Premi Blog solidari

El Pensador m'acava d'afalagar, atorgant-me un premi que es veu que ens anem passant els uns als altres, com un meme, però una mica més honorífic.




Moltes gràcies, Pensador, per pensar en mi. Ara representa que jo l'he de passar, al meu torn, a altres set blocaires que consideri susceptibles de mereixer-lo. Com que he vist que ja hi ha molta gent que el té, jo els el passo a:

Joana Torres

Glorieta

Saragatona

Post its sacados de la papelera

Vertiario

Poesiaula

El blog de la jaka

Una coseta de res: havia comès una falta d'ortografia (vaig escriure otorgar i és atorgar. Ho sabia però vaig dubtar. Avui ho he buscat al diccionari, cosa que havia d'haver fet abans. Sorry.)

I res, Gatot, que no hi ha forma humana de posar les fotos que vull. T'he fet cas, però ni por esas! Ara no m'hi puc entretenir més, continuarem buscant, com aquells que buscaven premis a sota la tapa del iogur... "Continúe buscando" ;)

per cert, m'he entrenat amb la foto del perfil i aquesta, com pots/podeu observar, si que em funciona, sempre m'ha funcionat...en fi, que passo de foto!

Un clàssic a París

Per fora- Por fuera

Un gat amant de la lectura- Un gato amante de la lectura

Quan erem a París intentava llegir-vos sempre que podia. Un dia vaig trobar un comentari de El Paseante que em recomanava que anés a veure aquesta llibreria, hi havíem passat per davant mil vegades i ens hi havíem aturat, hi havíem entrat, però no l'havíem fotografiat. En honor de l'amic blocaire, ho vam fer. Fa dies que li vaig prometre parlar-ne, i malgrat que tenia preparat un rollo impressionant, avui he canviat d'idea. Només en deixaré les fotografies. El rollo no caldria. Ja xerro prou (i massa)... així que, tan sols gaudiu d'una altra mena de paisatge, que als blocaires en general ens sol agradar molt: el paisatge que dibuixen els llibres.

Un racó - Un rincón

Cuando estaba en París intentaba leeros siempre que podía. Un día encontré un comentario de El Paseante que me recomendaba ir a ver esta librería, habíamos pasado por delante mil veces, nos habíamops parado, habíamos entrado, pero no la habíamos fotografiado. En honor del amigo blogger, lo hicimos. Hace días que le prometí hablar de ello y, aunque "para ilustrar las fotos" tenía preparado un rollo impresionante, hoy he cambiado de idea. Ya hablo suficiente (y demasiado)... así que, disfrutad de otro tipo de paisaje, que a los bloggers en general nos suele gustar mucho: el paisaje que dibujan los libros.

Jo també hi era - Yo también estaba

¡Somos contradictorios a parir!

Tant de merder pel "Negre de Banyoles" , després de tants anys d'estar-se al museu Darder, que no feia mal a ningú, que ningú se l'havia mirat amb cap manca de respecte i ara resulta que munten una exposició amb 17 morts "tractats" amb polímers i nosequemés i tot cristo es queda tan ample?

A casa meva hi ha diversitat d'opinions: hi ha qui l'anirà a veure. Hi ha qui no hi anirà. Jo no hi penso anar, per coherència interna meva. Cadascú és ben lliure, però jo no ho entenc.

O sigui, el negre de Banyoles, no. Els 17 morts xinesos, si. Que puc embalsamar amb polímers el meu besavi i penjar-me'l per decorar l'entradeta de casa?

Algú hi vol dir la seva?

Tanto rollo por el "Negre de Banyoles", después de tantos años que había estado en el Museu Darder, que no hacía daño a nadie y todo el mundo lo miraba con respeto y hubo que enterrarlo. Y ahora resulta que montan una exposición con 17 cuerpos de muertos "tratados" con polímeros y nosequemás y todo dios se queda tan ancho?

En mi casa hay diversidad de opiniones. Hay quien irá a verlos y quien no. Yo no pienso ir, por coherencia interna conmigo misma. Cada cual es bien libre, pero yo no lo entiendo.

O sea, al "Negre de Banyoles" hubo que enterrarlo y a los 17 muertos chinos, se los puede llevar de país en país para exhibirlos (y cobrar, claro). Este... ¿Puedo embalsamar con polímeros a mi bisabuelo y colgarlo para decorar la entrada de mi casa, porfaplis?

¿Alguien quiere decir algo?

______________________________________

P.D.- No comprendo la razón (será que se acerca la Navidad) pero en los blogs me salen más anuncios que nunca (incluído el mío). ¡Un rollazo, oigan!

Y otra cosa: hasta hoy, la nueva versión de Blogger la tenía ... ¡EN CATALÁN! y hoy me vuelve a aparecer todo en inglés ...Why?

Imagen sacada de: http://www.therror.com/uImg/post232_muertos.jpg

jo ja us ho deia!

Els nens i les nenes anàvem passant per la taula de la senyoreta, amb els nostres llibres. El meu es deia "Tilín-tilín". No era ben bé un llibre, era allò que se'n deia "cartilla". I era en castellà. Però als cinc anys, vaig aprendre a llegir. I als sis, hi havia una hora de lectura diària. I als set, hi havia una hora de lectura diària. I als vuit... i als nou... i als 10 - perquè llavors es podia fer- vaig fer el que llavors se'n deia l'ingrés al batxillerat. I ho vaig poder fer perquè llavors no es posaven traves a l'edat de les criatures si aquestes estaven preparades per ingressar en un grup on, per la quantitat de coneixements, hi podia ingressar. Per això se'n deia ingrés.

******

Els nens i les nenes anaven passant per la meva taula, amb els seus llibres. El de aproximadament la meitat de la classe, era de la col·lecció "A poc a poc". Era en català. El de l'altra meitat era de la col·lecció "Poquito a poco". Era en castellà. Als cinc anys, aprenien a llegir. I si algun nen o nena no n'aprenia, m'estava amb ell o ella tota l'estona que fos necessari. De vegades m'enduia el nen o nena al pati amb el llibret. La lectura era absolutament individualitzada. No hi havia més recursos que els que tenia cadascú dins la seva aula, ni cap mestre de suport. Els nens i nenes que en aquell moment no llegien, feien una altra cosa, teníem altra feina preparada i no tothom feia el mateix, més que res, perquè no podia. Teníem entre 35 i 40 nens per aula. Els mestres de la meva generació ens vam inventar els racons quan encara ningú parlava de racons. Els nens i nenes es portaven bastant bé, sempre hi havia algun trapella, però els pares dels nens i les nenes estaven contents quan els cridava i els deia "el seu fill no es porta bé a classe" perquè d'aquesta manera tenien l'oportunitat de fer-los reflexionar a casa, o, si l'havien feta molt grossa, renyar-los... i fins i tot, castigar-los sense que ningú no els denunciés!
Als sis anys, els nens i nenes feien una hora de lectura a l'aula, amb la seva mestra. Als set anys, els nens i nenes feien una hora de lectura a l'aula, amb la seva mestra. Als vuit anys... als nou anys... però llavors ja hi havia traves, si un nen o nena destacava, s'havia d'aguantar fins que tingués l'edat suficient... però això són figues d'un altre paner.

*******

Fa vint anys vaig decidir que em dedicaria a ajudar els nens i nenes que tinguéssin problemes a l'escola. Havia fet molts anys de mestra, ara tenia ganes d'ajudar els més problemàtics. A poc a poc em vaig adonar que els nens i nenes, amb el que tenien més problemes, era amb la lectura. Quan anava a veure els mestres, m'adonava que a classe no llegien. Feien servir un sistema molt avançat, en lloc de la lletra lligada feien servir lletra de pal... cap problema, cap problema! Per mi, no hi ha mètodes, sinó persones. Però el tema és que hi ha algunes persones que no aprenen amb segons quins mètodes.

Això que estic dient no és ni ha sigut mai políticament correcte de dir. Tampoc és políticament correcte dir que els nens i les nenes, llevat de la lectura col·lectiva a l'aula, no llegeixen més. Ni als cinc, ni als sis, ni als set, ni.. ni.. ni... perquè els programes escolars estan massa plens. Perquè no hi ha recursos. perquè... perquè... perquè... perquè alguns EAP's no funcionen*. Perquè... perquè... perquè...

Quan jo deia: "Intenteu fer una hora de lectura diària a tota la Primària", em miraven com si fos una extraterrestre.

Ara som el país amb més mala comprensió lectora.

Ja ho sé: no hi ha només un sol factor. I no és políticament correcte dir que jo ja us ho deia.

...però jo ja us ho deia.

Au, ara ja em podeu apedregar!

* he dit alguns!

Imatge treta de: http://www.bibliotecaspublicas.es/ripollet/imagenes/contenido12238.jpg

Un dia esgotador/Un día agotador

Ostres, estic tan cansada que no puc ni escriure, quin dia he tingut! buf buf buf... us deixo l'Aute, que segur que us relaxa una micona. A qui no li porta records, no sempre confessables, aquesta cançó?


Ostras, estoy tan cansada que no puedo ni escribir, qué día más bestia he tenido, buf buf buf... os dejo una canción de Aute, seguro que os relaja un poquito. ¿A quien no le trae recuerdos, no siempre confesables, esta canción?







Que consti que anava a posar Gianni Morandi (un dels meus amors d'adolescència, ai!) però l'Aute m'ha acompanyat molt més, mai no ha deixat de pertànyer a la banda sonora de la meva vida...


Que conste que iba a poner una de Gianni Morandi (uno de mis amores de adolescencia, ay) pero Aute me ha acompañado mucho más, nunca ha dejado de pertenecer a la banda sonora de mi vida...

Plagi: és quan dormo, que hi veig clar.

No em renyeu, que només he plagiat el títol. Avui he dormit fins tard, molt tard, tenint en compte que sempre em llevo a les 7 del matí.

Se m'han enganxat els llençols? - us preguntareu-

Noooooooooooooo! M'he despertat a l'hora de sempre, tot i que no havia posat el despertador (darrerament m'he tornat moderneta i en lloc del despertador em poso el mòbil, que he descobert que és igualment efectiu, ja que és molt llest, tu, que el pares del tot i el paio es "desperta" a l'hora programada i fa un escàndol que l'has de sentir vulguis o no.).

Bé, doncs, per avui no l'havia programat, per tant, no ha sonat (és molt obedient). A les set m'he despertat per inèrcia, per la força del costum, perquè el món em va fer així o perquè tenia pipi. El motiu és el de menys.

Allò veritablement important, interessant i també estrany, per què no dir-ho? és que un momentet abans de despertar-me estava en plena sessió del Parlament de Catalunya!!! Si, si, tal com ho llegiu!

Jo no m'estava asseguda, havia demanat permís per passejar-me amb una flamant camera de fotos. El recinte, lluny de ser el Parlament de Catalunya- que ho era, al menys en essència- era model plaça de toros. I mireu que jo no hi he estat mai, en una plaça de toros, bé, si que hi he estat, però quan hi feien circ, no pas toros. El que s'esdevenia allà, però, no era gaire diferent del que hi feien quan jo hi havia estat veient circ. Era molt petita, jo. No, avui no, quan hi anava a veure circ. Continuo.

Jo anava fent fotos a tots els nostres parlamentaris - model fotògraf oficial de casament, passant per les taules- que no eren taules, avui, eren una mena de pupitres com els de l'escola dels anys seixanta. En un moment donat m'he parat davant ... del Sr. Rajoy!

- Què hi fa, vostè, aquí?- li he preguntat- i m'ha dit, en un català perfecte (lagarto-lagarto, aquí ja ho havia d'haver vist, jo, que allò era un somni, coi, però no me n'he adonat, quin fallu)

-Sóc un inflitrat, a tu ja t'ho puc dir, pequè no ho xerraràs, però fes-me la foto com si no passés res, perquè ningú més no m'ha vist.

M'he quedat molt parada, però molt, eh? tan parada que no he sabut què havia de fer i m'he estat debatent amb el dilema:

- Què faig? Vaig a avisar algú o no dic res?, encara seran els de Polònia que estan fent l'indio per aquí i jo faré el ridícul de la meva vida-

Per tant, no he dit res. Llavors, llamp de llamp, m'he despertat.

Us confesso que no sé què fer. I si aviso els parlamentaris que tenen un inflitrat? Per altra banda... algú de vosaltres sap si el Parlament s'ha canviat a la Monumental? O a les Arenes? (quina és, la que encara funciona?)... L'equip de Polònia té rodatge, les nits de divendres a dissabte? On és la meva camera?

Després del pipí, m'he tornat a ficar al llit i llavors he dissenyat una samarreta.

En fi... avui tenia un altre post mig preparat, un que tinc pendent amb el senyor Passejador, però des d'aquí li faig saber que aquesta visió nocturna era molt important i que l'altre post veurà la llum un dia d'aquests. Li ho prometo!

Vaig a fer-me un cafetó ben carregat, no fóra que siguessi que fóssiga!*

* lingüistes del món, uniu-vos i perdoneu aquesta pobra pecadora, amén.

Imatge: http://blogs.ya.com/meighinha/files/arale.jpg

Un meme

La Glòria m'envia un meme que consisteix a enviar la foto d'algun dels nostres racons preferits (d'allà on vivim) . M'he decidit per aquesta foto, que pertany a una regata celebrada en aigües de Blanes fa un parell d'anys. Aquesta foto està feta des del Swing - encara no teníem el Blauet- Nosaltres no hi participàvem, a la regata, només vam sortir a navegar paral·lelament i a gaudir d'una navegació plàcida i tranquil·la.

L'altra foto és del mes de gener d'aquest any, feta des del Blauet. Es veu Pinya de Rosa, però des del mar. És entre Blanes i Lloret.

Dos "racons" del meu paisatge que tinc sempre presents a la retina, a la retina de l'ànima.

Gloria me envía un meme que consiste en enviar la foto de uno de los rincones del pueblo o ciudad en la que vivimos, que nos guste. Me he decidido por estas dos fotos. La de arriba, pertenece a una regata que se hizo en aguas de Blanes hace dos años. Nosotros no participábamos, sólo salimos a navegar un rato y tomar unas fotos. Está hecha desde el Swing, pues todavía no teníamos el Blauet. La foto de abajo es del mes de enero de este año, está hecha desde el Blauet y es el paisaje que corresponde a Pinya de Rosa, uno de los preciosos jardines que tenemos en nuestra costa y que, por suerte, todavía se conserva más o menos virgen. Está entre Blanes y Lloret.

Dos "rincones" de "mi" paisaje que tengo siempre presentes en la retina, en la retina del alma.

Els passo el meme a: Gatot, Júlia, Barbollaire i Violette. Per mencionar algú. De fet, li passo a qualsevol que tingui ganes de fer-lo . Només demano que si algú que no he mencionat el fa, que m'ho digui (bé, si vol, és clar!)

Les paso el meme a: Gatot, Júlia, Barbollaire y Violette. Por mencionar a alguien. De hecho, se lo paso a todo aquél que tenga ganas de hacerlo. Sólo le pido que me lo comunique (vale, si quiere)

Cançó de bressol de Mozart

La coneixia, l'havia sentit de petita, en un disc de vinil que tenien els meus pares, per l'Escolania de Montserrat. Em feia posar la pell de gallina. Les audicions amb el meu pare eren... però ja us ho explicaré un altre dia. Només puc donar les gràcies, a la meva família, per inculcar-me l'amor a la música. Una altra cosa és que la meva tossuderia va impedir que alguna vegada fes res de bo amb ella. Em van fer estudiar al Conservatori des dels cinc anys, i jo, que no tenia paciència per estar-me davant del piano ni mitja hora seguida, ho vaig deixar a quart de piano. Una llàstima, ja ho sé, però ara encara tinc menys paciència que llavors... impacient, s'hi neix!

Escolteu aquesta petita meravella que m'ha enviat una persona que no desitja que digui el seu nom: a tu, gràcies.

I no hem acabat, eh? així que podeu continuar enviant-me tot el que vulgueu, el que us sembli que fa bo de cantar-li, llegir-li, explicar-li o fer-li escoltar a un nét... us estic profundament agraïda a tots, però la cosa continua. Tindré paciència per no canviar de tema en... quant temps? tic-tac-tic-tac-tic-tac...

La conocía, la había escuchado de pequeña, en un disco de vinilo que tenían mis padres, por la Escolanía de Montserrat. Al oírla, sentía escalofríos. Las audiciones con mi padre eran... pero eso ya os lo contaré otro día. Sólo puedo dar las gracias a mi familia por inculcarme el amor a la música. Otra cosa es mi tozudez, que impidió que alguna vez hiciera algo buieno con ella. Me hicieron estudiar en el Conservatorio desde los cinco años, y yo, que no tenía paciencia ni para estar ante el piano media hora seguida, lo dejé en cuarto. Una pena, ya lo sé. Pero el problema es que ahora, que podría continuar, todavía tengo menos paciencia que entonces. ¡Impaciente, se nace!

Escuchad esta pequeña maravilla que me ha enviado una persona que no desea ser nombrada: a ti, gracias.

Y no hemos terminado, ¿eh? Así que podéis continuar enviándome todo lo que queráis, lo que os parezca susceptible de ser cantado, leido, explicado, a un nieto... os estoy profundamente agradecida a todos, pero la cosa continúa. ¿Voy a tener la paciencia necesaria para no cambiar de tema en...? ¿cuánto tiempo? Tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac...

Canción de cuna/Cançó de bressol/Lullaby/Berceuse...

Per què no m'ajudeu? Estic fent una recopilació de cançons de bressol ...

Au, va, envieu-me lletres de cançons de bressols, adreces d'internet, tot, tot, tot allò que se us acudeixi que em pot anar bé per fer una recopilació de lletres i músiques, de tots els temps i de tots els països... som-hi?

Aquí o al correu privat, on vulgueu. Al meu perfil hi surt, el correu, així que no hi ha problema.

Us deixo una de les més boniques cançons de bressol que conec. Gràcies anticipades.

¿Por qué no me ayudáis? Estoy haciendo una recopilaciçon de canciones de cuna ...

Hale, va! ¡Enviadme letras de canciones de cuna, direcciones de internet, todo,todo, todo lo que se os ocurra que me pueda ir bien para la recopilación de letras y músicas, de todos los tiempos y de todos los países... ¿Vale?

Aquí o al correo privado, donde queráis. En mi perfil sale el correo, así que no hay problema.

Os dejo una de las más bellas canciones de cuna que conozco.

El "meu" Maurice Béjart!

Descansa en pau, geni de la dansa!!!

No sé si el títol adient seria teatre...al cap i a la fi...

Com que no tinc ganes de parlar del Montilla, (ahir el vaig veure a "Tinc una pregunta per vostè")... com que no tinc ganes de parlar de la pujada de preus (ja ens ho anem trobant al mercat cada dia, i més encara a mesura que ens anem acostant al Nadal) ... com que no tinc ganes de parlar de l'Artur Mas (i els seus vells/nous projectes per Catalunya)... com que no tinc ganes de parlar de l'educació (lluita diària, que, per cert, a La Tertúlia continua obert el tema, si ho voleu)... com que no tinc ganes d'explicar-vos que cada vegada que vaig a Barcelona la trobo més i més sorollosa (buf, buf,buf)... com que no en tinc ganes, dic, doncs no us explicaré res. O si.

El meu amic Pere de Saragatona ha escrit un bon post magnífic, no puc menys que fer-ne referència, ell ens condueix a un article molt interessant sobre l'obra que s'està representant al Romea, "El senyor Perramon", de Josep Mª de Sagarra.

La pregunta que a mi em suggereix, en aquest cas, seria:

Creieu que segons quines obres literàries cal que siguin convertides en obres de teatre? No en tenen prou, amb ser una bona obra literària? Què en penseu?

I més preguntes, d'aquelles sense resposta:

*Podrem, algun dia, parlar en català sense problemes als jutjats?

*S'ajuntararn els partits polítics sense tirar-se els plats pel cap a l'hora de fer funcionar el nostre país endavant i no endarrere?

*Per què amb el tema dels trens no tornen a fitxar la Mercè Sala, persona que va fer que les coses anessin força bé en el seu moment?

i encara més...

*Pagarà en Monràs les obres del Tramuntana per fer-se perdonar per la Berta? eh? eh? eh?

i si voleu, el de sempre:

*On anem?

*D'on venim?

i ja callo, que si no, després em llegiu en diagonal i això no pot ser!

Plors en negre/Llanto en negro

Què tal Bebo & Cigala, per anar començant la setmana?
Així, sense més. Per a tu, que em llegeixes.


¿Qué tal Bebo & Cigala, para ir empezando la semana?
Así, sin más.Para ti, que me lees.

Lágrimas negras.

D'Ossilly a Dardenay

A mig matí. Tot està bé. El cel amenaça pluja, com sempre, però tenim l'esperança que no acabi de ploure... acabarà plovent, però el paisatge s'ho val. La pau i la calma ens envolten.

Media mañana. Todo está bien. El cielo amenaza lluvia, como siempre, pero tenemos la esperanza de que no termine de llover... acabará lloviendo, sin embargo. Pero el paisaje lo vale. La paz y la calma nos envuelven.

Poc abans de pondre's el sol. Encara tardarà una miqueta, encara seguim pujant. Ara agafarem el túnel de 5 km que ens haurà dut fins al cim. Una vegada passat el túnel, les rescloses ja seràn de baixada fins a París. Quan veus aquests arbres gairebé et cauen les llàgrimes.

Poco antes de ponerse el sol. Todavía tardará un poco. Seguimos subiendo. Ahora pasaremos el túnel de 5 km que nos habrá llevado hasta la cima. Una vez pasado el túnel, las esclusas ya van a ser todas de bajada hasta París. Al ver estos árboles casi se te deslizan las lágrimas solas.

Sortint del túnel. Plou, però encara hi ha una ullada de sol. El cor s'encongeix davant tanta bellesa.

Saliendo del túnel. Llueve, pero todavía se observa una ojeada de sol. El corazón se encoge ante tanta belleza.

Juntament amb els amics francesos jubilats que se'ns han unit per navegar per aquest canal, el canal de la Marne a la Saône, decidim que aquest és un bon lloc per passar la nit. A les 6 de la tarda es tanca la navegació pels canals.

Junto con los amigos franceses jubilados que se nos unieron para navegar por este canal, el canal de la Marne a la Saône, decidimos que este es un buen sitio para pasar la noche. A las 6 de la tarde se cierra la navegación por los canales.

Col·laborant amb el 30è joc literari

Col·laborant amb el 30è joc literari

Ja fa 30 setmanes que el bloc Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com) proposa jocs literaris cada dimecres, amb regals mensuals inclosos que sorteja entre tots els participants, i per a celebrar-ho ha organitzat un joc especial amb la col·laboració d'una bona colla de blocs.
L'objecte d'aquest 30è joc literari consisteix en trobar diversos fragments del llibre Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders, repartits per tots els blocs col·laboradors. El text que li correspon en aquest bloc és el següent:

"La meva mare deia "fer el senyor" amb cert to burleta que volia donar a entendre clarament que aquesta mena d’ctuació és, a més de fraudulenta, a l’abast de qualsevol."

Si voleu participar, trobareu les instruccions a Tens un racó dalt del món, a partir del 14 de novembre al matí, al post del seu bloc titulat 30è joc literari.

Córrer al propi ritme/Correr al propio ritmo

Cuando corría, que ahora ya llevo dos años sin correr, a veces me hacía ilusión participar en las carreras cortas que se hacían cerca de mi pueblo o un poco más lejos. La más larga en la que participé fue la Behobia-Donostia, pero de esta ya hace muchos años. Se pueden leer mis propios comentarios acerca de ella en el blog Només del mar, pero eso ya lo sabéis, los que me vais siguiendo más o menos regularmente. No iba por ahí. Lo que quería decir es que cuando participaba en las carreras, populares o no, de menos de 20 km, lo que sentía cada vez era lo siguiente:

Después del tiro de salida los buenos me pasan. Todos, todos, todos. Yo me voy quedando sola poco a poco, hasta que llego a pensar que voy la última. Entonces también pienso que si yo no fuera la última, no habría quien pudiera llegar primero. De vez en cuando me giro y veo que no, que no soy la última, que hay mucha gente detrás de mi... y continúo corriendo, corriendo, respirando, con el aliciente de que no soy la última pero sabiendo que jamás en la vida podría ser ni la primera ni de las primeras. Entre otras cosas porque soy consciente de que mi nivel de entrenamiento no es el de los buenos. No sé si estoy satisfecha o si me sabe mal. Sólo sé que voy corriendo, corriendo, corriendo, con el ansia de llegar, de hacer un buen papel, proporcionado a mis posibilidades, eso que quede claro. Cuando llego a la meta, los primeros ya hace rato que han llegado, ya se pasean, triunfantes, comiéndose un bocadillo y bebiendo agua, mirándome de arriba a abajo, como si yo fuera una pobre desgraciada que nunca llegará... y entonces toda la euforia que yo llevaba se va a la porra y me cae el alma a los pies. Tampoco es necesario que los primeros miren así a los últimos. Sin últimos no habría primeros. Creo que es una falta de educación por su parte, pasearse incluso por “dentro” de lo que sería el espacio previsto para que vayan llegando los corredores. Que se queden a un lado, ¿no? (esto no lo he escrito en catalán, lo digo ahora). Estoy cansada, no he sido la primera pero lo he hecho. Llego más tarde, pero llego. Detrás de mi todavía llegan muchos, muchos más. Pero eso no me consuela.

Hay quien se ha quedado por el camino, quien no ha terminado toda la carrera, hay quien entraba en la carrera haciendo trampa, a media carrera, que lo ves, cuando pasa eso, y piensas “peor para ti, burro/a, ¿a quien vas a engañar?" Pero luego ves que el tramposo corre más porque está menos cansado que tú y cuando llegas lo ves entre los buenos de verdad, comiendo el bocadillo y bebiendo agua, departiendo amigablemente con los legales. Y te da mucha rabia. Y me da mucha rabia. Y me siento idiota.

Durante mucho rato, en alguna carrera de aquellas que yo suelo hacer en aproximadamente una hora y cinco – como es el caso de una de las San Silvestres que hice- me encuentro que no corro al mismo ritmo que nadie: me encuentro sola en medio de los últimos buenos y de los primeros llamémosles malos (con su permiso). O sea, que yo tengo un ritmo que no tiene nadie más. Y eso me extraña, a veces, mientras corro, pienso que no me puedo meter en ningún saco, que no formo parte de ningún grupo. Y me siento sola. Pero bueno, la cuestión es que llego a la meta y eso, dentro de mí, es una satisfacción, aunque de cara al mundo yo sea una pobre corredora de andar por casa.

Muy bien, ahora dejadme decir que mi vida tiene cierto paralelismo con las carreras. Me pasa lo mismo. Si traslado el tema a la vida misma, veo que yo llevo mi propio ritmo, nunca he destacado especialmente en nada pero siempre he llegado a la meta, esforzándome mucho, pero siempre he llegado – de momento- adonde me había propuesto. En todos los ámbitos de la vida.

Pero a pesar de todo, cuando veo a los triunfadores y triunfadoras tramposos (que no a los que se lo han ganado por piernas o por cabeza o por esfuerzo o, qué caramba, porque son mejores) estoy hablando de los tramposos, de los que han hecho trampas toda su vida, y todo el mundo conoce a alguien así, ahora no me vengáis con que me invento cosas, cuando los veo comiendo el bocadillo junto a los que SÍ merecían triunfar , mirándome por encima del hombro, algunos y algunas que sé que en algún momento me han llegado a envidiar, pero que se acaban creyendo su propia película, que acaban por creerse que las trampas no existieron, aunque parezca increíble... entonces, ¿para qué nos vamos a engañar? Entonces me siento un poco idiota.

Quan corria,que ara ja fa dos anys que no corro, de vegades em feia il·lusió participar a les curses curtes que es feien a prop del meu poble o una mica més lluny. La més llarga a la que vaig participar va ser la Behobia-Donostia, però d'aquesta ja fa molts anys. Es poden llegir els meus propis comentaris al bloc Només del mar, però això ja ho sabeu, els que em seguiu més o menys regularment. No anava pas per aquí, el que volia dir és que quan participava en curses, populars o no*,de menys de 20 km, el que sentia cada vegada era el següent:

Després del tret de sortida els bons em passen. Tots, tots i tots. Jo em vaig quedant sola, a poc a poc, fins que arribo a pensar que vaig la darrera. Llavors també penso que si jo no anés la darrera, no hi hauria qui pogués arribar primer. De tant en tant giro el cap i veig que no, que no sóc la darrera, que déu n'hi do la gent que hi ha darrere meu... i continuo corrent, corrent, esbufegant, amb l'al·licient que no sóc l'última, però sabent del cert que mai de la vida podria ser ni la primera ni de les primeres. Entre altres coses perquè el meu nivell d'entrenament no és el dels bons. No sé si estic satisfeta o si em sap greu. Només sé que vaig corrent, corrent, corrent, amb l'ànsia d'arribar en un bon lloc, de fer un bon paper, sempre dintre de les meves possibilitats, això que quedi clar. Quan arribo a la meta, els primers ja fa estona que han arribat, ja es passegen, triomfants, menjant-se un entrepà i bevent aigua, mirant-me des de dalt, com si jo fos una pobra desgraciada que mai no arribarà... i llavors tota l'eufòria que jo portava se'n va en orris i em cau l'ànima als peus. Esbufego, estic cansada, no he estat la primera, però ho he fet. Arribo més tard, però arribo. Darrere meu encara n'arriben molts, molts més. Però això no em consola. Hi ha hagut qui s'ha quedat pel camí, qui no ha fet la cursa del tot, hi ha hagut qui "entrava" a la cursa fent trampa, a mitja cursa, que ho veus, quan això passa i dius "pitjor per tu, burro/a, que no ho veus, que t'estàs enganyant"? però després veus que, com que aquell/a que ha fet trampa corre més perquè no està tan cansat/da com tu, et passa sense problemes. I arriba abans que tu i quan arribes a la meta també s'està menjant l'entrepà i bevent aigua i et mira per damunt l'espatlla i tu penses "jo sé que has fet trampa i tu també, però la resta de la gent no ho sap". I em sento una mica idiota. Durant molta estona, en alguna cursa d'aquelles que jo faig en una hora i cinc minuts - com és el cas d'una de les Sant Silvestres que vaig fer- em trobo que no corro al mateix ritme que ningú: em trobo sola enmig dels darrers bons i dels primers diguem-ne dolents. O sigui, que jo tinc un ritme que no té ningú més. I això m'estranya, de vegades, mentre corro, penso que no em puc ficar en cap sac, que no formo part de cap dels grups. I em sento sola. Però bé, la qüestió és que arribo a la meta i això, dins meu, és una satisfacció, encara que de cara al món jo sigui una pobra corredora d'estar per casa.

Molt bé, ara deixeu-me dir que la meva vida té un paral·lelisme amb les curses. Em passa tres quarts del mateix si faig el trasllat del camp de les curses al camp de la vida: tinc el meu propi ritme, mai no he destacat especialment en res però sempre he arribat a la meta, esforçant-me i esbufegant, però sempre he arribat - de moment- allà on m'he proposat. En tots els àmbits de la vida, val a dir-ho.

Però malgrat tot, quan veig els triomfadors i triomfadores d'aquells que han fet trampa tota la seva vida, quan els veig menjant-se l'entrèpà i bevent aigua i mirant-me per damunt l'espatlla, alguns i algunes que sé del cert que molts cops m'han arribat a envejar, però que s'acaben creient que realment ho han fet tot i en canvi ( ells/elles) i jo sabem que s'han incorporat a mitja cursa i que, per tant, els seus esbufecs són pur teatre, llavors em sento una mica idiota, per què ens hem d'enganyar?...

* Em sembla que la diferència entre una cursa popular i una que no ho és és que a la cursa popular, hi ha qui la fa corrent i qui la fa caminant o alternant el caminar amb el córrer. Al menys aquesta és la idea que jo tinc, que pot estar equivocada.

Ambdues imatges són extretes d'internet. La de la corredora ja l'he esborronat perquè no es reconegui, però podria ser jo mateixa. No ho sóc, ep!

Un sonet dedicat, una música... ho compartim?

M'ha agradat molt, aquest sonet, Argentviu. Crec que aquest vals li escau per acompanyar-nos en la seva lectura. L'embolico amb paper de seda i te'l deixo aquí, a la tauleta. No te l'emportis, però. M'agradarà compartir-lo amb els meus amics. Què et sembla?

Video trobat a youtube. Vals venezolano nº 2 de Antonio Lauro.

De llums i de colors perduts

La meva llum se l'endugué un oratge

solcant viaranys ben lluny del meu encalç

I ara rabejo aquest esguard descalç

inútilment, amb colors del teu paisatge.

He rebut la frescor d’aquest missatge.

Caleidoscopi subtil a temps de vals,

espiral de foscor, tot color falç

perquè els meus ulls ja no entenen el llenguatge

Canta’m colors, fes-me’n la melodia

i encara sentiré el tacte subtil

de quant besava la policromia

d’un cos de bat a bat que s’oferia.

Ahir ufanós, avui trist i senil.

Als ulls, només records d’una follia

J. Mèlich (Argentviu)

Habría sido una buena dedicatoria...

... pero ya no lo es.

Habéis probado a leer a Lorca mientras escucháis a Rachmaninov?...

Ho heu provat? Ì què espereu?



TEMBLOR

En mi memoria turbia
con un recuerdo de plata,
piedra de rocío.
En el campo sin monte,
una laguna clara,
manantial apagado.

Federico García Lorca.

D'espies, virus, música, literatura i emocions / De espías, virus, música, literatura y emociones

El otoño viene cargado, para mi, viene cargado de emociones varias. De esas que los sociólogos se emperran en decir que las podemos disimular, que se empeñan en que no comuniquemos de cara al exterior, porque la sociedad en la que vivimos no lo admite. Bueno, pues yo rompo una lanza a favor de exteriorizar nuestras emociones (no estoy hablando de hacerlo en la tele, ojo, que ya os veo venir, eso es otra cosa muy diferente y no va por ahí)

En estos días he tenido el placer de leer una novela, escrita por mi compañera de blog Liter-a-tres y sin embargo amiga, Elèna, o Escriptorum54, que para mi que va a tener mucho éxito cuando se publique. De momento he tenido la gran suerte de compartir con ella y junto a algunas pocas personas más, su "puesta a punto". Gracias, Elena, por tu confianza. Te deseo un éxito total y absoluto, y más teniendo en cuenta que tus otras dos novelas son - para mi gusto- excelentes.

En estos momentos estoy leyendo otra novela, esta ya publicada, la de mi compañera de otro blog, La tertúlia, y sin embargo amiga también, que lo sepan, ésta ya se ha publicado y es una obra magnífica. Ella es Júlia Costa Coderch, amiga desde nuestros tiempos de la Universitat Oberta de Catalunya, su título es La descomposició de la llum, y en ella veo una gran escritora, que ya se inició con otras obras, como por ejemplo Ombres, más algún libro para jóvenes Enmig d'orats i savis, y alguna recopilación de poemas excelentes - para mí, por lo menos-

Me falta comentar lo de los espías y los virus. Digamos que desde que volví de Francia, mi ordenador se iba enlenteciendo poco a poco. ¿Por qué? me preguntaréis los que, como yo, no tenéis ni repajolera idea de informática. Los que sí sabéis de informática ya ni siquiera me haríais esta pregunta: mi ordenador, como resultado de un fallo en el Norton antivirus, que ya me iba advirtiendo aunque yo hacía caso omiso a esas advertencias, estaba mal. No sé por qué, pero el antivirus había pillado alguuna enfermedad, seguramente no vírica, la cuestión es que no funcionaba como debía.

Pues bien: ayer ya llegué al punto álgido del tema: yo escribía y las palabras tardaban en aparecer en pantalla como cinco minutos. Sólo podía hacer una cosa, si intentaba escribir y al mismo tiempo escuchar música o bajar el correo, me decía que no tenía suficiente memoria. Total, que agarré el toro por los cuernos y me hice un análisis on line con el panda. Resultó que tenía el ordenador lleno de gente, unos por aquí, otros por allí, paseándose a mi costa, seguramente pillando información, y esas cosas que hacen los espías. Eso si: no había ningún virus propiamente dicho. Total, que me he bajado un panda de esos de prueba y si funciona - que parece que si, porque después de una noche de trabajo mi ordenador vuelve a funcionar como antes- me lo compraré. Parece mentira lo que les gusta a los espías esos pasearse por mi pecé, oye... que cada media hora más o menos me avisa de que ha pillado a uno... no sé, no sé... espero no verme en ninguna página rara de internet, de hecho, fotos más o menos íntimas tenemos todos, pero otra cosa es andarlas esparciendo por ahí, en fin, si alguna vez os encontrais con una Arare despelotá en alguna playa, pues no os vayáis a pensar que la he vendido a interviu, nonono, sería que me la han robado de mi ordenador, los muy cabroncetes!!!

Lo que me fastidiaría más, sin embargo, es que me hubieran robado mis escritos... eso me fastidiaría más, porque al fin y al cabo, tomar el sol en tanga no es ningún delito pero que me quiten lo que me he currado durante meses me haría muy poca gracia... y ya no te digo si encima se quedan con algún número de cuenta de alguna compra de entradas de alguna vez... ostras, eso se puede hacer? quiero decir... ¿es posible?

Y ya no me demoro más en lo de la música (hay que hacer honor al título del post). Os dejo a Nena Venetsanou y a Maria del Mar Bonet. Una griega y una mallorquina con unas voces maravillosas. Un auténtico lujo.Porque si, porque me apetece.

Para todos. Per a tots.

No tinc temps de traduir, companys, em sembla que a partir d'ara combinaré posts en català i en castellà, ho sento molt, és que no tinc tant de temps!!!

Un núvol blanc i prou

doncs això...

Alargue su pene

Vejam:

Qui més qui menys ha vist entrar al seu ordinador aquell anunci que diu que si et vols allargar el penis, facis un clic i et diran com fer-ho. La major part de les vegades l'anunci en qüestió entra en forma de finestreta indesitjada i el que tots fem és clicar la creueta perquè se'n vagi i no ens molesti més. Altres vegades ens entra pel correu. Sort que gairebé tots tenim - ja- la possibilitat de dir-li al nostre pc que es fiqui el correu no desitjat allà on li càpiga (que sol ser en una carpeta anomenada correu brossa o, en el cas de les finestretes, spam).

I ja entro "en matèria". Dissabte, 30 de novembre, en un suplement de La Vanguàrdia, vaig llegir un article força ampli i interessant anomenat Adonis de silicona, amb text de Margarita Puig i fotos de J.M. Peñalver/Corbis (al César... etc,etc). En aquest article vaig llegir amb certa sorpresa (digeu-me ingènua) que ÉS CERT que hi ha homes que, de la mateixa manera que algunes dones s'omplen les glàndules mamàries de silicona, cosa que a mi em fa basarda, encara que respecto, que cadascú és lliure de posar-se el que vulgui, faltaria més, hi ha homes, deia, que es fan allargaments de penis (o sigui que no era una llegenda urbana ni un spam ni un acudit, era cert!) perquè consideren que "la tenen petita". Bé, de la mateixa manera que considero que cada dona pot ficar-se al seu cos el que li càpiga o el que pugui, em sembla molt bé que cada home faci amb els seus genitals allò que li sembli bé. Només que em xoca, em xoca moltíssim, què voleu que us digui? i sembla ser que no solament es fan allargar el penis, sinó que també hi ha qui es fot silicona a les natges per aconseguir assemblar-se una mica més al David de Miguel Angel Buonarrotti, o al Xuaxeneger o com es digui, en la seva millor època, que ara em sembla que ja està una miqueta de capa caiguda. No, no, si a mi m'és ben igual, només que... el que us dic: em xoca!

ep! una altra cosa són les reconstruccions mamàries o del que sigui, a conseqüència d'alguna malaltia.

De tota manera, repeteixo, allà pel·lícules i cadascú amb el seu cos, que faci el que vulgui, que per això és seu. Com si el volen fer servir com a tauleta de nit.

Documents gràfics:

Aquí a baix, una bonica tauleta de nit (ja em perdonareu però aquest exemplar no recordo d'on l'he tret, tchts,tchts... em sap greu)

Una operació d'allargament de penis:

foto: http://www.elclubdemenorca.com/curiosidades/humorgrafico/humorgrafico-0003.jpg

________________________________________________

I per acabar... propaganda d'un parell de coses:

1) Aneu al bloc Saragatona, d'allà, aneu al seu post transformacions i llegiu. Podria ser que us hi quedessiu enganxats o com a mínim, que us interessés la proposta.

I 2) A veure si em feu el favor de visitar La tertúlia i participar, que sempre se us ha d'anar al darrere, ostres, ja!!!!!