25 d’agost, 2010

No parem quiets!!!/ Teatre

Ahir em vaig comprar  "Contes", de John Cheever. Va ser un impuls, l'Olga Xirinacs me'l va recomanar i com que ahir vaig anar a Barcelona, doncs "va caure". Ja diré què em va semblant, perquè crec que un llibre de contes és bo no llegir-lo d'una tirada, sinó - justament- conte a conte i a poc a poc.

Darrerament, però, jo, que sóc un tabalot, necessito llegir-ho tot a poc a poc. Bona lletra i pair bé, com se sol dir.

Vaig començar a llegir a poc a poc quan vaig entendre que no hi ha pressa, que cal assaborir les paraules, molt més que analitzar-les. I, mentre les assaborejo, m'adono que també les analitzo. I, secretament, es van quedant a dintre. (Es devia referir a això, Isabel Coixet, quan va posar el títol a la seva pel·lícula La vida secreta de les paraules?) qui sap!)

Endinsant-me en "Dublinesca" he vist molt clara una cosa, la qual cosa no m'havia preocupat mai. Hi ha moltíssima gent que diu que l'Ulysses de Joyce és molt feixuc, que no han pogut mai amb ell, que... jo us confesso que és que no m'hi he posat. És que ni tan sols el tinc a la meva biblioteca particular, i no se m'ha acudit mai demanar-lo a cap biblioteca pública. Mai no m'havia interessat per l'Ulysses de Joyce, mai fins ara. Llegint Vila-Matas i la seva Dublinesca m'han agafat unes ganes horroroses de llegir Joyce. Digueu-me sacríl·lega (per no haver-lo llegit, no per tenir ganes de llegir-lo)

I ara, amb tot el sentiment del meu cor (no tant, però a que queda xulo, així escrit?) us he de deixar. La nevera és completament buida.

Si puc, més tard us explicaré la meva relació/reacció amb dues obres de teatre que vaig veure ahir a la nit a Girona, a la inauguració del FITAG.

Si: matí a Barcelona, nit a Girona. És que no parem, a casa nostra!
_________________________________________

Bé, doncs, com deia, ahir a la nit vam ser a la inauguració de la Fira Internacional de Teatre Amateur de Girona i, ja que hi érem, vam aprofitar per veure dos espectacles:

- Èdip Rei o la culpa la té el meu pare (Cia "Ma mare no em deixa")
Dirigida per Lluís Elias.

Vejam: jo, quan llegeixo un títol com aquest "Èdip Rei", ja sé a què m'exposo. Sé que vaig a veure alguna cosa relacionada amb la tragèdia d'Êdip, segurament una adaptació de l'obra de Sofocles. Però si llegeixo "Èdip Rei o la culpa la té el meu pare"... la meva ment perversa pensa que es tracta d'una comèdia, o d'una tragèdia tractada en to irònic, o si més no, tractada d'una manera, diguem-ne, diferent.

Doncs no. El títol és un equívoc. Ens vam "empassar" la tragèdia en estat pur. Aquella gent treballa de meravella, si no fos per això, mig teatre s'hauria adormit i l'altre mig hauria fugit. La primera mitja hora, servidora es va avorrir com una ostra. Però després vaig pensar "Arare, ja que ets aquí, que has vingut a passar-t'ho bé i que aquesta gent estan posant tota la seva ànima en aquesta obra, intenta trobar tot allò de bo que puguis". A partir d'aquell moment em vaig anar fixant en l'escenografia, el vestuari, el treball de tal o qual actor o actriu, em vaig anar fixant en les expressions de les cares, en la gesticulació, en les accions... i vaig acabar gaudint-ne força. Però, ai, senyors, la resta de la gent - al menys la gent que jo tenia al voltant meu, inclosos dos crítics, un del diri "El Punt" i un del "Diari de Girona" - anaven esbufegant i posant-se nerviosos. El meu cunyat, que dirigeix el grup de teatre amateur El Mirall, es mirava el rellotge i donava voltes per la cadira com si li hagués agafat aquell neguit que m'agafa a mi amb la meva hiperactivitat, allò que ja no saps què més fer amb les mans, ni amb els peus ni amb la resta del teu cos. Jo, cosa estranya, romania totalment quieta i més o menys concentrada en l'obra.

La meva humil opinió és que tot l'esforç que van fer els actors era molt bo, tècnicament estava molt ben muntada, el vestuari era preciós (una mica farragós per ells, pobres, amb la calor que feia) i l'escenografia, tot i quedar una mica estàtica, no estava gens malament. Vaig trobar, també, alguns recursos molt trillats, com unes màscares que es posaven en un moment donat i que a mi em van recordar els "marcianitus" de "La nit de Sant Joan" de Sisa i els Dagoll Dagom de fa... trenta? anys... però vaja: vaig ser molt benèvola i només em vaig carregar (sense dir-ho. Ho dic ara) el director. Penso que la manca de ritme, els recursos interpretatius passats de moda, van fer d'una obra que ja és tota ella un autèntic pal, una obra tediosa i avorrida. Em sap greu, perquè, ja dic, els  actors estaven magnífics! I és que en una obra de teatre hi ha molts, molts factors a tenir en compte.

Penso que una companyia de teatre que vulgui representar, avui en dia, una tragèdia d'aquestes dimensions, hauria de tenir recursos estilístics i de muntatge completament diferents. No parlo de posta en escena, parlo de concepte. El "complex d'Èdip" interessa. És un gran tema, amb el qual es pot "jugar", tetatralment parlant. Però la veritable història d'Èdip, francament... grinyola. I, per això, ahir, va grinyolar.

Trobo molt més interessant la que expliquen aquests d'aquí a sota, en una síntesi de pocs minuts.



Les Luthiers
1977

Dura uns deu minuts, aconsello veure el video sencer, aquesta gent són genials!!!!

Demà us parlaré de l'altra obra que vam veure ahir, ara me'n vaig a veure la peli del Paul Newman a la 2, que ja s'ha acabat el futbol!

16 comentaris:

Filadora ha dit...

M'agrada això que dius de les paraules, "assaborir-les", deixar que t'embriaguin una micona!
Penso que n'hi ha molts de llibres bons per llegir, i si ara et ve de gust llegir Ulysses, doncs endavant!!!
Quin dia més genial: barcelona, Girona, teatre, ...

Patonàs!

Salvador Macip ha dit...

L'Ulisses és feixuc, però millor que molta cosa que s'escriu avui en dia. És qüestió d'entrar-hi. Ànims!

Cris (V/N) ha dit...

Apa que no hi ha coses meravelloses a la nostra terra i capitals :) Bona feina, ptons!!

fanal blau ha dit...

La nevera està plena?
Péra...que vinc! :)

No se't caurà la casa a sobre! -em deia el meu pare.

Espero les teves relacions/reaccions amb les obres de teatre! Va..que m'encanta el teatre!

onatge ha dit...

Desitjo que a més de filosofia literatura fotografia i teatre tinguis quelcom més a la nevera... Llegint el que tu dius no sabria dir si llegeixo de pressa o a poc a poc. Més aviat de pressa, me acostumat a dur sempre un llibre, avui he anat a una consulta mèdica, doncs un llibre, surto a passejar la gossa un llibre. Ahir vaig acabar 39+1+1 de la Sílvia Soler, m'han agradat molt tots els que he llegit d'ella. Avui he començat Tot el que podríem haver estat Tu i Jo si no fóssim tu i jo de l'Albert Espinosa, porto una tercera part del llibre i m'agrada molt.

Des del far...
onatge

Albert ha dit...

El món dels blogs és sorprenent. Entenc que hagi estat llegint Vila-Matas que t'hagin agafat ganes de llegir l'"Ulisses" de Joyce, pero com ho escrius quan fa uns pocs dies que jo et vaig deixar això al teu blog: "per manca d'educació em fa ràbia que no m'agradi l'"Ulisses" de Joyce i quedi ben clar que no ho dic per papanatisme, sinó perquè llegint "The Art of Writing" the David Lodge m'adono, percebo, que és realment una meravella pel tractament que fa del llenguatge i de la psicologia; tanmateix, un ha d'admetre que una cosa és estudiar narratologia i una altra cosa és adonar-se sense ajut de ningú el joc que fa un gran escriptor amb el llenguatge." Tot això fa que aquest llenguatge blogaire del "ens llegim" queda com protocolari.
De tota manera no em facis gaire cabal, ja saps que pel 20 de setembre deixo la blogosfera, és a dir, per emprar un protocol d'esar per casa, podem dir que jo sóc un passavolant.

Montse ha dit...

A veure, Albert, no acabo d'entendre el que em dius.

Està clar que et vaig llegir i està clar que ets una de les persones que diu que l'Ulisses és una meravella pel tractament del llenguatge, etc,etc. Però jo no he llegit "The Art of Writing" de David Lodge, entre altres coses, perquè no sé anglès, encara que suposo que deu haver-hi alguna traducció al català o al castellà.

I ara ve quan no entenc de què m'acuses o què em vols dir.

Tu, llegint Lodge, has intentat llegir Ulisses i no te n'has sortit (pel que sigui). Jo, és que no ho havia ni intentat. Només he sentit a dir a uns que és meravellós i a d'altres que és un pal. I tota la vida m'ha fet mandra posar-m'hi, per tant, ja ni ho he intentat.

Ara va Vila-Matas i es posa a parlar de l'Ulisses com quelcom impresicindible per a la raça humana i em dic "a veure si m'hi poso". Però primer l'he de buscar perquè ni tan sols el tinc.

A tu et va obrir els ulls Lodge, a mi Vila-Matas.

A partir d'aquí, no tinc ni idea si m'agradarà o si el deixaré al segon capítol.

Ara et confesso que no entenc el que em dius del "ens llegim". La frase en si mateixa és protocolària, evidentment, com un "Fins aviat" o "Molt de gust", però no sé que té a veure amb l'Ulisses o amb Vila-Matas o amb Lodge, Albert.

Una abraçada.

Montse ha dit...

hahaha, Onatge, si, ara ja hi ha més coses a la nevera :)

De la Sílvia Soler vaig llegir "Petons de diumenge" i em va agradar, però no li he llegit res més. El d'Albert Espinosa el vaig començar però el vaig deixar perquè no m'enganxava prou. Allà s'està, esperant una segona oportunitat, a veure si un dia "cau".

Gràcies per venir, petonets.

Montse ha dit...

Bé, fanal blau, ja tens la meva primera impressió sobre el teatre de dimarts a la nit, a veure quan escric alguna cosa sobre la segona obra, que encara no he tingut temps!

ja pots venir a dinar, avui no em cal anar a plaça! ;)

Montse ha dit...

Cris, bona feina també per tu! I és cert, de vegades anem a buscar no-sé-què en d'altres indrets (jo, la primera) i a casa nostra tenim de tot i força!

Montse ha dit...

Ostres, SM, que em diguis "és qüestió d'entrar-hi" vol dir que, realment, és moooolt feixuc! en fi, s'haurà de provar, però de moment en tinc massa a la pila, o sigui que haurà d'esperar un temps. No ets pas "al poble", veritat? fa una calooooooooooor!!!!

Montse ha dit...

Doncs si, Filadora, un acaba entenent que no cal córrer (tant), encara que de vegades, per molt que ho entengui, no deixa de fer-ho. I córrer massa llegint no és bo per l'esperit (al menys, no pel meu)

Un petonet!

Joana ha dit...

Quin ritme!
Jo llegeixo depressa, però crec que ho entenc bé, no se llegir d'una altre manera.

isnel ha dit...

D'on treus les hores? Maremeva, ets com un remolí! I, a sobre, et proposes llegir Joyce! He passat un poment pel post de poesia visual sobre les plantes i et felicito, per les imatges, per l'escrit, per com ho dius. Per tot. I t'entenc de meravella.
Petonets! :)

Montse ha dit...

Hola Joana, jo també llegeixo de pressa, però cada vegada m'estic fent més el propòsit de llegir més a poc a poc, no solament per entendre-ho millor, sinó per assaborir-ho millor! Un petonet.

Montse ha dit...

Isnel, és que som al mes d'agost i anem en cotxe, hehehehe! si no, segurament no tindríem tant de temps (pensa que actualment l'entrada i sortida de Barcelona està perfecta. Encara no ha començat el curs!!)

Si,si, sé que sóc una mica remolí, però ho veig quan m'ho dieu els altres. Jo penso que no faig pas tantes coses, encara que sé que no parem quiets, com el títol del post indica :D