Roda el món...

En el meu procés - dificilíssim- de reflexió abans d'anara a votar demà, buscava "coses perdudes", com altres vegades. M'he topat amb aquest apunt, que vaig fer ... el 2006!!!!

Només heu de canviar un parell de vegades la paraula "ahir", per la paraula "demà", perquè estigui totalment vigent. 

I reflexionar sobre com en continuem sent, de burros! 

Aquí va:

2 de novembre de 2006

Que pactin!

No estic satisfeta, de com han anat les coses. Que què esperava? Ni ho sé. Pèro res del que ha succeït, en matèria d'eleccions, m'ha donat cap satisfacció. El fet és que no m'agradava ningú. No m'agradava cap de les opcions que tenia. El fet és que cinc minuts abans de baixar a votar, jo divagava frívolament per la virtualitat - com ja sabeu- explicant mitges intimitats - que no intimitats senceres- i intentava concentrar-me - sense èxit- en una decisió que potser ja hauria d'haver fet temps que hauria d'haver tingut clara.

Però vejam. I ara us en faré cinc cèntims, del que passava - i passa- pel meu cap. Quan mires al voltant i veus tot el que està passant, quan veus que no et pots refiar de cap polític, perquè no n'hi ha cap que mereixi la teva confiança, quan veus que l'únic que els interessa a tots plegats és l'ostentació del poder, quan veus de quina manera fan "el pena" davant qualsevol situació, quan t'adones que tots et volen vendre gat per llebre, que et volen fer combregar amb rodes de molí, quan t'adones que el país no pot tirar endavant de cap manera, perquè no hi ha ningú que no miri només pels seus interessos, i ara sé que molts dels semi polítics honrats - que n'hi ha- em miraran malament, et trobes que no saps a qui li has de donar les regnes i tenir la confiança que cal tenir per deixar-te conduir amb tranquil·litat. No, No em sento representada per ningú. Cap partit polític no mereix la meva total confiança i per això, per aquest motiu, ahir, cinc minuts abans d'anar a votar, encara no sabia què fer.

Ho vaig decidir mentre aparcava, mentre caminava cap al col·legi electoral, un segon abans de ficar-me al "confessionari", tirar la cortina, tornar-me a mirar les paperetes. Només en aquell moment, vaig ser conscient que "potser" havia d'atorgar el meu vot a algú que hagués de pactar forçosament amb alguna de les altres forces, perquè ningú no mereixia treure una majoria absoluta, que li podia fer molt mal al meu país. 

No m'agraden les majories absolutes. Per això, segurament, el meu vot no ha servit de res. O si.

Que intentin entendre's en aquest caos que, entre tots, hem assolit, per burros.

I que els déus ens agafin confessats! però per damunt de tot... QUE PACTIN

Massa temps

Fa massa dies que no escric.

Fa massa vegades que, quan escric, em disculpo pel poc que escric.

Alea jacta est.  El 30 d'aquest mes, aniré per darrera vegada a l'escola. Anticipadament, sí. Anticipadament, però tampoc tant. Anticipadament, però després de 43 anys de treballar (i cotitzar). No em donaran el que em mereixo, però a hores d'ara, la veritat, i parlant en plata, tant se me'n fum (no he parlat en plata).

Em pregunten si estic contenta: si, no, jo què sé! És el que vull, és el que desitjo, per poder fer, una mica més lliure, "la meva vida".

Però... quina és, la meva vida, sinó la d'aquells que m'envolten i que m'estimen i a qui estimo?

Podré, de veritat de la bona, "ser lliure" amb aquell nivell de llibertat que tot ho permet?

La vida és injusta: ja, només de néixer en un indret o en un altre, ja ho veiem, que hi ha injustícies (quina sort que he tingut, jo, de néixer on vaig néixer, i al sí de la família on vaig néixer).

Però no tinc ganes de fer fiosofia de la meva (o sigui, filosofia de cuina, barata).

Quan parlava de la injustícia de la vida volia dir que, en el millor dels casos, quan et jubiles, pots aspirar a què et paguin molt menys del que et mereixes per tot el que has donat a la societat, pots aspirar a què tota la gent "jove" que t'envolta, de casa o de fora, quan obres la boca, pensi (i el que és pitjor, "digui") que expliques batalletes, que ets molt antiga, que tota l'experiència acumulada durant seixanta-i-uns-pocs-o-molts anys, no val per a res. I això és realment molt injust.

Malgrat tot, estic contenta, perquè ara podré ser lliure per dir tot allò que em vingui de gust i que ningú no escoltarà.

Estic contenta perquè podré escriure llibres que potser ningú no publicarà, o que potser, de publicar-se, si per casualitat, (o perquè fossin realment bons)  tinguéssin èxit, tampoc no cobraria ni un euro de drets d'autora, perquè hauria d'escollir entre els drets d'autor del possible best seller i la pensió , ai! (m'estic fent un fart de riure i tu, que llegeixes, també, no dissimulis)

En fi: estic contenta, va, deixem-ho aquí.

Però ahir va morir un noi a qui, segons el meu punt de vista, i no sóc objectiva, no li tocava morir. Per això, també dic que la vida és injusta. Descansa en pau, Andrés. Encara recordo quan et feia classes de llenguatge, com odiaves els dictats! i això que vas arribar a deixar de fer faltes, ho vam aconseguir!Descansa. Al cel ningú no et farà fer dictats (espero).


ja callo.

Mostra d'una part de la llibertat que dèiem...

Un post antic, molt antic

Un post antic, molt antic, que tenia guardat en un artefacte d'aquests que se'n diu "disc dur extern", antic, també. Tant, que ni tan sols puc esborrar documents que ja no m'interessen!

Que estic revisitant per rescatar escrits antics, molt antics.

Avui tot és antic, molt antic.

Un post que podria buscar entre els arxius del blogger, però que em fa molta mandra, ja que no era aquesta, la meva intenció. Me l'he trobat i punt.

I ara el copio aquí, sense canviar-ne ni una coma, perquè m'ha fet gràcia recuperar-lo.No hi ha títol, crec que es deia, precisament, "Sense títol". O no.

Perdoneu, però algú l'havia de recuperar, aquest post!

A més, de vegades, combatre la tristesa amb foteses és terapèutic.

Avui he dormit fins tard, molt tard, tenint en compte que sempre em llevo a les 7 del matí.

Se m'han enganxat els llençols? - us preguntareu-

Noooooooooooooo! M'he despertat a l'hora de sempre, tot i que no havia posat el despertador (darrerament m'he tornat moderneta i en lloc del despertador em poso el mòbil, que he descobert que és igualment efectiu, ja que és molt llest, tu, que el pares del tot i el paio es "desperta" a l'hora programada i fa un escàndol que l'has de sentir vulguis o no.).

Bé, doncs, per avui no l'havia programat, per tant, no ha sonat (és molt obedient). A les set m'he despertat per inèrcia, per la força del costum, perquè el món em va fer així o perquè tenia pipi. El motiu és el de menys.

Allò veritablement important, interessant i també estrany, per què no dir-ho? és que un momentet abans de despertar-me estava en plena sessió del Parlament de Catalunya!!! Si, si, tal com ho llegiu!

Jo no m'estava asseguda, havia demanat permís per passejar-me amb una flamant camera de fotos. El recinte, lluny de ser el Parlament de Catalunya- que ho era, al menys en essència- era model plaça de toros. I mireu que jo no hi he estat mai, en una plaça de toros, bé, si que hi he estat, però quan hi feien circ, no pas toros. El que s'esdevenia allà, però, no era gaire diferent del que hi feien quan jo hi havia estat veient circ. Era molt petita, jo. No, avui no, quan hi anava a veure circ. Continuo.

Jo anava fent fotos a tots els nostres parlamentaris - model fotògraf oficial de casament, passant per les taules, que no eren taules, avui, eren una mena de pupitres com els de l'escola dels anys seixanta. En un moment donat m'he parat davant ... del Sr. Rajoy! (què hi fa, vostè, aquí?- li he preguntat) i m'ha dit, en un català perfecte (aquí ja ho havia d'haver vist, jo, que allò era un somni, coi, però no me n'he adonat, quin fallu), m'ha dit, diu:

-Sóc un inflitrat, a tu ja t'ho puc dir, pequè no ho xerraràs, però fes-me la foto  com si no passés res, perquè ningú més no m'ha vist.

Jo m'he quedat molt parada, però molt, eh? tan parada que no he sabut què havia de fer i m'he estat debatent amb el dilema:

Què faig? Vaig a avisar algú o no dic res?, encara seran els de Polònia que estan fent l'indio per aquí i jo faré el ridícul més vil de la meva vida-

Per tant, no he dit res.

Llavors, llamp de llamp, m'he despertat.

Us confesso que no sé què fer. I si aviso els parlamentaris que tenen un inflitrat? Per altra banda... algú de vosaltres sap si el Parlament s'ha canviat a la Monumental? O a les Arenes? (quina és, la que encara funciona?)... L'equip de Polònia té rodatge, les nits de divendres a dissabte? On és la meva camera?

...En fi... jo avui tenia un altre post mig preparat, un que tinc pendent amb el senyor Passejador, però des d'aquí li faig saber que aquesta visió nocturna era molt important i que l'altre post veurà la llum un dia d'aquests. Li ho prometo!

Vaig a fer-me un cafetó ben carregat, no fóra que siguessi que fóssiga!*

* lingüistes del món, uniu-vos i perdoneu aquesta pobra pecadora, amén.

Descansa en pau, Josefina Peraire

Extret del xat de facebook

Març del 2013

"Hola, perdona que "entri" així, "a sac". Fa molts molts anys vaig conèixer una Josefina Peraire, però no sé si ets tu perquè sóc molt dolenta amb les fesomies de la gent i més quan ha passat tant temps... no seràs tu, qui em va donar classes de guitarra fa una pila d'anys? Si és que si, encantada de trobar-te. Si és que no... perdona la intromissió!"


Montse Medalla!!! I tant que et recordo. Estaré encantada de tenir-te com amistat i que ens expliquem mil coses. Un dia podriem quedar a un cafè per xerrar una mica i recordar vells temps... Porto una vida molt activa i sempre vaig una mica atrafegada... Ja t'explicarè. Em dedico a escriure, entre d'altres activitats, i ja tinc publicats set llibres. Després de Setmana Santa contactarem i marcarem un dia. Una abraçada.


(...)

Ens vam trobar, primer, en una presentació d'un llibre de l'ARC. I més endavant, vam anar a dinar. Vam fer intercanvi de llibres i dedicatòries.

(...)


Febrer del 2015

"Estimada Montse, malgrat que vaig excessivament atrafegada en aquests moments ja m’he “menjat” mig llibre de “DONES DE VIDRE” que he digerit meravellosament. Un llibre que es gronxa entre el SÍ i el NO de la vida i on es va tastant el sucre amarg que sempre ens amenaça. Un bon ventall de sensacions de tota mida... Una abraçada!"


"Moltes gràcies, Josefina! de tot cor. Jo vaig lleting a poc a poc els teus haikais i tankas i em quedo de pedra veient la teva "facilitat" d'ajuntar paraules boniques! És preciós, i això que - per mi- costa moltíssim (fer poesia ja costa, però fer-ho com ho fas tu, ha de costar el doble!) "La guitarra adormida" em va fer recordar-te quan érem joves (molt joves) i "El foc de les cendres", a la teva mare, gairebé em fa plorar!"

imatge trobada a google.

I ja no ens hem vist més. La Josefina va ser atropellada per una bicicleta, ara fa un mes. Un afer semblant al de la Muriel Casals. Un afer desafortunat, que ha acabat amb la seva mort. Amb ella s'ha perdut una dona plena de vida, de poesia, de música, d'escultura i de bellesa.

L'anècdota que més recordava jo quan la vaig retrobar a la xarxa pertany a l'època en què vam estudiar juntes. 

Ella era una més gran que jo, però compartíem aula, ja que "llavors" no se separaven els cursos com més endavant es va fer i a la mateixa aula hi havia gent de batxillerat, de comerç, de ciències, de lletres, de cinquè, de sisè...(de batxillerat)...

La Josefina tenia els cabells llargs i molt bonics. Però MOLT llargs!!! Es pentinava en un tres i no res, i ens ensenyava com ho feia. Es feia una cua a dalt de tot, es posava una goma, amb una part de la cua es feia una trena, i l'altra part, o la deixava solta, o se l'enrotllava amb molta gràcia, de manera que semblava un pentinat molt sofisticat, quan en realitat era molt senzill. Totes (jo la que més) li envejàvem els cabells... que deia que no es tallaria fins que tingués un fill. Crec que quan va tenir fills, no es va tallar els cabells, perquè quan ens vam trobar vam fer-ne broma. Jo li envejava, també, la facilitat de trobar bellesa per tot arreu, fins i tot en coses que, si no la buscaves, no la podies trobar de cap manera.

Descansa, Josefina. I ves a trobar bellesa allà on vagis, de ben segur que ho faràs, no cal que jo t'ho digui. Encara guardo les partitures de Daniel Fortea. I encara, si m'ho proposés, em sortiria el "Romance anónimo". Si m'ho proposés...

Aquest vals és el primer que vaig aprendre (que no fossin "exercicis") gràcies a la bona labor de la Josefina. Escolteu-lo.

No podria viure sense música!

Nostàlgia pura i dura:

Aquesta música (Simfonia dels set mars) va sonar a l'església, quan es casava una amiga (potser ja ho vaig explicar), fa molts anys... i allà vaig descobrir els Bee Gees en tota la seva esplendor. La Montse fa dos anys que es va morir i de tant en tant em trobo l'Antoni, el seu marit, passejant el gos, quan vaig a treure la Taca...

I aquesta la vaig descobrir gràcies a l'Oriol Martorell, el meu professor de música a la Normal i després, a la Universitat, quan feia Història de l'Art.  Ell ens feia l'assignatura "Història de la música".


Sé que és llarg, molt llarg, aquest disc, perquè no he trobat una sola peça, sinó la suite sencera. Però, francament, qui no la conegui, que l'escolti, perquè val molt la pena!


És taaaan important, la B.S.O. de les nostres vides...

Què faríem, sense la música?

continuarà...

Eixe món... o l'altre? O cap dels anteriors?

Juro per tot allò jurable que NO ENTENC RES.

Em pregunto què és millor:

A) Viure dins el sistema i fer el préssec...

B) Viure fora del sistema (però vivint DEL sistema i per damunt de tot, no adquirir cap mena de responsabilitat) i observar des de les altures com els altres fan (fem) el préssec...

C) Cap de les anteriors

Misericòrdia!

Homeeee, que una vegada vaig votar la C.U.P.! (diria que vaig fer el préssec!)

Jo no sóc d'eixe món. La meva opció, acabarà sent la C. Una llàstima.

Quaranta anys

Demà farà 40 anys!

Va durar 11 anys,  la vida en comú; fins que la maleïda malaltia se'l va emportar.

Per molts anys, Olga Xirinacs

Seriosament: no sé què podria dir, que fos original i que fes contenta Olga Xirinacs, avui, que compleix vuitanta esplèndids anys.

Coma  a ànima apassionada (que no és broma) de la part de Cornèlia Abril que tinc,i com a persona, a la vida, em moc i sempre m'he mogut, segons m'ha marcat el cor, en un equilibri constant amb allò que em marca la ment; però sempre, sempre, guanya el cor!

Per això, em limitaré a dir una cosa tan senzilla com :

PER MOLTS ANYS, Olga!

Que passis un dia molt feliç, i que els moments feliços t'acompanyin durant tota la vida. Perquè tots sabem, tots som conscients, que la felicitat és la suma de moments, de bocins, que no sempre són esplèndids, i que, de vegades, podem ser feliços, senzillament contemplant un ramet de flors del bosc, o com les ones trenquen en aquesta platja que compartim (tu més cap al sud, jo més cap al nord).

El nostre mar.
Costa Brava (Blanes)

Música

Avui us deixo un tema que vaig conèixer ahir, al  XXV Cicle de Concerts "Música a l'Esperança", tot i que ja em sonava com a poema.

Glòria Garcès Trio: Glòria Garcès, piano i veu (amb composicions seves i d'altres)

Evndro Correa, guitarra

Xavi Molina, saxo i clarinet.

El repertori que vàrem sentir, va estar força bé, tant les composicions de la Glòria Garcès com les d'altres compositors (Chico Buarque, Caetano Veloso, Marta Gómez i algun altre que ara mateix no recordo).

El video que deixo, l'he trobat, com sempre, a youtube. He buscat la bonica versió que va fer la Glòria Garcès, però no l'he sabut trobar, així que la deixo en versió diguem-ne original: Marta Gómez, acompanyada per Martirio, Andrea Echeverry & Anat Cohen.

Com us dic, l'havia llegit en forma de poema, però no l'havia sentit mai com a cançó.

Compartim-lo!

Hemos venido a este mundo pa "sufrí"

 O això ens havien dit.

Quina llàstima que quan tinguéssim una malaltia no poguéssim hivernar una mica, desendollar-nos fins que tot tornés a ser a lloc...

Quina llàstima que , quan ja en tinguéssim prou en aquest món, no poguéssim apagar l'interruptor i...c'et fini!

Quina llàstima que les dones no poguéssim fer un ou al mes, com les gallines. Aquell que ens vingués bé, covar-lo. I els altres, servirien per fer unes megatruites que riu-te'n dels ous d'oca o d'estruç!

En fi: vaig conèixer una mestra que afirmava això darrer.

El meu propi fill (veterinari) em diu que, a falta d'interruptor per acabar amb tot, estaria molt bé que a les persones ens poguéssin aplicar el mateix final que a les bestioles, una injeccioneta i al calaix! I té taaaanta raó!

Deixeu-m'ho dir "a la manera bíblica": Eva, coi, per què li vas donara la poma a Adam? eh? eh? eh? Si fóssim al paradís, em sembla recordar o haver llegit o haver sentit (o haver cregut) que potser seríem immortals!

Aux, pecat original, quin desastre!

No, no em tatuaré allò de "Nasía pa sufrí". No patiu.

Benvinguts antibiòtics, antiinflamatoris i calmants diversos!

Au, vaig a desendollar-me del món per unes horetes. Potser miraré la tele fins que em vingui la son...

imatge de google

Dissabte plujós

Set del matí:
Taca, avui no podem fer el passeig llarg, perquè plou massa!
S'ha conformat amb baixar al bosquet de sota casa, fer les necessitats i agafar forces perquè, després, arribarien tres dels néts, més tard, dos més i encara una mica més tard, un altre.

Tots junts la fan posar nerviosa. La volen acariciar, la remenen fins que la pobra diu prou i se'n va a la seva cofa.

Vuit trenta del matí: recollir una mica, preparar el dinar perquè estigui tot a punt.

Nou quinze: arribar a casa d'un fill que avui treballa, per estar amb els néts. Ja han esmorzat i el pare marxa cap a la feina.

Dutxes, vestir-se, esperar que arribi l'avi, tot jugant i llegint i cantant i ballant (avui tocava escoltar sencer "Arcandú"). Arriba l'avi i juguem una estoneta més.

Dotze trenta: anar a buscar la besàvia i cap a casa els avis! Com que plou i no es pot anar al parc, jugarem al menjador. En Martí ha vingut aprovisionat: la seva tercera relectura d'un dels llibres de Gerónimo Stilton l'ha mantingut quiet i tranquil durant una bona estona. Els altres, han inventat mons diversos, de Lego de colors, i després, tots tres, han pintat els dibuixos del llibre "On ets, Andròmeda?", que encara no havien pintat.

Una quinze: arriba el tiet Ferran amb els bessons. La mare, avui no ve, que està griposa.

Que teniu gana? Siiiii!

Spaghetti amb salsa de tomàquet i salsitxes pels uns, spaghetti al pesto amb salsitxes per als altres. Amanida, pastís de verdures... I per postres? "Allò petit, de color rosa, que no es pot dir el nom fins que no s'han acabat tot el dinar"... petit suís? Shhhht! no diguis el nom, que sinó no hi ha qui s'acabi el dinar!

Arriba el pare! Oleeee! Què tal la feina? Els fills estan contents, el pare ja és aquí. Amb els avis i la besàvia s'hi està bé, però no és pas el mateix!

A l'hora del cafè arriben els tiets Aleix i Natàlia, amb el cosinet Nil. Cal muntar el doble tren de l'Ikea que van dur els Reis fa un parell d'anys. Menjador complet: hi ha qui llegeix (encara), hi ha qui munta mons nous amb Lego (encara), hi ha qui posa el seu nom amb retoladors als fulls repartits per tot arreu, hi ha qui munta el tren... hi ha qui prefereix jugar amb allò que té el germà mitjà... Nooo, que tu tens un joc per tu tota sola. Nooo, jo vull el que té ell! Els bessons tenen molta son, són petitons!
Marxem, que s'adormiran al cotxe i...

Adéu, adéu, fins aviat!

La Taca s'atreveix a sortir del seu cau. En Nil li vol donar l'os tant si com no i ella no sap com dir-li que no el vol. Se'n torna al cau.

La besàvia dorm, i l'avi ho intenta, sense èxit. Acaba amb dos néts a la falda i la petita al braç de la butaca.

Podem veure dibuixos? Nooooo! La tele no cal!

Busquem per internet la lletra de Bola de drac, la imprimim, la cantem tots junts... busquem "Arcandú", busquem "uh, oh, no tinc por", ho escoltem, ho cantem, ho ballem...

Ei!, nois, que marxem!

I se'n van, que s'han de fer moltes coses, encara!

Set de la tarda: La casa queda buida, recollir-ho tot, la Taca torna a sortir del seu cau i torna a ser la Senyora gossa de casa.

Tranquil·litat absoluta. No pot ser!

Ara llegirem una estona, després mirarem el Barça...

I ja no plou.

Un dissabte plujós, que acaba amb una ullada de sol i molta, molta tranquil·litat.

Què farem, per sopar? hmmmm...

Hi ha dies intensos!

Passió

Avui em permeto, sense demanar permís, enviar-vos a que llegiu el que va escriure la Mercè, l'ànima turmentada de la Cornèlia, per celebrar els sis mesos de vida de Cornèlia Abril.

No té desperdici i jo no ho podria explicar millor, perquè el sentiment és el mateix. No en va, som ànimes d'un mateix personatge literari.

La meva és l'ànima apassionada, recordeu-ho, que es mou a ritme de tango (com podria fer-ho a ritme de bolero o de qualsevol música que surti de les entranyes).


Mig any de Cornèlia Abril, per Mercè Bagaria.

Aneu-hi, llegiu-la, penseu-hi i, si voleu, després torneu aquí i escolteu aquest bolero, d'un cedé que sempre m'ha apassionat (valgui la redundància passsional).

I ara, aquí teniu el tango que surt al meu relat a "He d'anar-me'n"... La Cumparsita. No em digueu que no hi ha passó, eh? no m'ho digueu. Encara no l'heu llegit? A què espereu?

"He d'anar-me'n".

Sis mesos de vida.

Si no l'has llegit no tens perdó! Som-hi!

Ai, el tango!

Murphy's law

La llei de Murphy existeix.

I actua.

Avui, 8,00 h.- tenia hora  a les 8,10 al meu metge de capçalera, per una raó taaaaaan simple! La dra. que tenia, va marxar a viure a Girona i han canviat el metge. És un bon metge, en dono fe, perquè ma mare el té, i amb ella sempre s'ha portat no sols correctament, sinó molt, molt correctament. Un professional de cap a peus.

I què? us preguntareu. Doncs i res.

Jo hi anava perquè a mi, com a pacient, encara no em coneix i aviat m'hauré de fer una analítica, per tant, com a mínim, que em reconegués, no com a filla de, sinó com a persona física.

I què?, us tornareu a preguntar... fins ara, res.

A les 8,01, jo entrava per la porta del CAP. M'he emportat un llibre, perquè sé que sempre van a deshora. Davant la consulta no hi havia ningú, amb la qual cosa m'he dit, interiorment, que aniríem de pressa, perquè possiblement, jo era la primera, a tot estirar, la segona, si hi havia algú a dins.

A les 8,10, érem quatre persones esperant, i la porta no s'havia mogut, ni perquè hi entrés, ni perquè en sortís ningú.

A les 8,20, la senyora que ha arribat després que jo m'ha dit, passant olímpicament del meu cap ficat entre les pàgines del llibre (digueu-me poc sociable):

—No sé què passa! Jo tenia hora a "i quart"!
—Tranquil·la—he contestat jo, traient el cap d'entremig de les pàgines del llibre— jo tenia hora a "i deu". No es posi nerviosa, que ja ens avisarà quan pugui.

Però jo ja començava a estar mosca.

A les 8,30, érem vuit persones davant de la consulta i la porta no s'havia obert ni tornat a tancar. Se m'ha acudit trucar... a veure si... però he pensat "Montse, tranquil·la, que ets una impacient i total... pot ser que a dintre hi hagi algú que necessita molt més que tu, que només li has de dir que aviat et voldràs fer una analítica i que vas a que sàpiga qui ets"...

A les 8,45, mosquejat tot déu, una senyora s'ha aixecat com si li haguessin posat un coet al cul i ha dit:

—Voy a preguntar, a ver si este hombre se ha muerto y estamos aquí haciendo el gilipollas (sic).

Jo me l'he mirat amb cara de mussol. No tenia cap ganes que el bon home s'hagués mort, però estava cabrejada com una mona, igual que la senyora.

Al cap de 5 minuts de fer cua per preguntar... li han dit.

—Hoy, el Dr X. no está!

I ni un punyetero cartellet a la porta que digués : "Avui, el Dr. X. no hi és/Hoy, el Dr. X. no está".

Ostres, què els costava, comunicar-ho?

Però això no és tot, i abreviaré, per no cansar. A les 9,30, havia d'anar a passar la ITV del meu cotxe. Ja és un tràmit que no em ve de gust mai (res que es relacioni amb el cotxe em ve de gust mai)... al pàrking del CAP m'he dit "Montse, prepara els paperots, no sigui que, amb els nervis que portes, després t'agafi un cobriment".

Doncs bé: els paperots del meu cotxe... han desaparegut! (encara estic esbrinant on paren, però segur que aquest tema acabarà bé). En aquell moment, però, se m'han emportat tots els dimonis. Renegant per dintre, he hagut de trucar a la ITV per anular la cita. Cap problema.

Cap problema, però de moment, de dues gestions que havia de fer avui... cap!

Arribo a casa, pensant a posar la casa de potes enlaire, si fos necessari, per trobar els ditxosos papers, però m'esperava la Taca, que avui no havia sortit, per imperatius de gestió dels seus amos (ambdós). Bé, si: havia fet un pipí, però res més, perquè hi havia pressa. Total, que l'he tret, per la porta del cobert, que és més fàcil, perquè té accés més ràpid a allò que jo sempre en dic "el bosquet de sota casa". Tot bé... fins que, quan he tornat... no hi ha hagut manera humana d'obrir la porta del cobert per tornar a entrar.

Histèrica, només em quedaven dues opcions: posar-me a plorar com una idiota, o mirar si la meva cunyada, que viu al pis ded dalt, hi era i em podia deixar les claus que té per si de cas.

És l'únic affaire que ha anat bé. Hi era, m'ha deixat les claus, he obert, he entrat i...

Amb Murphy o sense, no hi ha mal que per bé no vingui (ja sé que acabo de fer una traducció literal del castellà)...

Tot el matí endreçant l'estudi (ara està com una patena). I continuo endreçant (els paperots no han sortit)... però sortiran, a fe de Déu!

I si no surten... n'haurem de demanar una còpia, quin remei!

He pres passiflora, en lloc de cafè amb llet, i ara... no he solucionat els problemes, no, però

m'importa un rave!

imatge de google

Ètica i política

José Luís López Aranguren (q.e.p.d.)

El vaig anar a sentir en una conferència, allà pel Pleistocè.

I tinc un llibre, d'ell, només un: "Lo que sabemos de moral".(Gregorio Del Toro, editor, 1967), que vaig haver de llegir per imperatiu "legal" del moment, a l'Escola Normal. L'assignatura devia ser filosofia (suposo) i el professor es deia Àngel Aguirre. No feia honor al seu nom, per temes que potser ara no vindríen al cas, però les classes les feia interessants, que consti a les actes.

Segurament,  aquest llibre, que ara tinc damunt la taula, tot subratllat... ara mateix el llegiria i no m'agradaria, perquè tinc altres filòsofs de capçalera, com poden ser Terricabras o Norbert Bilbeny.

Però recordo, com si fos ara mateic, quan el sr. Aranguren va parlar de la moral de cadascú, dient que allà on entrava l'ètica era, justament en la pràctica. No pas en la teoria. Per resumir i no cansar: si tu tens una filosofia de vida i la segueixes amb totes les conseqüències, pots estar equivocat o no, però estaràs sent ètic amb tu mateix.

Només recordar que avui en dia, que tothom que té un càrrec polític (molt alt o no tan alt) es mou "a cop d'enquesta" i a veure què diu el facebook, a veure què diuen al twitter i a veure quina cara em posen i a veure si em tornen a votar, i ai, ves, que no em fotin al carrer!

Avui en dia, dic,

- impera la doble moral,

-l'ètica se n'ha anat de vacances (i potser ni tan sols tornarà)

- apel·len a la responsabilitat de cadascun dels simples mortals desgraciats que prou feina tenim per

       anar pagant la hipoteca
       per buscar-nos un cangur que ens cuidi els fills quan agafen la grip i hem d'anar a treballar.
       o una persona que ens cuidi la iaia durant el temps en què no podem fer-ho nosaltres, etc,etc
      ...per no dir, ja, aquells que no tenen ni per pagar el gas o l'electricitat i, al damunt, el govern central, a cop de tribunal de la santíssima constitució de tots els sants amén, me'ls deixen sense llum...

Sense ètica, sense moral, sense res, amb tots els egos inflats com si fossin galls de corral, i amb tota la caradura acumulada, la prepotència, la mentida, la desinformació i la falsedat...

Pretenen donar-nos lliçons de política, d'ètica i de moral.

El que vaig dir ahir! però avui no ho dic, perquè ja està dit.

imatge : https://periodicoexpresionzac.wordpress.com/2012/09/21/como-hacer-que-un-politico-sea-mas-etico/

Papers, paperots i a fer punyetes.

Ja sabem tots que arriba un moment en què ho engegaries tot a rodar.

Perquè ho sabem, no?

Cada dia em llevo pensant "a veure amb quina altra barrabassada  dels polítics i de les celebrities (amb perdó del sr. Barrabàs) ens sorpendran avui".

I... sabeu què? Ja no tinc la capacitat de sorprendre'm!

Ara, una cosa si que us dic:  havent après (al llarg dels anys) que tot és
una xufla
una burla
una immensa bogeria
un autèntic "timo",

i havent sentit per primera vegada i amb cert astorament, allò de "A la mierda!" (Fernando Fernán Gómez)

i havent-ho tornat a sentir uns quants anys més tard per part d'una persona a qui jo tenia per algú important i amb carisma, que em va decebre profundament "A la merda" (Marta Ferrusola)...

... m'atreveixo a dir-ho jo, directíssimament:

A LA MERDA!

Per tantes i tantes raons.
Perquè m'han enganyat.
Perquè m'han fet creure que amb la veritat s'arriba a tot arreu.
Per haver-me fet creure que l'ètica, en la política i en totes les coses, era un valor en alça.
Per fer-me sentir com si fos idiota.(QUE NO HO SÓC)

 Deixin-me en pau.
 No em demanin res més.
 Respectin el meu espai i els meus valors (si és que en tenen vostès, per respectar els dels altes)

 Apa, ja s'ho faran!

A LA MERDA!

Maremeva!

Ara ho acabo de posar al facebook.

Intento crear un grup nou de correu, perquè he de fer varis missatges amb un grup de gent, durant un temps.

M'adono que "Mail" no funciona igual que "Outlook exprés", que era el meu programa de correu quan feia servir pc. Ara (fa dos anys) faig servir Mac. Mai no m'he acabat d'acostumar als programes de Mac de "fotos" i "iphoto", i agafo més d'una "rabieta" per aquesta qüestió (què voleu? l'edat no perdona i la meva paciència és molt més limitada que fa un temps)...

Però això d'avui ja no sé com qualificar-ho: No me'n recordo com es fa un grup de correu amb "mail". A l'ajuda, no existeix "crear un grup nou", i no se m'acut amb quin nom pot sortir aquesta entrada (sortir? entrada? quin embolic, maremeva)

Total: em sento, per primera vegada, com si, de cop, m'hagués fet moooooooolt gran!

No us ha passat mai? Allò que penes "Montse, ja no ets la que eres i això no es nota només a l'hora de córrer, que els genolls ja no aguanten córrer, sinó que a poc a poc, es va notant en tot".

Em poso nerviosa quan no em surten les coses, em poso noerviosa quan he d'anar a un lloc amb cotxe i no em sé el camí, de manera que, en lloc d'aprendre'n, o d'utilitzr el gps, decideixo no agafar el cotxe perquè no em refio de mi mateixa i tinc por.

Em col·lapso.

No és pas una desgràcia, suposo que són "gajes del oficio de hacerse mayor".

Una desgràcia és tot el que està passant, en què estem convertint el món en què vivim.

Ni sé què pensar ni què dir dels atemptats d'ahir a Brusel·les! Ni sé què pensar ni què dir davant tantes coses que ens està tocant viure...

Per sort, sempre ens queden les coses boniques, com l'orquídia de la meva terrassa, que està pletòrica, o la poesia, que encara podem llegir amb un somriure als llavis, o veure créixer els néts, o sortir a passejar sota el solet de primavera, o contemplar aquest mar nostre, aliè a tot plegat, que continua portant les seves onades a la sorra, i acariciant-la.

Així doncs, me'n vaig a "despejar-me" de les dues hores que porto intentant obrir un nou grup de correu, a veure si l'aire i el sol, arran de mar, em posen les neurones a lloc.

maremeva, com ens hem de veure...

Gràcies

Ahir vaig anar al Centre d'Art Santa Mònica, a celebrar el Dia de la Poesia, i també el Dia mundial de la Síndrome de Down.

L'organització, a càrrec de la Institució de les Lletres Catalanes i la Federació Catalana d'Associacions de la Unesco (crec).

A veure l'Olga Xirinacs.

A sentir el seu poema,  "Preneu les roses", recitat en uns quants idiomes (fins i tot en xinès i en quetxua).

A sentir la Laura Borràs en una dissecció mot acurada del poema de l'Olga.

A sentir-lo en català en la veu de la Beatriz, una noia amb síndrome de Down, que ens va donar una lliçó magistral de com es llegeix un poema.

A sentir el poema musicat per un duet (Mirna i Xavi), que també van cantar altres poemes d'altres autors.

A gaudir del moment.

A descobrir, una altra vegada, la bondat i la senzillesa d'aquesta grandíssima escriptora, que ens ho dóna tot, a qui no li fa por baixar al món dels "mortals", a qui mai no li ha pujat la fama enlloc, i això que, amb la seva trajectòria, hauria pogut passar, s'hauria pogut aïllar al seu món "d'allà dalt".

Jo ja no sé com explicar-ho, perquè suposo que tots els que la coneixem, a través d'aquest món blogaire, devem sentir més o menys el mateix:

Quina sensació més enorme, poder parlar de qualsevol tema, amb algú a qui has llegit i a qui has admirat a través de la seva literatura.

I quina sensció tan agradable, aquest tracte tan humà, aquest poder sentir de la seva veu : "No deixis el blog, eh? fes el favor d'escriure-hi!"

A més, darrerment ha passat per una malaltia que la podria haver fet allunyar-se de nosaltres, i, en lloc d'això, ens ha acollit amb aquell somriure ample!

Que guapa estàs, Olga! ja t'ho vaig dir, i m'hi reafirmo!

Carpe diem!

I gràcies, moltes gràcies.

Quadernet que contenia el poema d'Olga Xirinacs "Preneu les roses" en diversos idiomes.

Laura Borràs, xerrant amb Olga Xirinacs

                                                               Ram de 21 roses que li vam regalar els blog"Olgaires" a O.X.

O.X., en acabar l'acte, rebent un bonic ram de roses blanques, de part de l'organització oficial.

Dia de la Poesia

Dia de la poesia

PRENEU LES ROSES

Olga Xirinacs

Mireu, és tan sols un moment. Contempleu
com entra la primavera de sang verda.
Preparo el meu quadern per escriure una estona
sobre aquest fenomen que arriba en silenci.
Potser un vent lleu, potser un mestral
mourà les fulles de les mèlies,
de les moreres i dels avellaners,
portarà el perfum dels jacints a les places,
sobre tombes recents, sobre les oblidades,
i recordarà a vius i morts que en aquest mes de març
hi ha un dia que en diuen dels poetes. De la poesia.
Tolstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada
a la força del viure i a l'ambició dels homes,
tot en una sola pàgina, la primera.
Oh, sí, llegiu-la. Perquè si alguna cosa cal que digui el poeta
és que la vida torna i es fa lloc, i que els homes
lluiten contra tota natura. Contempleu, també,
La primavera, d’Odilon Redon al Museu Puixkin:
la dona rosa i nua sota l'arbre immens,
i no cal dir res més en aquest dia vint-i-u de març.
L'he escrit ja fa molts anys, aquesta primavera,
mentre els llorers creixien i oferien
corones victorioses. Preneu les roses
abans no s'esfullin. Fulles i fulls de llibre
s'abandonen a la fràgil esperança del poeta.

(imatge de google)

Dansa de la primavera (M.del Mar Bonet)

Disculpes...

Disculpes per aquest "no escriure", per aquest - altra vegada- abandó del blog.

Hi sóc.

Però una mica amagada, per les circumstàncies. Bé, amagada no seria la paraula. Hi sóc, però entre cortines, entre línies, o com ho vulgueu expressar.

Molta feina. Massa.

I , en un altre ordre de coses, una vergonya enorme, cap a aquesta Europa que no ens mereix.

Però Europa la formem tots, i això no ho podem negar.

Si quan surto al matí plou i m'agrada la pluja, tot i que no m'agrada caminar sota un paraigua...

Què deu passar pel cap de tantes persones que fugen d'una guerra i que veuen, impotents, que ningú no els ofereix ni tan sols un paraigua?

Què deu passar pel cap d'aquells que, provistos de garrots, foragiten els fugitius? Si és que pensen...

On és, la solidaritat, on és, l'empatia, on és, fins i tot m'atreveixo a dir... la caritat cristiana dels que es puguin dir cristians? On queda, la seva part humana?

Què se n'ha fet, de la nostra humanitat?

Aquí ho deixo.