teclat del dimoni

Ooostres, que no m'hi acostumo, tu! que he de picar les tecles gairebé com quan feia anar l'Olivetti! i després de probar els teclats d'ordinador, qualsevol torna a l'antiguitat, oi? I no, no és la funda de silicona, no. És el format del teclat.

Em deixo lletres, però en realitat no me les deixo, és que als dits petits no hi tinc tanta força. Quan tocava el piano em feien fer uns exercicis que ara m'anirien bé, llàstima que ara no toco el piano, més que res, perquè li vaig regalar al Martí, que després de més de divuit anys sense tocar-lo... ja vaig pensar que mai més no ho tornaria a fer.  Jo és que vaig néixer per sentir música, no per tocar-la; en sóc molt conscient. Que als cinc anys comencés a fer música i encara no hagi acabat la carrera ja diu molt de mi, ehem; això, diu: que he nascut per sentir-la, no per fer-la.

Així doncs, no puc fer més força amb els dits, perquè no en tinc (de força. De dits, si que en tinc). Ah! Sóc de les que utilitzen TOTS els dits, en escriure, i no sabria fer-ho d'una altra manera. Consti a les actes.

Teclat el dimoni! tchts,tchts...

Buscava una imatge per il·lustrar i m'he topat amb aquesta, d'un "tebeo" dels de quan era petita (ei, aquests somriures irònics, que us veig!) Mireu el títol! "Mecanógrafa en apuros", hehehehe, m'ha fet riure! i la col·lecció, què me'n dieu? Sentimental! deumeu!

Bé, jo no es pot dir que arribi a plorar, amb el teclat, eh?  però és un desastre. Deu ser perquè és barat?

Dickens- Reescrit

Oliver Twist,  i Contes de Nadal (bé, en castellà, ho vaig llegir) l'únic que he llegit de Dickens.

Rectifico (la memòria em traeix). També vaig llegir La pequeña Dorrit. En recordo la tapa: tot nevat, una nena amb un abric, un barret i les mans ficades en un "manguito" (maneguet?) de pell. Un cel blau marí i una església. Això era la tapa del llibre. No recordo la novel·la, però segur que em devia agradar, segur! Gairebé em fa por rellegir Dickens, per allò del pas del temps... però potser ho faci; per què no?

Serveixi aquest bocí del musical d'Oliver com a homenatge des del meu mar.



Perdoneu, no havia comentat que la inspiradora de l'homenatge a Charles Dickens ha estat l'Assumpta!! (ja sabeu el que sempre dic, al Cèsar el que és del Cèsar)

lagarto-lagarto

Avui he rebut un email amb un link (sembla que no és actual, sinó de l'any passat) a un suposat estudi de salut per part del diari El mundo.

Jo m'he quedat una mica astorada, ja que a casa consumim una de les llets que - segons el citat estudi- cauen a la banda de "No comprar".

He estat a punt d'escriure a la marca en qüestió a veure si em podien aclarir quins criteris es fan servir per fer aquestes valoracions de salut, però després he pensat "posa-ho al blog" i algú que en sàpiga més que tu et podrà dir "ni cas" o bé "al lloro, que és veritat"...

aneu al link i digueu-me què en penseu. Ep, si voleu!

Oi que fa una mica de tuf?

Corteo (especialment pel Barbollaire)

El meu estimat Corto Maltés/Barbollaire m'ha demanat que faci una crònica sobre l'espectacle de CdS. Ja sabeu tots que no en sé, jo, de fer crítica, ni de literatura, ni de cine ni de teatre ni d'òpera quan hi vaig... ni de futbol! però m'ho ha demanat tan ben demanat, que no puc pas negar-me a respondre-li (oido, Barbollaire?)

Comencem pel principi: a mi el circ convencional (model americà i amb animals) no m'agrada. No m'ha agradat mai. De petita hi havia anat amb els pares i la iaia, però no gaires vegades. Recordo que em meravellaven els trapezistes, algun contorsionista, la mínima coreografia i algun mag, cas que en sortís algun. L'"ajudanta" dels mags em semblava  una tipa estúpida que només assenyalava el que feia el mag, com si els espectadors fóssim idiotes incapaços de veure-ho per nosaltres mateixos. Per tant, trobava estúpid que els mags s'haguessin de fer acompanyar d'una noia maca (o lletja, però vestida com si fos un aparador de joieria, la qual cosa a ella li devia semblar que la feia maca) i era un número que m'avorria espantosament. 

Els pallassos els trobava directament abominables. Feien bromes estúpides i tiraven aigua pels ulls plorant per qualsevol fotesa que no feia ni plorar ni riure. Hi havia només una excepció, en els pallassos: els que sabien tocar algun instrument. Els pallassos músics comptaven amb la  meva absolució. Només si sabien tocar, me'ls mirava i fins i tot els reia algun acudit d'aquells que no em feien gràcia.

Veure cavalls o elefants, gossets o algun pobre tigre o lleó em treia de polleguera. Em feien tanta pena que hauria condemnat  cadena perpètua als que els tenien allà patint per quatre aplaudiments.

Ara bé: quan sortien els trapezistes o els que volaven i feien piruetes, els equilibristes,els que ballaven d'alguna manera, llavors em quedava bocabadada i sense respiració. M'encantava!

Després d'aquest preàmbul, deixeu-me dir que una vegada, al meu barri, a l'esplanada entre la plaça dels Quaranta Metres (a la Via Júlia) i la Guineueta, es va instal·lar un circ diminut, diminut, que per no tenir, no tenia ni carpa. Hi havia un pare i una filla, el pare feia de presentador, de pallasso, de mag... era un tot terreny. La filla, amb un tutú de ballarina mig espellifat, feia de contorsionista, de gimnasta, d'ajudant del mag que era son pare i sense fer l'imbècil; només l'ajudava a posar les coses damunt una taula que era una ruïna de taula i, sobre tot, feia de trapezista en un improvisat trapezi entre dos pals que a mi em van semblar altíssims, però que no ho devien ser tant (o si)... Aquell dia em vaig enamorar del circ. D'aquell circ que se'm presentava a tocar, que, si estirava la mà, gairebé podia tocar el tutú de la trapezista.

Més endavant vaig veure "El fabuloso mundo del circo", amb  John Wayne i Claudia Cardinale, i em sembla que també vaig veure'n una altra que no recordo com es deia però la protagonitzava Chralton Heston. Ah!  i la infumable Trapecio, que en el seu moment vaig trobar meravellosa.

I després, ja de gran, però encara sense  fills, vaig descobrir el món dels clowns,  Tortell Poltrona, em vaig reconciliar una mica (no massa) amb el món pallassil/pallassero.

Aquesta era tota la meva relació amb el circ fins que va aparèixer en escena el Circ del Sol. Em vaig quedar sense veure Alegria perquè ... no recordo per què, però si que vaig veure Saltimbanco i Quiddam. No recordo quina va ser primer, però les vaig veure amb poca distància l'una de l'altra i em va semblar meravellós, però repetitiu: allò de "visto uno, vistos todos", per entendre'ns.

Visto uno, vistos todos, però em vaig entusiasmar, he de ser sincera: espectacle visual de llum, música i color, de fantasia, de  treball molt ben fet i per tant, caríssim.

Fa tres anys, aprox. els Reis ens van portar entrades per veure una "cosa" de Lluís Llach que es deia "Tranuites circus" i que em va agradar moltíssim. Crec que en vaig parlar, també, al blog.

I llavors arriba Corteo. I la meva mare, que des dels temps del Fabuloso circo americano a la Monumental amb mi de petita, el meu pare i la iaia, no crec que hi hagués tornat (menteixo: una vegada ella i el meu pare van portar els meus fills a un circ que venia a Blanes cada estiu, jo em vaig abstenir d'anar-hi). Bé, la qüestó és que ma mare hi volia anar, al Cirque du Soleil. I va decidir escriure als Reis Mags una carta on demanava entrades per ella, per al capità i jo, pel Martí i pel pare del Martí (en Caïm encara és massa peitet i es va quedar a casa amb sa mare). Els Reis de la "iaia meme", que són molt generosos, ens van portar, doncs, unes entrades per anar a veure Corteo.

Si heu arribat fins aquí, sou uns veritables herois: felicitats!

Per mi, dels tres espectacles que he vist, Corteo és el millor, de llarg.

Saltimbanco i Quiddam, tot i que no els recordo al detall, eren "més del mateix" però molt ben muntat i treballat. Una meravella "del mateix".

Corteo és circ, però és diferent... la història, el vestuari, els decorats... ai, no sabria dir ben bé què: ho vaig trobar senzillament  MÀGIC!

I ara, un apunt que pot fer que les persones "alienes a l'obra" es decideixin o no: Podria ser que ho hagués trobat tan màgic i tan meravellós perquè la cara de fascinació d'en Martí em va captivar, potser més, que la pròpia funció.

Qui avisa no és traïdor!

Buscava el possible apunt sobre Tranuites circus, però no el trobo. Aquí us deixo un parell de videos d'un bocí d'aquella obra que van fer el 2007 al TNC.

El gran circ de la vida quotidiana i l'altre

Només fotos (trobat a internet, evidentment)

i el trailer "oficial":



No cal que us digui que ni Barcelona es va enfonsar sota la neu ni  que la carona d'en Martí (i la del seu pare, la dels ses avis i la de la seva besàvia) van mantenir els ulls com taronges durant tot l'espectacle, veritat que no cal que us ho digui?

Em vaig familiaritzant amb el teclat i explico - sobre tot per la Clidice- que la silicona és una làmina que hi ha al damunt, per tal de protegir les tecles, que es pot treure, si vols, però em sembla que val la pena aprendre a teclejar amb la silicona posada per evitar el risc de desgast de les lletres i també perquè no hi entri la pols (em sembla que l'altre se'm va morir de tan brut com estava i això que el netejava amb un pinzell..)

i amb aquest senzill i emotiu (snif) acte, vaig a veure el cirurgià (snif) res important`; només una mica molest, però res important. Que no cundeixi el pànic.

(tranquimazin i narinan)

Murphy?

Ahir al matí se'm va morir el teclat. Vaig emportar-me el vell per comprar-me'n un d'exacte (ja m'hi havia acostumat, tot i tenir gairebé la meitat de les tecles esborrades, que encara ningú no sap com podia escriure i jo tampoc no ho sé), però tenim un problema, Huston: en aquesta societat capitalista en què vivim, els objectes duren el que duren i quan en necessites un altre, resulta que aquell modell ja no el fan, ja és obsolet (un teclat que té dos anys pot ser obsolet de manera que ja no en fabriquin de semblants?... no anem bé)

M'he comprat un teclat que - de moment- em fa mirar-lo (jo, normalment, no miro, quan escric, estic pendent de la pantalla), però és que les tecles són de silicona, estan separades entre elles i bé, fins que no m'hi acostumi, passaran els dies que hagin de passar. De fet, això no és pas una tragèdia, però fa de bon explicar, no?

Avui tenim entrades per anar au Cirque du Soleil. Murphy és un gran tipus. Murphy m'estima. Ja us ho havia dit alguna vegada. Ens hem llevat amb un Blanes mitjanament nevat (molt bonic, però poc pràctic) i per la ràdio van dient que es vagi a buscar les criatures a l'escola abans d'hora i inga a donar normes per fer front a l'enorme temporal de neu i fred que ha d'arribar aquesta tarda... n'hi haurà per tant? voleu dir, que no podrem arribar a la carpa del Cirque du Soleil? Haurà nevat tant que la carpa s'haurà enfonsat? Se'ls hauran gelat els trapezis, els actors hauran agafat una grip comunitària? Els cotxes podran arribar de Blanes a l'esplanada... ui,ui,ui... Neu-cat s'activa (lagarto-lagarto, llangardaix-llangardaix)

Ja us ho diré.

De moment en Martí, son pare, la besàvia i els avis, tenim la ferma intenció d'anar-hi (a no ser que tot Barcelona acabi enterrat sota la neu)

D'això... de la reunió de Mas amb Rajoy avui no en parlarem. De la barra de la Chacon, tampoc (senyora Chacon, vosté TAMBÉ em va enganyar vilment. Qui em queda?)

ai, no, que he dit que avui no toca: avui la neu ens distreu!

i per cert, Fabià Estapé, descansi en pau; jo l'escoltava sempre que podia i m'encantava el que explicava i com ho explicava.

Quant temps duraran els blogs?

tot és tan relatiu...
a mi se m'ajunten els anys o se'm separen, depenent del context.
encara recordo la satisfacció de no haver de parlar castellà a l'aula, de poder-li dir als meus alumnes Josep o Jordi o Maria Lluïsa, en lloc de José, Jorge o María Luisa.
la satisfacció de poder exercir del que sóc.
i ara mateix trobo que tot es torna a replegar, com el teló que s'abaixa quan ha acabat l'obra de teatre
una obra de teatre que ha durat ... trenta-quatre anys? trenta-cinc, en farà el meu fill gran, que era al bressol mentre Tarradelles cridava allò de Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!
ara ens volen espanyols
de tota manera, francament i sense que serveixi de precedent...
jo sempre he pensat que som un subconjunt
i ho serem per molt de temps
perquè no ens deixen ser un conjunt per nosaltres mateixos... o pel que sigui.

I sigui com sigui, no me'n sento gens culpable, jo, de com van les coses. Sempre he estat honrada amb mi mateixa, i ara, mira... tot se'ns gira del revés.

Quanta gent honrada amb ella mateixa s'està quedant sense feina, sense casa, sense menjar, sense...

quant temps ha de passar fins que es torni a obrir el teló i recomenci una obra de teatre a casa nostra?

quant temps ha de durar, un refredat, un mal de queixal, una infecció, una malaltia... ajuden, de veritat, les "inclemències", a ser més forts? (metàfora i no tant)

com sempre, barrejo temes, sentiments, pensaments i remeno l'olla. I és que no en sé més (o no vull saber-ne més)

al cap i a la fi, el blog és meu i si no se m'entén... què hi farem?

quan temps duraran, els blogs?

Foix

Havia escrit que no participaria en l'homenatge a J.V. Foix pèrquè desconec la seva obra, però després he pensat, què caram? un homenatge pot ser, precisament, intentar conèixer-la! I vet aquí que m'he trobat llegint poemes que coneixia... i que no sabia o potser no recordava que eren d'ell!

Així doncs, aquí comença el meu treball personal per conèixer una mica més la seva obra. I potser per intentar recordar-la!

Evidentment, conec la pastisseria... fins i tot he assistit a algun esdeveniment on el càtering en provenia.

De web en web, he trobat anècdotes com aquesta:
"Malgrat la seva activitat en l’àmbit literari, J. V. Foix va estar sempre lligat al negoci familiar, la pastisseria  (Foix de Sarrià). Ajudava els diumenges i les diades assenyalades en què augmentava la feina i com recorda Madern, fins als 75 o 80 anys li agradava baixar a l’obrador per guarnir personalment les mones."

extret d'aquí

I com que he llegit els diversos homenatges que aneu deixant als vostres blogs d'homes i dones més il·lustraats que jo, m'he decidit a penjar aquest poema, tan adient als temps que corren, homenatge definitiu  a Foix en el blog d'una ignorant .

TOT N'ÉS PLE




Quantes roselles al prat de la vila

Tot n'és ple

...i quants ocells que fan ombra a l'ermita

Tot n'és ple

Quantes estrelles quan l'agost s'apaga

Tot n'és ple

Quantes fonts fresques pel camí dels masos

Tot n'és ple

Quants aiguamorts a la ciutat captiva

Tot n'és ple

Quanta fruita d'olor darrere el claustre

Tot n'és ple

Quants capellans que cavalquen la moto

Tot n'és ple

Quants cotxes parquejats a les placetes

Tot n'és ple

Quants caminants amb la cama enguixada

Tot n'és ple

Quants avions que passen sobre casa

Tot n'és ple

Quantes gavines amb claror d'exili

Tot n'és ple

Quantes vellardes amb carbó a les celles

Tot n'és ple

Quantes senyores que ensenyen les cuixes

Tot n'és ple

Quantes noies vestides de nuesa

Tot n'és ple

Quants forasters amb els ventres polsosos

Tot n'és ple

Quants clubs de nit amb barbuts greixinosos

Tot n'és ple

Quantes donzelles que ploren, a l'alba

Tot n'és ple

Quants anuncis taurins plantats als arbres

Tot n'és ple

Quanta gent trista per la carretera

Tot n'és ple

Quantes antenes de TV en els àtics

Tot n'és ple

Quantes coses per dir que tothom calla

Tot n'és ple

Quantes ulleres fosques per no veure-hi

Tot n'és ple

Quants cardenals pintats a les revistes

Tot n'és ple

...i quantes meretrius a l'altra plana

Tot n'és ple

Quants pisos nous pels drapers i els grimpaires

Tot n'és ple

Quantes parelles sense clos ni teula

Tot n'és ple

Quants ulls enamorats darrere els vidres

Tot n'és ple

Quants cors gements al fosc de la brossalla

Tot n'és ple

Quants vinaters que es venen trull i vinyes

Tot n'és ple

Quants pagerols que es venen la pineda

Tot n'és ple

Quants grapalluts que es venen les muntanyes

Tot n'és ple

Quanta foscor amb tants d'ocells de presa

Tot n'és ple

Quants pobles afollats pels arquitectes

Tot n'és ple

Quantes platges amb fressa de garatges

Tot n'és ple

Quants pescadors amb lliureia de patge

Tot n'és ple

Quants peixos morts vençuts per la vellesa

Tot n'és ple

Quants catalans vestits a la flamenca

Tot n'és ple

Quants botiflers amb carota de jutge

Tot n'és ple

Quants estendards airejats per les pluges

Tot n'és ple

Quants balladors fent verema a les pistes

Tot n'és ple

Quanta aigua clara als ulls de la veïna

Tot n'és ple

Quanta flor roja al braç de l'estrangera

Tot n'és ple

Quanta herba negra al cor de la ignorada

Tot n'és ple

Quants homenets amb aire de femella

Tot n'és ple

Quants homenots que escriuen el que els paguen

Tot n'és ple

Quants homes francs amb la boca tapada

Tot n'és ple

Quants homenassos morts sense llegenda

Tot n'és ple

Quantes cases obertes als sapastres

Tot n'és ple

Quantes portes tancades als poetes

Tot n'és ple

Quants saberuts que no llegeixen gaire

Tot n'és ple

Quants elefants sagrats que no llegeixen re

Tot n'és ple

Els Miserables

Els Reis ens van portar entrades per veure Els Miserables.

Llàstima que les veus de la companyia que actua a Barcelona (i que ja hi serà per pocs dies) no siguin com les del video que us poso... perquè aquest és un dels musicals més tristos però més meravellosos, musicalment parlant.

Alguna de les veus que vaig sentir ahir, em sonaven molt (massa) a "mode OT". I em sap greu dir-ho, però algú ho ha de dir. I un cantant de musical no es pot permetre sota cap concepte haver d'arrossegar una nota per arribar al to.

Gràcies, Reis Mags, per aquest magnífic regal!!!

Escolteu com sona (bé, a Barcelona s'hi esforcen molt, però no acaba de sonar ben bé així)




En el segon video, després del minut 2,52 ja no hi ha cap més cançó (tot són aplaudiments i salutacions, aviso)

Mode twitter

piiiiiiiiip - Ara arribo de BCN

piiiiiiiiip - La Taca ha fet un pipi tan llarg que ha arribat a la corba

piiiiiiiip - El capità té tos

piiiiiiip- Faig puré

piiiiiiiip- De verdures, vull dir; no que faci puré a algú

piiiiiiiip- deumeu, quin cansament! si voleu saber què més faig i què més dic, m'ho pregunteu i santes pasqües.

piiiiiiiiip- oración, despedida y cierre.

Que guanyi el Barça!

J'ai perdu la plume dans le jardin de ma tante

Io sono una studentessa della lingua italiana.

Ti voglio bene, amore!

Mi puoi dire che ora è?  È l'una precisa? Grazie tante! Ciao! Io devo andare via perchè ho un apuntamento!

A mio parere il Barça è la melliore squadra di calcio!

Ci vediamo!!!

"SINE"

Sento que volen donar-li un Oscar a Clooney per la darrera pel·li "Los descendientes". Veig que la fan al cine de Blanes i decideixo anar-hi, a veure què tal.

Surto del cine decebuda i pensant "Si li han de donar l'Oscar en aquest, vol dir que no hi ha res millor. Trist!".

Poso la ràdio mentre esmorzo i sento la crítica de cine de la setmana: deixen "Nosequien y su gemela" per terra (he vist el trailer i no m'estranya, és abominable). Parlen d'una altra pel·li que ara no recordo com es diu (segurament perquè no he vist el trailer i ni em sona). La deixen mig-mig. I llavors li toca el torn a la pel·li del guaperes del George. Diuen que és fantàstica, que és un drama ben tractat, que si naps, que si cols... i flipo.

Del drama en qüestió, qualsevol aficionat podria haver-ne tret molt més suc. Els personatges són totalment superficials, el tema no té ni un gram d'originalitat (d'altra banda, em podeu dir, i direu bé, no cal que un tema sigui original perquè se'n faci una boníssima pel·lícula). Però és que és taaaaaaaaaaaaaaaaaaan re-fluixaaaaaaaaaaa... buf,buf,buf!  George Clooney és guapo: estem d'acord. També ho és Richard Gere (no?) i fa pel·lis tan insulses com aquesta  - heu vist la quantitat de "carones" que saben posar, tots dos?, carones per quedar "monos", però que no serveixen per a res. O al menys a mi no em transmeten res.- doncs això. A l'escena més trista de la pel·li, SORT! de la llagrimeta que li fan córrer per la cara, sooooooort! (deumeu, quin patetisme!)

Ep! potser demano massa, jo!

"Ell", amb la seva postureta.

Imatge treta de google.

Aps, perdó, se m'oblidava: el doblatge de les nenes és INFAME! (consti que tinc una cosina que fa doblatge, que era la veu del Son Goan i de molts altres dibuixets i pel·lis i que ho fa molt bé, no és perquè sigui la meva cosina)

Em sap greu, perquè els dobladors s'han de guanyar la vida, però on estiguin les veus originals dels actors i actrius... ehem... (però aquest és un altre tema i avui no toca)

Divendres, programa doble: a la nit veig Pa negre, una vegada més.


I, patriotismes a part, no entenc per què no l'han nominat per l'Oscar.

I és que, com hi ha bon teatre i teiatru, també hi ha  bon cinema i "sine".

Au, va, els amants del Clooney ja em podeu saltar a la iugular!

Col·laboració amb "Relats conjunts"

SOSPITES

- Ho hem de deixar estar.
- Però què dius?
- Que ho hem de deixar. Finalment a la feina ja sospiten.
- Però, estimada, no podem llançar per la borda la nostra relació només perquè a la teva feina sospiten que...
- Què fas? no em toquis, no en públic. Ningú no ha de saber que ens coneixem...
- Però si no ens veu ningú, si no ens coneix ningú, si ningú no té cap indici que...
- Reina meva, ja et vaig dir la darrera vegada que aquell era l'últim cop. I em mantinc amb la meva determinació.
- Però...
- Saps? No voldria anar a parar a la presó per una feblesa com aquesta.
- Estimada...
- Au, ves-te'n. Ves a buscar algú altre perquè t'ajudi a entrar a la joieria; jo ja en tinc prou, de joies, el darrer cop em vaig quedar amb les maragdes. No necessito res més! Adéu!
- Tu t'ho perds...

La meva modesta col·laboració amb "Relats conjunts"

Rodalies

Anar a Barcelona en Renfe-rodalies és una odisea.

Quatre hores (dues d'anar, dues de tornar) per fer seixanta quilòmetres, em sona a recochineo.
I malgrat que a mi em soni a recochineo, és així. Gairebé dues hores de Blanes a Barcelona (per problemes a les instal·lacions, van dir per megafonia). I gairebé dues hores de Barcelona a Blanes (per problemes a les instal·lacions, van dir per megafonia).

Tot això per 10 (deu) euros.

Avui tinc el cul quadrat i la mateixa por de conduir que sempre, així que em queden molts anys de tenir el cul quadrat i por de conduir...

I la por de conduir no me l'ha arreglat CAP teràpia.

I ja no sé si estar indignada o resignada.

Si no tingués por de conduir no passaria quatre hores de la meva vida asseguda (per sort) en un vagó de tren atapeït per deu euros, però la brometa em costaria el preu de la benzina + autopista + pàrking + un parell de valerianes.

No sé què és pitjor...

I ja no sé si estar indignada o resignada.

taxes, llenguatges i embolica que fa fort

per què tant de rebombori amb la taxa turística?

quan nosaltres anem "allà" paguem bitllo bitllo i callem! I no pas poc, en segons quins llocs!  i si no, no hi anem.
per què jo, amb els meus impostos, m'he de fer  càrrec de la merda que deixen els turistes que em visiten?


al·lucino amb el "M'agrada" del feisbuc.
sense anar més lluny, l'altre dia vaig posar un "En què estàs pensant"? dient que estava trista i a un munt de gent "li agrada"!

deumeu... què és, el que els agrada? que estigui trista? que hagi escrit que estic trista? volen dir que m'acompanyen en la meva tristor?

suposo que és això darrer.

però, mireu-vos-ho pel cantó "literal" de l'assumpte.

tant que hem evolucionat amb tot i que només puguem dir "m'agrda" o "no m'agrada"

trist... oi?

m'anava a embolicar amb altres temes però passo... no val la pena, així que la tercera part del títol de l'apunt no serveix per res...


com tantes coses!

en fi...
...per cert, totes les imatges són tretes de la xarxa.

passen els dies

un dia màgic,
un de reflexió
i un  de buidar calaixos,
de desfer-nos de bosses i papers

i demà
traurem llumetes i cintes de colors
i arxivarem les postals de paper
que algú que no domina - encara- l'ordinador
ens ha enviat, amb nostàlgia d'altres temps,
per desitjar-nos Bon Nadal i Bon Any.

i ens acostarem , encara més i sense ganes,
a una mort segura que un dia ha d'arribar
un any més
un any menys

petiteses, grandeses, alegries, penúries
i a buscar un altre any,
 una mica més fets, una mica més vells,
i una mica més pobres
i una mica més rics

amb fe
i sense fe

i tot fet
i tot per fer.

Propòsits

No emprenyar-me quan sento parlar polítics.

Deixar que els esdeveniments  llisquin suaument per la meva vida sense immutar-me (gaire)

Continuar escrivint encara que per publicar alguna cosa passin dos anys. Fins i tot encara que no se'n publiqui mai cap.

Seguir amb el blog, en plena era de trendingtopics, als quals mai no he entrat.

Continuar tenint un telèfon mòbil que només serveix per trucar, ser trucada, fer sms's i rebre'n i - com a molt- fer alguna mala foto.

Deixar de tenyir-me els cabells  (és que això, per mi, és tan difícil que crec que no ho arribaré a aconseguir fins que sigui al calaix; al cap i a la fi ara ja em tenyeixo gairebé de blanc... que ja lliga i a més a més, mola!)

Tornar-me a matricular a italià, perquè estic disfrutant molt i fins i tot n'estic gaudint!

Tornar a matricular-me a tai xi (això també és difícil... és taaaaaaaaaaaan avorrit... però això ja us ho havia dit alguna vegada)

Continuar fumant-me una cigarreta en ocasions especials, deixant que tot el que em diuen quan ho faig em rellisqui del tot.

Seguir pensant que un dia o altre tornaré a la Universitat... si no m'he mort abans

Continuar respectant la diversitat de maneres de fer  de tots els nostres fills, sense morir en l'intent.

Estimar els meus com fins ara o, si pot ser, més.

... i més coses que no puc reproduir aquí perquè no és el lloc adequat ÔÔ

imatge baixada d'internet

Que no perdem les il·lusions! BON ANY!

Permeteu-me tornar enrere (un gest que darrerament repeteixo massa...)

Primer m'he posat a buscar alguna cançó que parlés d'esperança, de pau, d'amor... i tots els tòpics junts, però m'he trobat amb coses molt cutres, o molt religioses, o molt de l'estil "autoajuda" i allò que passa, de l'una he anat a parlar a l'altra... estava a punt de posar "Resistiré", del Duo Dinàmico, que és molt de la meva època,  o "Que se mueran los feos", dels Sirex, que encara són més de la meva època, perquè són un pèl més joves que els altres dos, però allò que passa: vas buscant i buscant i acabes trobant redarces com aquestes "perles" que us deixo, per no haver de parlar del que ens espera per a l'any vinent. Perquè ens espera una època de pringats totals, ai, maremeva!

Bé, doncs, pringats o no, desitjo que tingueu/tinguem una molt bona entrada d'Any Nou!

Per què no començar taral·lejant o ballant directament unes quantes peces de l'any de la picor?
 Vinga va, per fer baixar el raïm...

Som-hi!

i després de les lentes, sempre venia el aixafa-guitarres i començava una tanda de mogudes, au!





Apa, Bon Any 2012, i no em tingueu en compte aquest viatget al passat!

BON NADAL

Malgrat tot...

MOLT BON NADAL!!!!!

Aquí us deixo un parell de cançons de Nadal.

L'altra és un clàssic...

:(

És tristíssim que en aquest país surti més a compte matar algú que tocar el piano...

tristíssim!