No parem quiets!!!/ Teatre

Ahir em vaig comprar  "Contes", de John Cheever. Va ser un impuls, l'Olga Xirinacs me'l va recomanar i com que ahir vaig anar a Barcelona, doncs "va caure". Ja diré què em va semblant, perquè crec que un llibre de contes és bo no llegir-lo d'una tirada, sinó - justament- conte a conte i a poc a poc.

Darrerament, però, jo, que sóc un tabalot, necessito llegir-ho tot a poc a poc. Bona lletra i pair bé, com se sol dir.

Vaig començar a llegir a poc a poc quan vaig entendre que no hi ha pressa, que cal assaborir les paraules, molt més que analitzar-les. I, mentre les assaborejo, m'adono que també les analitzo. I, secretament, es van quedant a dintre. (Es devia referir a això, Isabel Coixet, quan va posar el títol a la seva pel·lícula La vida secreta de les paraules?) qui sap!)

Endinsant-me en "Dublinesca" he vist molt clara una cosa, la qual cosa no m'havia preocupat mai. Hi ha moltíssima gent que diu que l'Ulysses de Joyce és molt feixuc, que no han pogut mai amb ell, que... jo us confesso que és que no m'hi he posat. És que ni tan sols el tinc a la meva biblioteca particular, i no se m'ha acudit mai demanar-lo a cap biblioteca pública. Mai no m'havia interessat per l'Ulysses de Joyce, mai fins ara. Llegint Vila-Matas i la seva Dublinesca m'han agafat unes ganes horroroses de llegir Joyce. Digueu-me sacríl·lega (per no haver-lo llegit, no per tenir ganes de llegir-lo)

I ara, amb tot el sentiment del meu cor (no tant, però a que queda xulo, així escrit?) us he de deixar. La nevera és completament buida.

Si puc, més tard us explicaré la meva relació/reacció amb dues obres de teatre que vaig veure ahir a la nit a Girona, a la inauguració del FITAG.

Si: matí a Barcelona, nit a Girona. És que no parem, a casa nostra!
_________________________________________

Bé, doncs, com deia, ahir a la nit vam ser a la inauguració de la Fira Internacional de Teatre Amateur de Girona i, ja que hi érem, vam aprofitar per veure dos espectacles:

- Èdip Rei o la culpa la té el meu pare (Cia "Ma mare no em deixa")
Dirigida per Lluís Elias.

Vejam: jo, quan llegeixo un títol com aquest "Èdip Rei", ja sé a què m'exposo. Sé que vaig a veure alguna cosa relacionada amb la tragèdia d'Êdip, segurament una adaptació de l'obra de Sofocles. Però si llegeixo "Èdip Rei o la culpa la té el meu pare"... la meva ment perversa pensa que es tracta d'una comèdia, o d'una tragèdia tractada en to irònic, o si més no, tractada d'una manera, diguem-ne, diferent.

Doncs no. El títol és un equívoc. Ens vam "empassar" la tragèdia en estat pur. Aquella gent treballa de meravella, si no fos per això, mig teatre s'hauria adormit i l'altre mig hauria fugit. La primera mitja hora, servidora es va avorrir com una ostra. Però després vaig pensar "Arare, ja que ets aquí, que has vingut a passar-t'ho bé i que aquesta gent estan posant tota la seva ànima en aquesta obra, intenta trobar tot allò de bo que puguis". A partir d'aquell moment em vaig anar fixant en l'escenografia, el vestuari, el treball de tal o qual actor o actriu, em vaig anar fixant en les expressions de les cares, en la gesticulació, en les accions... i vaig acabar gaudint-ne força. Però, ai, senyors, la resta de la gent - al menys la gent que jo tenia al voltant meu, inclosos dos crítics, un del diri "El Punt" i un del "Diari de Girona" - anaven esbufegant i posant-se nerviosos. El meu cunyat, que dirigeix el grup de teatre amateur El Mirall, es mirava el rellotge i donava voltes per la cadira com si li hagués agafat aquell neguit que m'agafa a mi amb la meva hiperactivitat, allò que ja no saps què més fer amb les mans, ni amb els peus ni amb la resta del teu cos. Jo, cosa estranya, romania totalment quieta i més o menys concentrada en l'obra.

La meva humil opinió és que tot l'esforç que van fer els actors era molt bo, tècnicament estava molt ben muntada, el vestuari era preciós (una mica farragós per ells, pobres, amb la calor que feia) i l'escenografia, tot i quedar una mica estàtica, no estava gens malament. Vaig trobar, també, alguns recursos molt trillats, com unes màscares que es posaven en un moment donat i que a mi em van recordar els "marcianitus" de "La nit de Sant Joan" de Sisa i els Dagoll Dagom de fa... trenta? anys... però vaja: vaig ser molt benèvola i només em vaig carregar (sense dir-ho. Ho dic ara) el director. Penso que la manca de ritme, els recursos interpretatius passats de moda, van fer d'una obra que ja és tota ella un autèntic pal, una obra tediosa i avorrida. Em sap greu, perquè, ja dic, els  actors estaven magnífics! I és que en una obra de teatre hi ha molts, molts factors a tenir en compte.

Penso que una companyia de teatre que vulgui representar, avui en dia, una tragèdia d'aquestes dimensions, hauria de tenir recursos estilístics i de muntatge completament diferents. No parlo de posta en escena, parlo de concepte. El "complex d'Èdip" interessa. És un gran tema, amb el qual es pot "jugar", tetatralment parlant. Però la veritable història d'Èdip, francament... grinyola. I, per això, ahir, va grinyolar.

Trobo molt més interessant la que expliquen aquests d'aquí a sota, en una síntesi de pocs minuts.



Les Luthiers
1977

Dura uns deu minuts, aconsello veure el video sencer, aquesta gent són genials!!!!

Demà us parlaré de l'altra obra que vam veure ahir, ara me'n vaig a veure la peli del Paul Newman a la 2, que ja s'ha acabat el futbol!