BLUES &WORDS-CORNÈLIA ABRIL

MILL - MILLOR - Millet

Bé, doncs ja em van posar el "taco" i ara a esperar tres mesos per poder-hi posar el queixal.

Estic escoltant RAC1, en Xavi Bundó m'agrada gairebé tant ccom en Basté i sempre que puc, escolto una estona el que diuen i el que parlen amb els tertulians de torn, o amb els seus entrevistats. No sempre és interessant; si no ho són tanco la ràdio i poso música. O res.

Ara mateix està parlant amb (crec haver sentit,  la Pat Millet), la germana petita de Fèlix Millet. Ha explicat coses força interessants. Interessants a molts nivells. 

Jo espero i desitjo que Fèlix Millet sigui condemnat d'una santíssima vegada en proporció amb tot el que ha fet, i que no hi hagi cap mena de concessió! (igual que els Montull, evidentment, i tants altres)  

Espero i desitjo que tots els casos de corrupció política de TOTS els partits, catalans i no catalans, de dretes i d'esquerres, de dalt i de baix, siguin castigats, però el que m'agradaria més fóra que TORNESSIN ELS DINERS, i malauradament, penso que els trets no van per aquí. Això fa que continuï pensant, no sé si equivocadament, que la justícia no és igual per tothom, com se'ns vol fer creure. 

Ni la justícia ni la llei, ja ho vaig dir. 

Fora els Millet indecents, però no els que no han comès cap malifeta, encara que siguin de la mateixa família. Siguem justos.

I del millet, al mill ( Panicum miliaceum). 

Heu vist, que aquest aliment per als ocells, és molt bo per a les persones? Bé, jo me'n vaig assabentar quan vaig anar a la meva bruixa particular (dit amb tota l'estima per la meva bruixa particular, una doctora i dietista molt bona, que em va fer conèixer les bondats, entre d'altres aliments, del mill).

Millet, mill, MILLOR: "sí que es pot" (en la seva versió podèmica, sí se puede), cantaven ahir, al camp del Barça. 

Remuntarem? A mi em fa molta gràcia, tot això.

Ja ho he dit alguna vegada: em vaig fer independentista per culpa de Rajoy i em vaig fer barcelonista redomada gràcies al meu pare i a Guardiola.

Malgrat tot, continuo pensant allò que "veure onze tios darrere una pilota" no té massa gràcia. Excepte quan els veus jugar bé, que gairebé es converteix el joc en una coreografia digna de veure.

I com que no tinc res més a dir, ja callo.

Video tret de youtube.

Aixxxx

Déu, els déus, la Mare Natura, l'Energia, el Big Band o els micos dels quals procedeixo, em van fer poruga.

Què voleu que us digui, jo, si sóc així?

Por dels camions a les carreteres i autopistes, por d'anar en bicicleta pel carrer (per altra banda, no sé per on més podria anar en bicicleta), por de conduir per l'AP7, por que els nens es facin mal.

Ho he passat malament, fent de mestra, en aquest sentit, perquè més d'una vegada algú s'ha obert el cap... però això ja ho vaig explicar.

Sooooort que quan això va passar, els pares i mares dels nens i nenes no denunciaven els mestres si els seus pardalets queien i es pelaven els genolls o els havien ded posar punts (cosa menys freqüent, per sort)

I en fi, la pitjor por de totes, que tots compartim en major o menor mesura: la por a la mort, que ho engloba tot.

I la por al patiment.

Jo demano a Déu, a la Mare Natura, a l'Energia, al Big Band o als micos dels quals procedeixo, que quan m'hagi de morir, vagin a la idea: ràpid i sense contemplacions! pim-pam- pum i al calaix!

Però mentrestaaaaant, me les passo canutes per fer-me qualsevol coseta de no res. El dia que m'hagin de fer alguna cosa seriosa , a veure què faré!

Això em recorda el que em deien de petita, i que ara el meu fill mitjà em diu que "quina bajanada", que és allò que si tens fred no t'abriguis gaire, perquè si et poses tot el que tens, quan faci fred de veritat, què faràs?.

Crec que el meu fill té raó.

I seguint aquesta lògica, si ara tinc por de qualsevol coseta, què faré quan hagi de tenir por de veritat? eh? eh? eh?

Però ara, passo el mateix "canguelo" quan he de passar per l'autopista que quan m'han de fer una ressonància magnètica, o quan m'han d'operar els tendons del braç o, com ara, que m'han de posar un implant (dental, ep!), que algú em va preguntar que quina talla faria servir "després", perquè va entendre malament això de l'implant.

Es veu que hi ha implants de moltes coses!

Bromes a part, com més s'acosta l'hora de l'implant (dental) més petiteta i arrugadeta em faig... amb una mica de sort, la cirurgiana no em trobarà, de tan petiteta que m'hauré fet, i ja no caldrà que m'implanti res!

Sant Trankimazín, ora pro nobis.

Mireu-los que feliços, aquests! Semblen trets d'un anunci! De fet, els he tret d'un anunci!!! 

ja que els he mangat la foto, posem-hi d'on prové (jo, sempre amb allò que al Cèsar el que és del Cèsar)

llei

Senyores i senyors:

La llei és igual per a tothom.

Plou, però qualsevol nit pot sortir el sol

Plou, tot és gris, més o menys com l'ambient general.

Diuen que als països on no veuen mai el sol hi ha un índex molt més alt de suïcidis. No m'estranya.

Ahir a la nit vaig veure tot sencer el concert solidari  "Casa nostra és casa vostra".

"Volem acollir" era el crit general.

L'emoció a flor de pell en tots els actes que s'hi van fer, cançons i parlaments inclosos. No vaig poder evitar pensar en els meus tiets, els que van haver de fugir a França, en totes les vicissituds per les què van haver de passar, penes, treballs, estades en camps de refugiats... i com els van acollir, sense grans explosions d'entusiasme, però sí donant-los aixopluc i l'oportunitat de viure dignament. Això, els que es van salvar... el tiet Amadeu vés a saber on va anar a parar, allà, a l'Ebre... pobret, que només tenia 17 anys! El meu pare, que es va salvar de la lleva del biberó perquè era el petit de la família, m'ho explicava, sempre emocionat.

Avui, al facebook, twitter i altres xarxes socials, a més de a la ràdio, n'he llegit de tots colors. A mi també em va semblar que Jordi Èvole es va passar molt, anant contra els polítics catalans que, justament, eren allà. I jo dic: si eren allà, per què era, només per fer-se la foto? Digueu-me ingènua, però no ho vull creure.

Massa ganes de polèmiques que ara no vénen a tomb. El que ens cal és conscienciar-nos. Doncs estic segura que, la consciència, ahir, va ser prou remoguda. Per què sempre, sempre, s'han d'anar a buscar els tres peus als gats?

Per què no deixem de barallar-nos i de criticar-nos per què no deixem de parlamentar absurdament i ens posem tots mans a l'obra, com fan els voluntaris que, sense tanta faramalla, agafen els estris i van a fer feina?

En fi, com altres vegades he dit, sort n'hi ha, dels voluntaris, i dels homes i dones de bona fe que activen les consciències de la societat. Jo els en dono les gràcies, humilment.

i ara què?

hahahahaha!
Ai quin riure!

Diu que han dit que sí. Que aproven els pressupostos.
I va l'altre, el bocamoll, i "la lia parda".
Bé, això va a l'inrevés: primer va ser allò del bocamoll i després això altre de sí, però no us pensessiu pas que...

I mentrestant, a les Amèriques, algú que se suposava que "no podia guanyar" perquè la democràcia podia amb tot.

I vet aquí que la democràcia "no pot amb tot", i no solament no pot amb tot, sinó que estem anant enrere com els crancs.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos. Se'ns està fonent entre els dits.

I ara què? eh? eh? eh?

Bé, de moment, aquí us deixo un poema de la Isabel Barriel, la meva amiga, que avui li han publicat al "Barça kids", una revisa que donaven amb El punt Avui i que m'ha alegrat el dia, entre altres coses, com que hagin vingut tres dels nostres néts amb els seus pares. Creixen en un món de mones, cert, però potser són (ho han de ser) la nostra esperança per acabar fent un món millor (l'esperança, ja ho sabeu, és l'últim que hem de perdre).

El poema que la Isabel dedica al mes de febrer:

FEBRER
S'anima la llum,
són clares les albades
i les foscors de l'hivern
van quedant oblidades.

És curt aqust mes,
i cada quatre anys
ens regala una jornada.

Preparem les disfresses,
retallem capes u espases
i, si sortim al camp,
veiem les muntanyes blanques.

Au, que d'aquí a dos dies, ja hi serem, al febrer!

Aquí una foto de les muntanyes blanques de què ens parla la Isabel.

Són les set del matí, Bon dia, Catalunya

Així em desperto, gairebé cada dia.

Avui, només despertar-me, m'informen-altra vegada- d'això de la pujada de la llum.

Tal com ja vaig dir ahir al facebook, el missatge és aquest:

"Com més fred faci, més us apujarem l'energia, trossos de quòniam! I com més errors cometin els responsables, més els seguirem premiant.  Perquè sabem que, fem el que fem, ens continuareu votant, imbècils!"

Més o menys.

Ja ho sé, queaquest no és el preu de l'energia: és el preu dels impostos, més el de l'energia. Ja ho sé.

També sé que, per variar, a Espanya, degut al proteccionisme que hi havia hagut en temps de la dictadura, mai no s'havia apujat el preu als nivells de la resta d'Europa.

Perquè sempre anem a destemps!

Però continuem votant-los!!!!!

En fi, ho havia dit, ja, allò de "jo vull baixar a la propera"? (per no dir aquí mateix, al mig de les vies...)

malgrat tot, són (ara) les 7,40 del matí: Bon dia, Catalunya!

Adoctrínense!

Pertanyo a una generació que, a l'escola, els nois havien de fer F.E.N. per nassos. Les noies ho teníem millor: fèiem Hogar. I dintre de l'hogar, fèiem labors. Si tenies sort, et tocava una bona mestra de labors, com a mi. Que ens feia les classes molt agradables, explicant-nos històries... i a qui vaig estimar molt.Anys més tard, vam arribar a ser companyes de feina i tot. Gràcies, Maribel!

Personalment no recordo que m'adoctrinessin, però potser ho feien. Amb mi no sé si se'n van sortir, perquè m'encantava portar la contrària. Com ara.

I jo, des del 73 fins al 88, vaig ensenyar a llegir i escriure a unes quantes generacions de nens i nenes. Tampoc no crec que els adoctrinés, només em preocupava per si no aprenien a llegir i escriure... per si no entenien els nombres, que a mi m'havia costat moltíssim i els podia entendre (als nens i nenes) per això vaig acabar fent psicodallonses i logopèdia, per esbrinar els perquès i posar-hi remei.

Als nens castellans, en aquells moments, els vaig ensenyar en castellà, i als catalans, en català. I no era fàcil, perquè teníem més de 30 nens a l'aula, de diferents nivells, i als quals intentàvem tractar individualment, si és que amb més de 30 nens a l'aula es pot individualitzar alguna cosa.

I els pares i mares, quan tornàvem de passar dos dies fora (colònies) o d'alguna excursió, venien a buscar els seus fills allà on ens deixava l'autocar i ens deien: "Gràcies, senyoreta, per haver tingut cura del meu nen/a". 

I si un alumne s'obria el cap  o es feia un tall o una bona pelada al genoll, o queia de la llitera en cas de les colònies  (coses que poden passar) el portava al "dispensari" i quan el pare o la mare el venia a buscar, deia "Gràcies, senyoreta, per haver tingut cura del meu nen/a".

Com ara? Diria que no.

I ara el sr. Garcia Albiol m'ha de venir a ensenyar A MI el que he de fer. PATÈTIC! I em ve a dir que he adoctrinat! JO! I tota la meva generació de mestres, que, normalment, ens fèiem mestres perquè teníem vocació!

VAHOMEVA!

i finalment...

i finalment, s'han acabat les festes, altra vegada.

i finalment, els d'allà ens han tornat a buscar les pessigolles: que si uns fanalets, que si uns adoctrinaments, que si... ohhhhhhhhhhhhhhhhhh!

que cansada estic!

Recomano, si no el coneixeu, Ara Malikian, un violinista que he conegut gràcies als cedés que m'han portat els Reis. La seva música, enlloc de sentir les declaracions dels polítics, és un bàlsam per a la ment!

O anar al cine, o al teatre, o llegir, o caminar, o acariciar el gos, el gatet, el hàmster... o escriure! Recomano qualsevol cosa que em/ens distregui d'aquesta espasa que portem al damunt des de fa tants anys/segles...

Li comentava a Olga Xirinacs, en resposta al seu comentrai al meu post anterior, que aquesta espasa, aquesta llosa, aquest "això" (en tots els àmbits de la vida, no solament en el polític), la sento com la gran estafa. I em cansa, em cansa molt.

I finalment, visca la família!

Visca els amics!

Visca els pares, els oncles, els ancestres!

Visca els fills, les joves, els gendres, els néts!

I la resta... són circumstàncies. Que s'apartin de mi!

Molt Bona entrada a l'any 2017!

Molt bona entrada a l'Any 2017.

i

Molt bona sortida...  d'allà on vulgueu sortir.


Matí diferent, avui: és la primera vegada a la vida que, el dia 31, me'n vaig al Montseny, a celebrar que demà la vida continua, i a demanar, des de l'aire pur, totes aquelles coses bones que desitjo.

I us desitjo.

Foto: A Les Agudes (Montseny), el 31 de desembre de 2016

Nadal i els absents

Per a tots aquells éssers estimats que ja no hi són.

Allà on sigueu, sapigueu que a la nostra taula de Nadal, sempre hi sou recordats.

Josep, Teresina, Manolo, Lauro, Miquel, Jaumet, Roser, Salvador...

...Leonard...

Caga, tió!

Tió,
Caga torró
D'avellana, d'avellana

Tió,
Caga torró
D'avellana i de pinyó

Si no vols cagar per mi,
Caga per Nostre Senyor!

Hi ha mil versions, però aquesta la cantava el meu pare, amb una de les músiques de "La Patum", com a bon berguedà.

Els nens d'avui en dia, ara ho deia en un comentari a un altre blog, són molt, molt, molt espavilats!

Arriben a 8 o 9 anys i, tot i tenir dubtes... creuen!

A no ser queeeee... ja faci temps que són uns descreguts, però fan la gara gara als pares, avis, oncles, ties, tietes i altra fauna familiar, per tal que aquests, els grans, no perdin la il·lusió.

I si no... penseu-hi bé.

Felicito els amos d'aquest tió! El de casa s'hi assembla, però no és tan complet. Consti a les actes que m'ha costat moooooolt trobar una imatge d'un tió "normal". O sigui, que no tingui cara, ulls, nas i

 no-se-quantes-coses-més. 

imatge trobada a:

https://encrypted-tbn3.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcSlh3TBzwgRUb_qpIgD43c7b_eoN7qtHE81vs0qS2ElpwweGsEhXA

Transports

Avui sentia  a la ràdio que a Barcelona volen regalar un tiquet per agafar el transport públic gratuït durant tres anys, a aquells que tinguin un vehicle contaminant i el facin desballestar (existeix, aquesta paraula, en català?) pels que el facin destruir, vaja...

 Això seria vàlid només per a la "zona 1".

Em semblaria una molt bona idea si:

A) Tinguéssim uns transports públics que poguéssin absorbir tot el gruix de persones que els necessita (metro, autobusos, tramvies, rodalies)...

B) Tothom  que ho necessités, visqués a la "zona 1", perquè tinguem en compte que molta gent no viu només "a la zona 1". Molta gent ve d'una miqueta (només una miqueta) més lluny. I per arribar a Barcelona, necessita agafar un tren. Un tren que no funciona sempre bé. Per ser més exactes, diríem que gairebé sempre funciona malament, pels problemes que tots sabem, derivats del nostre victimisme (segons alguns). O bé, derivats de la manca d'inversió (segons la gent normal).

Davant d'aquesta  notícia (?¿) em pregunto, si mai s'arriba a posar en marxa, què passarà amb la gent que, no treballant a Barcelona, i no vivint a la "zona 1", necessitem viatjar a Barcelona per anar al metge, de compres, al teatre, a visitar fills o néts, o ambdues coses... aquests... què hem de fer? Pagar?

Amb molt de gust!

Però pagarem quan

TOT FUNCIONI!!!

imatge trobada a google.

Aniversari

 PER MOLTS ANYS, TIETA!!!

Que en compleixis molts més i que et mantinguis sempre  tan activa!

Recordes la foto? És un dinar de cosines de fa pocs anyets... tu continues igual!!! 

I ara, la cançó!

Àustria, Rússia, Prússia

Proveu de dir-ho uns quants a l'hora, fent tres grups. Un grup diu Àustria, l'altre grup diu Rússia i l'altre grup diu Prússia.

Les mestres saben/sabem que surt un esternut d'aquells que necessiten mocador dels d'abans!

Àustria ha estat sensata: un 53% ha votat l'opció "bona"... almenys a simple vista.

Em feia molta por que sortís l'extrema dreta. Molta por.

Vaig a veure un capítol de "Madam Secretary". Des que se'ns va acabar "Downton Abbey", que era una petita joia, em sento "orfe" de sèries...

Qui no es consola és perquè no vol

3 de desembre

Sembla mentida, però ja fa 10 setmanes de l'operació: 70 dies!

Porto vint sessions de rehabilitació, semblava que mai no hauria de recuperar la mobilitat, i tanmateix, ja n'he recuperat una bona part; em semblava que, quan la fisio em feia rehabilitació passiva (perquè només em movia ella, jo no havia de fer res), allò no serviria per a gaire. Com n'estava, d'equivocada! Al cap d'un parell de dies, ja podia pelar la fruita; al cap de tres o quatre dies, ja podia escriure amb la mà dreta, sense problemes. Tres o quatre dies més, i em vaig poder rentar el cap sense ajuda (per assecar-lo ja era una altra història)...

Conclusió: ara que ja fa quinze dies que faig rehabilitació activa (faig els exercicis que em diuen, allà i també a casa), m'adono que no tardaré gaire més a poder-ho fer quasi tot. 

El meu objectiu, de moment, és "petitet": que em pugui recollir els cabells, cordar els sostenidors sense fer trampes (trampa: cordar-los al davant i fer-los la volta), que ja no em faci mal si se'm carrega massa el braç perquè "em passo"...

Amb una mica de sort, després de festes, intentaré tornar al gym, encara que no faci classes. Anar a la sala de màquines (que no m'agrada gens), i poder treballar tot el que em torni el to muscular perdut... i que no impliqui sobrecàrrega del braç dret!

Actualment, camino (una mica), però no és suficient. De tota manera, el traumatòleg em va comentar, davant les meves lamentacions sobre la mala sort que havia tingut:

"Usted sabe qué habrían hecho, hace 25 o 30 años, con una mujer de su edad? Vestirla de negro, hacerle un moño con una redecilla y sentarla a la puerta de casa, para que hablara con las vecinas"...

I té raó: a quina edat envellim, actualment?

Jo penso viure moooooolt de temps! Encara he de donar molta guerra!

Oh, vaja, sembla que en Luisito Suárez acaba de fer un gol (el primero del clásico, sento que diuen)... què més volem? Com diu el meu amic Carles, ara el Barça n'hauria de fer un parell més per quedar-nos tranquils!

Que tingueu un bon aqüeducte!

Caminant pel Montseny, fa poc més d'una setmana...

He perdut la configuració habitual

He perdut la configuració habitual del blog i no sé on trobar-la... tot el que jo tenia a la dreta, ara surt a sota de tot, però jo no li he pas demanat, això...

Hauré d'esperar que la carmeta torni de Galícia perquè em refaci aquest estropici, aix...

Postals de Nadal

Fa molts anys que no envio cap postal de Nadal i tanmateix, aquest any tinc ganes d'enviar-ne unes quantes:

d'aquelles de paper, físiques, que escrius, amb la mala lletra que et caracteritza des que has après a escriure amb l'ordinador, tan fàcil i tan diferent de l'Olivetti, on gairebé t'hi escapçaves els dits de tant "picar"...

d'aquelles que, un cop has observat que, com sempre, l'escrit t'ha sortit tort i que algunes esses no es nota que siguin esses i algunes erres semblen esses, quan ja no hi ha res a fer, perquè no les pots esborrar, doblegues amb cura i fiques en un sobre...

després d'haver intentat escriure l'adreça "ben recta", i que et quedi lloc per posar el segell, i que s'entengui, i que no t'oblidis de posar el districte postal (té un altre nom, crec, a hores d'ara)...

fins i tot m'ha agafat una dèria: intentar fer-les "a mà". Sóc molt, molt, molt maldestre, però em fa il·lusió, així que ho intentaré.

Au.

I com que ja som en temps d'Advent, aquí va una primera nadala, evidentment, baixada de youtube.

Després de "carregar-me" els anuncis, deixeu-me ser el que sóc: totalment contradictòria. I gaudir del que encara puc gaudir!

Anuncis

Els anuncis de Nadal, que m'havien arribat a fer entendrir, ja fa anys que em fan pànic (escènic) o potser podria dir que em fan vergonya aliena.

Perquè, i suposo que deureu estar d'acord amb mi, una cosa és allò que somiem que passarà, i una altra cosa molt diferent, és allò que passa en realitat.

Aquella imatge de la família sencera asseguda al voltant de la taula ben parada, amb tothom col·laborant amb un somriure als llavis, aquella bonica imatge, amb el paisatge nevat i el foc a terra encès, i les àvies i tietes embolcallades amb mantons, xals i bufandes, i els nens i nenes jugant al costat de l'arbre de Nadal o fent cagar un tió com Déu mana... ha canviat.

 Ara continuem tenint la família sencera (o fragmentada) asseguda a la taula ben parada, si, això no ha canviat, per sort, però el paisatge, a fora, es presenta, normalment, amb un sol que enacara escalfa de valent,  que fins i tot ens hem menjat les castanyes a la platja... per tant, les àvies i tietes, en lloc d'embolcallar-se amb mantons, xals i bufandes, s'han de vestir de màniga curta, i tirar de ventalls, per apaivagar els sufocaments propis de l'estiu i propis de l'edat. Bé, això, a la vida real. Als pocs anuncis que encara fan, queno siguin de colònia, les imatges continuen sent les tradicionals, amb la diferència que ningú se les creu.

Ara, el tió porta barretina i té nas, ulls i boca i ja no es diu "Tió", sinó "Cagatió", no sé ben bé per quins set sous.

Els anuncis de fa anys ja no existeixen, perquè ja no deuen vendre. Ara ens han de dir que comprem colònia i perfum (for her, for him), i ens ho han de xiuxiuejar, que així queda més sexy i a més, ens ho han de dir en qualsevol idioma que no sigui el català (ni el castellà, encara que sembli mentida).  Recordeu aquella gent que parlaven en castellà, essent catalans de tota la vida, "porque queda más fino"? Doncs m'imagino que aquesta mania de l'anglès o del francès en els anuncis de perfums, deu anar del mateix pal. 

Ens pre-graven els programes nadalencs i de Cap d'Any, amb la qual cosa, sabem que TOT és enllaunat. Això, a mi, m'és ben igual, perquè per aquestes dates, només mirem les campanades, i encara... però la dèria de buscar "personatges" que presentin les campanades (quina mania de "presentar" les campanades!) la trobo, com a mínim, ridícula. Què m'importa a mi que un personatge de ficció em digui com m'he de menjar el raïm? (Avui estic rondinaire, ho reconec)

Ens van acostumar al calb de la loteria, i ara cada any ens maltracten amb anuncis que, pretesament, fan plorar. Fan plorar, sí, però de fàstic, que no de pena. O l'anunci de la grossa, a casa nostra, que fa venir basarda i ganes de dir-los que es fiquin la grossa allà on els càpiga!

En fi, no em feu gaire cas... ja que, d'aquí a quinze dies, ploraré com una tonta, quan comenci a sentir cançonetes de Nadal... llàstima que l'esperit nadalenc, actualment, estigui lligat a les pujades i baixades de la Borsa...

Tímidament

Tímidament, em permeto venir a fer quatre ratlles, perquè ja fa dies que sento una nostàlgia raonable de blog. No m'havia atrevit a escriure-hi abans, perquè tot just el dia 10 va fer un mes de l'operació i encara escrivia amb la mà esquerra, en petites píndoles, al facebook.

Fer un post de blog és una mica diferent, ja ho sabeu.

Bé, comentar que l'operació va anar molt bé, però que el més complicat sempre sol ser el postoperatori.

En el meu cas, després d'una ruptura del manegot de rotadors, els tendons supraespinós i infraespinós i haver de practicar una acromioplàstia, el postoperatori ha consistit (i de fet, encara consisteix) a portar el braç enganxat al cos de dia i de nit, amb un cabestrell que només em podia treure per dutxar-me, i amb les àximes precaucions.

Vestir-me, les dues primeres setmanes, era una mica èpic i no diguem cordar-me les sabates, per posar un exemple.

Pentinar-me és tota una aventura, però per sort, existeixen les perruqueries i mira, per una temporadeta, anar una vegada a la setmana a que et rentin el cap i et pentinin, es pot fer, sense que el pressupost se'n ressenti excessivament.

Tot plegat resulta força frustrant, però, ja que - sempre parlo segons la meva experiència - sóc dretana i va ser precisament l'espatlla dreta, el que va petar.

Saber que tens força temps, perquè t'han de cuidar i, de fet, et porten entre cotons, saber, dic, que tens una bona colla d'hores pel davant i que no pots fer res... és el que dic: frustrant. Aguantar un llibre per llegir-lo, depèn de la mida i del pes del llibre en qüestió. M'he fet un tip de llegir poesia, lllibres d'aforismes, relats curts... i al cap de tres setmanes, em vaig atrevir a aguantar un llibrot (per mida i pes, ho dic) model bestseller. Me'l vaig empassar d'una tirada, i vaig decidir que no tots els bestsellers són "tan" dolents. Ja ho havia decidit abans, però ho vaig corroborar. Ara bé...

El  llibrot en qüestió consta de dues parts més: és una trilogia. No diré de qui és, perquè és una opinió només meva i tampoc no em vull carregar ningú. No n'hi ha per tant.  El segon llibrot, ja no em va interessar gens. Ni aguantant-lo més o menys a la falda, ni asseient-me a la taula, ni amb un faristol/coixí, o coixí/faristol. No hi he entrat, ho sento. Potser no estic feta per segons quines lectures: una mica sí, però no em demaneu gaire.

Quant a l'escriptura, buf,buf,buf! Amb prou feines fer missatges pel whatsapp amb l'esquerra, i el facebook, retuitar coses al TL...  Molta mala bava acumulada, perquè és una impotència que no sóc capaç d'enfrontar (bé, ho he fet, l'he enfrontat, però la eva paciència és escassa!). Ara, com es pot veure, ja puc fer textos llargs i l'espatlla no se'n ressent, així doncs, estic en condicions de posar-me un parell d'horetes seguides a l'ordinador, que no crec que s'espatllin els anclatges que viuen a la meva espatlla! Ja és tota una altra cosa.

Dormir, que havia estat una odissea els primers dies, ja ha canviat, també. Malgrat tot, encara he de dormir una mica incorporada, amb un "llit"de coixins, literalment.

El tema rehabilitació dóna per molt: tres setmanes de rehabilitació passiva, de les quals només n'he acomplert una. Déu n'hi dó pel que dóna una rehabilitació passiva! Mentre em posen els corrents, llegeixo (llibret petitó, evidentment, o sigui, poesia, relat curt, aforismes, assaig...) mentre em masseguen per fer-me recuperar la musculatura, renego per dintre, perquè pel mal que em podrien fer, trobo que no me'n fan tant, que es pot aguanter força bé!... i estic esperant amb candeletes, el dia que em facin fer rehabilitació "activa", tot i que em diuen que renegaré molt més fort! Diuen que necessitaré mesos, sense especificar quants, perquè el meu braç es recuperi, com a mínim, per fer "vida normal". Ignoro si mai més podré fer el tipus de ioga que jo feia al gym... diuen que sí. Ja us ho explicaré.

Total: estic bé, empipada com una mona per haver d'estar passant per aquesta experiència, que només em serveix per adonar-me d'unes quantes coses:

El temps no passa en va i hem d'anar-nos fent a la idea que envellir és el natural i anar contra el temps és l'antinatural. I, com deia el torero, "el que no pot ser, no pot ser, i a més a més, és impossible"!

Cal valorar molt bé les petites grans prestacions que ens dóna el nostre cos quan està sa, que sembla que no, però són importantíssimes!

I cal solidaritzar-se amb aquelles persones que ho passen tan malament (en tots els sentits) i que, en el nostre dia a dia, de vegades només hi pensem d'esquitllentes i amb les orelles i la boca petits.

Aquí estic, doncs. Amb massa coses per dir, però sense voler cansar.

A més... ens espien! Per tant... il faut faire attention, com diuen els francesos.

La semana que viene hablaremos del gobierno. O no.