Entrades
Ara vinc de llegir el Gatot i li acabo de dir que no l'entenc més perquè no m'entreno. Bé, ell parla de moltes altres coses, però m'ha fet pensar, en això de sentir-se jove/sentir-se gran (sentir-se vell ja arribarà)...
Li deia el Paseante que faci exercici, que millorarà. Deixeu-me analitzar aquesta frase passejadora:
En el meu cas, vaig a fer exercici de dos a tres cops a la setmana: faig 20 minuts a l'el·líptica, 20 minuts a la cinta (caminant, ep! que ja fa un parell d'anys que m'he oblidat del que vol dir córrer), quatre abdominals, quatre estiraments, i a la piscina. Nedo entre 15 i 30 piscines, depenent si estic soleta al carril o si he de compartir-lo amb algú altre, la qual cosa és normal però fastigueja, perquè quan vas d'esquena corres el risc de xocar quan et creues amb l'altre nedador. I sobre tot, el que em sol passar és que l'altre nedador/a passa de tot i deu pensar allò tan eficaç (per ell/a) "ja controlarà l'altre!"... bé, pel cas, és igual. Em refereixo a que no m'estic parada, no. Em moc.
Faig la feina de casa els dies que no ve la R. I des que està de baixa, això és cada dia. Tinc sort de tenir un marit que també col·labora. No ajuda. Col·labora. Per sort (sempre he tingut sort, en aquest sentit, amb els meus marits, que tampoc han estat tants, eh? només dos)
Vaig a treballar a l'escola quan toca i no paro.
Vaig a comprar, cuino, tinc convidats de dos a tres dies a la setmana (entre mare, fills, nét, algun amic que s'apunta - perquè el convidem, ehh???? - etc)
Em refereixo a que no m'estic precisament quieteta, jo. I tanmateix... no em trobo bé com fa - posem per cas- un parell d'anys.
Quan no em fa mal l'esquena em fa mal la cintura, quan no, les cervicals, quan no, el genoll operat o l'altre (que és pitjor), quan no, tinc cefalees... en resum: estic feta una merda!!!
No serà que tinc més d'una edat? (encara que el mirall em torna la mateixa persona de fa vint anys... una miqueta més arrugada, però la mateixa!).
37 comentaris:
Ja m'agradaria a mi estar com tu quan passin els anys, guapa! Si et serveix de consol, jo tinc trenta-set anys i estic feta una porqueria. Tot passa per tenir una bona herència genètica, crec, però també tens raó en dir que l'edat no perdona. Un petó molt gran :)
Una edat o dues...jajajaj
Estic amb tu Arare.És important fer exercici , si es pot cada dia, i la genètica hi juga un 50% que és molt.O sigui que hem d'actura sobre l'altre 50%. La meva mare té 86 i no para. Es troba bé però tot ho fa amb més calma, normal no?
Vaig a fer el dinar, a estendre una rentadora i al cole a buscar la meva filla i el lavabo i un no parar. Tinc uns dies de vacances ...es nota?
Vinga wapa! Que ets una iaia yé-yé :)
hi ha coses que no tenen solució, el cas és passar-les amb alegria i l'exercici, vulguis que no, ajuda :) ara, a millor, segur que no anirem, però riure sempre ho podem fer, a l'edat que sigui :D
Sempre explico, i visualitzo, que la vida és com un cim i jo considero que ja hi he arribat i estic de baixada, però encara gairebé a dalt de tot. És a dir que ara vaig de baixada, en tots sentits, però que tot just començo a anar-hi.
D'alguna manera, tot anirà minvant i deteriorant-se i per tant quan em fa mal alguna cosa, si no és exagerat, penso que em faig gran, però amb alegria, diguem-ne, fent-ne conyeta... Potser és que no tinc cap problema seriós de salut, afortunadament, però accepto que és el més probable que em passi, perquè ja vaig de baixada, encara que des de molt amunt. No sé si m'explico...
Recordo, per exemple, quan vaig haver-me de posar ulleres, jo que no n'havia dut mai! Vaig haver-ho d'acceptar: l'edat! O les canes! I així moltes i moltes coses que he hagut d'anar assumint, però això, amb alegria!
I saps, em compensa que en molts altres aspectes em sento millor ara que fa 10 anys. En equilibri, en autoestima i en moltes altres coses que també són importants, penso, per a una vida gratificant.
Uff, quin rotllo! Sorryyyyy!!!!
Petons, maca!
Jo tinc la teoria de que l'exercici casca molt. El de gimnàs, vull dir...
La salut és un regal impagable que la vida ens fa si la tractem amb delicadesa, i suposo que la genètica dicta les normes.
Benestar i harmonia, Arare! i lectors i lectores del blog, convidats, amics, familiars...
Ja sé que no és cap consol, però jo tampoc tiro com tirava.
Petonets, maca.
Et deixaria un comentari, però ai, el braç. Vaig a fer-me unes herbetes perquè, ai, la ronyonada.
Jo, com la Rita, ja mpagrada ser com sóc i això que no faig gens de bondat, ai! d'exercici, volia dir... molt poquet, vaja, camino i prou, a veure si m'encomanes les ganes de fer-ne que m'aniria de conya... però veus? no em fa mal res! No serà que l'exercici no és tant sa com diuen?
Només de llegir-te, ja m'he cansat...
No pares!!
Jo crec que això va a dies... de vegades en positiu i de vegades no...
amb tots els respectes, discrepo de la teva percepció dels dolors, perquè jo no els sento i són subjectius... i discrepo de la possible suma d'edats, especialment en el teu cas, que sembles una nena! El que passa és que fas massa activitats, potser fas el que farien dues persones, o tres, o quatre. Llavors és lògic que el cos no sàpiga ben bé com situar-se. Per acabar recordar-te el que diuen els especialistes en la matèria: quan veus una cosa primer la recordes, sinó no la veuries; quan has reconegut el record, substitueixes la cosa pel record, i després veus el record com si fos la cosa. Així és com ens veiem nosaltres mateixos, mirant a la memòria. Una abraçada d'un reincident blogosfèric.
I no serà que no pares quieta? S'ha de fer exercici, però moderadament. Com tot a la vida.
Anna, de tota manera, amb els nostres mals o sense ells, ens hem de llançar a la vida amb ganes cada matí, sinó no sé què seria de nosaltres :)
Un petó.
Joana, unes vacances mogudetes, pel que dius! Em sembla que ens entendríem, tu i jo (bé, ja ens entenem, però tu ja m'entens, jejeje)
una abraçada
Clidice, que no falti mai, el riure!!! Bon dijous!
Rita, no és cap rollo, són veritats com a temples! És veritat que amb els anys ens anem sentint pitjor de salut física però molt millor de salut mental... (o no) ;)
Petonets!!
IBM, ja ho diuen els metges: S'ha d'escollir entre l'esport i la salut!
i tu... tas bé? :)**
Glòria, és un consol molt gran, jajaja! saber que tots som més o menys "iguals" :)
BOn dijous, maca!
Em dono per saludada, Striper, gràcies per passar. Ja fas més que jo, que no passo per enlloc, darrerament! a veure si torna la calma una mica... un petó.
jajaja, Magda!!!
jo et respondria, però ai, els peus (que no necessito els peus, per escriure?) ah, és veritat, sorry!
Gràcies per passar, Magda, un petonet!
Carme, el que deia a la IBM: que els metges diuen que cal escollir entre l'esport i la salut. I tu has escollit millor que jo ;)
De tota manera, de vegades escric aquestes coses sense cap ànim de queixa, sinó com a constatació de fets i prou, em fa gràcia que tothom pensa que estic malament i nononono, estic de conya, només que cruixideta!
Una abraçada!
ui, Veí,com exagereeeees! :P
si tu no pares mai!
petonetssss
Joana, com li dic a la Carme, de vegades "per aquí" s'interpreta alguna cosa dita de passada com molt més "tràgica" del que és... jo estic de conya, només que em fa mal aquí i em fa mal allà, que "ja no sóc un pimpollu" ;)
petonets, reina del Maresme!
jcp, passa'm la teva nòmina, que t'augmentaré el sou!
Què és de la teva vida? hauré de passar a veure't, que m'havies desaparegut del mapa i veig que has tornat... me n'alegro molt! Gràcies per venir a veure'm! Una abraçada, guapo!
Paseante: si, papa, gràcies.
Jo només m'estic entrenant per al futbol, home! ;)
Una abraçada de trencar ossos (ui!)
Hi ha tants comentaris que no sabia si afegir-m'hi.
Jo tinc aversió a l'exercici. Surto a passeig, sí, i a caminar pel bosc quan som a muntanya.
El meu esport favorit és seure davant de l'ordinador o al sofà amb una manteta i llegir (merda quan arriba l'estiu, que he de posar l'aire condicionat).
Convidats, els que la vida va portant. Feina de casa, com menys millor.
O sigui, el revers de la medalla. Però he arribat bé a la meva edat, 73, 74 al maig. Tinc família i editor, vistes al mar com Toldrà.
¿Què més puc demanar a la vida? Això sí, he treballat molt, abans.
ara vinc a la teva finestreta amb els tots els papers que calgui, on he de firmar? -per això del sou... et poso nova URL de bloc, torno a les trinxeres blogosfèriques a remoure les teranyines. Salut i Peles !
Bé, Arare, bé; per cert, et volia dir que m'agrada com queda aquesta iaia dansaire que has posat al post.
ibm
Ai nena, les dones estem fetes d'una altra pasta (i que els senyors no s'ens ofenguin).... Aupaaaaaaaaaaa Arare, si? petons bailongos :)
Mira, jo sóc més jove que tu i darrerament també em sento molt malament: pateixo hiperlaxitud i quan no tinc mal d'esquena, en tinc de genolls. I si no tinc angines o alguna malaltia de la gola (perquè això de ser profe no és tan fàcil com sembla). Així que també he de pensar en cuidar-me a tope, com fas tu. Per què, al final, el més important és estar bé!
No coneixes aquell acudit de la Maitena que diu que "a partir de los 40...si un dia te despiertas y no te duele nada...es que estás muerta!"?
Yo, de mayor, quiero ser como tú!!! ;)
Molts petons, Arare!
Olga, et mereixes el que tens!
(i jo també, hehehe)
hauré de tranquil·litzar-me una miqueta, per la meva salut física i mental! (però sempre ho dic i mai ho faig)
jcp, tot t'ho agafes tan al peu de la lletra? ÔÔ
IBM, és la primera vegada en la meva vida blogaire que poso un arxiu gif ... i es mou!!!!!!!!!
Cris, jo crec que ells també estan fets de la mateixa pasta, només que ho dissimulen, hehehhe!
Cuida't, Edelia, que la nostra professió és "xunga" i crema molt! (per més vocació que hi hagi)
El meu ginecòleg diu el mateix que la maitena, Fanal blau! i quan li dic "es que ahora me duele todo y antes no me dolía nada" em respon "es que antes eras un pimpollo, reina" i llavors és quan l'engegaria a pastar fang! :D
Publica un comentari a l'entrada