Au, ja està!

Alea jacta est. Roma locuta est.

M'he posat a buscar pel meu armari - que sempre és ple de res per posar-me - i no he trobat ni uns sostenidors que no tinguessin algun element metàl·lic: aros, tanques, gafets...
Dels tres texans que tinc, uns tenen uns claus - són claus monos, però claus! -; uns altres, tenen cremallera metàl·lica i els altres, els que no tenen res, em van tan grans que hi cabrien dues Arares a dintre.
Les faldilles, igual: no hi ha faldilles de claus, però tenen tanques i cremalleres.
El vestidet que em vaig comprar a l'estiu, una mena de moc arrugat - segons paraules maternes- no me'l veia bé, perquè ja no fa aquella calor, perquè vas a Barcelona i ja hi ha noies que van amb mitges i botes  - segur que les que fan això és perquè encara no tenen problemes de termostat - i senyores que poc els falta per portar abrics de pells. He trobat que feia massa pinta de guiri, així que s'havia de buscar una altra cosa.
He acabat posant-me un vestit d'estiu però llarguet, sense efecte móc - degudament planxadet - i amb una jaqueta a joc. Això ja semblava més adient.

Arribant al centre on m'havien d'entubar - no sé si està ben dit - m'han fet entrar de seguida. Jo ja no m'havia posat ni arracades i m'havia tret l'altra arracada que porto sempre a l'orella com un apèndix, la que no em trec ni per dormir ni res - ja me la vaig treure ahir, no fos cas que sortís l'arracada volant junt amb la meva orella. No tinc pas síndrome de Van Gogh, jo! - però estava preocupada per la resta de metalls... així que li he dit al noi que m'ha fet entrar al gabinet que si em deixarien posar una bata o alguna cosa semblant, que tenia cremalleres, aros i tanques metàl·liques per tot arreu, jo! i fins i tot un implant que... el noi m'ha dit que no calia ni que em tragués els anells i jo pensava a veure si em sortiran els dits volant! però no he dit res per no fer el pagès (amb tots els meus respectes pels pagesos, està clar)...

Entro i veig un tubet de pa sucat amb oli, un tubet de la Srta. Pepis, en diria jo. Me l'he mirat, pensant s'han equivocat, però llavors m'ha dit au, ja pots ficar la cama pel tub. Ah! i què faig amb la resta del cos? M'ha acostat una cadira amb braços i un coixí perquè la resta del cos pogués descansar tranquil·lament mentre el tub engolia primer la cama dreta i després l'esquerra. No moguis ni els dits dels peus, m'ha deixat anar. I m'he passat quaranta minuts - vint per cama- sentint els diverses ritmes de la maquineta - deunidó el soroll que fa - amb la cama dins el tub i la resta del cos intentant relaxar-se. Intentant! he dit intentant!. En algun moment els genolls  m'han fet algun moviment involuntari, com allò que passa de vegades, que se't mou la parpella sense permís - no us ha passat mai?- i he pensat mare meva, ara tocarà tornar a començar i hala! a estar-se quieta quaranta minuts més!, però afortunadament es veu que els moviments involuntaris no s'han vist - com que quedaven dins el tubet... -

Tot plegat, el que m'ha angoixat més ha estat la immobilitat - jo no m'estic mai ni cinc minuts en la mateixa postura -  anava fent anagrames mentalment amb les lletres de la propaganda del tub. Han sortit força paraules, així que estic entrenada per fer un sccrabble quan vulgueu!

 Així era la meva màquina!!! canvieu la imatge del noi per la meva, poseu-me un coixinet al cap i us fareu una idea. Imatge: http://titulossincredito.files.wordpress.com/2007/11/extremity2.jpg

I ara a esperar. Déu  - llegeixi's el traumatòleg - dirà si hay que operar o si no cal. Si puc continuar fent de les meves al gym o si m'he de passar directament a l'aqua-gym com la majoria de les iaies i les d'Infidels,  i si puc treure la Taca saltant com la Heidi o si l'he de treure com la Srta. Rotenmeller. On vera!