Entrades
Estic fins als nassos de la crisi!
No hi ha una hora del dia (potser quan dormo) que no senti parlar d'alguna manera de la crisi. Crisi a l'economia, crisi a la feina, crisi a l'escola, crisi a la societat, crisi als partits polítics, crisi a... ostres! De veritat que n'estic tipa. Per què no ens posem a treballar tots plegats en lloc d'anar-nos queixant i plorant perquè Papà Estat ens salvi de tot allò que ens fa pupa?
Posem-nos les piles, caram! Que cadascú de nosaltres, a la seva manera, pot contribuir - ni que sigui amb detalls ínfims - a aixecar, al menys, el seu propi ànim!
Buf,buf,buf, perdoneu, però és que em sembla que estic a bord del Titànic i ni déu sap on paren els bots de salvament! Comencem a buscar en lloc de discutir on els poden haver amagat!
De qui deu ser, la culpa de la crisi? A veure si serà del txa-txa-txa...
13 comentaris:
Ja ja ja, m'has fet riure, Montse.
Un post molt engrescador i positiu, sí senyora!
Com deia aquell: "menos samba y más trabajar".
Un petonet matiner.
Ja tens raó, ja! En les dues coses, que ens matxaquen a dojo i que hauríem de començar a fer alguna cosa en lloc de queixar-nos.
És d'un correu que em van enviar fa poquets dies. La crisi, està clar que es passeja, però també és més que evident que dependrà de quina sigui la nostra actitud davant d'ella, i si ens posem "les piles" per resoldre alguna coseta per minsa que sigui. I com a tota crisi, alguna cosa en traurem, però...
Bon dia i abraçades sense reduccions!
Una excelente historia para aplicar en esta época de crisis....
Las Albóndigas
Había una vez una persona que vivía al lado de una carretera donde vendía unas ricas albóndigas con pan. Estaba muy ocupado y por lo tanto no oía radio, no leía los periódicos ni veía la televisión. Alquiló un trozo de terreno, colocó una gran valla y anunció su mercancía gritando a todo pulmón:
"Compren deliciosas albóndigas calientes".
Y la gente se las compraba. Aumentó la adquisición de pan y carne. Compró un terreno más grande para poder ocuparse de su negocio, y trabajó tanto que dispuso que su hijo dejara la Universidad donde estudiaba Ciencias Comerciales a fin de que le ayudara.
Sin embargo, ocurrió algo muy importante; su hijo le dijo: "Viejo, ¿tú no escuchas la radio, ni lees los periódicos...?. Estamos sufriendo una grave crisis!. La situación es realmente mala; peor no podría estar!!".
El padre pensó: "Mi hijo estudia en la Universidad, lee los diarios, ve televisión y escucha la radio. Debe saber mejor que yo lo que está pasando..."
Compró entonces menos pan y menos carne. Sacó la valla anunciadora, dejo el alquiler del terreno con el fin de eliminar los gastos y ya no anunció sus ricas albóndigas con pan. Y las ventas fueron disminuyendo cada día más.
"Tenías razón hijo mío", le dijo al muchacho. "Verdaderamente estamos sufriendo una gran crisis".
MORALEJA
No sigamos hablando de crisis.
Hablemos sólo de hacer buenos negocios, buenos trabajos y buenas tareas.
Si nos programamos para fracasar, fracasaremos.
Si nos mentalizamos para ganar, ganaremos.
Es una simple elección personal.
doncs jo em sembla que passarà com amb les pluges i la sequera, te'n recordes? quan tothom es va posar a reclamar que es fes alguna cosa i es van crear comissions interdepartamentals per crear calendaris de reunions de les comissions executives... es va posar a ploure...
la crisi s'acabarà quan "interessi" que tots plegats ens creiem que ja no n'hi ha -i ens ho creurem- malgrat que seguirem igual d'endeutats i igual d'explotats laboralment... però ens ho creurem!
quasi millor, com diu la fanal blau, ni llegir diaris, ni escoltar ràdio ni veure TV, i ens estalviaríem moltes coses; entre altres sentir a parlar de la crisi cada dia...
petons i llepades de nostrusenyorproveirà!
no hi havien bots de salvament suficients al Titànic i molts salvavides estaven pintats. D'in vé la crisi... et preguntes: de la mala gestió de la Banca amb diners d'altri....
Francesc, quin mal rollo, si les barques de salvament estan pintades, no? Posem-nos en moviment i fabriquem-nos els nostres propis salvavides, salvem el que puguem i als "de dalt" que els donguin per shubidubi-ua-ua-uaaaaaaa (somniar no costa res, la realitat és diferent)
Gatot, sempre anem a remolc del que interessa socialment i política. La societat té recursos per fer-nos anar per allà on vulgui. I nosaltres, com uns borregos, tots cap allà, ale-ale-ale, jaaaaaaaaau! esquerrrrrra! dreeeeeeta! jaaaaaaaau!
però què hem de fer? ja està bé que ho sapiguem. El que no sé és si "ells" saben que ho sabem...
Fanal Blau, doncs això és el que vull dir: no ens adormim esperant que quatre desgraciats ens vinguin a salvar. Posem-nos mans a l'obra! Si no hi ha diners, coi, intercanviem feines! no sé com dir-ho... tu em talles els cabells i jo a canvi li faig una sessió de logopèdia al teu fill... una cosa així, vull dir (innocent de mi) ÔÔ, sniff
Carme, per començar, rebel·lar-nos contra moltes coses que ens han venut com a bones i ens les hem cregut. Ja sé que costa, ai las! costa tant!!!! en fi, pensem-hi, si més no...
Exacte, Glòria: menos samba y más cha-cha-cha ;)
En general Arare, hem perdut el nord, el sud i tot plegat. Ens hem /han/ gregut/fet creure que tot es podia comprar "sense dines" quan més o memy el diner corria. Ara no corre. Tothom té por i ens posen més por i ens repeteixen mil cops que tot serà més greu. Més?
Hi ha dies que poso música per no sentir-los.
El que dius, e comptes e diner, intercanvi i a espavilar-ns que no ens resoldran res de res.
Una abraçada sense crisi!
Jo crec que hi sectors obscurs que volen la crisis.
Ha, ha, ha! Al final potser sí que serà culpa de txatxatxà!
Penso que hi ha un crisi real i una crisi de mentalitat que acaba influint negativament en la primera. El millor que podem fer és actuar amb normalitat. Per exemple, si deixem de comprar coses o d'anar a restaurants només "perquè hi ha crisi" -i això hi ha gent que ho fa, tot i que econòmicament està igual que l'any passat- llavors sí que contribuïm a que tot es quedi parat i la roda econòmica no giri. Al final acaba grinyolant, la rodeta dels coll...
Salut,
S.
Jajajaja, tu ets de les meves, ja ho veig, en tot i per tot, i el txàtxàtxà me n'ha acabat de convéncer!
Princesa de la mar, el teus comentaris fan com els meus, de vegades es perden...però no tamoïnis, et sento a propet, seríem a la primera fila de qualsevol reclamació per "posa't a fer enlloc de cridar tant"
I el genoll, em fa vergonya de dir, però nena, o em fa mal, i tot just fa sis dies, jo ja caminaria a tot drap, però no em deixen, i quan penso en el mes llarg que em diuen em vénen calfreds... Si de veritat, o tinc l'umbral del dolor molt alt, o m'ho han fet molt bé... Ara, que diuen que el pijor no es veu, la lesió a la tíbia que m'havia fet el doble trencament del menisc intern, en canvi l'intern no va arribar a més, retallat i bé.
Un super petonàs estimada!
Haig de mirar la butxaca.. però res més...
Ni diaris ni tele ni res de res...
ja n'estic fins el capdemunt...
Entre crisi i assessinats... el món esta cada dia pitjor!!!!
bufffffffff
Crisi... a la crisi!
Possiblement n'hauràs sentit a parlar, i la fàbrica PIRELLI va despedir a molts dels seus empleats de mala manera. Els treballadors emprenyats l'únic que se'ls acudeix fer es crear grups al facebook per fer boicot a Pirelli. A veure... La gent compra pneumàtics cada 4 anys. Com es pot fer boicot d'aixo? És més, el què haurien de dir és tot el contrari, és a dir, que la gent comprés productes PIRELLI pq l'empresa torni a anar millor... Sembla que la gent en tingui ganes de seguir parlant de la crisi...
certament ens estan inculcant una psicòsi que no sé si és tan real com sembla o és l'excusa ideal per a que tanquin les empreses aquí i se'n vagin totes a la Xina
Publica un comentari a l'entrada