Educant Arare

Jo només vull que m'expliquin històries. Boniques o lletges, però que m'expliquin històries. Ben explicades, amb un vocabulari ric però entenedor. Que no es pensin que sóc burra, però que tampoc es pensin que busco llegir filosofia. Perquè si vull llegir filosofia, coi, agafaré un llibre de filosofia, m'enteneu?

No. No sé si algú em pot entendre. Vull llegir històries quotidianes, però que no siguin la meva. Que només s'hi assemblin. però que no siguin la meva, que, per això, ja tinc la meva.

Jo escric històries quotidianes que no interessen ningú. De vegades escric les històries que a mi m'agrdaria llegir. És possible que només a mi m'agradi llegir les meves històries; per això les escric. O les penso i no les escric.

De vegades, de nit, em desperto sobressaltada: he tingut la visió perfecta d'allò que vull escriure. Però quan intento transcriure-ho al paper o a la pantalla, no em surten les paraules perfectes de la història perfecta que estava somiant que escrivia. Sé, perquè ho he llegit de veritables escriptors o d'amics escriptors que escriuren de veritat, que allò perfecte que es somia ni és la gran història ni és la història perfecta. Malgrat saber-ho, cada cop que somio la història perfecta la intento plasmar. i cada vegada m'equivoco.

Quan llegeixo alguns autors reconeguts i portats a l'altar, com Paul Auster, em torno a quedar decebuda. No m'agrada. Ni ell ni Jonathan Litell amb "Les benignes" - aquesta vegada he arribat a la pàgina 200, aproximadament - malgrat me la recomani gent de prestigi com Màrius Serra o Olga Xirinacs. No puc amb Paul Auster i no puc amb John Litell, a qui no li conec res més que "Les benignes", que tragino amb mi cada estiu des que va sortir el llibre i el vaig sentir recomanat a Rac1 - o potser era a Catalunya Ràdio - pel Màrius serra.

Actualment llegeixo Dublinesca, de Vila- Matas. Que els déus em perdonin, i sobre tot, que em perdoni Vila-Matas, però és el que jo hauria volgut escriure. Però jo no he estat mai editora, per tant, no podria tenir mai els coneixements ni les vivències que té un editor. Però estic disfrutant (i fins i tot gaudint) d'aquesta lectura. Malgrat que no m'explica una història de les que més m'agraden a mi, és una història que m'està arribant. Per això agraeixo haver-me trobat amb la recomanació que en va fer la Mati al seu blog, en el seu dia. La Mati és una bona lectora. Jollegeixo molt, però no sóc una bona lectora. O no sóc una bona crítica.

Educant Rita. Educant Montse. Educant Aarare. Algú m'haurà d'educar. No ho va aconseguir la Rosa Navarro a la Universitat, fa tants anys, a classe de literatura. Va aconseguir fascinar-me. Ella i el que deia sobre els llibres que llegíem. Però no em va conseguir educar en un sol curs.

I si, després de tants anys,m'adono que en lloc d'haver estudiat psicodallonses, havia d'haver seguit estudiant literatura?

O no hauria d'haver estudiat res?

Segurament, no hauria d'haver estudiat res, així arribaria verge (i segurament també màrtir) a les obres literàries. Les grans i les petites. Les petites joies i també els grans fraus literaris de la Humanitat. Verge i sense prejudicis.

És possible, aixo?

Porto dues hores escoltant jazz i escrivint. Avui és un dia gloriós, però fa massa calor!