04 de desembre, 2007

jo ja us ho deia!



Els nens i les nenes anàvem passant per la taula de la senyoreta, amb els nostres llibres. El meu es deia "Tilín-tilín". No era ben bé un llibre, era allò que se'n deia "cartilla". I era en castellà. Però als cinc anys, vaig aprendre a llegir. I als sis, hi havia una hora de lectura diària. I als set, hi havia una hora de lectura diària. I als vuit... i als nou... i als 10 - perquè llavors es podia fer- vaig fer el que llavors se'n deia l'ingrés al batxillerat. I ho vaig poder fer perquè llavors no es posaven traves a l'edat de les criatures si aquestes estaven preparades per ingressar en un grup on, per la quantitat de coneixements, hi podia ingressar. Per això se'n deia ingrés.

******

Els nens i les nenes anaven passant per la meva taula, amb els seus llibres. El de aproximadament la meitat de la classe, era de la col·lecció "A poc a poc". Era en català. El de l'altra meitat era de la col·lecció "Poquito a poco". Era en castellà. Als cinc anys, aprenien a llegir. I si algun nen o nena no n'aprenia, m'estava amb ell o ella tota l'estona que fos necessari. De vegades m'enduia el nen o nena al pati amb el llibret. La lectura era absolutament individualitzada. No hi havia més recursos que els que tenia cadascú dins la seva aula, ni cap mestre de suport. Els nens i nenes que en aquell moment no llegien, feien una altra cosa, teníem altra feina preparada i no tothom feia el mateix, més que res, perquè no podia. Teníem entre 35 i 40 nens per aula. Els mestres de la meva generació ens vam inventar els racons quan encara ningú parlava de racons. Els nens i nenes es portaven bastant bé, sempre hi havia algun trapella, però els pares dels nens i les nenes estaven contents quan els cridava i els deia "el seu fill no es porta bé a classe" perquè d'aquesta manera tenien l'oportunitat de fer-los reflexionar a casa, o, si l'havien feta molt grossa, renyar-los... i fins i tot, castigar-los sense que ningú no els denunciés!
Als sis anys, els nens i nenes feien una hora de lectura a l'aula, amb la seva mestra. Als set anys, els nens i nenes feien una hora de lectura a l'aula, amb la seva mestra. Als vuit anys... als nou anys... però llavors ja hi havia traves, si un nen o nena destacava, s'havia d'aguantar fins que tingués l'edat suficient... però això són figues d'un altre paner.

*******

Fa vint anys vaig decidir que em dedicaria a ajudar els nens i nenes que tinguéssin problemes a l'escola. Havia fet molts anys de mestra, ara tenia ganes d'ajudar els més problemàtics. A poc a poc em vaig adonar que els nens i nenes, amb el que tenien més problemes, era amb la lectura. Quan anava a veure els mestres, m'adonava que a classe no llegien. Feien servir un sistema molt avançat, en lloc de la lletra lligada feien servir lletra de pal... cap problema, cap problema! Per mi, no hi ha mètodes, sinó persones. Però el tema és que hi ha algunes persones que no aprenen amb segons quins mètodes.

Això que estic dient no és ni ha sigut mai políticament correcte de dir. Tampoc és políticament correcte dir que els nens i les nenes, llevat de la lectura col·lectiva a l'aula, no llegeixen més. Ni als cinc, ni als sis, ni als set, ni.. ni.. ni... perquè els programes escolars estan massa plens. Perquè no hi ha recursos. perquè... perquè... perquè... perquè alguns EAP's no funcionen*. Perquè... perquè... perquè...

Quan jo deia: "Intenteu fer una hora de lectura diària a tota la Primària", em miraven com si fos una extraterrestre.

Ara som el país amb més mala comprensió lectora.

Ja ho sé: no hi ha només un sol factor. I no és políticament correcte dir que jo ja us ho deia.

...però jo ja us ho deia.
Au, ara ja em podeu apedregar!
* he dit alguns!

29 comentaris:

Mar ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Mar ha dit...

S'ha capgirat tot.
Els nens s'han d'adaptar al sistema i no el sistema als nens. Si sempre ha anat bé, perquè canviar-ho?
I encara no entenc perquè hi ha persones que ho tenen tant difícil per poder estudiar, ni perquè la gent no troba normal una esbroncada (o un bon gec d'osties, poca broma!) al fill que no fot l'ou. Ni perquè els pares, que ara ho pateixen, no consciencien als nens que l'estudi ho és tot actualment per poder tirar endavant.
Jo tornaria a l'època dels cops de regles i els borradors voladors.
Massa permissió que hi ha...

I t'ho dic jo, contant que no fa massa encara corria per la ESO i que estic en plena carrera estudiantil, el que m'he anat trobant i em trobo és això, per desgràcia.


Avui m'ha fet vergonya veure els balanços a les notícies, espero que es vagi fent alguna cosa al respecte.


Petons Montsee!!

Arare ha dit...

No siguis tan dràsticaaaaaa... no es tracta de cops de borrador ni res ni res, sinó de posar les coses al seu lloc, que els nanos sàpiguen que estudiar COSTA!!! i vol UN ESFORÇ.

Ja et dic jo que ´"la letra con sangre NO ENTRA"... Però amb això de la lectura... el tema és que no es llegeix prou a l'escola i que "sembla" que allò nou és sempre el millor i no és cert.

Petonets també per tu, reina mora!

Glòria ha dit...

Totalment d'acord, cada vegada el nivell és més baix; hi ha nes i nesnes que no els motva gens la lectura.
Ah! Jo també vaig fer l'Ingrès!

Deric ha dit...

tens molta raó

gatoclaro ha dit...

otra noticia que me pareció interesante es que la mayoria de chavales prefieren internet a la televisión.

Vale que hay mucho video, mucha música y que esta consideración debe incluir al menos parte de lo relacionado con las videoconsolas.

pero no me sorprendería leer que los niños de hoy son los que mas han leido en la historia.

leer es leer, no?.

y si esta cuestión de la comprensión lectora estuviera relacionada con la consecución de un objetivo concreto?.

se trata de saber o de conseguir?.

que consigo leyendo crítica social o política, o historia, salvo confusión?

que consigo leyendo una novela?.

podría interesarme una narración, un ensayo, siempre que me ayude a conseguir algo, no?.

no será que los niños de hoy no están para novelas?

besos

Arare ha dit...

Gatoclaro, te doy la razón solo en parte. La mayoría de chavales que leen en internet, tampoco se enteran de la película. Ahí está lo malo. Yo no te digo que a todo el mundo tengan que gustarle las novelas. Se trata de que hay varios niveles de comprensión lectora. No se desatan los mismos mecanismos lectores al leer un cómic, que al leer una novela, o una lección que hay que aprenderse,o la guía de teléfonos o el Boletín oficial del estado. Cada nivel requiere una serie de parámetros y nuestros chavales están muy lejos de tener siquiera los requeridos para leer un cómic. Me temo que es mucho más importante que lo que pretendes decirme.
De todos modos, aunque yo he hablado de la comprensión lectora, porque es uno de los temas con los que me he topado con más frecuencia, te podría decir que nuestro sniños y niñas "tampoco" están duchos en muchas otras materias y, lo que es peor, les importa un rábano aprender.
En fin, egoístamente, yo no me quejo. ¡Y espero que tú tampoco! (tens uns fills que no mereixen queixa per part teva, gatet)

Un abrazo, company!

Ramon ha dit...

Arare, és lamentable!!!
El que revela aquesta informació és més greu del que molta gent es pensa.
Fallen els mètodes perquè no es pensa en les persones en el moment d'educar. I sovint, també fallen en el criteri que s'ha de tenir a l'hora de donar prioritat a determinades matèries.
Per la feina que tinc he de tractar amb joves estudiants i la veritat... estic preocupat.
La teva reflexió em sembla molt ajustada a la realitat.

Una abraçada

MoNaLiTzA ha dit...

Malgrat el nou sistema educatiu amb el que van encetar la seva escolaritat, estic molt contenta de que durant l'educació primària els meus dos fills que ara tenen 19 anys, s'haguessin trobat amb mestres com tu, capitana. Persones absolutament dedicades a la seva professió dintre i fora de classe. Que els hi van fer estimar i valorar la lectura i els van intentar transmetre el seu propi mètode d'aprenentatge.
Per sort, a batxillerat, també es van trobar amb un parell de professors que a més de la metodologia, els van contagiar l'esperit de la seva especialitat i ara els meus nois estan estudiant una carrera que els il·lusiona dia a dia, i això els farà estimar el seu treball i ser bons professionals dins el seu àmbit.
I tot, gràcies a cadascun dels mestres que, malgrat les metodologies i les renovacions en les lleis d'educació, han fet prevaldre l'esperit de la feina que ells van estudiar, que és ensenyar i fer aprendre.
Gràcies a tots ells i també a tu.

Arare ha dit...

Mira, Ramon, jo no estic en contra dels mestres i professors (jo també ho sóc, així que no hi puc pas estar en contra) però penso que en els darrers vint anys ens hem anat carregant moltes coses, sense adonar-nos-en. Amb bona fe alguns, amb no tanta bona fe els altres. Hem ficat la política dins les escoles, hem ficat la política dins de la nostra vida. I això és greu. Perquè no és políticament correcte dir les coses pel nom que tenen i hem de fer servir eufemismes estúpids. Ens estem tornant uns llepafils, pussil·lànims, perquè no és políticament correcte dir que un nen té un problema: ah, no! tots els problemes els té l'escola respecte al nen.
I una porra! Hi ha nens que TENEN PROBLEMES. Ens agradi o no. I hi hem d'intentar posar solucions, sigui des de dins o des de fora de l'escola. L'escola no és màgica.

ui! m'estic sulfurant i això no és bo.

Podriem parlar-ne molta estona, però se'm tirarien massa al damunt perquè hi hauria qui s'agafaria les meves paraules com un atac directe. I no és un atac, és una altra cosa, una altra cosa...

ja callo. Gràcies per venir, Ramon

Júlia ha dit...

Estem en una societat que ha fet volar molts coloms -en teoria- i ara rebutja tot allò que comporta un grau d'obligatorietat i fins i tot de coacció. Així, van els mossos d'esquadra a escampar una mani violenta i en fereixen 180 -de mossos- mentre que dels altres, tres o quatre. L'escola només és un reflex de tot plegat, a nivell petit. A més, els problemes són complexos, hi ha molts factors: excessius canvis de plans, impossibilitat de treballar abans d'una edat determinada... L'escola no ha de ser obligatòria a partir de determinades edats, però sí que hi ha d'haver la possibilitat de reprendre els estudis si es vol, no tancar portes amb filtres posteriors. I tots no som iguals i no es pot fer una escola igualitària que perjudica tothom, els més brillans s'avorreixen i enganduleixen i els que tenen dificultats continuen amb les dificultats. Avui al bloc meu he posat un enllaç a un interessant article de Nora Catelli, si us hi voleu passar ja em direu el què, va sortir al País. Ja tornem a donar voltes al tema, és que no parem. Jo crec també que els currículums són obsolets i absurds, fa anys i panys que malgrat la modernització es fa el mateix: la síl·laba tònica, els noms col·lectius, les multiplicacions de mig metro i altres meravelles d'aquest tipus, alguna cosa canvia per tal que tot segueixi igual... o pitjor. La innovació ha estat, bàsicament, folklore institucional.

Arare ha dit...

Monalitza, t'anava a respondre fa una estona però Blogger s'ha tornat lelo i no em deixava enviar. Recupero ara, tot i que he de repetir el que havia dit perquè s'ha evaporat!

Deia que jo no considero que hagi fet les coses bé "sempre". Que m'he equivocat molt, que tant de bo pogués, a hores d'ara, recuperar els meus alumnes, tots els que van passar "per les meves mans", tenint en compte que vig estar 11 anys amb P5, i després vaig passar per 1er, 2on, 3er, 4qrt i 5è d'E.G.B., més un parell d'anys que vaig estar també al que llavors es deia Segona etapa, però llavors només feia català i plàstica. Tenint en compte que l'escola era bilingüe i hi havia majoria de castellans, et diria que no va ser fàcil. I en especial els dos darrers anys, perquè el director de l'escola va considerar que "com que la Montse també és llicenciada en Hª de l'Art" ja pot fer la plàstica. Craso error, Monalitza, craso error, que em vaig haver de menjar amb patates perquè o feia la plàstica o em posava a fer matemàtiques i això, tant per mi com pels meus alumnes, encara hauria estat pitjor.

M'agradaria, dic, poder agafar els meus alumnes un per un, i demanar-los perdó per tantes i tantes injustícies que devia cometre amb ells.

Malgrat tot, ens en varem sortir: ells i jo. I no puc fer res més que donar-los les gràcies perquè van contribuir a la meva formació com a persona, tant com jo a la d'ells.

Arare ha dit...

Júlia, quin dia quedem per fer un altre Necnum?...

i digues... per què a La tertúlia no hi van i diuen la seva i en els blocs privats si?

No ho entenc!
ai...

Júlia ha dit...

No ho sé, no deu estar prou promocionada, i crec que, en general, ens agrada més parlar 'amb algú' que amb un 'grup', crec que no passa només amb la tertúlia sinó amb altres blocs col·lectius, també.

Arare ha dit...

Potser no ho està prou, Julia, no ho sé. Bé, tant se val. La qüestió és que se'n parli, del tema. És més greu del que sembla.

MoNaLiTzA ha dit...

Estic convençuda que molts d'ells te les donarien a tu, les gràcies.
Els meus retonys, quan estan a casa i saben que a l'insti hi ha classe, el primer que pensen és en anar al centre per veure al Miquel Àngel i a la Anna, els seus profes de mates i física. A ells els reconforta perquè és una manera que tenen d'agraïr-los-hi tot el que van fer per ells durant l'etapa del batxillerat, i estic segura que els seus ex-professors ho saben i penso que aquesta és una de les millors recompenses que hom pot obtenir en una feina tant desagraïda com la docència.

Escriptorum54 ha dit...

¿Dejaremos algún día de lamentarnos y echarnos las culpas unos a otros?
¿Por qué no dejan los políticos de meter la pezuña donde no saben?
¿Por qué tantos cambios de planes que no llegan a concretarse nunca en nada?
Algunos libros de lectura son horrorosos. De tan "juveniles" se pasan al extremo de la simpleza y para eso ya tenemos la vida diaria, y la televisión.
Debemos dejar que los maestros vuelvan a ser maestros, como su nombre indica. Y los padres mutis. Le damos la razón a los retoños para que no se nos desmarren y ya ves.

Y no sigo que me altero mucho.

Se han olvidado lo que significa el concepto de EDUCACION

(Del lat. educatĭo, -ōnis).

1. f. Acción y efecto de educar.

2. f. Crianza, enseñanza y doctrina que se da a los niños y a los jóvenes.

3. f. Instrucción por medio de la acción docente.

4. f. Cortesía, urbanidad.

gatoclaro ha dit...

de todas estas cosas assenyades, la que mas me ha gustado es la de: por qué aquí si y allí no?

eso me ha enseñado algo.
otra vez.

p.d. como no hay tema de hoy he pensado que se podia decir dos cosas, lo siento.

Joana ha dit...

Em sap greu llegir aquestes notícies al diari.Penso sincerament que vam tenir sort de fer el BAT antic i de tenir uns mestres que ens ajudaven i molt, ja que a part dels coneixements acadèmics es preocupaven per la persona i ens orientaven. Actualment només interessen els resultats acadèmics i passar de curs sigui com sigui...tenim els resultats que uns s'esperaven i altres fa cara de sorpresa!
Els nostres fills pagan la factura i em pregunto com els anirà als nostres néts...
Bon cap de setmana Wapa!

Gatot ha dit...

arare... espero que hauràs fet donació d'ADN perquè et clonin en un futur, no?

Vull dir... jo sóc de la generació que vam encetar el BUP. Recordo mestres bons, regulars, dolents, pèssims i desastrossos. Ni tot era tant bó... ni tot és tant dolent. Però unes quantes arares per escola no anirien malament!

petons i llepades clòniques!

Arare ha dit...

Gatoclaro, no te entiendo. ¿por qué aquí si y allí no qué?

Eso de que "no hay tema de hoy" me ha heco gracia, jejeje... gatito, mi blog no tiene "tema de hoy", tú puedes ir al post que quieras, a veces recibo comentarios a posts que escribí hace un año (no es lo "normal" pero ocurre, sobre todo en los blogs del camino de santiago y del mar) así que, aunque en pantalla sólo ves el "tema del día", tú puedes leer lo que quieras cuando quieras y si me comentas, yo te respondo igual.

Anda, cuéntame a qué te refieres, porque voy perdida.

Arare ha dit...

Joana, sembla una mica com si tot fos una gran empresa... però a l'hora de veure resultats, es veu que la cosa va malament... però NO ES FA RES! ningú no dimiteix, ningú no piula... en fi, com en tot!

Sort que hi ha una bona colla de mestres i professors que en tancar la porta de l'aula exerceixen amb el cor a la mà! (amb els mestres del meu "cole" ho dèiem, ja fa molts anys: sort que quan tanques la porta de l'aula i et quedes amb els teus nens i nenes, et transformes...) però això només passa quan hi ha veritable vocació, perquè penso que en aquesta feina, si no hi ha vocació, val més que facis una altra cosa.

Un petonet.

Arare ha dit...

Monalitza, fa un parell d'anys es va fer un sopar d'aquells nostàlgics i vaig estar sopant a la taula amb dos dels meus ex alumnes (d'aquells pàrvuls que parlava l'altre dia) va ser molt bonic que em diguéssin que es recordaven perfectament de mi, com jo mateixa em recordo dels meus professors, d'aquells més entranyables - perquè com sempre, hi havia de tot, no et pensis-

Feliç dijous festiu!

Arare ha dit...

Gatot, pels déus de l'Olimp, no et passis, hehehe!

Quina pallissa, clonar l'Arare, amb lo pesada que es!!!!

Ahir, una amiga molt amiga a qui feia molt temps que no veia em va dir: "POdries - ni que fos per cinc minuts- estar-te asseguda i tranquil·la?"

Em sembla que com més gran em faig menys paciència tinc per romandre assegudeta i tranquil·la en un lloc... no crec que fos bona idea, això de clonar-me, us treuria a tots de polleguera!
:D

MoNaLiTzA ha dit...

Capitana..., hi ha gent que passa pel món i no deixa res..., hi ha qui deixa despropòsits i potser sigui el que més temps recordarà la memòria universal, hi ha qui deixa grans canvis que segurament ens milloren la vida com a persones, i també hi ha qui deixa marcades memòria i cor, son petites marques, però son patrimoni individual i per això, per petites que siguin, la seva importàcia perdura en el temps i en molts casos fins i tot ens han arribat a condicionar el futur.

el paseante ha dit...

M'ha agradat moltíssim el post, aquest paral.lelisme que fas entre la teva educació i la que tu has pogut donar.

No sóc mestre, i no hi entenc en temes d'ensenyament.

Em va ensenyar a llegir la meva mare als quatre anys, amb un llibre que he de buscar un dia d'aquests a les golfes de casa. I després vaig tenir un professor que em va dedicar molt de temps per millorar la meva escriptura.

Suposo que eren altres temps, però els estic molt agraït, com ho deuen estar els teus alumnes amb tu Arare.

Arare ha dit...

Xapeau per la teva mare, Paseante! La meva va fer més o menys el mateix, als 4 anys jo ja sabia llegir, perquè ma mare me n'ensenyava, sense gaire escarafalls!

Júlia ha dit...

...I LA MEVA, EP!!!! I JO NO TENIA NI ELS QUATRE, VAIG LLEGIR 'BOU' QUE ERA EL NOM D'UNA BOTIGA DE ROBA I ES VAN QUEDAR 'PATIDIFUSOS'.

Arare ha dit...

Ara són capaços de dir "no el facis llegir, que no té l'edat i tindrà un trauma", la marequelsva...