21 d’agost, 2006

Una novel·la /Una novela

Dedico aquest post a Sani, de Dipofilopersiflex (el teniu a la dreta). Es tracta d'explicar per què em va agradar la novel·la de José LUuís Sampedro "La sonrisa etrusca". Aquest llibre me'l van regalar quan jo era a a clínica, després de donar a llum el meu segon fill, en Jordi. En Jordi va plorar tres mesos seguits, sobre tot a les nits. En aquell temps, a les clíniques,els nadons els tenien tots junts en una sala, per deixar descansar les mares per unes hores. Te'ls portaven a l'hora de mamar i després podies continuar dormint fins a la següent mamada i així. Teòricament, aquest sistema, que ja fa anys que no es fa servir, era una delícia.Això deien i nosaltres, les que vam ser mares sobre els anys vuitanta, ens ho crèiem. A la pràctica, en Jordi, sorrut com ell sol, no parava de plorar i la monja que tenia cura dels nadons a les nits em va venir amb el nen a coll i em va dir:
"aquí tienes a tu hijo,que es muy malo (pobret meu),que no calla y me despierta a todos los demás". Amb la qual cosa, se li va acabar el problema a ella i se'm va traspassar a mi. Amb en Jordi enganxat com una llagasta perquè sinó no callava, amb una mà aguantant-lo a ell i amb l'altra mà el llibre, me'l vaig llegir en dues nits (el llibre, que no en Jordi).
Plorava en Jordi quan el posava al bressol i plorava jo mentre anava llegint.Entre llàgrimes, vaig descobrir, doncs, aquest autor, que em va enganxar des del primer moment.
La història d'aquest avi que arriba a casa dels fills i estableix una relació preciosa amb el seu nét, amb la seva pròpia malaltia i, més tard, amb una senyora gran com ell, em va deixar un regust agredolç a la memòria que fa que, quan sento parlar de José Luís Sampedro, com si fos la madalena de Proust (madalena o magdalena?) es remouen, amb les emocions a flor de pell, ambdós episodis de la meva vida: el literari i el de la meva segona maternitat (ui, es deu dir així o estic inventant frases noves?)
Us recomano ferventment la seva lectura. No caldria que el llegíssiu amb el vostre fill enganxat al pit, però, si ho feu, potser sentireu el mateix que jo vaig sentir.
Dedico este post a Sani, de Dipofilopersiflex (lo tenéis a la derecha). Se trata de explicar por qué me gustó la novela de José Luís Sampedro “La sonrisa etrusca”. Este libro me lo regalaron cuando yo estaba en la clínica, después de dar a luz a mi segundo hijo, Jordi. En aquel tiempo, en las clínicas, a los bebés los tenían juntos en una sala, para dejar descansar a las madres por unas horas. Te los llevaban a la hora de mamar y luego podías continuar durmiendo hasta la siguiente mamada y así.
Teóricamente, este sistema, que ya hace años que no se utiliza, era una delicia. Eso decían y nosotras, las que fuimos madres más o menos por los años ochenta, nos lo creíamos. En la práctica, Jordi, arisco como nadie,no paraba de llorar y la monja que cuidaba a los bebés me apareció con el niño en brazos diciéndome: "aquí tienes a tu hijo, que es muy malo (pobrecito mío) , que no calla y me despierta a todos los demás". Con lo cual, se le terminó el problema a ella, pero me fue traspasado a mi. Con Jordi pegadito a mi porque si no no callaba, con una mano aguantándolo a él y con la otra mano aguantando el libro, me lo leí en un par de noches (el libro, que no a Jordi).
Lloraba Jordi cuando lo dejaba en la cuna y lloraba yo mientras leía. Entre lágrimas, descubrí, pues, a este autor, que me encandiló desde el primer momento.

La historia de ese abuelo que llega a casa de los hijos y establece una relación preciosa con su nieto, con su propia enfermedad y, más tarde, con una señora mayor como él me dejó un sabor agridulce en la memoria que hace que, cuando oigo hablar de José Luís Sanpedro, cual madalena de Proust (madalena o magdalena?) se remueven en mi, con las emociones a flor de piel, ambos episodios de mi vida: el episodio literario y el de mi segunda maternidad (ay, se dice así o estoy inventando frases nuevas?)

Os recomiendo fervientemente esa lectura. No haría flta leerlo con vuestro hijo pegado al pecho, pero si lo hacéis, quizá sentiréis lo mismo que yo sentí.

21 comentaris:

Anònim ha dit...

Yo ni soy madre ni lo seré, por lo que no puedo opinar sobre la experiencia de la maternidad, pero sí sobre "La sonrisa estrusca". Coincido 100% con Montse. Se trata de un libro tremendamente emotivo, cargado de sensaciones, sentimientos y ternura. Lo leí hace unos años, pero siempre que lo veo en la estantería por azar, me hace sonreir :-)

Un beso,
Llanos.

jaka ha dit...

Bona tarda Arare!!
Fa molts anys que el vaig llegir, ara m’has fet recordar-ho i em va agradar força.

Anònim ha dit...

És una delícia. El rellegiré quan acabi un que em va recomanar una estimada amiga que m'està costant més del que pensava perquè té una lletra molt petita(el llibre, no la amiga). Rellegirè la sonrisa amb el meu nanu enganxat al pit. Si aguanta i no em mossega.

Anònim ha dit...

Era gran com ell la senyora?

Mar ha dit...

Hola Arare, leí ese libro hace muchos años y recuerdo que me gustó mucho...sí:)Un beso.

Pero tu lo leíste con tu bebé y eso lo hace más especial, estoy segura;)

Albert ha dit...

Em sumo a l'opinió generalitzada sobre aquesta novel·la (i tampoc vaig tenir l'experi+encia en estèreo..). A casa en tinc un parell més del Sampietro (La vieja sirena i El amante lesbiano), però no me'ls he fet mai, segurament per respecte al primer. Si algú els ha llegit, ja dirà el què.

Anònim ha dit...

Gràcies maca, pel comentari a ca meva i per aquest post entranyable al teu blog. Més encara per la teva dedicatòria, però el que de veritat és important és haver aconseguit que d'una petita empenta en sortís aquest escrit teu tan emotiu.
Per la meva part, miraré de trobar aviat i llegir-me el llibre d'en Sampedro.

Si no l'has llegit encara, cal que deixis totes les altres llistes pendents i busquis (millor fes-te'l regalar per algú que t'estimi molt) el d'Eduard Punset
Viaje a la felicidad. Els demés poden esperar ... aquest, té una part terapèutica que cura.
De manera que cal posar-lo al davant de tot.
Tinc pendent d'escriure, un dia d'aquests, aviat espero, un post sobre la lectura que jo n'he fet ... Però com veus ja t'avanço que m'ha anat bé per a la salut mental i emocional. Hi ha un aspecte força interessant que és que la lectura del llibre, perquè té alguns forats considerables, et fa venir ganes d'afegir tu mateix (tu mateixa) un nou capítol al llibre: la pròpia visió de la felicitat amb el repàs de moments vitals especialment feliços...
A mi, llegir i pensar la felicitat m'ha fet una mica feliç. Per això et recomano que ho provis tu també. I desitjo que et funcioni.

Albert ha dit...

En francès madeleine i en català madalena. Contestat.
No he llegit res de Sampedro, per tant, m'apunto la Sonrisa Etrusca.
Entenc això de les emocions a flor de pell. Molt bon post.

Montse ha dit...

Gràcies, Albert de la Hoz, sempre em confonc, amb aquesta paraula. Magdalena és la de Magdala. Però molta gent ho diu, igual que diuen "ensiamada", quan en realitat és "ensaïmada" (perquè està feta amb saïm, una espècie de llard), en fi, lapsus lingüístics que tenim.
Una abraçada.

Montse ha dit...

Sani, buscaré l'entrada del post que vaig fer sobre aquest llibre que em dius - que ja he llegit i m'ha encantat- i te'l posaré al teu bloc (crec que va ser pel desembre o el gener, que el vaig llegir, pels voltants de les festes de nadal, això segur).

La teva empenta em va servir per escriure - i a fe dels déus que ho necessitava, els que ens agrada escriure no podem estar gaire temps sense fer-ho, ja ho saps, així que gràcies a tu pel "repte". Un big petó.

Montse ha dit...

Albert, ja veuràs com t'agradarà! esperem comentaris al teu bloc (no corris, no corris, esperarem) Abraçada.

Montse ha dit...

Mar, los hijos son tan especiales que las huellas que quedan de lo que una ha hecho con ellos son imborrables...
Un abrazo.

Montse ha dit...

Manel, ves amb compte amb les mossegades del Manu petitet ;)

Em sembla recordar que la senyora era lleugerament més jove que ell, però el que sé és que no era una noia que pogués ser la seva filla, com s'acostuma a donar tot sovint en la nostra societat (res a dir, només que hi ha coses poc creïbles i/o que tenen un preu).

La senyora era una iaia. I el que importa és que fossin capaços d'estimar-se com a persones, sense que la presència física hi tingués res a veure (però això tu ja ho saps, provocador, que ets un provocador)

Pertorns.

Montse ha dit...

Jaka, m'alegro que l'haguéssis llegit, si no fos així et diria de seguida: busca'l i llegeix-lo! Un petonet.

Montse ha dit...

Llanos, no digas que no serás madre, que igual te llevas una sorpresita. Ya sabes que yo tenía tres niñitos la mar de monos y el guión de la vida me trajo a dos más, un capitán y un velero (bueno, ese fue de propina, jejeje)

Un abrazo grande, guapa, por cierto, aun no has leido el de los mejillones? (es que no me haces los deberes, eh?, tchts,tchts)

Anònim ha dit...

en un moment d'escasedat lectora, m'apunto aquesta recomanació per quan m'acabi el que estic llegint ara: "Yo no tengo la culpa de haber nacido tan sexi" d'en Mendicutti.
Per cert, les monges són la pell de barrabàs, com pot dir "tu hijo es muy malo"? I ella què era? Una mala p...

Zifnab ha dit...

Pues te haré caso.

Aunque dado mi estúpido carácter y miles de recomendaciones sobre el mismo libro, dudo, y como tal, existo malamente

Be happy

Montse ha dit...

zifnab... no lo dudes (no me seas cartesiano) pilla el libro y léelo. Luego me dices algo. Me arriesgaré a que no te guste (a mi no me acaba de entrar Saramago y sin embargo lo sigo leyendo, a ver si me pasa como con la tónica)
Be happy tu también, un petonet català.

Deric, vaig llegir alguna cosa de Mendicutti, però no em devia entusiasmar perquè no me'n recordo ni del títol.
Les moges de les clíniques dels anys 80 eren molt diferents a les poques monges que queden ara - bé, hi deu haver de tot, és clar- jo conec una monja que va vestida de seglar, que no solament és una preciositat de dona sinó que a més a més és un àngel.
Petonets, Deric (et volia felicitar, m'agrada molt més deric que "Fede")

Anònim ha dit...

fa temps que l´he llegit i ja no me´n recordava... la veritat és que jo també vaig plorar molt... sempre m´ha fet molta llàstima el fet de què les persones majors arriben a eixa situació... en fi, m´alegre de vore que a tanta gent li ha agradat també.

Per cert, fa temps que et llisg, i m´agrada molt com escrius.

Anònim ha dit...

M'afegeixo als que consideren aquest llibre com un gran llibre. El vaig llegir fa molt de temps evidentment no amb les mateixes circunstàncies.

Anònim ha dit...

A mi em va agradar molt, diuen que la memòria és el millor crític, i deu ser veritat, ja que el recordo molt bé. He llegit després altres coses de Sampedro i encara que escriu molt bé no m'han arribat a agradar tant, la veritat. Una abraçada,
Júlia