25 de febrer, 2006

Res per dir/Nada que decir

Esta noche he dormido fatal. Y es que hay cosas que no sientan bien aunque una se lo proponga... estaba pensando ¿qué escribo hoy? y como no tenía nada que decir, me dije "mejor no digo nada". Y entonces me he puesto a traducir otro de los artículos del periódico del año 2004, que ya estoy con la traducción de los del mes de mayo. Y mientras lo traducía pensaba "hijamíademivida, hace dos años que escribiste este artículo y está tan vigente como entonces", por eso, desde aquí, y porque no tengo nada que decir de tantísimas cosas como tendría que decir para descargar inconsciente (privado, que no colectivo) os invito a que lo leáis directamente. Hale: lo teneis a un clic de ratoncillo.

Aquesta nit he dormit fatal. I és que hi ha coses que no es posen bé encara que una s'ho proposi. Estava pensant... Què escric, avui? i com que no tenia res per dir, m'he dit "millor no dir res". i llavors m'he posat a traduir un altre dels articles del diari que us estic traduint, de l'any 2004. Ja vaig pel mes de maig. Mentre traduïa (o versionava, segons diria la Janer) m'he adonat de la vigència de l'article. Encara que sigui del 2004 podria haver-lo escrit avui. Per això, des d'aqui i perquè no tinc res a dir, de tantes coses com tinc pre treure de l'inconscient (el privat, que no el col·lectiu) m'he dit que us invitaria directament a llegir-lo. Aquí el teniu, a un sol clic de ratolinet:

6 comentaris:

IGNACIO ha dit...

Cuando nada se tiene que decir, algo tenemos que sacar del bahúl, y bien cierto es, que no hayan pasado años, pero eso es un engaño.
¡Pasan! Y de que forma...

Arare_ ha dit...

Sisisi, lo que quiero decir es que lo que escribí está vigente!! Si vieras cómo se deteriora el paisaje día a día... de sol y mar, pronto no tendremos para ofrecer. Bueno, sol quizá si, pero mar...
Gracias por tu paseo por mi blog :)

Albert de la Hoz ha dit...

Sempre dic el mateix, a nivell personal no em queixo. Tot és millorable i les imperfeccions m'acompanyen. Tanmateix, a nivell col.lectiu, és a dir, país, Mediterrània, planeta, la cosa no és que tingui imperfeccions, sinó que resulta francament negra. Aleshores, encara que no quedi bé dir-ho, la taula de salvació és l'hedonisme i deixar-se dur pels plaers immediats, tant els que podríem dir refinats com els més primitius

Arare_ ha dit...

Albert, afortunadament encara ens queda la bellesa del mar, així, sense més. Afortunadamente nos queda la belleza del mar, así, sin más.

Benvingut al meu blog

Almond ha dit...

Ja fa temps que quan vaig a veure el mar no giro el cap pq només miro a l'horitzó...
Ja fa temps que la Posidonia oceànica està amenaçada per l'alga Caulerpa...
Ja fa temps que les indústries contaminen el mar...

De vegades penso que l'autentic luxe del futur serà comprar aquests aberrants edificis que s'estan construint -això si no cauen per sí sols- i derruir-los per tornar a crear espais oberts i d'increible bellesa.

Crec que hi ha entitats amb conciència social que ja ho estan fent...

En fi. Bon dia de diumenge i confiem...

Almond

Albert de la Hoz ha dit...

Per força em va tocar a la meva joventut fer el servei militar i per força em va tocar fer-lo a la Marina, que era on era més llarg; tanmateix una de les coses boniques d'aquest perìode era, quan nevegava, esta dret a l'aleró d'estribor amb la vista posada a l'infinit o quan érem voltats de dofins. Són coses que no s'oliden.