22 d’agost, 2010

Educant Arare

Jo només vull que m'expliquin històries. Boniques o lletges, però que m'expliquin històries. Ben explicades, amb un vocabulari ric però entenedor. Que no es pensin que sóc burra, però que tampoc es pensin que busco llegir filosofia. Perquè si vull llegir filosofia, coi, agafaré un llibre de filosofia, m'enteneu?

No. No sé si algú em pot entendre. Vull llegir històries quotidianes, però que no siguin la meva. Que només s'hi assemblin. però que no siguin la meva, que, per això, ja tinc la meva.

Jo escric històries quotidianes que no interessen ningú. De vegades escric les històries que a mi m'agrdaria llegir. És possible que només a mi m'agradi llegir les meves històries; per això les escric. O les penso i no les escric.

De vegades, de nit, em desperto sobressaltada: he tingut la visió perfecta d'allò que vull escriure. Però quan intento transcriure-ho al paper o a la pantalla, no em surten les paraules perfectes de la història perfecta que estava somiant que escrivia. Sé, perquè ho he llegit de veritables escriptors o d'amics escriptors que escriuren de veritat, que allò perfecte que es somia ni és la gran història ni és la història perfecta. Malgrat saber-ho, cada cop que somio la història perfecta la intento plasmar. i cada vegada m'equivoco.

Quan llegeixo alguns autors reconeguts i portats a l'altar, com Paul Auster, em torno a quedar decebuda. No m'agrada. Ni ell ni Jonathan Litell amb "Les benignes" - aquesta vegada he arribat a la pàgina 200, aproximadament - malgrat me la recomani gent de prestigi com Màrius Serra o Olga Xirinacs. No puc amb Paul Auster i no puc amb John Litell, a qui no li conec res més que "Les benignes", que tragino amb mi cada estiu des que va sortir el llibre i el vaig sentir recomanat a Rac1 - o potser era a Catalunya Ràdio - pel Màrius serra.

Actualment llegeixo Dublinesca, de Vila- Matas. Que els déus em perdonin, i sobre tot, que em perdoni Vila-Matas, però és el que jo hauria volgut escriure. Però jo no he estat mai editora, per tant, no podria tenir mai els coneixements ni les vivències que té un editor. Però estic disfrutant (i fins i tot gaudint) d'aquesta lectura. Malgrat que no m'explica una història de les que més m'agraden a mi, és una història que m'està arribant. Per això agraeixo haver-me trobat amb la recomanació que en va fer la Mati al seu blog, en el seu dia. La Mati és una bona lectora. Jollegeixo molt, però no sóc una bona lectora. O no sóc una bona crítica.

Educant Rita. Educant Montse. Educant Aarare. Algú m'haurà d'educar. No ho va aconseguir la Rosa Navarro a la Universitat, fa tants anys, a classe de literatura. Va aconseguir fascinar-me. Ella i el que deia sobre els llibres que llegíem. Però no em va conseguir educar en un sol curs.

I si, després de tants anys,m'adono que en lloc d'haver estudiat psicodallonses, havia d'haver seguit estudiant literatura?

O no hauria d'haver estudiat res?

Segurament, no hauria d'haver estudiat res, així arribaria verge (i segurament també màrtir) a les obres literàries. Les grans i les petites. Les petites joies i també els grans fraus literaris de la Humanitat. Verge i sense prejudicis.

És possible, aixo?

Porto dues hores escoltant jazz i escrivint. Avui és un dia gloriós, però fa massa calor!

35 comentaris:

anna g. ha dit...

a mi m'agraden les teves històries quotidianes i com les escrius. potser si ho fessis d'una manera diferent, ja no series Arare :)

un petó, guapíssima!

mar ha dit...

Jo estic d'acord amb l'Anna!
M'rencanten les teves històries i m'encanta com les escrius!
petons

Pepe ha dit...

No creo, Arare, que a estas alturas sea posible llegar virgen a nada, y mucho menos mártir. Mi volumen de Las benévolas me viene acompañando desde principios de verano; me pesa la traducción, con esa no-traducción plúmbea de cargos y empleos militares; creo que lleva el mismo camino que el tuyo... Yo hoy prefiero leer blogs, con historias normales de gente normal, o no. No sé si educan, pero distraen. Enseñar deleitando, o deleitar sin enseñar. Saludos.

Unknown ha dit...

No se si allò que escrius, abans ho has somiat, o t'ha vingut un rampell i ho has abocat al teclat tal com ho senties. El cert és que allò que sovint llegim al teu blog, són fets que ja ens han passat, ens passen o ens acabaran passant a tots plegats i tu ens ho expliques d'aquella manera que natros haguéssim volgut explicar abans.

Segueix endavant, et llegim

Joana ha dit...

La filosofia ja està escrita i perdura en els segles. Les històries quotidianes són diferents encara que s'assemblin però cadascú ho posa el seu punt i això és el que les fa úniques.
Escriu que a mi també m'agrades!
Bon diumenge wapa

onatge ha dit...

Això dels llibres sempre és molt personal. Defujo sempre dels super vendes, o en tot cas els compro quan crec que és el "meu" moment. De Paul Auster he llegit recentment Invisible, i em va agradar molt. Maletes perdudes d’en Puntí, molt bo, Fi de Monteagudo, també, La Casa dels cants de Rosa Maria Nogués i Almirall, 624 pàgines que se’m van fer curtes... Ara estic llegint Se sabrà tot de Xavier Bosch, i també m’agrada molt. Dec llegir entre 7 i 8 llibres al mes, la lectura és la meva passió... També és veritat que de tant en tant em cau un llibre a les mans que no sé per on agafar-lo... I autors que no m’interessen ells ni en vida ni morts, Cela, Dragó, Umbral. En fi tothom deu tenir la seva llista...

Una abraçada des del far.
onatge

Montse ha dit...

Anna, era una "anada d'olla" d'aquelles que ens agafen de tant en tant. És que em sap molt greu, deixar els llibres a mitges, però és que, francament, no puc amb Les benignes i em fa molta ràbia, m'agradaria que m'agradés! (sobre tot per qui me l'ha recomanat)

i el pobre Paul Auster sempre se la carrega, quan parlo del tema :)

Montse ha dit...

Mar, jo sempre continuo, ja ho saps.

Però de vegades se te'n va l'olla i ho deixes anar tot en un post, hehehe... (a tu no, però a mi si!)

Unknown ha dit...

Hola maca,
Acabo d'aterrar al teu blog provinent dels boscos cremats de Galícia del blog d'en TelamàMaria! De punta a punta, vaja, suposant que siguis per Blanes.

Com que a ca teva la cosa va de llibres i de lectures, m'apunto el de Vila-Matas, que acostuma a no fallar i em permeto recomanar-te el de Daniel Glattauer Contra el vent del Nord . En català o ne castellà, com prefereixis.
He llegit que ja van pels 850.000 exemplars en uns 28 idiomes. No m'estranya. I auguro que en vendrà el doble o el triple.
És un clàssic de l'era Internet que caldrà haver llegit un dia o altre.

Si no t'agradés, no et puc garantir tornar-te els 18 euros, però podriem estudiar una fòrmula que ho resolgués, per exemple, enviar-te'n un altre... o una cosa semblant...

Em sembla força bé el truc-esquer de deixar-te llelgir gratis el primer capítol sencer perquè decideixis després si vols comprar-te'l o no. Jo sóc un més dels que va caure a la trampeta i n'estic ben satisfet. A tu, per allò del joc psicodallonses queconté, crec t'interessarà, segur que sí.

Si vols provar-ho, és baratet, és aquí:
Contra el vent del nord

Ja diràs alguna cosa.
Records del
Sani
_________________

Montse ha dit...

Pepe, admiro tu buena fe al leerme en catalán. ¿O quizá utilizas el traductor? ;)

Sea como fuere, gracias por leerme (y sobre todo, por comentarme)

Montse ha dit...

Juanma, el que he escrit avui ha sortit tal com raja. El tema dels somnis és recurrent: somio i voldria descriure els somnis, però no és possible. I després hi ha allò altre: somiar que escrius una obra genial i tan ben resolta que és una passada. A la que t'has begut el cafè del matí i et poses a escriure-la, t'adones que allò només és "bo" oníricament parlant. Que per passar-ho a "paper" hauries de ser un Dalí!

i jo, més aviat no... ni pintant ni escrivint, hehehe!

per cert, com va la negra i ebrenca? jo ja la tinc força avançada!

Montse ha dit...

Gràcies, joana. Que l'elogi vingui d'alguns de vosaltres a qui admiro i envejo (sanament) és un afalac immens!

Jo, de vegades, a uns quants de vosaltres, us llegeixo en silenci, perquè, senzillament, em quedo sense paraules per dir-vos.

Montse ha dit...

Onatge, benvinguda, m'apunto tots els que em dius.
Fi, de Monteagudo, em va agradar, però em va semblar com una pel·li.

M'apunto els altres que dius...

i jo, de tant en tant, sí que llegeixo llibres d'aquests "que tothom llegeix", aquest estiu, per exemple, m'he llegit unes quantes novel·les negres, perquè havia de practicar :) estic escrivint un relat negre!

Gràcies per venir, jo ja t'he visitat, també!

Montse ha dit...

Oooooooooostres, Sani, quina sorpresa! Feia molt temps que no et "veia".

M'alegra molt tornar-te a veure per aquí, a veure si fem una trobada d'aquelles dels divendres amb els ex-tertulians, eh?

Com estàs? :)

Un petonet, gràcies per les recomanacions, pots estar segur que ho tindré en compte!

onatge ha dit...

Arare gràcies per la teva visita, però de moment sóc home... Ni millor ni pitjor. Amb la barba tampoc no podria dissimular...

Des del far una mica de brisa.
onatge

Montse ha dit...

glupssssssssss, onatge!

ÔÔ sóc una mica llusca ;)

Pepe ha dit...

A lo largo de la vida se me han repetido dos sueños, uno el de volar, y el otro el de ser bilingüe. A lo de volar no le he dado más importancia, pero al bilingüismo siempre le estoy dando tiempo y opotunidad; ya que apenas ha podido ser ni con el gabachois ni con el inglés, probemos con el catalán. Intento utilizar el traductor lo menos posible, y de hecho, cada vez lo uso menos.

iruna ha dit...

arare,

moltes vegades ho expliques, que t'agradaria Escriure (ho escric en majúscules per a diferenciar-ho d'alguna manera del fet d'escriure "d'anar per casa" que escrivim quan tenim cap intenció d'escriure llibres).

una vegada, algú que Escriu em va dir que per a Escriure calia llegir moooooolt, i també re-escriure moooooolt, que no n'hi havia prou a escriure "tal com raja", que precisament la gràcia que ell li veia a Escriure era re-escriure contínuament, tornar al mateix text i anar-lo "magrejant", intentant averiguar si per a dir allò que volíem dir ja estan bé les paraules que hem trobat o podríem trobar-ne altres de més precises, o amb una sonoritat més adequada, o dir-ho d'una altra manera, o no dir-ho i intentar transmetre-ho potser abans, o després, o... en resum, no quedar-te amb la primera escriptura del "somni" sinó anar-hi donant voltes, i fer-ho, per una banda, per pur "exercici d'escriptura", perquè forma part de "la feina d'escriure", i per altra banda, perquè, segons deia, era "precisament la gràcia d'escriure", esta mena de "jugar a l'escondite" (ara no sé com dir-ho en català) amb les paraules, buscant-les, barrejant-te amb elles...

quan me va explicar això, vaig entendre que jo sóc massa mandrosa per a Escriure, o hiper-mandrosa, perquè em fa mandra tant "treballar-hi" com "jugar-hi".

qui vol Escriure, tant si arriba a fer-ho com si solament ho intenta, me sembla que són (potser sou) persones molt treballadores, amb moltes ganes de fer-ho, amb un poc d'ambició necessària (l'ambició d'arribar a Escriure allò que vos agradaria escriure) i amb un poc de no-ambició també necessària (per a no llençar la tovallola quan pensen-o-penseu que "no hi ha manera d'arribar-hi, però tant se val", i vinga a llegir i vinga a escriure).

d'estos somnis que expliques, m'agradaria llegir-ne unes quantes "versions"... per a vore "la complicada relació amb les paraules" d'algú que Escriu. (si al final ne fesses un llibre, pos també m'agradaria llegir-ho, però sento més curiositat per estos "avortaments" d'Escriure que potser acaben a la paperera, física o mental).

una abraçada, Arare

Montse ha dit...

Pepe, ser bilingüe va con nosotros, los catalanes, desde que nacemos, por eso nunca ha sido mi sueño, pero volar... creo que es un sueño universal, ¿verdad?

Y conducir (bien). Ese también ha sido siempre un sueño recurrente en mi caso (estuve quince años sin conducir por un accidente que tuve y cada noche soñaba que conducía)

en fin, y los sueños, sueños son!

Montse ha dit...

Iruna, a això meu, jo mai n'hi he dit Escriure, sinó escriure :)

però llegir-te em reconforta. Ja saps què penso, del que escrius! el dia que ho vegi plasmat en un llibre (encra que sigui electrònic) ho celebrarem totes dues "por todo lo alto"!!

una abraçada també per tu, iruneta.

p.d.- alguna vegada ja he posat al blog allò que he somiat, però potser ho faré més sovint ;)

Joana ha dit...

Quin mar de dubtes!!
Però si venir, i seguim aquí, és perquè ens agraden els teus escrits, a mi m'agrades també tu, ets una amiga encantadora, lluny, però puc opinar doncs t'he vist en persona.
Qui diu que no vares apendre? i tant! ara t'ho has de creure, la teva història, la gran, està per arribar.

Vert ha dit...

Apart d'estar d'acord amb els teus amics, també ho estic amb tu amb la critica d'en Paul Auster. No el suporto. No m'agrada. I en canvi, prenc nota de llegir a Vila-Matas. Em tenta el descobriment.
I... Tu segueix que nosaltres... També seguirem llegin-te.
Pesto-net

Fàtima T. ha dit...

A mi m'agrada molt llegir les teves històries, i és que tens una forma d'explicar-les que sento molt propera. Coincideixo en la teva apreciació sobre les obres de Paul Auster. Llevat de Tombuctú, una història on el protagonista és un gos i que em va agradar força, he llegit un parell de llibres més d'aquest autor i als dos vaig sentir com si els manqués alguna cosa. Per això vaig decidir aparcar-lo; no deixar-lo, potser, del tot -per l'antecedent aquest de Tombuctú-, però aparcar-lo de forma indefinida i dedicar el meu temps a altres lectures que em puguin omplir més. Tampoc me'n fio gaire dels anomenats supervendes, tot i que algunes vegades hi he caigut amb més o menys encert.

Quant a això que comentes de l'educació, penso que la vida és un camí d'aprenentatge continuu que ens dóna l'oportunitat d'especialitzar-nos en qualsevol àmbit de coneixement. I no cal passar exàmens, com a la universitat!

Petons, et llegeixo des de fa... Uf, ni me'n recordo!

Salvador Macip ha dit...

Jo també sóc dels qui s'ho passen bé amb les teves històries quotidianes! I no deixis que ningú et digui el que t'ha d'agradar...

Olga Xirinacs ha dit...

Hola, Arare, des dels meus bolets (ep, sense doble sentit, ¿eh?). Jo sí, me'ls menjo fregits o al forn, en suc, de tota manera. Però del bosc i collits meus, no de la botiga. Hi ha la febre del descobriment.
Pel que fa a escriure... ¡Dona, si tens un public tan 'fan' que acabaries edicions senceres...! Series la glòria del teu editor, que et demanaria més producció per fer-se ric (ell, no tu). ¿Que no ho veus quanta gent et visita i et respon?

Tens una facilitat natural per escriure, doncs aprofita-la. No et deixis impressionar per les grans obres. Són bones i omplen, però no tothom ha d'escriure el mateix.

Sé que potser faig malament de dir-ho, però em penso que t'agradarien els "CONTES" de John Cheever (Proa/La Butxaca). Tacten de fets quotidians però, això sí, d'aquella banda americana sobre N. York, plujosa i amb pretensions de "selecta", on les famílies posen residència i els homenets han d'agafar el tren cada dia per anar a Manhattan i passa el que passa. Tot el dia bevent, això ja es veu al cinema, però està de moda, com en aquest conte/novel·la japonès del que no recordo el títol, alguna cosa com terra blanca o similar, que tot el dia van borratxos de sake. Això sí, el volum (de Cheever) té 879 pàgines però és de butxaca, no resulta car. Com que són contes, pots agafar i deixar estar...
Petonets.

A_ca_dia ha dit...

A mi també m'agraden les històries quotidianes! Sí senyor, sempre ho dic. I també en el cinema. No vull espasetes de colors, vull persones normals, amb vides normals i amb conflictes normals. La normalitat és el més interessant de la vida.
Un petonàs

Montse ha dit...

Joana, un mar de dubtes, ja ho dius bé! però amb lectors com vosaltres dóna gust! :)**

Montse ha dit...

Vert, vaig descobrir Vila-Matas gràcies a la Mati, quan vam anar a París per primera vegada amb el Blauet. Li vaig llegir "París no se acaba nunca" i em va agradar molt. Ara estic amb "Dublinesca". Jo te'ls recomano tots dos, encara que estic segura que té molta obra que desconec i que deu estar molt i molt bé.

Encara recordo quan, tímidament, vaig escriure el primer email a "la llista"... recordes? des de llavors no he parat d'escriure, em sembla que "la culpa" de la meva escriptura és vostra ;)

Montse ha dit...

Caram Fàtima! em smebla que mai t'havia "vist"... moltes gràcies per donar-te a conèixer, aniré a visitar-te!
Sigues molt benvinguda - ara que hem estat presentades oficialment -

:D

Montse ha dit...

SM, i pensar que som veïns i et vaig havevr de conèixer "per aquí", quines coses té la xarxa!!!

Montse ha dit...

Olga, continuarem aprofitant "l'èxit" blogaire, hehehe!
gràcies per les teves paraules!

M'apunto els contes que anomenes, estic segura que m'agradaran, sobre tot tenint en compte el tastet/sinopsi que me n'has fet! quan vagi a Barcelona me'l compraré i si no el trobés el demanaré a la biblioteca del meu poble, que la faig servir molt poquet (error greu, ja que a les prestatgeries de casa ja no m'hi cap ni una agulla de cap)

Una abraçada, boletaire!

Montse ha dit...

Edelia, jo això li vaig sentir dir al meu avi, que deia que ell volia llegir històries de persones que es lleven al matí i s'han de rentar la cara, beure aigua, fer pipí... o sigui: vida quotidiana!

Un petonet!

Albert ha dit...

Hola,
Suposo que quan has dit John Litell et refereixes a Jonathan Littell, que no he llegit. A casa el tinc, més ben dit el té, la meva dona el té en francès, el va començar i no li va agradar, mentre jo escric això el llibre é darrera meu com un mussol, per això m'ha estat fàcil verificar el seu nom, la traducció que hi poses l'he suposada. Paul Auster m'agrada, però et diré un secret Montse, precisament per manca d'educació em fa ràbia que no m'agradi l'"Ulisses" de Joyce i quedi ben clar que no ho dic per papanatisme, sinó perquè llegint "The Art of Writing" the David Lodge m'adono, percebo, que és realment una meravella pel tractament que fa del llenguatge i de la psicologia; tanmateix, un ha d'admetre que una cosa és estudiar narratologia i una altra cosa és adonar-se sense ajut de ningú el joc que fa un gran escriptor amb el llenguatge.

Montse ha dit...

Oooooooooooooooooostres! I tant, Albert, i tant, que volia dir Jonathan Litell!!! gràcies!

Escolta, feia molt de temps que no et veia per aquí, m'alegra molt tornar-t'hi a trobar! a veure si ens rellegim!

Va bé, la Universitat?

Un petonet.

Vaig a rectificar... aix, quina badada, i no me n'havia adonat!

Albert ha dit...

hahaha
i encara t'has deixat una "t". Ho sento, però sóc molt punyetero.

Gràcies.

La Universitat va molt bé, però és que sóc molt aplicat.

De fet si entro és perquè estic de vacances, però quan comenci el curs, és a dir, el 3er d'Humanitats, desapareixaré de la blogosfera.

Un petonet
Albert