehehehehe!

Arare_ ha dit...

Ostres bitxo, si pogués t'apujaria el sou!!!!
;)

Arare_ ha dit...

run lola run, m'agrada que visitis el meu blog, ja t'aniré a veure al teu. Un petó blau de benvinguda.

Anònim ha dit...

Desde este rinconcito del norte te mando un beso fuerte
Begoña

Arare_ ha dit...

Querida Beg! mi cariño para ti, también, guapa!

Rosa_Maria ha dit...

Ahir vaig tornar de les vacances. El primer que he fet ha estat entrar a veure com estaves, i no em preguntis per qué, deuen ser cosa de les ones hertzianes aquestes, que ens comuiquen sense saber.
Si em necessiteu i puc fer alguna cosa per vosaltres mho dius, d'acord?
El teu pare si que té la millor filla del món.
Un petonàs.

IGNACIO ha dit...

Si, se puede ser felíz sin duda alguna.
Besos y ánimos.

deric ha dit...

jo vaig viure una situació semblant quan tenia 13 anys, durant un any sencer vam estar cuidant del meu pare i al final només esperavem el desenllaç per ell i per nosaltres.
No sé si es pot ser feliç mentre esperes, jo no ho vaig ser la meva vida va canviar a pitjor durant aquell any.

júlia ha dit...

Jo crec que cada circumstància és diferent i en aquests temes tan sols es pot parlar a nivell personal, com es veu pels comentaris, moltes vegades aquestes situacions provoquen tensions familiars, ganes de que tot acabi, sobretot si el malalt pateix o la situació s'allarga de forma indefinida i desesperant. Però sí, segons com, és pot tenir una vivència positiva en una situació dramàtica, perquè la vida és una escola i tot ens ensenya. De la mateixa manera, persones que viuen en una bona situació sentimental, social, econòmica, de vegades no estan satisfetes i no són felices. Així és la vida. Voldria dir a l'Albert que no crec que hagi estat la societat cristiana la que ha girat la cara a la mort, en la nostra societat, fa anys, es vivia força de cara a la mort, era un fet molt present a tot arreu. Precisament tot allò del cel i l'infern feien que s'insistís en la meditació sobre la mort i la necessitat de 'penedir-te'. Ha estat la modernitat, que ens ha convençut que tot es pot arreglar amb diners, la que s'hi gira d'esquena. De la mateixa manera que el sexe s'ha 'destapat', la mort s'ha tapat o disfressat, s'ha maquillat, com es fa amb els difunts. Crec que en la vida, les coses excepcionals són les més senzilles, les de cada dia, que sovint no sabem gaudir perquè no pensem que són temporals. Una abraçada, Arare.

jaume ha dit...

Una abraçada!

pere ha dit...

T'he visitat unes quantes vegades, arare, però mai no he sabut que dir-te, de vegades hi ha paraules que necessiten dir-se en proximitat o així m'ho sembla a mi. Deixa'm imaginar que m'agradaria, en el moment que toqui, que fossis la filla o el fill que no tinc.

Arare_ ha dit...

Pere, això que em dius m'emociona. Una abraçada molt molt forta.

Jaume, el desaparegut! Gràcies per haver tornat, se't trobava a faltar! petonets

Julieta: cada vegada estic més convençuda que la mort ni s'ha de tapar ni s'ha de maquillar. Però m'ha costat mitja vida entendre-ho!

Deric...em puc imaginar el que vas sentir tu només recordant el que van sentir els meus fills. quan va morir el seu pare.Una abraçada.

Besos y ánimos también para ti, Ignacio :)

Bentornada, Rosa Maria, a tu també se't trobava a faltar! Un petó ben fort.

Anònim ha dit...

¿Feliz? No lo creo... pero lo que tal vez sí que se pueda sentir es serenidad y paz interior.

Arare_ ha dit...

A esa clase de felicidad me refiero, usuario anónimo :) gracias por visitar mi blog.

Jepi ha dit...

Hola , ja et vaig deixar un mail sobre aixo , no ho habia llegit. Si es clar
i pot estar ben segura que ho es a pessar de tot

ptons