Sembla mentida, però és veritat- Parece mentira, pero es verdad

Doncs si, sóc jo, again! que sóc a Saint Mammés (res a veure amb l'estadi de futbol)... un poble preciós a la vora del Sena. I mira.. que hi ha wi-fi (ho he descobert mig de casualitat) i m'he dedicat a posar la web al dia, encara que ho havia fet dissabte passat. Així que ja sabeu, podeu veure notícies fresquetes del dia (no gran cosa, perquè en dos dies tampoc és que hi hagi gaire coses a dir). Els paisatges que ens anirem trobant de tornada sembla que encara seran més preciosos que a l'anada, així que ja us podeu imaginar que estem encantats! I a més a més, de moment (toquem fusta) NO PLOU!!!!

Pues si, soy yo, again. Estoy en Saint Mammés (nada que ver con el estadio de fútbol)... un pueblo precioso a la orilla del Sena, y mira, que hay wi-fi (lo he descubierto por casualidad) y me he dedicado a poner la web al día, aunque no hay gran cosa porque en dos días tampoco pasan tantas cosas, claro. Los paisajes que nos encontramos y que nos vamos a seguir encontrando a la vuelta, prometen ser más bonitos que los que nos encontramos a la ida, así pues, estamos encantados. Y encima (toquemos madera por si acaso) NO LLUEVE!!!

foto: Cisnes en el Sena

Ya que estamos... y sin que sirva de precedente... más que nada porque no sé cuando podré ver vuestras respuestas: ¿Alguno de vosotros ha leído algo de Jaime Bailey? Yo es que hace un par de semanas terminé un libro suyo y... bueno... en fin.... quisiera opiniones. ¿Me estaré volviendo (más) rara?... ejem...

Por cierto (al César lo que es del César, seamos justos). En la web (o aquí, que ya no lo recuerdo) dije que en París era muy difícil encontrar literatura española. Me equivocaba. Yo había ido a FNAC y allí SÓLO había una estantería con libros españoles y sudamericanos (unos 40 libros diferentes, conté)... pero el otro día estuvimos en la librería Gibert Jeune, en la plaza Saint Michel y había muchísimos más (por suerte).

Si n'hi havia algun de català... jo no el vaig veure!!!!!! però ja sabem, oi? allò que de Barcelona només ens diuen "Olimpic games" i para de comptar. I de Catalunya només solen conèixer la Costa Brava (Lloret, Blanes, "Calela"...) bé, ja és alguna cosa!
...

De tornada

Amics, amigues, estem preparant la tornada. Demà, diumenge, sortirem de París (si no diluvia, que tot és possible) per anar "baixant", primer pel Sena, després per diversos canals (diferents del que vam fer a l'anada) després per la Saône (i aquí si que farem el camí a la inversa) fins a arribar a Lyon, on tornarem a agafar el Rhône, arribant al Canal du Rhône a Sète, Frontignan, posar el màstil altra vegada, que ens el guarden allà, i ja per mar, altra vegada cap a casa. Déu n'hi do: comptem fer-ho en un mes i mig, que és el mateix que hauriem estat per "pujar" si no haguéssim perdut gairebé un mes pel mal temps a Roses i després a Saint Cipryen. Pels que seguiu la pàgina web, dir-vos que a partir d'ara tornarem a fer com "abans", és a dir, als llocs on puguem connectar-nos, anirem posant la web al dia i allà on no pouguem... doncs mira, res! Vaig a acomiadar-me de París... les meves impressions ( bé, algunes) són a la web, a "Punt de vista de la Capitana".

Amigos, amigas, estamos preparando la vuelta. Mañana domingo, si no diluvia, que todo es posible, saldremos de París para ir "bajando", primero por el Sena, después por diversos canales (diferentes a los que hicimos a la ida) luego la Saône (y aquí si que haremos el mismo camino pero a la inversa) hasta Lyo9n, donde volveremos a coger el Rhône, llegaremos al Vanal du Rhône a Sète, Frontignan, poner el mástil otra vez, que nos lo guardan allí, y ya por mar, otra vez a casa. Un viaje largo, para el que contamos estar un mes y medio aproximadamente, el tiempo que habríamos empleado en la ida si no nos hubiera parado la tramontana en Roses primero y en Saint Cyprien más tarde. Para los que nos seguís desde la web, deciros que a partir de ahora volveremos a hacer "como antes", o sea, en los sitios donde podamos, "subiremos" la web y en los que no, pues no! Voy a despedirme de París... mis impresiones (bueno, sólo algunasd) las encontraréis en la web, en "Punto de vista de la Capitana".

Foto: La biblioteca de la Ópera Garnier (hay dos teatros de la Ópera, este es el antiguo)

Pare

Em portaves "a la muntanya", que era molt a prop de casa i no calia agafar el cotxe - tampoc no en teníem ni falta que ens feia - caminàvem fins als "Leprosos" (mai no em va agradar, el nom que li donaven a aquella zona, però era el nom que tenia) i allà, amb un pal, remenàvem l'aigua de la gran bassa per fer-ne sortir les granotes i els capgrossos. La mare o l'àvia portaven el berenar en una bossa i bevíem aigua fresca de la font,ficant-nos a la boca anissos blancs i petits com perles.

Em fa l'efecte, però, que pel vestuari que portem a la foto tant tu com jo, devíem anar preparats per anar a fer un tomb pel barri un diumenge al matí, un tomb d'aquells que acabaven amb tu i la mare ballant sardanes a la plaça de l'església i jo jugant amb els fills d'altres parelles com vosaltres que, ara que ho penso, un dia també van/vau ser joves.

M'agradaria dir-te tantes coses, pare, però ja no ho puc fer!

Allà on ets hi arriba, la virtualitat? Si no em respons, entendré que no.

Per si de cas, deixa'm donar-te una notícia que sé que et farà molt feliç: pel gener seràs besavi.

Nostàlgies

Passejo per alguns blogs amics i m'hi reconec. Sembla mentida com, les persones, som tan diferents i tan iguals a l'hora. Amb les persones que tenen una edat semblant a la meva, evidentment, m'hi reconec més. Amb les persones que comenten em passa el mateix: reconec o crec reconèixer - més o menys- la seva edat, només per les coses que diuen i per la manera de dir-les. Sempre ho hem dit, però, que la Blogosfera és el mirall de la vida real, perquè n'és el pur reflexe. Sentia parlar ahir, mentre baixava amb el cotxe cap a casa de ma mare, d'aquell invent anomenat "Second Life" que tant de furor va fer en un moment donat, que es veu que ja està "de capa caiguda". Sembla ser que hi ha mils i mils d'"avatars" abandonats i jo me'ls imagino com tètriques i moribundes màscares teatrals llençades al mig d'un gran escenari. Es veu, també, que les grans marques que van apostar per aquest mitjà com a mode de fer-se (més) riques, s'estan adonant que no n'hi havia per tant. Tot plegat em recorda el meu propi pas per aquell mític "IRC", que sé que encara funciona, però que ja fa més de dos anys que ni tan sols tinc instal·lat, tot i que havia estat un mitjà de coneixença de bellíssimes persones, per a mi, amb les quals encara em relaciono de tant en tant, però per telèfon o davant d'un cafetó, que és molt millor que la pantalla, diguin el que diguin. Els meus "nicks" (Arare i Swing) deuen pul·lular per la virtualitat donant tombs com una pilota sense esma si algú no la fa botar. O algú altre se'n deu haver apropiat. Segons com ho penso, fa certa tristesa.

Tornant a això que deia de intuir amb certa precisió l'edat dels comentaristes i dels amics blogaires, m'adono que la nostàlgia, en molts de nosaltres, deixa de ser un concepte per transformar-se en un sentiment arrelat. Tants anys viscuts han fet un solc en les nostres ànimes. Un solc diferent en tots nosaltres, però tan semblant...

Paseo por algunos blogs amigos y me reconozco en ellos. Parece mentira ver cómo las personas somos tan diferentes pero, a la vez, tan iguales. Evidentemente, me reconozco más en las personas que intuyo tienen una edad similar a la mía, lo mismo me pasa con las personas que comentan, a veces por lo que dicen, a veces por cómo lo dicen. Y es que siempre lo hemos dicho: la Blogosfera no es más que el reflejo de la vida real. Ayer, mientras bajaba con el coche hacia la casa de mi madre, en la radio hablaban de "Second Life", ese invento virtual que parece ser que ya está de capa caída. Y que hay miles y miles de "avatares" abandonados por la virtualidad. Yo me los imagino como tétricas y moribundas máscaras tiradas en medio de un gran escenario. Las grandes marcas que habían apostado por este medio para hacer (más) dinero, se van dando cuenta de que aquello no produce tanto como pudiera parecer. En todo caso, me recuerda un poco mi propio paso por el mítico "IRC", que todavía funciona, pero que yo dejé olvidado hace ya un par de años, tanto es así que ni siquiera lo tengo instalado. Mis "nicks" (Swing y Arre) deben andar dando tumbos por la virtualidad como una pelota sin rumbo, a no ser que alguien se haya apropiado de ellos. Según cómo lo pienso, me da cierta tristeza ya que yo conocí a través del IRC, personas encantadoras, con las que todavía me relaciono, sólo que ahora ya es a través del teléfono o sentados frente a una taza de café, que es mucho mejor que la pantalla, digan lo que digan.

Y volviendo a eso que comentaba, lo de sentirse más próximo a unas personas que a otras a causa de la edad, me doy cuenta de que la nostalgia, en muchos de nosotros, deja de ser un concepto para transformarse en un sentimiento arraigado. Tantos años vividos han hecho un surco en nuestras almas. Un surco diferente en todas ellas, pero tan igual...

Foto: Alejandra Kalnisky

Insomni/Insomnio

Per primera vegada en molt de temps, tinc tota una nit d'insomni per endavant i per primera vegada no sé massa ben bé què dir-vos. He tornat, ja ho vaig comentar, que tornaria, per passar una setmana curta a casa i veure els meus, els nostres, la meva. Vull dir, fills, vull dir les seves dones, vull dir els nostres amics i vull dir la meva mare.

Jo, ara, confesso que no hauria vingut, em feia tota la mandra del món i el nostre petit univers de 10 metres mal comptats ancorat en aquests moments a París, és la meva llar. Però en trepitjar la casa l'he reconeguda de seguida. Fins i tot el Xat està content de la nostra tornada, que encara que diguin que els gossos són més llestos, jo dono fe que el meu gat m'enyora, quan no hi sóc!

Dilluns marxem altra vegada, passat el lapsus de visita ... i sé que tan punt entri de nou al Blauet, haurà tornat a canviar la ubicació de la meva llar. I és que jo, en això de les cases, no dec ser gens fidel, m'agrada anar allà on el vent em porti .

Arribar a Catalunya i veure el panorama político-social no ha estat agradable. Evitaré parlar de l'apagada general, evitaré parlar de l'estat en què es troben els nostres trens de rodalies, dels col·lapses de les nostres carreteres, evitaré parlar de la'angúnia d'haver observat, per enèssima vegada, que probablement, per comoditat de tots nosaltres amén, continuem sense poder confiar en els que ens governen, siguin del partit que siguin. Una llàstima. Uix, però si he dit que evitaria parlar-ne! (perdoneu)

El meu mar està bé, però força brut. Una llàstima... Al Sena hom no es pot banyar: és un perill i està prohibit. Els parisins es treuen la calor a base de dutxes fresques que els instal·len a les vores del Sena, però només hi va el jovent i la canalla. A part, la temperatura -fins ara i amb l'excepció d'un parell de dies- és fantàstica per passar l'estiu. Ja hi firmo, jo, si no fos per la pluja... ai... sempre hi ha un però! de tota manera, darrerament ja no ens plou (tant)...

Al meu pecé són en aquest moment les tres i dotze de la matinada. Potser que provi de dormir una mica... no?

Por primera vez en mucho tiempo, tengo insomnio y también por primera vez en mucho tiempo no sé muy bien qué deciros. He vuelto, ya lo comenté, para pasar una semana corta con los míos, hijos, nueras y madre.

Ahora confieso que me daba una pereza tremenda volver - para volver a irme el lunes a primera hora- desde nuestro pequeño universo de 10 metros mal contados, que es el Blauet, anclado en París. Sin embargo, una vez aquí, estoy contenta de haber venido. Incluso Xat está contento con nuestra vuelta, que aunque digan que los perros son más inteligentes que los gatos, ¡estoy convencida de que mi gato me echa de menos!

Yo no soy nada fiel a los domicilios. Ahora estoy muy bien en mi casa, pero en cuanto ponga los pies en el Blauet, de nuevo aquélla será mi casa. Una, que es así de desnaturalizada.

Llegar a Catalunya y leer el periódico tres días seguidos - allí lo leo una vez a la semana, que llega tarde y es más caro- me ha sumido en una tremenda angustia de la cual no voy a hablar ahora. Una angustia en el terreno político-social, de la cual no pienso hablar demasiado. no creo que valga la pena.

Mi mar está bien pero sucio. Una pena. En París la gente no se puede bañar (salvo en las piscinas) ya que en el Sena está prohibido, las aguas son sucias y hay mucho tráfico fluvial. Los parisinos se sacuden el calor de encima, metiéndose en las duchas que para ello habilita el Ayuntamiento, a las orillas del Sena. Hay una piscina,m también, pero sólo la usan críos y adolescentes. Aparte de todo, la temperatura - salvo un par de días en los que llegamos a los 35 grados, que se dice pronto- suele ser más birn "fresquita", lluvias aparte. Ya firmaría yo para pasar los veranos a 23 o 24 grados. Pero el clima es el clima y es lo que tiene.

Aquí dejé de escribir, eran las 3 y 12 de la madrugada y mis ojos, como naranjas, no se querían cerrar. Los obligué un poco y por fin me dormí...

Desde París para variar

Hola de nou. Només saludar-vos. Acabo de "pujar" alguns altres comentaris a la web i més fotos a l'àlbum de Picassa. Una abraçada per tothom i bones vacances a qui estigui de vacances i feliç treball als que encara no les han començat. Aquí a París fa una fresqueta ben bona (cal sortir "de casa" amb una jaqueta per si de cas i sobre tot, sempre amb el paraigua)

He de confessar que la primera vegada que vaig estar a París no em va agradar, preferia Londres (tal com comenta Waipu Carolina en el post anterior). Si, a mi també em va passar, però a París hi he tornat i a Londres encara no... espero poder-ho fer algunh dia, malgrat que en anglès no en rasco ni mitja!!! i en canvi, el francès se'm dona molt bé i m'entenc amb tothom. Això sembla que no, però hi fa molt. M'hauré d'afanyar a aprendre anglès, com ja he dit en més d'una ocasió.

Bé, us deixo, que això és com un taxímetre!!!! buf buf buf...

Que digo que he subido la web (poca cosa, pero algo es algo) y fotos a Picassa. Y que yo también pensaba que era más de Londres que de París, pero es porque nunca había estado tanto tiempo en París, mientras que en Londres sólo he estado una vez una semana.

Y que os dejo, que esto cuenta como un taxímetro...

Ah, se me olvidaba: felices vacaciones a los que las empiezan y feliz trabajo a los que todavía no las han empezado o a los que ya las han terminado.

Veo de subiros una foto, a ver... si, Arare mirando un escaparate de una boulangerie que no es tal. Han conservado los carteles que había antes, pero las tiendas son nuevas por dentro. Barrio del Marais, yendo hacia Les Halles, cerca del Centro Pompidou.

Des de Paris (again)

A veure, avui soc al cyber que no em permet penjar web pero si entrar al meu blog, per aixo he decidit respondre-us als que em vau deixar comentaris el darrer post i explicar-vos alguna coseta mes. (recordeu que els accents brillaran per la seva absencia, que no hi ha ce trencada ni la enye castellana; aixi que no demaneu massa correccio ortografica)

Viure a Paris es una experiencia diferent que, com ja sabeu els aue ens seguiu a traves de la pag. web, ens feia il.lusio que fos el nostre primer viatge. Els deus diran si n'hi podra haver algun altre, de moment estem vivint aquest i intentant expremer tot el suc que conte. Quan s'ha passat per algunes etapes molt dures a la vida, una cosa com aquesta es una benediccio dels deus, encara que costi molt de sacrifici, ja se sap, qui vol alguna cosa, alguna cosa li costa. Trobo a faltar els nostres fills i (una mica) ma mare, pero aixo es normal i com que se que tothom esta be... ui, pero no us explicare que tambe us trobo a faltar a vosaltres, perque semblaria que us faig la pilota i no vaig per aqui, com ja li he contestat a la Joana en el post anterior.

Crec que a hores d'ara ens hem recorregut tot Paris i quan dic tot, es tot. A peu i en metro. No parlo solament dels llocs obligats que ja vaig comentar l'altre dia... avui, sense anar mes lluny, hem visitat el barri on hi van viure durant molts anys una gran part dels refugiats de la guerra, alguns encara hi viuen, molt vellets, ja, i d'altres ja van tornar... en qualsevol cas, no solament hi havia refugiats espanyols, sino de moltes nacionalitats. Allo, encara que no sigui tan bonic, tambe forma part de Paris.

L'altre dia vam anar a parar en un barri on els veïns es van plantar i no van deixar que hi arribes l'especulacio urbanistica, amb la qual cosa s'ha conservat i millorat molt. No tot, esta clar, pero si molt. Tots els carrers tenen noms de flors i els balcons i les finestres exhibeixen, efectivament, un be de Deu de flors de tots colors. No es un barri ric. Es un barri estimat i cuidat. Quan puguem penjar la web, un dia d'aquests, podreu veure les fotos que tenim a l'album de picassa. (un gran invent, perque si haguessim de penjar totes les fotos a la web no la podrieu ni obrir)

Lamentablement he consumit tres quarts de l'hora que tinc i encara he de veure el correu, aixi que torno a demanar perdo per no poder visitar tots els blogs que m'agradaria.

Quant a literatura, me'n faig creus del que he arribat a llegir, que he esgotat gairebe tot el que m'havia emportat (algunes coses val a dir que no em ve de gust llegir-les i me les endure tal com estan, es a dir, a la prestatgeria del Blauet) vaig recorrer llibreries importants ( o relativament importants) i he comprovat amb cert neguit que si vols comprar literatura en espanyol ho tens forca cru. Si el que vols es alguna obra en catala ho tens impossible del tot. Quina llastima... malgrat tot, em vaig comprar algunes obres en format butxaca que us comentare quan torni a casa, que aqui no tinc temps!

Siento no poder traducir, si quereis saber cosas, por favor, dirigios a la web, esa si que la traducimos siempre.

Salut, les copains! (era una revista que coneixeran els iaiets com jo. Els joves, no n'heu ni sentit a parlar)

Salut, companys i companyes!

Ole,ole!

Dema podre penjar la web, que hem trobat un cyber on ens deixaran portar el portatil, valgui la redundancia. Aixi que dema, dia de la festa Nacional francesa, tinreu mes web!



Que manyana podremos colgar la web, porque hemos encontrado un cyber como mandan los canones. Hasta manyana, dia de la fiesta nacional francesa, pues.

Per fi, Paris / Por fin, Paris

I doncs, aqui estic, escrivint des de Paris, amb un ordinador d'un cyber, és a dir que no podre "penjar" la web, altra vegada igual! Es un misteri, aixo de les tecles franceses, no se on amaguen els accents, la ce trencada i altres signes, pero per al que he de dir, ja en tinc prou.

Vam arribar a Paris el dijous passat, despres d'haver fet tot el canal sota la pluja. I plou,plou, tot és nuvol i gris, plou,plou, pero soc a Paris!

Si, es una mala copia de la canco de la Motta, fa tant de temps. Ja hem vist tot allo que ningu no s'ha de perdre com a turista. Ara ens toca veure tot allo aue ningu s'hauria de perdre com a viatger. Esperarem a visitar el Louvre i el dels impressionistes a que vinguin a veure'ns en Ferran i en Miquel, el dia 28 de juliol. De moment ens hem extasiat amb la musica dels cantants del carrer - a la placa des Vosges, sobre tot- i anant a La Sainte Chapelle a sentir Bach i Vivaldi... no ho puc explicar tot aqui, ho he explicat a la web que no puc penjar i que penjare quan pugui... van venir a veure'ns en Jordi i la Violeta, en fi, tot acaba de comencar, aqui. El viatge, malgrat la pluja, ha estat tan interessant com sera l'estada al mateix Paris, us ho asseguro. Interessant i precios! Continuara...

Us faig saber que per primera vegada a la vida acabo de guanyar un diminut premi literari, el de "relatsencatala.com", amb l'unic relat que hi vaig enviar fa un any i mig (coses de la vida) pero aixo m'ha animat i quan torni n'enviare mes!

No me lo hagais traducir todo o no podre ni mirar otros blogs aunque sea por cortesia, ay!

Paris bien vale un mes y medio de subir y bajar esclusas, os lo prometo. Y el viaje en si mismo, otro tanto.

He ganado un concursillo literario por primera vez en la vida, felicitadme :)

Ah! y que se os quiere. De echaros de menos no tengo demasiado tiempo, os lo aseguro.

I mes records des d un ordinador frances

Un gran baiser des de la France. No podem penjar la web, avui, pero si que us podem enviar un peto

El país dels ocells/El país de los pájaros

Estornells, tórtores, puputs, corbs, garces, pardals, rossinyols, merles, ànecs i cignes i altres espècies que no conec... barrejat amb les granotes, són la banda sonora que ens acompanya cada nit. A la tarda hom pot escoltar La Traviata, Serrat, Llach o qualsevol peça de Bach o de qualsevol altre compositor estimat. A s'hora baixa, però, és molt més emocionant escoltar el no-silenci, aquest no-silenci que ens ofereixen totes les espècies que us dic. Benvinguts al meu repertori auditiu.
Si mai podeu i esteu de pas per França, aneu fins a Dijon.

Estorninos, tórtolas, cuclillos, cuervos, garzas, gorriones, ruiseñores, (no sé como se llaman les merles en castellano y no tengo tiempo de buscar en google, hay poquita cobertura), patos, cisnes y otras especies que desconozco... mezclado con las ranas, son la banda sonora que nos acompaña cada noche. Por la tarde, uno puede escuchar La Traviata, a Serrat, a LLach o cualquier fuga de Bach o pieza de cualquiera de sus compositores queridos. En la hora violeta, sin embargo, es mucho más emocionante escuchar el no-silencio que nos ofrecen todas las especies que os digo. Bienvenidos a mi repertorio auditivo. Ah! Si alguna vez viajáis a Francia, no dejéis de visitar Dijon.

Foto sup: Saint Jean de Losne (escenario del concierto de los pájaros)
Foto inf: Dijon...

Viatges i flors (i llibres)

Al·leluia! M'he hagut de descarregar el Mozilla firefox aquest per poder accedir al meu blog!... quines coses, l'explorer no em deixava entrar, suposo que per qüestions de seguretat, no es devia creure que jo era jo i que des de Saint Jean de Losne i des d'un wifi d'un petit gran port fluvial no era normal que entrés a explicar les meves misèries informàtiques...

Bé, doncs aquestes ja no les explicaré. Només us diré que per demà tenim programada una excursió a Dijon en tren, que el viatge està resultant fantàstic, que la convivència en un espai de menys de 10 metres podria haver estat desastrosa i és una meravella, que estic contenta, feliç i tranquil·la com mai ho havia estat (bé, m'enyoro una mica de la mare i dels fills, però això ja entrava dins del previst)... que encara que sembli mentida, aquestes són unes vacances molt cansades (sarna con gusto no pica, i és ben cert, ep, que no és una queixa)... dic que és cansat pel tema de les escluses, però només és una manera de dir-ho.

Els paisatges són realment increïbles, la gent que ens anem trobant és amable (si bé és cert que no tenim ocasió de parlar de res que no sigui del temps atmosfèric o de si es dirigeixen cap al canal de la Bourgogne - el canal de la vergonya, diu el capità i mira, m'ha fet riure... - o si van cap a Dinamarca o... vull dir que és fàcil trobar gent viatgera simpàtica quan no has de començar a parlar de política o de religió, posem per cas, o de com els va la vida de parella)

Vaig acabar el llibre de l'Almudena Grandes "El corazón helado". He de confessar que em va encantar, tot i que havia comentat que, tot just començar-lo, em semblava que era molt igual que tots els seus. He de retirar el que vaig dir. Si bé jo hi hauria coses que les diria de manera diferent (però per això jo no sóc ella i quina llàstima, eh? perquè ella escriu com a mi m'agradaria escriure) vull dir, doncs, que si jo fos ella, algunes coses les diria de manera diferent. Que en aquesta obra abusa de les paradoxes (ep, penso jo, eh?) i ja està: aquesta és tota la meva crítica. Podria aprofundir més però no ho faré perquè vull dedicar-me a comentar així per sobre, el que estic rellegint ara mateix: "Vida privada", de J.M. de Sagarra. L'altre dia li deia al Pere - via sms- per cert, Pere, a veure si em respons... li deia que aquest llibre, quan el vaig llegir per primera vegada em va semblar una cosa i ara, al cap de ?¿?¿?¿ anys, me'n sembla una altra (això ja sol passar). Tot i que literàriament és una obra excel·lent, no se li pot demanar més i menys tenint en compte l'època en què va ser escrit, el contingut em fa l'efecte que actualment és allò que en podem dir "políticament incorrecte", per la manera en què tracta els temes que tracta. Una cosa semblant em va passar - salvant totes les distàncies, molt grans, a més a més- amb un llibre de Manuel de Pedrolo "Un amor fora ciutat". Quan el vaig llegir per primer cop em va impressionar. Quan, al cap dels anys, el vaig tornar a llegir, em va semblar tota una altra cosa. Que els temps canvien, ves! I nosaltres també.

Ep! passeu per La tertúlia i doneu la vostra opinió, que fa pocs dies han encetat un tema nou i força interessant, com tots els de La tertúlia!

I ara permeteu-me que me'n vagi a dormir, que demà hi ha matines! Si tinc la sort de poder connectar altra vegada, demà us ho traduiré.

Que si me puedo conectar, mañana traduzco.

Hemos puesto la web al día (al día de anteayer, más o menos, pero al día)

Bueno, pues si, puedo conectar pero todavía no puedo disponer de media hora para traducir en condiciones, porque nos vamos a Dijon en tren y la estación está a media hora andando (es lo que tiene, eso de viajar) de todos modos, si nada falla, por la noche traduzco, hago otro post y vuelvo a actualizar la web.

A ver, o traduzco, o hago otro post o pongo al día la web, pero no puedo con todo. Sólo un abrazo, pues, para los que no hayáis podido entender todo lo que dije ayer. De todas maneras, mi amiga MIB, que es argentina, cuando no entiende algo, utiliza el traductor y parece que funciona. Gracias por la comprensión.

Records/Recuerdos

Nois i noies de la sala: no sé per què pero no podem accedir a la nostra pròpia web (algun misteri informàtic dels que ni el capità ni jo som capaços d'arreglar) però prometem que a la que puguem ho intentarem, de fet la web la tenim al dia pero no la podem publicar!!! Molts, molts molts petons i molts molts molts records a tot bitxo vivent!
Si que anem pujant fotos a l'album de Picassa quan podem.
Que no tenemos acceso a nuestra propia web, pero que vamos subiendo fotos a Picassa, espero que podáis verlas, por lo menos, aunque no os podáis hacer una idea exacta de lo que estamos viviendo.
Muchos besos y recuerdos.

Foto: un cigne a l'esclusa

Nomes saludar des del Rodano

Doncs aixo; nomes dir bon jour des de Viviers, un poble encisador a la vora del Rhône.

Pues eso. Solo saludar y decir bon jour desde Viviers, un pueblo precioso a la orilla del Rodano.

Vamos haciendo la web, en cuanto podamos la colgaremos.

Besos, petons.

"No meme" de zapatos- "No meme" de sabates

De la mateixa manera que Alícia celebrava el "No aniversari" jo em munto el "no meme".

Algú no m'ha passat el meme, que -entre nosaltres- tampoc no sé massa de què va, però es parla de sabates. I m'ha fet gràcia. i per acomiadar-me altra vegada, ja que un dia no gaire llunyà us vaig deixar una sabata molt prosaica, avui us en deixaré unes de les que més m'agraden però que només puc lluir en comptades ocasions. I com que ningú no m'ha passat el meme, doncs jo tampoc no li passo a ningú. Apa.

De la misma forma que Alicia celebraba el "No cumpleaños" yo me monto el "no meme". Alguien no me ha pasado el meme que - entre nosotros- no sé mucho de qué va, pero se habla de zapatos. Y me ha gustado. Y para despedirme otra vez, ya que un día no muy lejano os dejé un zapato muy prosaico, hoy os dejaré unos zapatos de los que más me gustan pero que sólo puedo lucir en contadas ocasiones. Y como que nadie me ha pasado el meme, pues yo tampoco se lo voy a pasar a nadie.

Aquestes són per "ocasions i festes de guardar"(no em pregunteu què s'ha de guardar) Éstos son para "ocasiones y fiestas de guardar" (no me pregunten lo que hay que guardar)

I aquestes són molt més habituals, encara que també serveixen per "ocasions i festes, tant si es guarda com si no es guarda" (la bamba blanca entre els meus peus no és meva, eh? és del meu fill)

Y éstas son mucho más habituales, aunque cabe decir que también sirven para las "ocasiones y fiestas, tanto si se guarda como si no se guarda"(la bamba blanca entre mis pies no es mía, es la bamba de mi hijo)

Y con este sencillo y emotivo acto, os vuelvo a dejar hasta ni se sabe cuando. Sed felices.

Una de barcos (para todos)

Pues eso: ¡un camarote!





No es el camarote del Blauet, pero todo se andará (en cuanto empiecen las visitas, vas a ver tú)

El circ

Mon Dieu! Com està el pati! Jo vinc d'allà on els partidaris de la Ségoléne "sont desolés" i Monsieru Sarcozy intenta arreglar les coses (a la seva manera, és clar, que no és la manera dels seus contraris) vinc pensant "torno a casa" encara que per pocs dies i em trobo amb un pollastre muntat amb la política de casa nostra que Déu n'hi do. de fet no sé per què m'estranyo, perquè ja m'ho conec. Però tenia la sensació que "tornar a casa" volia dir, d'alguna manera, trobar una pau espiritual, no sé com dir-ho. Però no. Allà els uns, aquí els altres, però en realitat, com era allò? " los mismos perros con distintos collares"!

Aquest matí sentia diverses tertúlies, que són el nostre pa de cada dia a totes les emissores i dins meu ha tornat a fer-se palès el sentiment que la única cosa que volen tots plegats és el poder. Punt. Després, no importa res. Però res de res. I faran servir qualsevol argument, per inverossímil que sigui, sense que els caigui la cara de vergonya -perquè no en tenen- ficant al sac qualsevol engruna del que faci falta, només els cal que els dóni la impressió que pot acabar en un vot. Quines penques!


I després, l'abstenció dels ciutadans, "tampoc" no els fa vergonya. Ells van al seu aire, i els ciutadans no els importem per a res. Només volen vots, vots vots. Obsessius compulsius.


A nivell polític, a nivell d'aquesta democràcia malalta que patim, ja fa tant temps que em sento tan estafada que no me'n puc sentir més.


Prefereixo barallar-me amb la fúria dels elements naturals, de veritat!

El deber me llama /El deure ciutadà i tot això...

Pues si: había que ir otra vez a casa, ésta era calculada, para la declaración de la renta y varias cosillas más...como ver a los hijos y a mi mamá... así pues, como que debido al mal tiempo no podíamos continuar y entrar en el Ródano... decidimos adelantar la fecha a ver si mientras se arregla el tiempo, que vaya mesecito de mayo nos está dando... (para más detalles, ver web)

Vamos a estar en casa un par de días, iremos de bólido, pero entraré un ratillo cada día, aunque sólo sea para saludar.

Doncs si: calia tornar a casa, aquesta tornada estava calculada, per la declaració de la renda i unes quantes cosetes més... com veure els fills i la meva mare... així doncs, com que degut al mal temps no podíem continuar i entrar al Rhône, vam decidir avançar la data de tornada a veure si mentrestant s'arregla aquest temps, que Déu n'hi do quin mes de maig ens està fent! (per a més detalls, veure web)

Serem a casa un parell de dies, anirem de bòlid, però entraré una estoneta cada dia, ni que sigui per saludar.

Hola hola desde la France (again)

Como ibamos diciendo... estos teclados no son iguales, todavia no he encontrado los acentos, pero os aseguro que con el tiempo los encontrare (nada me molesta tanto como escribir sin acentos, que yo soy de la vieja escuela)...
Pues aunque en este puerto hay wifi, parece ser aue unas veces "marche" y otras veces "ne marche pas". Y hoy "ne marche pas" y me sabe mal porque tanto el Capitan como yo hemos hecho los deberes y hemos puesto la web al dia, pero claro, para enviarla, necesitamos hacerlo con nuestro ordenador y... c'est domage, je suis desolee, mais nos quedamos sin subir la web.

Com anavem dient... aquests teclats no son iguals, encara no he trobat els accents pero us asseguro que amb el temps els trobare (que a mi em molesta molt escriure sense accents, que jo soc de la vella escola)...
Doncs encara que en aquest port hi ha wifi, sembla ser que uns dies "marche" i uns altres dies "ne marche pas" i avui es d'aquests darrers, aixi doncs ens quedem sense pujar la web i aixo que tant el Capita com jo haviem fet els deures; per pujar la web necessitem fer-ho amb el nostre pece i...
I ara surto, que hem de mirar la meteo i nomes hi ha un ordinador i cua per connectar (hehehe)
Molts petons.

Hola,hola, des de la France

Nomes dir a tothom que els teclats francesos son una kk, que les lletres estan en altres llocs i no les localitzo, aix... be, nomes saludar des de Cap d'Adge i dir que dema continuarem la ruta fins a La Grande Motte o potser Frontignan (per fi) i alla ja treurem el mastil i anirem a buscar els canals. Aquesta vida aventurera dona força per pensar, ja us ho anire explicant a la web, o aqui o a on pugui, o a on sigui. Petonets per tothom.

Solo decir a todo el mundo que los teclados franceses son una kk, que las letras no estan en su sitio y no las localizo y solo tengo un cuartro de hora y... solo saludar, decir que manyana nos vamos de Cap d'Agde hacia La Grande Motte o quizas a Frontignan (por fin) y alli ya sacaremos el palo e iremos a buscar los canales y ... Esta vida medio aventurera (solo medio) da para pensar mucho y para escribir todo. Eso es lo que hare desde la web, desde aqui o desde donde sea. Besos para todo el mundo.